L’hora de la rehabilitació

El repte de renovar el parc existent d’habitatges i equipaments a Catalunya

Nova vida per a la ciutat construïda

Acabem de viure un any excepcional on el confinament obligat per la pandèmia ens ha fet adonar de la importància que per a la nostra vida té l’espai. L’espai vital que ens aixopluga a l’interior del nostre habitatge i l’espai exterior de convivència amb els altres. Mai com ara havíem pogut valorar la importància de tenir llum i ventilació, una terrassa exterior, una bona climatització i espai suficient a casa per poder diferenciar la taula de menjar de la de treballar. Mai no havíem sentit tanta nostàlgia de natura a la ciutat. De cop hem pogut copsar com de fràgils i vulnerables som davant d’una crisi sobtada i això ens ha fet témer les crisis que vindran, i molt especialment la climàtica. Aquells escenaris dels primers informes sobre l’escalfament global ja no són premonitoris d’un futur llunyà. Formen part del nostre present. El canvi climàtic ja és aquí.

Des del punt de vista dels reptes ambientals, el model urbanístic de ciutat compacta és molt millor que la urbanització dispersa dels model anglosaxons. Però a Catalunya tenim un parc d’habitatges i d’equipaments molt envellit, que necessita renovar-se. La major part dels barris perifèrics de Barcelona i d’altres ciutats es van aixecar als anys 60, sovint amb materials i tècniques constructives molt deficients. De fet, el 70% dels edificis que hi ha a Catalunya es van construir quan encara no hi havia una normativa d’aïllament tèrmic i d’eficiència energètica. I tampoc no hi ha hagut ni els recursos ni la cultura de rehabilitació necessaris per a un bon manteniment.

Javier Martín: “Entre 2007 i 2015 es registraven una mitjana de cinc nits tòrrides a l’any. Al 2017 ja van ser 13. L’estiu passat, 21. I anirà a més”

Aquestes mancances agreugen les conseqüències de l’emergència climàtica. Es malbarata molta energia sense assolir el grau de confort desitjable ni garantir les condicions necessàries per protegir la salut. Vivim en un indret del món privilegiat, amb un clima molt benigne, però aviat pot deixar de ser-ho. La conca mediterrània s’escalfa més ràpid que d’altres parts del planeta. La temperatura mitjana ha pujat ja 1,6ºC des de 1950, segons el Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics, i un fenomen que abans era esporàdic, el de la calor que no deixa dormir, és ara molt freqüent. Ja no parlem de nits tropicals, aquelles en què la temperatura mínima puja fins als 20ºC, sinó de nits tòrrides, en les quals el termòmetre s’enfila més enllà dels 25. El climatòleg Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona i coordinador del darrer informe sobre canvi climàtic a Catalunya, ho té ben mesurat: “entre 2007 i 2015 es registraven una mitjana de cinc nits tòrrides a l’any. Al 2017 ja van ser 13. L’estiu passat, 21. I anirà a més”.

La pandèmia ha trasbalsat els nostres hàbits de vida i la manera de relacionar-nos

La manca d’adequació tèrmica dels edificis no només agreuja els efectes de la pobresa energètica a l’hivern. Les altes temperatures també s’han convertit en un nou factor de risc a l’estiu per a la gent gran i les persones amb patologies cardiovasculars i respiratòries. Segons l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques, a Catalunya hi ha 258.000 famílies (un 8,7% del total) que no poden mantenir la llar a una temperatura adequada. Si es vol millorar la salut i assolir els objectius de l’Acord de París sobre canvi climàtic, cal millorar la qualitat i l’eficiència energètica de la ciutat construïda.

Salvador Milà: “No hi ha sostenibilitat sense cohesió social ni cohesió social sense habitatge digne”

“Hem de tornar a posar les polítiques d’habitatge al costat de les polítiques de sostenibilitat”, sosté Salvador Milà, exconseller de Medi Ambient i Habitatge entre 2003 i 2006 i actualment director d’àrea de l’AMB. “No hi ha sostenibilitat sense cohesió social ni cohesió social sense habitatge digne. En la rehabilitació és on es troben les dues dimensions”, afegeix. Però com va assenyalar el president del CAATEEB, Celestí Ventura, en el debat organitzat pel Col·legi amb motiu de les eleccions al Parlament del 14 de febrer, la rehabilitació és la gran assignatura pendent. En aquests moments no arriba al 30% de tot el que s’inverteix en construcció, quan la mitjana europea és del 50%. Tot i que el nombre de visats de direcció d’obra per a projectes de rehabilitació es va incrementar un 10,1% entre 2017 i 2019, estem lluny encara dels valors d’altres països. Segons l’informe sobre rehabilitació que acaba de publicar el CAATEEB elaborat pel director de l’àrea tècnica Jordi Marrot, a Espanya la quota anual de rehabilitació de la superfície construïda és molt baixa: tot just el 0,8%, lluny de l’1,49% d’Alemanya, de l’1,75% de França o de l’1,82% d’Àustria, per citar alguns països en els que hauríem d’emmirallar-nos.

Xavier Casanovas: “Podem dir que al nostre país mai s’han aplicat veritables polítiques de rehabilitació”

“Podem dir que al nostre país mai s’han aplicat veritables polítiques de rehabilitació”, explica Xavier Casanovas i Boixareu, arquitecte tècnic i un dels experts de referència. “Fins avui la rehabilitació no s’ha mostrat com el sector potent econòmicament, socialment i ambientalment que el nostre país necessita. Quan a França es parla de 500.000 actuacions a l’any, aquí parlem de 25.000”. Casanovas és el president de RehabiMed, una iniciativa que treballa des de fa més de vint anys en promoure l’activitat de rehabilitació i de regeneració urbana al nord i al sud de la Mediterrània. “Hem tingut successius decrets de promoció de la rehabilitació, però amb mesures modestes centrades bàsicament en subvencionar una part del cost de les obres. El fet que la subvenció sigui considerada un ingrés a imputar en l’IRPF del beneficiari, que les obres es gravin amb un 21% d’IVA i que les millores exigides en eficiència energètica siguin limitades fan que els resultats siguin pobres i allunyats dels països del nostre entorn. No són pocs els casos on els treballs de rehabilitació s’han vist abocats a l’economia submergida”, explica.

L’any 2014, la Generalitat de Catalunya va aprovar l’Estratègia Catalana de la Renovació Energètica d’Edificis (ECRE) però només s’ha assolit el 14% de l’objectiu marcat. L’agost de 2017 el Consell Executiu va aprovar el Pacte Nacional per la Renovació Urbana amb un plantejament molt ambiciós i un fort component social, però encara s’ha de concretar en plans d’actuació i partides pressupostàries a l’alçada d’aquesta ambició declarada.

Rehabilitació d’un edifici d’habitatges

Canvi de paradigma

Ara, la pandèmia ens ha portat una greu crisi econòmica, però també l’oportunitat d’un canvi de paradigma. L’esperança ve d’Europa. Tothom espera el manà del Fons Europeu per la Recuperació i la Resiliència, dotat amb 750.000 milions d’euros entre 2021 i 2023, la més gran operació d’estímul econòmic mai llançada des de la UE. Dins d’aquest pla, el programa Next Generation EU és l’instrument de xoc habilitat per canalitzar els fons. Gairebé la meitat en forma de subvencions a fons perdut i la resta en crèdits a baix cost, i tindran preferència aquells projectes que prioritzin la transformació energètica.

Procés d’inspecció de l’estat d’un edifici

En paral·lel, la Unió Europea ha llançat la iniciativa EU Green Deal, el Pacte Verd Europeu que preveu destinar almenys un 25% del pressupost de la UE a accions climàtiques entre les quals figura també la rehabilitació d’edificis per millorar-ne l’eficiència energètica. L’objectiu d’aquest pla és aconseguir edificis de consum “quasi nul”, i en tot cas, que l’energia que necessitin provingui de fonts renovables i preferiblement d’instal·lacions l’autoconsum. La Renovation Wave7, l’estratègia europea que impulsa aquesta renovació, pretén rehabilitar 35 milions d’edificis i crear 160.000 llocs de treball verds addicionals en deu anys.

Quan la presidenta de la Comissió Europea Ursula Von der Layen la va presentar va remarcar que una de les primeres prioritats seria la rehabilitació d’edificis perquè això permetria impulsar alhora l’agenda ambiental. Una sinergia multiplicadora. Així ho creu també Xavier Casanovas: “És una oportunitat única d’aprofitar els recursos europeus per a una inversió de present i de futur. En aquest àmbit conflueixen dos dels reptes principals: la descarbonització d’un sector que comporta el 30% de les emissions de CO2 i la creació de llocs de treball. Cap altre sector que no sigui la rehabilitació pot ésser tan efectiu en la resposta als dos reptes”.

Javier Garcia: “Tenim una regulació totalment desfasada. El decret de revisió del Codi Tècnic de l’Edificació que es va fer al 2019 era ja obsolet abans d’entrar en vigor”

Tenint en compte que Espanya sovint no ha estat capaç de gastar tots els fons que podia rebre de la UE, la qüestió clau és: estem preparats? Com s’han de gestionar aquests fons per aprofitar tot el seu potencial en el camp de la rehabilitació? Aquesta és una de les qüestions que es van abordar al debat electoral organitzat pel CAATEEB, en el qual van participar candidats de totes les formacions polítiques amb representació parlamentària llevat de Ciudadanos. Tots van coincidir en la necessitat de fer un gran esforç per incrementar el parc d’habitatge a preus assequibles, i tots van coincidir també en què la rehabilitació ha de jugar un paper fonamental com a motor de la recuperació econòmica. A diferència de la construcció d’obra pública o de les promocions d’obra nova, la rehabilitació és una activitat molt més distribuïda. Els fons que s’hi destinin cauran com una pluja fina sobre milers d’autònoms, petites i mitjanes empreses i professionals de la construcció.

Normativa desfasada

Però perquè aquesta pluja sigui fructífera, el primer que cal fer és posar la legislació al dia. Espanya va molt endarrerida en la transposició de les directives europees sobre eficiència energètica. “No podem estar satisfets”, lamenta Javier García Breva, exdiputat i reconegut consultor d’organismes públics i privats sobre qüestions energètiques. “Tenim una regulació totalment desfasada. El decret de revisió del Codi Tècnic de l’Edificació que es va fer al 2019 era ja obsolet abans d’entrar en vigor. En el seu preàmbul diu textualment que no pretén incorporar la nova directiva comunitària de 2018, sinó completar la transposició de la de 2010! I ara se’n prepara una altra, de revisió, que ja és en fase d’al·legacions, que tampoc incorpora la darrera directiva de 2018. Això és molt greu perquè el CTE defineix el que és exigible. La poca rehabilitació que es fa, es fa amb criteris que estan 10 anys desfasats”. La directiva de 2018 obliga a promoure les energies renovables i l’autoconsum tant per la refrigeració como per la calefacció; a incorporar les infraestructures necessàries per la recàrrega del vehicle elèctric en els edificis on es treballa i on es viu, i a la utilització d’aplicacions intel·ligents, com els nous comptadors digitals, perquè el consumidor pugui gestionar la seva despesa energètica.

Malgrat tot, García Breva recorda que tant els governs autònoms com els ajuntaments tenen un ampli marge d’actuació en matèria de rehabilitació, a través de plans d’actuació i normativa sobre llicències d’obres. Un altre àmbit que cal millorar és el de la tramitació burocràtica. Per al gerent d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Javier Burón, el gran repte és ser més àgils en la tramitació dels expedients i molt eficients en les intervencions. “La rehabilitació ha de ser un factor clau de renovació i dinamització urbana. Té un efecte multiplicador evident. Barcelona subvenciona obres de rehabilitació en uns 10.000 habitatges anuals, que generen una despesa de 20 milions d’euros i un negoci induït de 100 milions. Però no tot han de ser subvencions a fons perdut. També s’han d’impulsar programes de rehabilitació en condicions creditícies favorables. Fins ara, les entitats financeres no han col·laborat gaire. L’Institut Català de Finances pot jugar un paper molt important. De fet ja té una línia de crèdits per comunitats de veïns a 15 anys i un 2% d’interès. Els bancs, però, tracten la rehabilitació com un producte de consum, amb crèdits curts i tipus d’interès elevat. Això hauria de canviar”.

Rehabilitació integral d’un edifici al centre de Barcelona

També caldria, segons Javier Burón, crear dinàmiques d’inversió en el sector privat. “En els darrers anys la inversió privada s’ha orientat a construir habitatge nou per lloguer, que està bé, però necessitem inversió privada per a la rehabilitació. Si el mercat no la facilita, l’haurem d’estimular des del sector públic i la millor manera d’incentivar-la és invertir amb ells”.

Salvador Milà recorda que la Generalitat podria fer ús de les eines d’intervenció previstes a la Llei de Sòl i Rehabilitació, com la possibilitat de declarar barris sencers en rehabilitació integral, la qual cosa permet que l’Administració prengui la iniciativa i tingui un paper proactiu a l’hora de convèncer i ajudar a les comunitats de veïns a fer la tramitació i a promoure una rehabilitació integral que tingui en compte els aspectes arquitectònics i materials, però també els socials.

Javier Burón: “La rehabilitació ha de ser un factor clau de renovació i dinamització urbana. Té un efecte multiplicador evident”

Fins ara s’ha intervingut més en l’embolcall dels edificis que en l’interior. El programa Barcelona Posa’t Guapa va ser un èxit aclaparador, que va canviar la fesomia de la ciutat, però aquest tipus d’intervenció ja no és suficient. “Necessitem projectes més intensius centrats en les parts més degradades i abordar alhora la problemàtica socioeconòmica”, sosté Javier Burón. “Fins ara hem actuat sobre els elements comuns dels edificis, però en molts barris també s’han de rehabilitar els interiors dels habitatges i molts dels seus propietaris no tenen recursos per fer-ho”. Per sort, afegeix, ara hi ha més instruments i s’ha avançat en la col·laboració institucional. S’ha creat un consorci de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona dedicat a la rehabilitació, i un altre a nivell metropolità.

Hi ha, però, un altre repte social que fins ara no s’havia plantejat: assegurar que les ajudes públiques van a parar a aquells que més les necessiten, perquè no sempre és així. “Aquesta política de pluja fina que hauria d’arribar de forma igualitària i atomitzada a tothom, en realitat mai no arriba allà on és més necessària”, opina Xavier Casanovas. “Es dona la paradoxa de què les subvencions ajuden a famílies amb recursos mentre queden excloses les menys afavorides, que són les que viuen en els edificis més degradats”. Les desigualtats socials i culturals actuen en contra dels qui haurien de ser els principals beneficiaris dels programes públics de rehabilitació. Javier Burón explica el mecanisme: “A les convocatòries de 2000 a 2015, totes les comunitats de veïns eren tractades igual i se’ls exigien els mateixos requisits. L’aplicació d’un catàleg generalista d’ajudes a la rehabilitació va propiciar que, al final, totes les ajudes es concentraven en zones de classe mitjana, que són les que tenen més informació i assessorament i, per tant, més capacitat d’accés a les ajudes”. Xavier Casanovas destaca que “en els darrers anys s’han assajat algunes iniciatives per fer front a aquest problema, com ara la Llei de barris del 2004 de la Generalitat, sorprenentment de curta durada, i alguns ajuntaments han fet també apostes importants per corregir aquest biaix, como ara els de Barcelona, Santa Coloma, Saragossa o Pamplona… o el Pla 2020-2030 del Consorci Metropolità de l’Habitatge. També és cert que davant problemàtiques concretes, com la de l’aluminosi, es va donar una resposta bastant eficient. Però cal insistir…”

Per evitar aquest biaix social, Barcelona ha habilitat dos instruments d’intervenció: un programa de rehabilitació específic per a finques d’alta complexitat, vinculat al Pla de Barris, que ja n’ha identificat unes 400 en zones d’alta vulnerabilitat social; i un pla d’ajudes per rehabilitar els interiors dels habitatges, en el qual dos terços dels beneficiaris son vídues amb pocs recursos.

Fa temps que la rehabilitació apareix en el debat públic com una de les principals eines de transformació urbana i social. Ara es donen, primer cop, les condicions per passar dels desitjos a la realitat.

Gestionar el consum propi

Quan la Comissió Europea parla de rehabilitació energètica, aconsella fer abans una avaluació econòmica dels estalvis possibles. Només es consideren viables aquells projectes en què l’estalvi energètic cobreix la inversió a realitzar. Però, a diferència d’altres països, aquí l’estalvi rarament cobreix la inversió en un temps raonable i per això depèn molt de les subvencions. “Fins ara la iniciativa i el pes de la rehabilitació queia sobre el promotor. Si volem un canvi de paradigma, han de pivotar en l’usuari”, sosté Javier García Breva.

Javier Garcia: “La tarifa elèctrica no incentiva l’estalvi energètic, el seu objectiu és cobrir els costos del sistema”

Perquè l’estalvi pogués cobrir la inversió faria falta, segons Garcia Breva, revisar el rebut de la llum. Ara, una part important del que es paga correspon a la potència instal·lada, la qual cosa implica que es paga més per garantir el servei que pel consum. “La tarifa elèctrica no incentiva l’estalvi energètic, el seu objectiu és cobrir els costos del sistema”, afegeix. Però l’estalvi energètic no només té un valor ambiental. També té un valor econòmic, i s’hauria de traslladar al consumidor. “Al Regne Unit, els particulars que instal·len un sistema de recàrrega per vehicles elèctrics, reben una compensació. S’entén que estan ajudant a la estabilitat del sistema elèctric”.

Les modificacions legals que ha impulsat Teresa Ribera des del Ministeri de Transició Ecològica suprimint l’impost al sol i promovent l’autoconsum i la producció distribuïda haurien de permetre un salt en la rehabilitació energètica. Els tres decrets publicats sobre aquesta matèria poden canviar el model de producció i consum elèctric. Es tractaria de passar d’un model fortament centralitzat a un model distribuït en el qual el consumidor ja no sigui un agent passiu i captiu de les grans operadores, sinó un agent actiu i conscient, amb capacitat per modular la seva demanda en un patró orientat a l’estalvi. Ell n’hauria de ser el principal beneficiari. S’ha avançat, però encara es podria anar més lluny. Si bé ara l’empresa subministradora està obligada a comprar l’energia solar excedent produïda per les instal·lacions d’autoconsum, el preu que el productor particular cobra per aquest excedent encara és molt més baix que el que paga per l’electricitat que agafa de la xarxa. Per García Breva, la càrrega energètica d’un edifici s’hauria de contemplar com una hipoteca que els seus ocupants arrossegaran tota la seva vida útil. És del seu interès que sigui el més baixa possible.

Autoria de les fotos: Chopo, Jaume Moreno i Helena Castro

Autoria de l’article