La integració femenina en l’arquitectura tècnica No és la professió, és la societat la que impedeix a les dones avançar

L’any 1994, ara fa 25 anys, el Col·legi d’Aparelladors de Barcelona presentava una enquesta a L’InformatIu on recollia que només el 10% de les persones col·legiades en aquell moment eren dones. Avui la xifra ha pujat fins al 22%, molt lluny encara d’una paritat aparentment difícil en un món, el de la construcció, que es percep com a eminentment masculí. Per debatre sobre la qüestió s’han reunit tretze dones. Elles són Inma Casado, Sensi Gálvez, Eulàlia Aran, Carolina Cue­vas, Carme Hernández-Cros, Maria Àngels Sánchez, Natàlia Crespo, Inma Rodríguez, Miren Etxeberría, Teresa Serra, Susana Pavón, Anna­ïs Soler Garcia i Maria Rosa Viñolas (d’esquerra a dreta, en la imatge). Van moderar la taula els periodistes Guillem Plans i Jaume Moreno.

Trenca el foc Carme Hernández Cros, la més gran del grup, per afirmar que “és evident que hi ha una discriminació de gènere a la professió d’arquitecte tècnic. En aquesta i en totes, però suposo que depèn dels diferents àmbits; no és el mateix estar en un despatx d’ar­quitectes progres que en una cons­tructora, però el problema no és la professió, per molt que estigui mot masculinitzada, el problema és que la societat no ha assimilat encara la presència professional de la dona”.

Maria Àngels Sánchez, que és vice­presidenta del Caateeb, considera que “les dones encara hem d’assu­mir papers –i els assumim nosaltres mateixes– que ens posen una mica pals a les rodes. Al nostre sector hi ha poca discriminació, però encara hi ha empreses que tenen molts pre­judicis a l’hora de contractar dones. I especialment dones joves”.
Malgrat tot, aquesta discriminació existeix i l’experiència personal d’al­gunes de les participants ho posa de relleu. “Jo m’he trobat en una empresa que m’ha contractat i al cap d’una estona rebo un paper on em diuen que no serveixo, que el cap diu que no. Home! primer m’exa­mines! I si no em vols, no em vols.

A una altra empresa vaig quedar la primera en el procés de selecció, em van entrevistar i em van preguntar si estava casada, em van dir: “l’haurí­em agafada a vostè perquè teníem una delineant i vàrem estar parlant si contractàvem home o dona, però una dona casada no’”. “A mi em va passar una cosa semblant en una entrevista per a l’Administració”, rebla una altra, “em van preguntar si estava casada. Vaig dir que sí, amb dos fills i grans, i per tant no em que­daré embarassada ni tindreu cap problema”.

Ascensió Gálvez, directora del servei d’Ocupació del Caateeb distingeix entre dos motius de discriminació, els vinculats a la professió i els que no. Un fet que es reflecteix al seu servei, on fa molts anys que no es demanen específicament homes per desenvolupar una feina, però qüestions com la maternitat encara suposen un fre.

On sí hi ha coincidència pel fet de sentir-se discriminades per ser dones és a l’escola. Deixem alguns testimonis: “No hi havia lavabos per a dones, havies d’anar al de profes­sors, i havies d’anar a buscar al bidell perquè t’obrís la porta”. “Quan vaig començar a l’escola només érem cinc dones i aleshores els profes­sors ens feien seure a la primera fila”. “A la presentació, el professor, en arribar a nosaltres, érem dues noies, el primer que ens va dir, mira aquestes dues, venen a buscar xicot”. “Jo vaig estudiar no fa tant i un professor d’economia ens va dir que les dones ens havíem de quedar a casa fregint ous”. “Un dia un pro­fessor ens va dir: aprovaré totes les noies, perquè com després no fareu d’aparelladores…”

Una sensació que s’esvaeix a l’hora de començar a exercir professional­ment, ja que coincideixen en el senti­ment de tenir més problemes pel fet de ser jove que de ser dona.

Ha canviat molt en aquests 25 anys la forma en què la professió rep les dones? Teresa Serra recorda que quan va començar hi havia un cert paternalisme, però també una certa dificultat per a ser acceptada. “Recordo que, una de les primeres coses que em trobava a l’obra era que els industrials no volien parlar amb mi. Venien i demanaven pel meu cap. Sort vaig tenir de què el meu cap els tornava a enviar a parlar amb mi”. Amb una incorporació al mercat laboral molt més recent, Annaïs Soler Garcia explica que “quan començava a buscar feina sense haver acabat el treball de final de carrera, com crec que fèiem tots, a mi no em contractaven, i a sobre m’havia de sentir dir a un home si jo seria capaç de manar un grup d’homes.

En canvi, companys meus que no tenien millors notes van trovar feina ràpidament”. Natàlia Crespo, vocal de la Junta de Govern del CAATEEB, considera que “la incorporació de les dones al món laboral, és un tema social, però també és un tema empresarial. La societat pot tenir moltes vegades la visió de què som d’una determinada manera o potenciar un determinat criteri, però al final són les empreses les que ajuden o no ajuden a la incorporació de la dona”.

El pas del temps ha tingut un efecte positiu. Així ho considera Teresa Serna qui assegura “les que portem uns quants anys a l’obra hem vist una evolució. Quan vaig començar, podies trobar-te alguns problemas amb alguns treballadors o amb alguns encarregats. He de dir que són els menys. També tens dificultats amb enginyers de camins. Abans els de dalt et cridaven a una reunió i et trobaves amb deu homes que intentaven deixar-te en ridícul, jo això ho he viscut, i afortunadament, avui dia ja no passa”.

Ascensió Gálvez precisa que “fa 25 anys podia haver-hi una certa expectativa per part de l’empresari de veure la dona al despatx i l’home a l’obra. També hi havia les circumstàncies personals de cadascú. M’he trobat en molts casos que la mateixa dona deia, jo vull feina de mitja jornada, de despatx, jo vull conciliar… Elles mateixes s’estaven autolimitant. Avui això encara es produeix, però torno a pensar que no és un tema professional, que és un tema més social. El problema és que aquest tòpic es contagia a l’empresari que acaba tenint aquesta percepció. Però el cert és que actualmente jo no em trobo amb allò de dir, mira, una noia millor al despatx”. “El que sí que m’he trobat en alguna ocasió”, prossegueix Gálvez, “és que se’ns identifica a les dones com a més bones per a determinades coses, per exemple en el tema comercial”.

Micromasclimes

Un nou protocol de l’Ajuntament de Barcelona contra les agressions a les dones dóna peu a una altra pluja d’anècdotes, aquest cop centrada en els micromasclismes: “quan em van parlar d’aquest document, els homes van començar a criticar-lo, però quan et poses a pensar veus que sí que hi ha diferències en la  forma com els homes es dirigeixen a tu o a altres companys”. “Tu vas a l’obra i li dius a un home, hola, què tal guapo? Doncs no. Però a mi sí que m’ho diuen!” “O quan saludes. Per què un home ha de donar la mà i jo en canvi he de fer dos petons?” “Et deixen passar! Estàs fent una visita d’obres i et deixen passar!”

Susana Pavón introdueix un altre tema, que és el de la visualització de les dones dins del sector de la construcció. “Estem a la direcció, no a la producció i això fa que no siguem visibles”. Carolina Cuevas hi està d’acord: “quan hi hagi dones fent de serralleres en una obra, potser començarem a donar-li alguna volta a tot això, és un procés que tot just està al seu inici, ara comencem a veure pintores, col·locadores de terratzo o industrials dones”. “És significatiu que ningú ha res­post a la pregunta que ha obert el debat” diu Miren Etxebarría, “quin és el paper de la dona? I és que som iguals, per tant, per què hem de tenir un paper?” I Annaïs Soler assenteix. “No ens hem trobat problemes per la professió que exercim, sinó per la posició que se’ns concedeix a nivell social. Ara està canviant el concep­te de la dona des de la pròpia pers­pectiva de la dona. Estem canviant la nostra visió del món. La reflexió va més enllà del sector; és sobre el paper de la dona a la societat”.

Una altra dada. Un cop acabat el període de formació, les dones segueixen estudiant i actualitzant els seus conei­xements en una proporció molt més alta que els homes. Miren Etxeberria ho té clar, “hi ha un tema d’iguals, de tu davant un aparellador o altra gent que té la mateixa categoria que tu, i allà la dona ha de lluitar molt més per demostrar que sap fer la seva feina. Ha de lluitar tota l’estona per dir sóc aquí i això és el que vull”. Eulàlia Ara hi està d’acord, “durant molts anys la sensació era d’estar sempre examinant-te davant tothom, des del paleta, fins a l’enginyer”. “Jo sóc d’aquelles persones que quan va acabar els seus estudis a la universitat va seguir estudiant aquí i allà”, explica l’Annaïs Soler, “durant la crisi em vaig quedar sense feina, i el que et trobes és que a l’intentar tornar al mercat laboral diuen que tens massa formació i no et volen. I no és una qüestió del sector, és el que passava en aquell moment”.

Ara es troba amb altres coses, “enca­ra avui a les entrevistes de feina pregunten, ets mare? Vols ser mare? Penses tenir fills? La gent, socialment empeny a això. A mi encara em diuen “és que estàs en un món d’homes”. I la veritat és que tampoc ho és tant. Ara estic treballant en una obra on la cap d’obra és dona, la direcció d’obra és dona, jo faig la coordinació de segu­retat i soc dona, però socialment encara et veuen com que treballes en un món d’homes. I el que et pregunta la gent que et coneix és: “i ara que ets mare, per què no et busques una administració per fer de 8 a 3?”

Escletxa salarial

No es coneix gaire, però les dones van tenir un paer primordial en l’edificació de les catedrals. Així es desprèn del Llibre dels Oficis de la Ciutat de París on queda recollit que feien feines vinculades al subministrament de material. El paper de mestre d’obres quedava reservat als homes i el seu sou venia a ser la meitat del percebut pels peons menys qualificats. L’escletxa salarial ve de lluny, però hi és encara. Eulàlia Aran considera que “quan treballes com a professional liberal hi ha uns honoraris i és igual si ets home o dona, la minuta és la que és”.

Les administracions tenen taules salarials i els sous són també els que són, però de vegades dins de càrrecs similars es poden veure diferències abismals. “Una cosa diferent és quan treballes com a assalariat”, matisa Teresa Serna, “a la primera empresa on vaig ser em vaig passar sis anys intentant cobrar el mateix que gent que havia entrat més tard i tenia menys experiència. Feia exactament la mateixa feina que ells, però cobrava menys. Jo anava cada mes a parlar amb el meu cap per dir-li: “vull cobrar com els meus companys”, i em deia, “tot arribarà”, però a l’hora de la veritat, tothom anava abans que jo. No ho vaig aconseguir. Vaig acabar marxant.”

 

 

Amb veu de dona

Autoria de les fotos: Santiago Periel i altres

Autoria de l’article