Cooperativa d’habitatges La Borda a l’antiga fàbrica de Can Batlló al barri de Sants de Barcelona

Dret a un habitatges digne

Accedir avui a un habitatge digne i en condicions econòmiques acceptables no és una cosa senzilla, tot i ser un dret fonamental reconegut. Al contrari, es pot dir que ha esdevingut una de les qüestions més difícils i complexes a la qual ens enfrontem. L’opció de compra representa, per a la majoria de les persones corrents, un endeutament per a tota la vida i més enllà. El preu dels lloguers a les nostres ciutats i molt especialment a Barcelona ha esdevingut prohibitiu i sempre sota la incertesa d’uns contractes efímers.

La Llei de la reforma de l’habitatge (Decret 75/2014 de 27 de maig) preveu noves vies d’accés com podrien ser el cohabitatges o les masoveries, que haurien de complementar els programes de construcció amb protecció oficial i que haurien d’aspirar a l’objectiu de facilitar-ne l’accés en condicions assequibles, evitar l’exclusió social residencial i incentivar l’entrada al mercat de lloguer d’habitatges desocupats.

Avui sortim (toquem fusta) d’un confinament on prestigioses veus han debatut sobre cóm ha de ser la nostra llar i cap a on ha de girar el món laboral: els beneficis del teletreball? De sobte ens adonem que els nostres habitatges, caríssims, estan pensats perquè sortim cada dia al carrer i que els nostres fills passin el dia a l’escola. Hem vist com les nostres llars es redueixen a un dormitori, bany i cuinamenjador, on podem desenvolupar les funcions bàsiques de menjar, dormir i higiene personal, però que no estan pensades per passar-hi 24, 48 o 2.160 hores. I com arriba tot plegat a ser d’incòmode, esgotador, insuficient…

Hem vist avis i àvies vivint soles a casa seva, persones dependents que requereixen la nostra atenció les 24 hores, gent que ha de sortir al carrer, que no pot tancar-se a casa. La casuística és extensa: la casa, el treball, el descans, la vida al carrer, el valor de les relacions humanes. Voldríem pensar que hem après alguna cosa de tot plegat.

Mentre reflexionem, vegem altres fórmules de promoció i accés a l’habitatge i que, a més, ens permeten pensar en altres maneres d’habitar, de viure en comunitat i de relacionar-nos. És el cas dels habitatges cooperatius de la Borda al barri de Sants de Barcelona i que analitzem a continuació.

Com neix el projecte

El projecte de cooperativa d’habitatges La Borda neix l’any 2012, en el marc de la recuperació comunitària de Can Batlló, amb 60 persones, veïnes del barri, que decideixen autoorganitzar-se per tractar de millorar les condicions d’accés a l’habitatge mitjançant la unió: l’acció col·lectiva. D’altra banda, Lacol, una cooperativa d’arquitectes també veïns de Sants, compromesos amb una arquitectura que transcendeix la forma i la funció, i que tria treballar en un àmbit on la sostenibilitat i la salut de les persones determina una arquitectura diferent, sembla que era l’agent adequat per liderar la proposta.

Així és com de la mà, La Borda i Lacol comencen a treballar plegats en el perímetre de l’antiga fàbrica de Can Batlló, per fer realitat un d’edifici residencial de 28 habitatges protegits, amb uns exigents criteris d’eficiència ambientals, i amb uns plantejaments dels espais molt diferents als que fins ara, enteníem en l’habitatge de protecció oficial.

L’any 2015, tres anys després d’iniciar aquest “viatge”, el govern de l’alcalde Trias va acordar donar el solar en cessió d’ús durant 75 anys; aquesta dada és bàsica i impulsa definitivament el projecte, que permet concloure l’obra amb uns costos mes que ajustats. No caldrà imputar al preu final la repercussió del sòl. El canvi de paradigma del model és que ningú és propietari, el fet especulatiu no hi té cabuda, i així, el cost de la construcció es pot assolir amb unes quotes molt afinades. L’ aportació d’entrada de cadascuna de les sòcies, és de 18.000 € que es recupera a la sortida. Els lloguers són de l’ordre de 500 € mensuals per habitatges de 40/60/70 m2, amb dret a trasters i generoses zones comunitàries.

Descripció general de l’edifici

Amb tots el condicionants de partida: client-model d’habitatge-equip director, era clar que el resultat no podia ser gens convencional. La Borda és un espai de cohabitatge, on els àmbits comuns prenen el protagonisme a les zones privades, on es vol potenciar la convivència entre les persones que hi habiten, on la mobilitat sostenible és un convenciment i el criteri quant a la centralització de serveis guanya a l’opció de repetició de recursos individualitzats. Conciliació, comunitat, aprofitament i sostenibilitat són apel·latius que orquestren aquesta manera d’entendre la vida d’una comunitat.

Situat sobre un solar gairebé quadrat, l’edifici està orientat a nord-oest al carrer de la Constitució i a sud-est a un pati interior d’illa i futur parc públic. La vista des del carrer mostra un retall de la façana en les dues primeres plantes, per deixar pas al pati interior. Aquest retall ocupa part de planta baixa i la primera formant un graonat fins a la tercera planta on l’edifici recupera tota l’amplada de la parcel·la. L’accés a l’interior de l’edifici es produeix lateralment per aquest passatge i l’efecte a l’entrada és una gran sorpresa.

Tot s’organitza al voltant d’un gran pati central o “corrala” que abasta tota l’alçada de les sis plantes, rematat per una membrana que regula llum i ventilació en funció de les condicions climàtiques. Els habitatges es col·loquen paral·lels entre ells amb obertura a l’exterior a sud, per ser aquesta l’orientació favorable, i accés des del pati central. A l’altre costat de l’edifici, entre el carrer Constitució i el pati es disposen els espais comuns, les habitacions de convidats i una gran terrassa. En planta baixa, un local comercial a carrer, un gran vestíbul, accés a escala i ascensors i sales comunes (cuina, menjador, reunions, calderes i trasters, un per planta).

El pati és el protagonista de la proposta, el leitmotiv, i el que dona sentit a tota la resta: lloc de trobada, generositat en les dimensions d’allò que és comú, regulació climàtica d’un pulmó compartit, espai d’arribada i d’intercanvi, balcons des d’on uns es veuen amb els altres, extroversió enfront de privacitat, cooperació i col·laboració entre persones de diferents edats, grans i joves, per resoldre conjuntament problemes que es repeteixen individualment. Conciliació en majúscules.

Tot just traspassar el portal trobem una mena d’àgora o plaça, un espai de trobada ampli, lluminós i inclusiu, on tothom pot deixar la seva bicicleta amb dignitat sense haver-la de penjar d’un ganxo i una zona enjardinada amb un banc de fusta corregut. L’espai per si mateix ens està informant de què estem entrant a un lloc especial. Aquí, a la planta baixa, estan també la cuina i menjador comunitaris per les celebracions del veïnat, les sales polivalents, la sala de caldera i els trasters. La visió cap amunt des del pati, permet entendre l’organització a un costat i l’altre. A nord els espais de bugaderia i terrassa, oberts i ocupant tota l’amplada de parcel·la i a sud els habitatges amb accés des de les diferents passeres; tot l’espai regat per la lluminositat que proporciona la gran llanterna.

En contraposició a les parts comunes, els habitatges, s’organitzen amb base a una matriu bàsica que treballa amb unitats de 15 m2 útils. Aquests mòduls són espai habitable, i poden destinar-se a diferents funcions: dormir, dinar, llegir, etc. Segons les necessitats de cadascú es configuren les diferents opcions d’habitatge de 40, 60, i 70 m2 construïts. La passera d’accés, permet deixar-hi el cotxet dels més petits, unes plantes, també la bicicleta i pel que necessita reivindicar quelcom, fins i tot alguna pancarta. La cooperativa en el seus estatuts regula les normes de convivència que, mitjançant un responsable, es recorden periòdicament als cooperativistes.

L’habitatge és sobretot ajustat, útil, lluminós, pensat per a les necessitats primordials i amb uns materials adequats al programa i als costos. La cuina i el bany estan pensats com a gairebé mobles. El gran finestral a sud, que abasta tota l’amplada de la sala gran, ja es percep agradable des de l’entrada. Aquesta extensió cap a l’exterior la protagonitza una gran balconada, correguda i sense divisions entre veïns, que amplia visualment la dimensió de la llar i permet gaudir de la cura de les plantes o d’un àpat a l’aire lliure.

El tractament climàtic d’aquesta façana es resol mitjançat diferents tipus de filtres que esmorteeixen o admeten el pas de l’energia solar directa cap a l’interior en funció de l’època de l’any. Un seguit de capes permeten regular l’entrada de llum i radiació; de fora cap a dins: les persianes de cordeta (alacantines), fixades en el sostre de fusta, els tancaments practicables de fusta laminada i vidre aïllant i les cortines interiors. La important volada d’unes terrasses sobre les altres, de 1,80 m d’amplada, contribueix a la projecció d’ombres favorables a l’estiu; i així en el seu conjunt, aquesta façana es percep càlida i mediterrània des de l’interior d’illa, des del futur parc.

Quant a les parts comunes, hi trobem:
• Bugaderia
• Cuina menjador i sala d’estar per grups
• Espai per convidats (dos apartaments)
• Espai polivalent
• Aparcament de bicicletes
• Trasters (un traster per planta)
• Eines i objectes compartits

Façana sud, la bugaderia i la terrasa nord.

La bugaderia situada en la primera planta, en la banda nord, és un espai de doble alçada on les activitats de bugada, joc i tertúlia poden conviure perfectament. És un espai semiexterior no climatitzat. El tancament practicable el conformen plaques ondulades de policarbonat fixades a una estructura tubular d’acer mecanitzat i galvanitzat. Les rentadores, que pel moment són les aportades pels cooperativistes, provinents dels seus anteriors habitatges, ocupen una petita zona d’aquest gran espai comú, on està previst que hi convisquin d’altres activitats com la planxa, l’estendre la roba i fins i tot el joc dels més petits.

A dalt de tot d’aquesta part nord de l’edifici apareix una gran terrassa també per la comunitat: gronxadors i estenedors ben amplis per les peces més grans de roba.

Damunt de l’entrada i en uns espais menys privilegitas es col·loquen dues habitacions per convidats que poden assignar-se per torns quan alguna de les unitats necessiti un habitacle extre per un familiar o convidat esporàdic.

L’estructura. L’edifici de fusta més alt

En el moment de la seva construcció aquest edifici va esdevenir el més alt de l’Estat espanyol amb estructura de fusta

L’estructura de fusta: parets i sostres fins a la sisena planta són taulells contralaminats (clt) de 10 i 12 cm i en alguns casos, com la caixa d’escala, de 30 cm de gruix. La posada en obra d’aquest sistema permet completar tota l’estructura d’un edifici de 6 plantes com aquest en menys de 7 setmanes. D’una banda, la lleugeresa del material respecte del formigó, i d’altra, la contribució negativa de la fusta quant a emissions (el CO2 embegut dins del material resta a l’hora de calcular la petjada del global de l’edifici), van resultar decisions indubtables alhora de triar aquest sistema.

Només el contacte amb el terreny es soluciona amb formigó armat: fonamentació i estructura de planta baixa es realitzen amb aquesta tecnologia in situ. La fonamentació és mitjançant llosa de formigó, per damunt de la qual hi ha un forjat sanitari que funciona com a cambra d’aire de refrigeració, permetent establir uns corrents d’aire entre sanitari i coberta que contribueixen a refrigerar l’ambient del pati.

La coherència respecte de la manera de pensar la mobilitat fa que l’edifici no disposi de places d’aparcament: no hi ha planta soterrani destinada a aparcament. El mitjà preferit és la bicicleta, el transport públic o els desplaçaments a peu.

Qui disposi d’un vehicle l’haurà d’estacionar al carrer o a un aparcament extern. Aquest fet, gens menyspreable, redueix de manera considerable l’impacte ambiental, que valorat a 75 anys, permet un estalvi d’entre 500 a 800 T de CO2 a l’ambient.

Muntatge de l’estructura amb CLT: Cross Laminated Timber

Eficiència energètica: A

L’etiqueta obtinguda en l’avaluació d’eficiència energètica és la màxima, una A. Des dels inicis l’edifici va ser concebut amb aquesta finalitat, on cada material, solució constructiva, orientació dels espais… van estar pensats, dissenyats, escollits i executats amb molta rigorositat per reduir al màxim la demanda d’energia provinent de recursos fòssils. Combinant radiació, ventilació i aïllament s’arriba a assolir, sobretot en els habitatges, un grau de confort prou acceptable.

L’aigua calenta sanitària i la calefacció es genera a partir d’una caldera comunitària de pèl·lets que s’ubica a planta baixa. La racionalitat dels sistemes de calefacció centralitzats, versus la multitud d’aparells climàtics independents, reafirma la filosofia de l’habitatge cooperatiu. Tot i això, el consum per habitatge està controlat per uns comptadors de la demanda en cada cas, que permeten fer un repartiment equitatiu de la despesa global. En els habitatges hi ha un petit emissor de calefacció (radiador d’alumini) i un ventilador de sostre per algun moment de punta de fred o calor, però ens comenta en Pol Massoni, arquitecte responsable i cooperativista, que des de què habiten no ha estat necessari la seva posada en marxa.

El pati central, en ser un espai semiexterior i obert, permet la ventilació creuada de tots els habitatges en època estiuenca, tota vegada que tempera l’espai comú de forma natural a l’hivern. La coberta d’aquest espai la conforma una gran llanterna de policarbonat de 9,5 x 22,50 m. Aquesta llanterna està motoritzada, i mitjançant uns sensors de temperatura i pluja, obre i tanca les comportes per assolir la temperatura de consigna en els espais comuns.

Estructura de fusta. Encontre estructura formigó-fusta. La llanterna mòbil.

L’efecte hivernacle a l’hivern amorteix la temperatura de demanda a la cara nord dels habitatges, mentre que a l’estiu en obrir-se, produeixen l’efecte de xemeneia, en connectar-se amb aquell aire fresc del forjat sanitari que aflora a la planta baixa. Així doncs, la demanda en calefacció-refrigeració de l’habitatge és mínima o nul·la. La ventilació creuada façana-pati afavoreix els corrents d’aire i algun ventilador al sostre recolza, com el radiador, aquells moments més aguts.

A la coberta de la banda sud està prevista la implantació de plaques fotovoltaiques per una segona fase d’inversió. De moment el consum energètic és molt baix i aquesta acció, ara per ara, no és prioritària.

______________________________

Economia i gestió de l’obra

Analitzant els costos d’aquesta obra veiem com destaca el capítol d’estructura de fusta laminada que representa quasi el 21% del total del pressupost. El paquet d’instal·lacions que inclou a més del clima, la lampisteria, l’electricitat, l’ascensor, el parallamps, veu i dades i la monitorització del consum i la despesa energètica, no arriba al 19%.

Per tant, tenim d’una banda una gran inversió en el sistema estructural amb els panells CLT i unes instal·lacions molt ajustades, però que arriben fins a la monitorització. Si posem al mig el cost dels aïllaments que embolcallen l’edifici que no mereix ni una línia al pressupost pel seu baix cost, ja quasi ho tindrem tot.

Aquesta dada és important perquè ens està parlant d’un tipus d’edifici que s’allunya del model convencional d’habitatge plurifamiliar, on normalment l’estructura i les instal·lacions s’enduen cadascuna el 30% del pressupost, i la resta queda molt repartida.

• 

• 

Cal destacar però, que hi va haver una part d’autoconstrucció per part de les sòcies i usuàries de l’edifici, que no està imputat en el cost d’execució. És a dir, l’obra es va recepcionar per exemple, sense les cortines enrotllables de protecció solar de la façana sud, sense pintar el cartró-guix, no es van col·locar sòcols, no es van fer distribucions interiors als espais habitables més enllà del nucli del bany… Elements que si s’haguéssin executat en qualsevol altra promoció d’habitatges tant pública com privada, i haguessin tingut un cost.

Estem parlant d’un tipus d’edifici que s’allunya del model convencional d’habitatge plurifamiliar

L’estructura

Dos comentaris respecte de l’estructura: es tracta d’un sistema que es prepara a taller sobre els plànols de projecte i que es pot muntar en només 17 dies amb l’ajut d’una grua. El control de qualitat és molt menys costós que el d’una estructura de formigó.

D’altra banda, quan ens fixem en la repercussió d’aquesta estructura, caldria valorar el cicle complet, és a dir, construcció-descontrucció en la comparació de sistemes, i aquí podem entendre el diferencial entre una estructura de formigó –potser amb costos més ajustats–, però amb un sobrecost de desconstrucció i de gestió de residus, que la fusta, que en aquest cas no tindria, o fora molt més econòmic (només el desmuntatge). Els edificis costen el seu valor de construcció, el seu manteniment, els consums energètics al llarg de la seva vida útil i el cost de desconstrucció. S’ha de valorar tot el cicle complet, si més no, tenirho en compte.

Hem de considerar també que quan parlem d’estructura de fusta laminada, estem construint murs i sostres a base de panells i per tant, amb poc més, – això són els revestiments-, ja tenim resolt el gros de l’obra.

Destacar quant al cost final tant ajustat, 795 €/m2, és un molt bon preu per un plurifamiliar, es deu en gran part a la contractació per industrials de forma independent. Aquest fet, tal com diuen els directors d’execució va implicar un sobreesforç, per haver de tractar amb cadascun dels industrials intervinents a l’obra de forma independent: estructura, revestiments, manyeria, paviments, instal·lacions, cuines i banys, pintor… Tot i la intervenció d’un project mànager, és molta més feina de coordinació i temps de dedicació en visites i gestió.

La solució dels tancaments de la façana nord i de la lluerna amb plaques de policarbonat, lleuger, econòmic i fàcilment intercanviable, és una de les raons que permeten ajustar molt el cost i una de les decisions lloables del projecte.

Quan al paviment, sorprèn que amb una idea tant clara de prefabricats, aquests es decidissin fer amb formigó in situ. Aquest crec que és el punt més feble del projecte i el que sembla que va generar més inconvenients. Tot i que el paviment es va executar prèviament al muntatge de les divisòries, tancaments i instal·lacions, va requerir la protecció amb moquetes provisionals, per evitar cops, taques i uniformitat fins al final
de l’obra.

En el moment de la seva construcció La Borda va ser l’edifici amb estructura de fusta més alt de l’Estat espanyol. Un molt bon exemple
d’economia i gestió de l’obra. No sé vosaltres, però jo cada dia en veig més d’estructures de panells de fusta laminada, sobretot en la tipologia d’habitatge unifamiliar entre mitgeres. Poder fabricar l’estructura a taller i muntar en tant poc temps és un pas endavant en tecnologia.

Felicitats a l’equip director i als promotors.

Autoria de les fotos: Chopo, Joan Andreu, Usue Belandia, Lacol i Aumedesdap

Autoria de l’article