Quan se surt per la porta del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona (CAATEEB) i es camina unes passes fins al carrer Muntaner es contempla un paisatge inicalment urbà densament conformat per edificis entre mitgeres i gratacels ben compactats. Costa imaginar-se que només unes dècades enrere s’hi hauria vist una cosa ben diferent.
Mirant Muntaner amunt, el què la mirada de l’observador hauria copsat és una grandiosa edificació modernista de fantasioses teulades alpines i acolorits esgrafiats que dominava tota aquesta perspectiva del carrer i del barri. Tanta fantasia centreeuropea era obra d’una ment molt inspirada: Josep Puig i Cadafalch. Aquest gran casal ja no existeix. Va ser enderrocat poc abans de la Guerra Civil.
El fons documental del CAATEEB conserva un llibre editat en francès L’oeuvre de Puig i Cadafalch Architecte, 1896 – 1904 (Parera Editeur Barcelone) en què s’hi van publicar esbossos de les façanes dibuixats per l’arquitecte, plànols de les diverses plantes i fotografies de la Casa Llorach en plena construcció.
Mentre s’aixecava l’edifici, es va plantar el grandiós jardí que tenia com a motiu central un estany d’aigües naturals sempre cristal·lines. Dins la casa també hi havia un brollador d’aigua natural en un estanyol rodejat d’una petita selva, que tancava un extrem del gran hall flanquejat de dotze columnes de marbre pòrfir.
El segon pis s’obria en forma de galeria balconada sobre aquest hall. Tota aquesta nau central estava coberta per una gran claraboia que anava de punta a punta. Al voltant d’aquesta nau s’hi ordenaven les diferents ales i volums del complex edifici.
És el temps en què Barcelona s’emmiralla en el París del Modernisme i ara també en la Viena de la Sezession. La Casa Llorach mostra parets blanques sòbries, però ombinades amb materials luxosos, materials nobles, com el marbre pòrfir, talment com faria un Adolf Loos a Viena amb el marbre verd cipolí dut des de Grècia per a la LoosHaus. La coberta de la Casa Llorach és també ben sorprenent, està ocupada per la immensa claraboia d’estructura de ferro i vidre que configura gran part de l’encavallada. L’arquitecte, però, decideix dissimular-la darrera unes decoracions de caire encara modernista, que busquen donar a la casa un aire romàntic i aristocràtic. Aquestes decoracions podrien recordar-nos les contingudes formes neomedievals, gairebé pairals, de la Hill House de Mackintosh.
Una vida de novel·la
La casa va ser un encàrrec de Concepció Dolsa, vídua de Llorach. Després de d’un temps de guardar un sentit i rigorós dol per la mort del seu espòs, el Dr. Pau Llorach, la vídua va decidir que era el moment de tornar al món social, i volia fer-ho per la porta gran. Havia arribat el moment de mostrar a tothom l’èxit que havia assolit el seu marit en una vida breu però intensa. Una vida novel·lesca escapçada prematurament en el millor moment, quan el negoci de les Aigües medicinals de Rubinat-Llorach, donava moltíssims diners, i s’havia convertit en una empresa multinacional que havia traslladat les oficines centrals a París per poder abastir tots els mercats del món. Per si això fos poc, el Frenopàtic de les Corts, un experiment clínic que el emprenedor doctor havia posat en marxa amb el pare de la Concepció, havia esdevingut un centre de referència internacional en el tractament de lesmalalties psiquiàtriques.
El lloc escollit per bastir la casa va ser el carrer Muntaner, on s’hi estaven edificant un bon grapat de mansions i palauets en caòtica convivència amb horts, clubs d’esports i alguna fàbrica despistada. Va comprar una gran finca, que s’iniciava a la Travessera de Gràcia i s’estenia fins al carrer de l’Avenir i el carrer Santaló. Amb el temps els Llorach hi van edificar en aquest solar més torres per a la família, totes elles també desaparegudes.
La casa principal, la de Puig i Cadafalch va tenir una inauguració multitudinària com s’observa en la revista La Il·lustració Catalana que en publicà un grapat de fotos. L’interior també va sortir publicat en un reportatge a la revista Bellaterra. I altres publicacions, com la revista D’Ací d’Allà en mostraren reportatges ben sucosos quan a la casa s’hi feien exposicions i esdeveniments culturals i socials, com concerts, obres de teatre, ballet, òpera… Pels salons de la casa hi van passar Carlos Gardel, Josphine Baker, Maurice hevalier, Nijinsky, Garcia Lorca, André Maurois, arquitectes com Walter Gropius…
El moment de més lluïment de la casa va arribar en la dècada dels anys vint, quan va ser la llar d’una de les filles de Concepció, la Isabel, que la va convertir en una mena de “Casa Blanca” catalana. Francesc Cambó li encarregà a la Isabel Llorach i Dolsa que presidís el Conferentia Club, institució que tenia per objectiu apropar a Catalunya les personalitats intel·lectuals més destacades del món, i per altra banda, que la societat catalana mostrés als il·lustres visitants la seva millor imatge. Així, la casa es va convertir en l’aparador de l’excel·lència de Barcelona i Catalunya davant el món, i la Isabel feia de perfecta amfitriona.
La casa ha ocupat fins i tot el seu espai en la literatura. En la ficció és la casa d’Hortènsia Portell, una de les protagonistes de la gran novel·la de Barcelona, Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. Un dels altres personatges que apareix en la narració és Primo de Rivera. Durant la dictadura del general, a la casa s’hi van estrenar obres teatrals de Sagarra, quan l’idioma català estava absolutament prohibit. Curiosament ningú no va gosar aturar cap representació. La Isabel era una dona amb caràcter. Com ho eren els seus amics, molts d’ells artistes de nivell, com Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Miquel Utrillo que no només col·laboraven fent els decorats dels escenaris teatrals, sinó que també hi participaven fent d’actors en les representacions.
Una vida cultural i social tan intensa tenia un preu. Exactament tota una fortuna. La Isabel es va arruïnar amb la seva ambició, potser irracional, de voler fer de Barcelona una ciutat cosmopolita i sofisticada que es pogués emmirallar en les grans capitals del món. Necessitada de liquiditat va enderrocar la casa per disposar de la finca com a terreny urbanitzable. L’arquitecte Adolf Florensa va dissenyar el bloc de pisos que ocupà el solar. Isabel s’instal·là en les dues plantes superiors. Florensa va reubicar allà una llar de foc i alguns elements decoratius rescatats de la casa antiga. A l’estreta porteria Isabel li va fer posar a Florensa quatre de les columnes de mabre pòrfir del hall que va dissenyar Puig i Cadafalch. Va voler salvar precisament quatre columnes. Una picada d’ull a aquelles quatre columnes també de Puig i Cadafalch de Montjuïc. Les que el feixisme de Primo de Rivera va fer enderrocar i que des del l’any 2010 tornen a ocupar el seu lloc als peus del Palau Nacional, després de gairebé un segle d’absència. En canvi, les quatre columnes de la Isabel sí que van resistir, tota una altra llarga dictadura feixista, la de Franco. Potser la tasca de la Isabel a la Casa Llorach de Josep Puig i Cadafalch, no va ser del tot en va.
Muntaner, 263
L’edifici plurifamiliar d’habitatges ubicat al carrer Muntaner 263 que, de manera tan curiosa, conserva en el seu vestíbul les quatre columnes de Puig i Cadafalch, va ser un encàrrec d’Isabel Llorach a l’arquitecte Adolf Florensa. És un edifici entre mitgeres que sorprèn gratament per l’època en què va ser construït i per la flaire de modernitat que desprèn. Ubicat entremig de dos blocs de retòrica classicista, l’edifici aplica principis d’arquitectura racional i sinceritat constructiva.
Adolf Florensa (1914-1968) s’identifica amb una generació d’arquitectes pertanyent a una minoria catalanista, culta i cosmopolita, que havia de lluitar entre l’avantguarda i el retorn al classicisme promogut per la dictadura de Primo de Rivera i en la qual també hi trobem Ramon Puig Gairalt, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Francesc Folguera o Joan Bergós, entre d’altres. Els edificis de Florensa beuen de les avantguardes americanes dels primers gratacels de Chicago que adaptaren les fórmules clàssiques a l’escala urbana. Va ser un arquitecte amb una enorme erudició històrica, catedràtic de l’Escola d’Arquitectura i director de les restauracions arqueològiques de l’Ajuntament de Barcelona. Un excel·lent arquitecte al qual, tal com va explicar Oriol Bohigas, “li va tocar viure un país i una època especialment dissortats”.
Les quatre columnes que romanen en l’estreta porteria del carrer Muntaner, 263, sobre les quals es recolza Xavier Baladia, l’autor del reportatge i descendent de la família Llorach
Carles Cartañá
Autoria de les fotos: Arxiu Caateeb
Nota de l’editor
Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 351 de març de 2017
Autoria de l’article
