El futur de la professió Taula rodona per reflexionar sobre una professió que es transforma per adaptar-se als reptes del futur

Quin camí ha de seguir la pro­fessió per tal d’afrontar els reptes de futur? Com han de ser els despatxos dels tècnics del futur? Amb aquests interro­gants s’organitzà al Col·legi, a final de març, una taula rodona de debat amb què es volia reflexionar i abor­dar els desafiaments i dubtes d’una professió en constant transforma­ció i que, tots ho sabem, canviarà encara més en els pròxims anys. Per aquest motiu es van convidar vuit professionals a posar veu a uns neguits més o menys generalitzats, però també a punts de vista diversos que responen a diferents moments professionals i geogràfics.

En començar, tots coincidien que en la professió “no hi ha més remei que anar cap a una estructura professi­onalitzada i més forta, única mane­ra de superar els cicles d’expansió i retracció del sector i de mantenir el seu coneixement i expertise”, en paraules de l’arquitecte tècnic, pro­ject manager de Tècnics G3 i vice­president segon del Col·legi, Josep Maria Forteza.

Seguint el fil, l’enginyer de camins i quantity surveyor de Castiel Colin Finlayson va matisar que això dependrà també del tipus de feina que es faci. I tot i haver feines que requereixin del professional autò­nom, “com a clients privats petits, particulars, la tendència és de tre­ballar en equip, uns equips cada cop més grans i especialitzats”.

Mentalitat de botiguer amb estructura de multinacional

Continuant amb els matisos, l’ar­quitecte tècnic en exercici liberal a la consultoria CBA, Josep Camps, va dir que “dependrà de l’estructura que vulguis per a la teva empresa” perquè “si vols ser un professional autònom segurament tindràs el teu mercat”. Aquest mercat però, serà molt acotat, i afegí: “el mateix mer­cat t’empeny a crear aliances” com les Unions Temporals d’Empresa (UTES) “a què t’obliguen les pròpies pliques per treballar en contractes no excessivament grans”, i que dei­xen fora els despatxos aïllats. Per això “has de tenir mentalitat de boti­guer però amb estructura de multi­nacional gairebé”, es a dir, capacitat de sumar-se a estructures, no sem­pre UTES.

Per la seva banda, l’arquitecte tècnic d’Aquidos Oriol Marín resumia l’ac­tual panorama: “el mercat ha canvi­at molt, amb nous inversors, nous requeriments, despatxos que hem hagut de marxar fora…” i una men­talitat que, parafrasejant a Josep Camps, “ha de ser de botiguer, en el sentit que tots tenim un negoci i volem la màxima rendibilitat, però amb un mercat que ens obliga a ser multidisciplinaris”, amb petits encàrrecs particulars que han de ser compatibles amb els de les mul­tinacionals.

Més contundent es va mostrar l’ar­quitecte tècnic i facility manager del Grup TBA, Albert Pons, per al qual “la figura del llop solitari desapareixe­rà” i “el futur de la professió passa per l’especialista”. Ell mateix, va dir, n’és un exemple, i apel·là a les ali­ances, que “seran sí o sí” fins i tot per atendre els clients petits, en un escenari de menys costos que obli­garan a treballar per volum. L’arqui­tecta tècnica de Batlle & Roig, Diana Calicó, viu des del principi de la seva trajectòria en aquest context de multidisciplinarietat: “tot i ser petits al principi sempre hem tocat moltes tecles i això és el que ens ha permès aguantar la crisi”. Amb la caiguda de la contractació pública, que va arrossegar les empreses que treba­llaven pel sector públic, l’empresa ha treballat força “en feines de pla­nejament, d’avantprojecte i estudis, amb la qual cosa vam poder tirar endavant”.

Especialització segons el tipus de client

En altres casos, l’especialització ha vingut de la mà dels clients estran­gers: “ens han demanat noves figu­res, poc tractades aquí i ens hem especialitzat en funció del client que ens ha vingut”, explicava l’arquitecta tècnica i coordinadora de seguretat i salut d’SGSTecnos, Natàlia Crespo. Els encàrrecs de grups estrangers ens han dut “a especialitzar-nos en un tipus molt concret de client, el de retail, que necessita que en dues setmanes puguis enderrocar, mun­tar i acabar una botiga, inclòs mobi­liari i roba, un client estil low-cost on la teva coordinació és a anys llum d’allò a què estàvem acostumats, i amb uns protocols molt marcats i estrictes”, on cada dia de venda per­dut és un trasbals per al seu compte de resultats.

Josep Camps: si vols que t’encarreguin feina no és per la teva titulació sinó per la teva competència”

“Aquest tipus de client és molt més exigent”, apuntava l’arquitecte tèc­nic de Kommo/Design Studio, Ale­jandro Soldevila. “Tenen la norma­tiva molt més en compte”, rematà Calicó, “però amb un ritme de treball al qual no estem habituats”, adver­tia Crespo. L’exigència és un dels factors que va remarcar Soldevila del nou client estranger, per al qual el seu despatx gestiona llicències d’obra, llicències d’activitats i altres tràmits per poder obrir. En el seu cas, no obstant, treballa per a un tipus de client més petit i ha detectat que el seu nivell d’exigència “ara és molt més alt” que temps enrere “perquè està copiant el que veu dels ger­mans grans, perquè necessita fac­turar i vendre”. També és cert, va dir, que en altres aspectes, que per a tu poden ser fonamentals, és molt poc exigent, com el reforç d’una estruc­tura, per exemple.

La relació amb l’Administració

Un altre tipus de client que està ater­rant a casa nostra juntament amb les cadenes de retail és el dels fons de capital, que compren pisos per a reformar, “que no tenen un timing tan accelerat”, segons Crespo, i que saben el cost i temps dels projectes. En aquest sentit, Pons considera que al client “se l’ha de formar”, refe­rint-se explícitament a l’Administra­ció, que comença a entendre la feina del facility manager “després de sis anys de picar pedra”, per la qual cosa els professionals han d’explicar com es fan i com funcionen les coses.

Molt han canviat les coses en aquests últims anys. Després d’una etapa que qualificà de “seguidisme dels arquitectes”, un salt important va ser, segons Josep Camps, el que es produí quan l’Administració pública va començar a licitar per separat les direccions d’execucions d’obra. I en l’actualitat, “si vols que t’encarreguin feina no és per la teva titulació sinó per la teva competèn­cia”. I afegí: “Jo vull que em vinguin a buscar pels meus serveis, perquè en la meva societat hi ha gent capaci­tada”, fins i tot per auditar projectes de tercers, i aquesta creu que és la següent fase en l’evolució dels des­patxos professionals. “Jo entenc el despatx com una consultoria”, afir­ma Camps. “Vens serveis però amb una qualitat molt determinada” afegí Pons.

Valor afegit diferencial

De fet, aquesta és la tendència que ara arriba a casa nostra però que ja està consolidada en altres països del nostre entorn, “on no cal que diguis que ets arquitecte tècnic per­què és una figura que no existeix”, recorda Calicó. Redundant en la mateixa idea, Oriol Marín va dir: “al final el que et compren és saber d’on vens, què has fet i les teves capaci­tats per gestionar processos”, men­tre que Josep Camps considera una pèrdua d’energia discutir, aquí, com ens diem.

Cal, doncs, poder aportar un valor afegit diferencial “de la resta de la competència que el client té sobre la taula”, segons assenyalà Crespo, cosa que fa que la seva empresa tingui un departament d’innovació “que es dedica senzillament a pen­sar què podem fer bé. La innovació és bàsica, podem fer el mateix que la resta però amb un servei dife­rent i complint les mateixes, o més, expectatives dels clients”. Aquesta visió, comuna a tots els de la taula, es va començar a gestar durant la crisi, en uns moments “en què no estàvem acostumats a vendre’ns, a fer currículums i presentacions”, concreta Marín. Hi havia feina per a tothom…

Honoraris professionals

Un tema que no podia faltar al debat, que Forteza es va atrevir a suggerir i que va generar moltes mostres d’in­dignació i preocupació compartida, és el dels honoraris professionals: “és un sector molt descompensat, amb molta gent al carrer, hi ha un excés de mà d’obra disposada a fer la feina per molt menys del que val”, la qual cosa, continuava Forteza, “fa que promotors i administracions se n’aprofitin, amb preus rebentats” i desvirtua la feina que es pugui fer des d’un despatx, sigui el despatx que sigui, amb marges petits i uns salaris ridículs. “Avui cobro la meitat del que cobrava el 2006, i treballo per aquest preu o no ho faig”, denuncià Forteza.

Colin Finlayson: “si no hi ha proposta de valor, el client no ho pagarà”

Per continuar, va lamentar que les empreses han de convèncer amb promeses de futur els professionals amb talent perquè acceptin uns salaris baixos. El risc, aleshores, és la fugida d’aquest talent quan rep millors ofertes, per exemple, d’una promotora. Segons el vicepresident del Col·legi, és un fenomen que no es repeteix a la indústria amb els engi­nyers, amb sous molt més alts. “De cada 20 ofertes a què em presen­to, en 18 vaig al doble que la resta”, exposà indignat.

Així les coses, “el futur on és?”, es preguntà Josep Camps després de valorar el retrocés viscut pels professionals en reconeixement i honoraris. No ha passat el mateix amb la responsabilitat, que no ha deixat de créixer. Encara que sigui difícil capgirar aquesta precarietat, Natàlia Crespo opina que “la clau està en educar el client”. Ella ha vis­cut, i viu, en el camp de les coordina­cions de seguretat, “que estan molt mal pagades” i de vegades no arri­ben a cobrir costos. L’Administració, va dir, és la primera que ofereix unes condicions molt baixes. “Nosal­tres intentem cobrir despeses” i en ocasions han renunciat a projectes. “Hem de saber dir que no, perquè la responsabilitat que tenim, fins i tot penal, no ens l’acabem.”

“El problema que tenim és que el mercat, sobredimensionat, s’ha omplert de franctiradors i de clients encarregadors molt poc professio­nals, que no donen valor a la nostra feina”, va insistir Josep Maria For­teza. Ara bé, Finlayson creu que els clients no donen valor a funcions tradicionals de l’arquitecte tècnic. En canvi, són més ben valorades les que provenen, per exemple, del cli­ent internacional i la inversió forana “que potser educaran el sector”. “Si no hi ha proposta de valor, el client no ho pagarà”, continuà l’enginyer.

Diana Calicó opina que “la col·laboració amb altres professionals del sector ha existit sempre, però ara es busca una relació més constant per generar equip”

Canvi de mentalitat

Malgrat la foscor del panorama, Soldevila va oferir una mica de llum al final del túnel. Al seu parer, de la mateixa manera que, com a con­traposició al món low cost estan proliferant empreses i negocis de quilòmetre zero, gairebé artesanals, que treballen a mida del client i són acceptats gràcies a la pedagogia de fa anys, els aparelladors haurien d’alinear-se i “saber explicar que el nostre servei és durador, diferent, de qualitat, i la qualitat té un preu”. Hem de ser els primers a explicar, va dir Soldevila “que fem un vestit a mida, hem de saber donar valor a la feina nosaltres mateixos”. Aquesta peda­gogia, difícil en el cas del client parti­cular, ha de ser possible en el cas de grans empreses i administracions. No comparteix aquesta idea l’Albert Pons: “al client no el canviarem” després d’acceptar, segurament per necessitat, unes condicions que no hauríem d’haver acceptat.

Quant a la col·laboració amb altres professionals del sector, Calicó va dir que “la col·laboració ha existit sempre, però ara es busca una rela­ció més constant per generar equip”. “En el nostre cas, prosseguí, sempre ha estat positiva i hem tingut una bona relació”. Aquesta relació ha de ser bona amb l’arquitecte, amb l’enginyer… i amb la constructora, remarcà Calicó, “a qui tradicional­ment hem vist com a l’enemic” per­què nosaltres treballàvem buscant la millor qualitat i la constructora perseguia la rendibilitat. Creu Calicó que s’ha de saber valorar la feina de la constructora i que el sentiment d’equip també l’incorpori, cosa que redundaria en una reducció de pro­blemes durant la construcció.

Calicó opina que: “la col·laboració amb altres professionals del sector ha existit sempre, però ara es busca una relació més constant per generar equip”

Oriol Marín està d’acord que cal que els diferents agents treballin plegats “des del minut u”, com ja es comen­ça a fer amb el conjunt d’industrials, tot i que “al darrere hi ha d’haver un client que ho entengui”.

Especialitzats o generalis­tes?

En el que no es va arribar a acord és a definir si el despatx del futur ha de comptar amb professionals espe­cialitzats o bé formats amb esperit generalista. Albert Pons defensava “l’especialització de la professió” i empreses amb equips pluridis­ciplinaris o bé amb xarxes de rela­cions amb despatxos experts en diferents disciplines (geotèrmia, instal·lacions, paisatgisme, interi­orisme…). I seran despatxos grans, deia Forteza, d’acord amb el que succeeix fora, “amb grans estruc­tures, amb departaments formats per especialistes de cada branca i amb oficines més petites, especi­alitzades que, pel tipus de client, es relacionen plegats per a feines con­cretes”.

Es tornava, d’aquesta manera, a l’evidència de la competència per sobre de la titulació, “i els nostres titulats han de pensar a especialit­zar-se” .

Per la seva banda, Calicó advertia del fet que “si t’especialitzes t’arris­ques que si no hi ha feina de la teva especialitat no pots treballar” i apos­tava per despatxos on “al marge de ser especialistes, hem de saber una mica de tot, amb capacitat de mobi­litat”, una filosofia compartida per Oriol Marín i rebutjada per Natàlia Crespo i Josep M. Forteza “perquè per a mi va en detriment de la quali­tat del servei”.

En aquesta especialització, que és el futur, Soldevila veu un altre risc, “el perill que el col·lectiu desaparegui”, es dilueixi i es passi a formar part d’una associació petita de l’especi­alització corresponent.

Per a Oriol Marín, “hem passat de treballar en l’ofici de la construcció a fer-ho en el negoci de la construc­ció”, on el que es persegueix és el màxim benefici. Va ser un moment de polèmica i contrastos, amb els pros i contres dels despatxos alta­ment especialitzats i aquells més generalistes. En aquest sentit, Colin Finlayson afegí un altre punt a la reflexió: “l’empresa gran pot tenir especialització, l’empresa petita no, i potser l’especialització està en la demanda”.

Amb independència d’apostar per l’especialització o per una concep­ció generalista, Josep Camps va destacar la capacitat de l’aparella­dor “de cohesionar en una obra tots els agents que hi participen. El nos­tre ADN és que sabem relacionar-nos, perquè ens hi hem vist obligats, amb el barret que ens toqui portar, això tant se val”.

Albert Pons defensava “l’especialització de la professió” i empreses amb equips pluridisciplinaris o bé amb xarxes de relacions amb despatxos experts

Evolució a diferents velocitats

I en la part final del debat, un adver­timent: no és el mateix treballar en entorns urbans internacionals, amb grans projectes, estructures grans i clients multinacionals, que en un entorn comarcal, amb clients i pro­jectes petits, que estan en una fase diferent de la construcció. “Quin per­centatge d’intervencions professio­nals necessita tot això de què hem parlat?”, es preguntà Marín, referint-se a especialistes de nivell internaci­onal en ascensors o en façanes, per exemple, i recordà que “a les dele­gacions, i a la mateixa Barcelona, la realitat és ben diferent, la professió no és només Hollywood”.

En conclusió, “hi haurà dues veloci­tats, o tres, o quatre, i hem de saber donar resposta a aquestes dife­rents velocitats d’evolució”. En el tinter, i com a proposta per a futurs debats, van quedar temes com la certificació professional, el baix nombre d’inscripcions als estudis d’arquitectura tècnica i els perjudi­cials canvis de nom que ha patit la professió en les últimes dècades, entre d’altres.

Autoria de les fotos: Westudio

Autoria de l’article