Fa pocs anys el sector de la construcció al nostre país patia una profunda crisi de la qual tot just comencem a veure’n el final. L’entorn econòmic desfavorable va fer que l’activitat es ressentís i en conseqüència es desmuntava un teixit professional confeccionat en els anys de bonança. Van tancar despatxos, mentre d’altres buscaven nous mercats i clients fora del país aprofitant les diferents iniciatives de foment de la internacionalització professional. Hi va haver aparelladors que van escollir el camí d’emigrar per exercir la professió a d’altres països. Avui, amb la promesa d’una represa de l’activitat a casa nostra, alguns d’aquells emigrants han tornat. D’altres, no obstant, han decidit continuar la seva aventura internacional. L’Informatiu ha parlat amb alguns d’ells per conèixer quina és la seva situació i les seves inquietuds i també per valorar què els ha deixat la seva experiència. El primer que coneixerem és el company Jordi Ferré Àlvarez, que va començar a viure la crisi ja mentre estudiava a l’Escola La Salle. Acabada la carrera, va iniciar l’exercici professional a casa nostra i amb bons mestres, però de seguida va buscar oportunitats fora del país. Actualment exerceix la professió a la gran metròpoli de Nova York. I diu que li va prou bé.
De quina manera vas viure l’inici de la crisi de la construcció ara fa uns deu anys?
“L’inici de la crisi la vaig viure a la Universitat, a la meitat de la carrera. Tot el que ens arribava tant de companys que tot just començaven a endinsar-se en el món laboral, com de professors i altres fonts del sector, era la crua, complicada i poc amable realitat laboral que es començava a respirar. Continuar endavant en una carrera on tot el que llegies eren opcions escapçades, baixa demanda i massiva desinversió en construcció era tot plegat descoratjador.
“No obstant, per sentit comú i a través de reiterades sessions des de l’Escola, se’ns va fer veure la necessitat d’estar preparat. I no només en territori nacional: idiomes, noves tecnologies, ment oberta, disponibilitat a deslocalitzar-se i fins i tot a reinventar-se de dalt a baix, eren conceptes bombardejats diàriament. I és que en un món global s’ha de tenir una visió total”.
I el paper de l’Escola va canviar…
“L’Escola no es podia limitar a preparar-nos per treballar a casa nostra, si de treball n’escassejava. Era la meva tasca capacitar-me per desenvolupar la meva feina cap on em portessin les meves ambicions. No obstant, abans d’emprendre la meva peripècia internacional, vaig poder experimentar el que era treballar a la meva ciutat: mentre exercia com a director d’execució d’obra a GCA Arquitectes vaig poder aplicar allò que havia après durant els anys lectius anteriors col·laborant en projectes hotelers, comercials i residencials. Va ser en realitat un tast agradable del que el món professional significava.
“Amb 23 anys però, tot allò només havia fet que començar. Necessitava seguir preparant-me. Al cap i a la fi, per mi la crisi de la construcció va ser com una assignatura més viscuda des de l’escola, on se’ns va ensenyar que el món laboral, més que mai, requeria de molta dedicació i competència. El límit d’aquesta preparació era la nostra opció, i el lloc de debut la nostra elecció”.
Quina ha estat la teva experiència internacional?
“En aquesta transició de la Universitat a la feina vaig realitzar un màster en project management a la Salle BES. La majoria de conceptes de gestió provenen del món anglosaxó i em va despertar tant d’interès que vaig plantejar-me les variants de començar una etapa internacional. A tota aquesta equació, cal afegir que la meva dona, exercint d’arquitecta aleshores, va ser acceptada a una universitat americana de renom. “Amb tots aquests inputs, vaig decidir demanar plaça per fer un màster en construction management a la New York University. Realitzar el màster va ser una oportunitat en majúscules. Mentre estudiava, vaig tenir l’ocasió d’entendre un sistema educatiu completament diferent, forjar nombroses relacions tant personals com professionals, assolir reconeixement acadèmic a traves de beques i realitzar pràctiques preparatòries a l’escena novaiorquesa. “Gràcies a tot això, em van oferir una posició a Tishman Construction Corporation (World Trade Center, One Bryant Park, 30 Hudson Yards, One Vanderbilt) on treballo actualment. En els darrers 16 mesos he participat en el projectes del nou campus tecnològic de Cornell University Cornell Tech Campus, en l’institut biomèdic Alexandria Center for Life Science i al centre mèdic 222 East 41 street NYU Langone Medical Center. Projectes d’una envergadura que mai havia imaginat anteriorment que hi arribaria a participar”.
Actualment tots els indicadors diuen que l’activitat constructora revifa a casa nostra. T’has plantejat reprendre l’activitat professional al nostre país o bé has decidit continuar treballant a l’estranger?
“Continuar a l’estranger. És una decisió meditada després d’entendre la quantitat de processos i conceptes de gestió que has d’assumir, paral·lelament a tota la vessant tècnica, econòmica, legal i operativa que has de conèixer, saber i aplicar. Segons el meu parer, el fet d’estudiar i/o treballar a l’estranger t’enriqueix exponencialment com a persona, et modifica la perspectiva de com afrontes nombroses situacions i t’amplia límits i ambicions, però necessites temps per fer-ho bé. Una carrera professional és un procés a llarg termini i he invertit molt en arribar fins on sóc. Vull consolidar-me en un entorn laboral responsable i estimulant, mentre segueixo posant en practica l’obtingut fins ara. “No obstant, segueixo de ben a prop l’actualitat del mercat de la construcció a Catalunya, llegeixo diàriament sobre notícies relacionades amb el sector i m’informo dels projectes rellevants que es duen a terme, liderats per empreses o equips catalans arreu del món. Estic d’acord en l’optimisme d’aquests indicadors”.
Quins valors t’ha aportat la teva estada en un altre país?
“Molts. L’estada a l’estranger entre altres coses és també una autoavaluació de la pròpia persona. T’analitzes per veure com has canviat, què et motiva actualment i quins valors prioritzes. En el meu cas només mencionaré els que considero més rellevants: educació, pensament crític, actitud proactiva, disciplina, creativitat i constància”.
Segons la teva experiència, consideres que l’aparellador és un professional valorat a l’estranger?
“És una pregunta difícil perquè tot i que es pot establir un paral·lelisme directe, té molts matisos que caldria explicar amb detall. Aquí la figura pròpiament d’aparellador no existeix, però si hi ha una d’homòloga anomenada Architectural Technologist. “Aquesta figura assoliria moltes de les competències que es podrien associar a un aparellador. Un rol que bé pot exercir com a director facultatiu, cap d’obra, representant al client com a gestor de projectes o com a consultor, des del despatx d’arquitectura o enginyeria, o com a tècnic especialitzat per exemple en matèria de control de qualitat o seguretat i salut. “El que sí és diferent és com s’entén la capacitació professional. No ve tan regulada per una normativa (com ho fa la LOE a Espanya) si no que és purament dictaminada per l’organització empresarial i/o les regulacions contractuals del projecte on s’estigui treballant. “Havent clarificat això, l’aparellador als Estats Units no només és molt valorat, sinó que ara mateix es un perfil demandat. Considerant publicacions recents de revistes especialitzades, el sector de la construcció experimenta un bon moment, especialment en els estats de Nova York, Califòrnia, Colorado i Texas”.
En cas que volguessis tornar, què podries aportar al teu exercici professional que hagis après a fora?
“En cas de tornar intentaria aplicar molts conceptes de gestió, tant de projectes, com d’equips i persones. Implementaria processos de tractament d’informació (‘Request for Information Processes’ i ‘Submittal Processes’) que resulten crucials per la comunicació i control de tot el procés constructiu entre tots els agents del projecte.
“En un àmbit més teòric animaria a ser més creatiu i crític en solucions que ja es consideren acceptades com a vàlides, ja que moltes tenen variants que també podrien funcionar. Aquesta actitud també s’hauria de traslladar a nivell financer, de manera que petites i mitjanes empreses no es trobessin tant lligades de mans. Aquesta flexibilitat financera donaria més maniobra operativa i logística de forma que totes poguessin aportar el seu gra de sorra. “Com a joves professionals, la nostra missió es reforçar i reconsiderar metodologies sostenibles, integrar tecnologies emergents, incloure filosofies àgils, i esperonar l’ús de solucions innovadores per impulsar l’evolució del sector”.
Atesa la teva experiència, què recomanaries als joves professionals?
“Durant tota aquesta etapa internacional, sempre he estat involucrat en activitats i organitzacions educacionals, ja que considero l’aprenentatge com una de les eines més poderoses i inesgotables d’inspiració. “A tots els professionals en general, però en especial aquells més joves que es plantegen els seus propers passos, els hi recomanaria que es coneguessin molt bé, i tinguessin molt clar on o en què s’és bo. Els objectius a llarg termini ajuden a mantenir el rumb i és essencial estar al corrent de l’entorn i conèixer l’ús de noves tecnologies. Assistir a exposicions i sessions informatives ajuden tant a estar actualitzats com a generar contactes. S’ha de mantenir un pensament crític i tenir sempre ganes de millorar, especialment vers dificultats. Tots els reptes i dificultats són oportunitats de millora, pel que no hi ha raó per perdre l’optimisme.
“En un món global s’ha d’estar preparat, perdre la por, sortir de la denominada zona de confort i ser constant. Tant si aquesta actitud et fa romandre a casa, com marxar en busca d’oportunitats, si ho fas íntegrament seràs feliç amb tu mateix i amb el que fas”
Jordi Ferré ha fet 31 anys i l’afició pel futbol sala i la bicicleta la va dur de casa. Ha trobat equips aquí a Nova York, on ha jugat amb companys de classe i de feina que també compartien l’afició pel futbol. Quant a la bici, molt sovint surt a descobrir noves rutes verdes per la ciutat de Booklyn.
Autoria de les fotos: Jordi Ferré i Cornell Tech
Autoria de l’article
