Al voltant de les quatre de la tarda d’un dia del mes de juliol ens vàrem trobar a casa de l’artista Eduard Arranz-Bravo, amb Anna Bonet, arquitecta associada de Garcés – de Seta – Bonet, autors del projecte i en David Morros, arquitecte tècnic director de l’execució de l’obra. Mai havia estat en aquella banda de Vallvidrera però de seguida em vaig orientar gràcies a la posició del potent sol d’estiu. L’empinada parcel·la d’uns 850 m2, es situa en el vessant de Collserola que mira cap el Llobregat, cap a ponent, tenint com a límit inferior el Parc Natural. El lloc em va agradar de seguida, i em vaig imaginar per un moment, amb els pinzells a la mà: l’alçada respecte de la gran ciutat, ben ventilat, silenciós, envoltat per la natura i amb la qualitat de llum que proporciona un indret com aquest, viva i neta durant el dia i amb reflexos ataronjats a la posta de sol.
FITXA TÈCNICA
Nom de l’obra: Estudi d’escultura i de pintura Arranz Bravo
Emplaçament: C/ Ginestera 11 de Valldoreix (Barcelona)
Promotor: Eduard Arranz-Bravo
Project manager: David Morros (Dalmau-Morros Tècnics)
Autors del projecte: Jordi Garcés, Daria de Seta,Anna Bonet (Garcés-de Seta-Bonet, Arquitectes)
Col·laboradors del projecte: Juan Ignacio Eskubi, calculista i Jordi Calvet, arquitecte
Directors d’obra: Jordi Garcés, Daria de Seta, Anna Bonet
Director d’execució de l’obra: David Morros, arquitecte tècnic Coordinador de seguretat i salut: David Morros
Constructors: Constructora MX 10
Cap d’obra: Xavier Laffitte, enginyer industrial
Data d’acabament de l’obra: març 2013
Tot i que l’edifici vol destacar amb els dos grans voladissos dels pisos superiors, el seu volum passa una mica desapercebut atès que els edi- ficis de l’entorn són gairebé tots molt més alts i perquè l’espai sota els voladissos és molt reduït, cosa que els fa menys evidents i menys espec- taculars. A l’exterior destaca pel seu mur cortina de línies molt simples, minimalistes, amagant els muntants per l’interior i que també cobreix les parts inferiors dels voladissos. El vidre de tot el mur cortina s’ha serigrafiat per la cara 2 per augmentar el filtre solar de la façana, a més de tenir un factor solar baix.
L’artista
Eduard Arranz-Bravo, (Barcelona, 1941) és un artista plàstic de prestigi reconegut dins el món de la pintura i l’escultura, però compta en el seu currículum amb escenografies, murals per a edificis, gravats, il·lustració i disseny. La seva obra ha estat exposada tant a ciutats del territori espanyol com a l’estranger: París, NovaYork, Bonn, San Francisco Probablement l’obra que jo tenia més present fins aquest dia, atesa la seva ubicació a peu de l’AP-7 i al seu impacte visual, és la dels murals de la fàbrica Tipel a Parets del Vallès (1960-70), la “fàbrica de colors” dita popularment.
La Fundació Arranz-Bravo s’inaugurà el setembre de 2009 com a espai d’art contemporani a l’Hospitalet de Llobregat, on l’artista hi té vin- cles importants. Té el doble objectiu de difondre l’art del pintor Eduard Arranz-Bravo i promocionar la jove creació contemporània. A l’espera de ser inaugurada la seva seu definitiva a l’Antic Molí de L’Hospitalet, la fundació té el seu espai provisional en els antic magatzems de la fàbrica tèxtil de la Tecla Sala, en un projecte dissenyat per també per l’arquitecte Jordi Garcés.
Dissenyar l’espai per a un artista no ha de ser tasca gens fàcil; el client en aquest cas, hi té molt a dir, ja que l’activitat que allà s’hi desenvolupa, necessita d’unes condicions especials, ben diferents a les d’un habitatge. El lloc, ha de propiciar la inspiració, el benestar, l’espai ha de ser ampli i còmode, la llum per pintar no ha de ser directa, l’artista s’ha de poder moure lliurement, allunyar-se, posar-se a terra, adormir-se davant d’una peça mentre medita sobre la seva creació. Segurament per tot això, Arranz-Bravo no va deixar d’assistir a cap de les visites d’obra, des del primer dia, volent-ho controlar tot des del inici.
Joan Miró l’any 1938 escrivia : “El meu somni, quan pugui establir-me a qualsevol lloc, és de tenir un gran taller, no tant per raons d’il·luminació, llum del nord, etc, que em deixen indiferent, sinó més aviat per tenir espai, moltes teles, ja que com més feina faig, més desitjós tinc de fer-ne”(1).
La casa
El terreny de gran pendent, està farcit de pins i alzines, que el projecte ha respectat al màxim, com si formessin part d’un tot; ell també ho considera així i destaca l’efecte de les ombres que projecten els arbres sobre les façanes, segons cada moment del dia. A primera vista el volum és simple, geomètric i molt opac, gairebé hermètic, sense obertures. És un prisma rectangular amb dos nivells interiors, que s’ancora ferm al terreny, rematat per una piràmide irregular que tanca l’edifici i conforma la inclinada coberta de 45º. En el vèrtex d’aquesta piràmide hi ha una gran claraboia d’uns 7 m2, que escapça la piràmide, i es col·loca de manera òptima per obrir pas a la llum interior.
Joan Miró va encarregar el seu estudi-taller de Palma a l’arquitecte Josep Lluís Sert l’any 1954. Aquí Arranz crida al seu bon amic Jordi Garcés per poder materialitzar el seu desig, aquest estudi al bell mig del bosc, al costat de casa seva. La preexistència de la casa i antic taller (Lanfranco Bombelli 1991), condiciona la posició del nou estudi i obliga a Garcés a resoldre el futur diàleg entre ambdós edificis.
Surt a rebre’ns l’Eduard Arranz-Bravo, que ja ens esperava, puntual. És un home no molt alt, vestit informal amb uns texans, una samarreta fosca i un mocador vermell lligat al coll que em crida l’atenció i que li dóna un toc de modernitat, de joventut; barba ben afaitada i un aspecte general molt cuidat. Inquiet, nerviós i molt parlador, de seguida comença a expli- car-nos les vicissituds de l’obra.
L’Anna Bonet i en David Morros m’expliquen que durant l’etapa inicial varen treballar inten- sament sobre diferents maquetes, amb estudis d’assolellament inclosos, fins arribar a acotar i posicionar la llanterna de forma definitiva. Aquesta piràmide irregular i la seva lluerna, amb dimensió i posició tant específica, te a veure només amb aquest lloc, i justifica la seva asimetria, imperceptible des de l’exterior, que hom pot qüestionar-se en veure els plànols del projecte.
L’acabat dels murs i de la coberta és conti- nu, d’un únic material de color blanc, amb aparença d’estuc fi, sense pintar. Sobre aquests murs ja comencen a dibuixar-se regalims d’aiguades, a conseqüència de la pols i la pluja, que no molesten gens a Arranz-Bravo. Quasi com a metàfora del fet pictòric, tot el que signifiqui tacar aquest gran llenç, ja amb les ombres dels arbres, ja amb els regalims de la pluja, agrada Arranz.
El resultat és impecable i els mèrits són amagats en aquells indrets on el senzill sembla evident
L’entrada al taller és impactant per la dimensió de l’espai únic i diàfan, per la gran alçada que assoleix la piràmide i per la llum zenital que proporciona l’obertura dalt de tot. Tots els paraments interiors són de formigó vist, tal com va quedar després d’enretirar els motlles. La presència de defectes de disgregació del material, aparents en algun punt, no desvirtuen, ans el contrari, materialitzen la plasticitat del material i generen textures interessants, que l’artista aprecia sense reserves. Aquestes magnífiques condicions, d’amplitud, de gran alçada i sense entrebancs, li permeten treballar grans formats, tals com els que apareixen en aquell moment exposats al voltant de la gran sala. El terra és de formigó lliscat i el color gris general de la pell interior afavoreix, amb la seva neutralitat, el contrast visual de l’acolorida obra sobre la qual treballa Arranz ara mateix. És cert que hi ha un problema de reverberació del so que detecto quan traspassem del llindar; de sobte es fa difícil seguir la conversa, però això no sembla preocupar gaire l’artista. Probablement, el silenci l’acompanya en les hores de concentració. Arranz ens explica que sol matinar molt per començar a treballar, quan encara és fosc; que li agrada aquesta hora del dia en què el tot es desvetlla, comencen a cantar els ocells o sent els senglars que s’apropen en busca de menjar.
En el programa del taller, queden molt clarament dividides les dues zones, una a la part superior de 127 m2 (13,00 x 9,80 m), en un únic espai quasi qua- drat, gran, opac i que només rep la llum indirecte de la lluerna, per a la pintura; i una altre a baix, encarada al bosc, més reduïda (10,00 x 4,50 m) per a l’escultura. El contrapunt de la piràmide el tenim a baix en el gran finestral, que abasta tota l’amplada de la façana, els 12 m, i que obliga a estintolar el mur de sud-oest amb una gran jàssera per a conformar les vistes i el porxo. El taller d’escultura esdevé molt més lluminós, i la transparència del tancament sembla que li permet treballar submergit entre els arbres del bosc.
Sobre la cara interior d’aquesta jàssera, tan pre- sent des de dins, l’Eduard Arranz-Bravo ha fet una intervenció, per a mi molt encertada. Davant un pla d’aquelles dimensions la temptació de intervenir-hi ha superat la immaculada aparença del pla arquitec- tònic, i l’artista ha dibuixat una llarga cinta de color vermell intens, de gruix variable i amb la sinuositat d’una branca, d’una cinta al vent, que en sentit horitzontal travessa de forma entremaliada tota la peça. Ens explica que no li agradava tot aquell faldó de formigó sobre dels seus arbres, i com aquells nens que tenen l’eina a punt i es troben davant d’una gran paret blanca, va trobar el seu moment d’inspiració i va intervenir-hi amb plaer. La resta de la planta de baix l’ocupen un important magatzem per la obra acabada, de 55 m2, i dos petits habitacles pel lavabo i les instal·lacions .
L’escala que comunica ambdós nivells és de formigó, tal qual, sense cap material d’acabat i discorre adossada a la façana nord-oest. Dos trams amb un replà intermedi que permet la connexió amb l’habitatge a pocs metres, que es produeix a peu pla, travessant el bosc.
Constructivament el mèrit de l’edifici rau en la sim- plicitat i encert de la presa de decisions. El formigó armat com a únic material conforma estructura i tan- cament en una sola peça monolítica, i el revestiment exterior de façanes i coberta, d’un mateix estuc, abriga sense juntes i de forma continua tota la caixa.
La visió del taller des de l’exterior, las imatges amb les que he treballat, em fan pensar que estem estu- diant una maqueta ampliada a escala 1:1 i posada sobre la parcel·la. El resultat és impecable i els mèrits són amagats en aquells indrets on el senzill sembla evident.
Procés de construcció
La presència de defectes de disgregació del material aparents en algun punt materialitzen la plasticitat del material i generen textures interessants, que l’artista aprecia sense reserves.
ESTUDI ARRANZ-BRAVO
GARCÉS – DE SETA – BONET, arquitectes
DALMAU MORROS TÈCNICS, arquitectes tècnics
SOLUCIÓ COBERTA I PARAMENT VERTICAL AMB EL MATEIX ACABAT
Un dels requeriments bàsics dels arquitectes del projecte presentat, estudi de pintura i escultura de l’Arranz-Bravo va ser la continuïtat entre parament vertical i coberta inclinada.
El plantejament inicial va ser si havíem d’utilitzar un acabat habitual de coberta a la façana o al l’inversa, un acabat de façana a la coberta. Les dos alternatives es van descartar i finalment es va decidir contactar amb els diversos fabricants i involucrar-los al projecte. Després de revisar altres empreses, es va decidir contactar amb el fabricant Saint-Gobain Weber.
La solució aplicada havia de tenir les següents característiques
- aïllament tèrmic continu per l’exterior a la façana i a la coberta,
- asseguri la impermeabilitat de la coberta i aporti una continuïtat de l’acabat estètic per tal de donar uniformitat a tot el conjunt.
DESCRIPCIÓ DELS SISTEMES UTILITATS
La primera innovació ha consistit en la utilització del morter aïllant tèrmic i acústic weber.therm aislone, amb una conductivitat tèrmica de 0,050, aplicat en gruixos de 6 cm a la façana i 11 en la coberta , aconseguint transmitàncies de 0,39 i 0,66 per sota de les exigides per la normativa (0,41 i 0,73 respectivament). Aquest morter s’ha aplicat amb màquina de projectar, tècnica perfectament adaptada a superfícies verticals (façana), però que s’ha hagut de modificar per tal de poder-la fer sobre la coberta inclinada, fet que ha obligat a idear ‘‘carrers de pas’’ a la coberta per tal de poder treballar les diferents fases.
El treball conjunt del arquitecte y dels arquitectes tècnics amb l’equip de tècnics de Saint-Gobain Weber ha sigut la base per tal de poder adaptar aquesta solució a la coberta, i al mateix temps triar una solució final al revestiment amb continuïtat de color i textura entre la façana i la coberta, per tal de donar una continuïtat visual al conjunt.
FAÇANA
Sistema weber.therm mineral amb acabat weber.tene micro
Sobre el suport de formigó s’ha aplicat un pont d’adherència (weberFX), després s’ha projectat el morter termoaïllant weber.therm aislone (6 cm de gruix). Un cop sec, s’ha aplicat el morter regularitzador weber.therm base (6 mm de gruix), a llana, fratassat fi i allisat, i el revestiment d’acabat weber.tene micro acabat gota fina.
L’ESTUDI ECONÓMIC
El fet de poder solucionar tot el gros de l’obra, l’element principal, el protagonista de la forma, amb un sol material, amb un únic equip de persones, és un encert que facilita moltíssim les tasques posteriors. Això justifica alhora que l’estructura s’emporti el 52% del cost de l’obra.
L’altre punt recau en el revestiment. Per donar resposta a l’acabat, a la transmissió tèrmica i a la impermeabilització s’ha fet servir el sistema Weber que, explicat a grans trets, es basa en projectar material aïllant mineral en gruixos diferents: 6 cm. a la façana i 11 cm. a la coberta, segons els requeriments de cadascuna, i superposar la impermeabilització a base de morters especials de siloxans, silicats i resines en dispersió aquosa. El desig d’igualar tots els paraments, fer de la coberta una façana o de la façana una coberta, és per mi la novetat tecnològica.
Les instal·lacions de l’edifici són molt senzilles i evidents. La instal·lació elèctrica passa vista sobre els murs de formigó, a la planta baixa hi ha un punt d’aigua pel lavabo i una pica de treball i la calefacció, només a la planta de contacte amb el terreny és de terra radiant sota el paviment de formigó. És per tant, podríem dir, un edifici que gasta poc en instal·lacions (10,43%), i fa la gran inversió en estructura-tancament (52%) i protecció de la pell (33%). Em crida l’atenció el 2,78% de calefacció en una zona on l’hivern no deu ser suau, per situació i orientació, però penso que prop del concepte de passive house la despesa s’ha fet en l’aïllament, cada dia molt més rendible que el que representa la compra d’energia.
Les coses senzilles no són tan simples
Compacte, senzill, amb un programa molt clar, un únic ús i pocs materials.
David Morros
Dalmau+Morros Tècnics
Després de trucar-me el Jordi Garcés per demanar-me si volíem col·laborar en aquest projecte vaig pensar que no sempre tindria el luxe de participar en una obra com aquesta: l’estudi de nova planta pel pintor i escultor Arranz Bravo.
En la primera reunió amb la Dària, l’Anna i el Jordi em van ensenyar els primers croquis del projecte. M’atreviria a dir que d’aquelles primeres línies pràcticament no ha variat en res del resultat final, fora de l’orientació de la claraboia que van ajustar després estudiar com afectaria la llum solar.
Compacte, senzill, amb un programa molt clar, un únic ús i pocs materials. Molt simple i sense cap problema constructiu aparent. En una segona reunió, ja amb el calculista Juan Ignacio Eskubi, van aparèixer un dels principals dubtes que marcarien el resultat final: estructura lleugera o pesada. En un principi tot semblava que l’estructura lleugera hagués de ser l’opció més evident.
Aparentment era més econòmica i solucionava millor el gran voladís de la planta inferior que altres possibles alternatives.
El principal problema que plantejava era el canvi de material entre els murs de formigó de contenció i l’estructura lleugera plantejada, provocant una junta difícil d’eliminar amb el revestiment continu de la façana, un dels requeriments bàsics del projecte.
Quan es va plantejar el formigó tot va agafar sentit:
- El voladís de planta soterrani el solucionava l’Eskubi fent treballar les dos façanes laterals i despenjant una biga per sota del sostre de la planta inferior.
- L’acabat final interior dels paraments verticals, sostres i paviments es solucionava amb un mateix acabat
- S’eliminava el canvi de material en estructura, evitant les juntes en l’acabat exterior.
- Econòmicament no hi havia pràcticament diferència amb les altres opcions.
Aquesta alternativa condicionava que l’aïllament hagués de ser per la cara exterior del tancament, cosa que a nivell tèrmic funcionava perfectament, eliminant tots els ponts tèrmics. Amb l’estructura definida i sabent que l’aïllament havia de ser per la cara exterior, l’altre element clau va ser solucionar el revestiment exterior. Havíem de solucionar un revestiment continu, aplicat sobre un aïllament i que funcionés tant en façana com en coberta inclinada. El primer raonament va ser veure si era millor aplicar una solució existent per coberta aplicada en façana o a l’invers, l’acabat de façana a coberta. La primera alternativa, ens donava una garantia a nivell d’impermeabilització, però l’acabat final no era exactament el desitjat i, per altre banda, feia que el parament vertical no fos transpirable. L’alternativa d’aplicar el revestiment de façana en coberta inclinada era viable amb alguns productes, però no ens donaven totes les garanties que demanàvem.
Finalment i després de diverses visites a diferents edificis per revisar les alternatives, es va decidir contactar amb els diversos fabricants i involucrar-los al projecte. Després de revisar altres empreses, SaintGobain Weber es va considerar l’empresa més adequada i que més s’adaptava a les nostres necessitats.
La solució aplicada havia de tenir les següents característiques:
- aïllament tèrmic continu per a l’exterior a la façana i a la coberta,
- impermeabilitat de la coberta
- continuïtat de l’acabat estètic per tal de donar uniformitat a tot el conjunt.
Aïllament
El primer punt va ser solucionar l’aïllament. La primera innovació va consistir en la utilització del morter aïllant tèrmic i acústic Weber.therm aislone, amb una conductivitat tèrmica de 0,050, aplicat en gruixos de 6 cm a la façana i 11 en la coberta, aconseguint transmitàncies de 0,39 i 0,66 per sota de les exigides per la normativa (0,41 i 0,73 respectivament). Aquest morter es va aplicar amb màquina de projectar, tècnica perfectament adaptada a superfícies verticals (façana), però que es va haver de modificar per tal d’aplicar-la sobre la coberta inclinada, fet que va obligar a idear “carrers de pas” per tal de poder treballar les diferents fases.
Amb treball conjunt amb l’equip de tècnics de Saint-Gobain Weber es va poder adaptar aquesta solució a la coberta, i al mateix temps triar una solució final al revestiment amb continuïtat de color i textura entre la façana i la coberta, per tal de donar una continuïtat al conjunt.
Finalment es va determinar que, després de diverses mostres i assaigs de laboratori per part de Weber, el revestiment i solució de façana i el de coberta havien de ser diferents. La tonalitat de color era exactament la mateixa però el revestiment utilitzat en façana tenia un punt més rugós que el de coberta, pràcticament inapreciable. De totes formes el canvi de material es plantejava en l’aresta, de manera que el petit canvi de textura seria inapreciable.
Solucions adoptades
Façana: Sobre el suport de formigó es va aplicar un pont d’adherència (WeberFX), després de projectar el morter termoaïllant Weber.therm aislone (6 cm de gruix). Un cop sec, es va aplicar el morter regularitzador weber.therm base (6 mm de gruix), a llana, fi i allisat, i el revestiment d’acabat Weber.
Coberta inclinada: A la coberta es va dissenyar un sistema a partir de l’aplicat a la façana, que permetés aplicar el gruix de morter termoaïllant necessari (11 cm), que es pogués treballar i circular-hi per sobre, realitzant una capa de compressió armada i subjectant-la al suport de formigó, i després realitzar la capa d’impermeabilització doble, per assegurar la impermeabilitat a l’aigua de pluja. Així es van dividir les cobertes en “carrers de pas de treball” per tal que l’aplicador pogués fer les diferents capes del sistema fins a la capa de compressió, que ja es podia trepitjar i per tant facilitava els treballs d’impermeabilització.
Les diferents capes del sistema de suport cap a l’exterior són: morter termoaïllant Weber.therm aislone (11 cm de gruix, aplicat a dues capes); morter Weber.fllor light estructural, microformigó lleuger estructural, un 40% menys dens que el formigó, aplicat en 5 cm, armat amb malla metàl·lica subjectada al formigó amb 1 ancoratge per metre quadrat; morter impermeabilitzant flexible Weber.tec imperflex, aplicat a dues mans amb un gruix total de 4-5 mm i armat amb una malla de fibra de vidre; i la darrera capa d’acabat del mateix color que la façana realitzada amb el revestiment impermeabilitzant elàstic Weber.tec hydrostop. Així aquestes dues darreres capes actuen com a doble capa impermeable, assegurant la correcta estanquitat de la coberta.
Amb aquests sistemes de revestiment es van solucionar els punts més crítics del revestiment exterior: el detall entre la coberta i la claraboia, el detall de canvi de sistema de coberta i sistema de façana, i el detall entre revestiment vertical i el terreny.
Un cop iniciada l’obra vaig entendre que la relació entre l’arquitecte i la propietat venia de molts anys enrere. La ben entesa entre tots dos i el respecte de cada un per l’opinió de l’altre crec que ha estat una de les bases del resultat final. Durant l’execució de l’obra, no van haver-hi problemes especials. Però els projectes simples no són tan senzills. Ens vam trobar amb el problema de solucionar el formigonat de les lloses de la coberta amb molta inclinació. Després de diferents consultes amb la planta formigonera, es va solucionar amb el formigó plàstic i la col·locació de xarxa de galliner com a retenidor del formigó. Per altra banda, les habituals imperfeccions que solen passar en el formigó vist, van ser virtuts pels arquitectes i propietat. Eren les petjades del procés constructiu. A mida que anava evolucionant l’obra, l’espai destinat a la creació artística complia amb les expectatives. El dia del desencofrat del forjat de la coberta, es va descobrir que la sala principal tenia caire de temple, fins i tot amb l’acústica de l’espai i l’entrada de llum zenital.
Personalment crec que el resultat final ha superat les expectatives inicials. Crec que això passa en els bons projectes, coherents i sòlids, que viuen un procés executiu amb un bon ambient i que quan estan acabats, et sorprenen amb noves virtuts. Això ho confirma el Premi opinió i la Menció especial del Jurat en els premis FAD 2014. L’obra també va resultar seleccionada als Premis Catalunya Construcció 2014 en la categoria de Direcció i Execució.
Gràcies a tots els tècnics, industrial i agents en l’obra per haver fet una obra aparentment senzilla, amb un procés laboriós i un resultat final excel·lent.
Autoria de les fotos: Adrià Goula
Autoria de l’article
