Casa Vicens. De casa d’estiueig a monument històric i turístic

No he trobat cap postal turística de la Casa Vicens fins a ben entrats els anys 80 (n’he trobat una que pertany a una sèrie d’arquitectura de Gaudí). Efectivament, no era considerada un monument, només mentre era obra del mestre. Aleshores era una casa d’estiueig i va ser anys més tard que es va incloure ja a la trama urbana barcelonina.

Pràcticament tots els edificis gaudinians de Barcelona seran, a partir de la propera tardor, accessibles al públic. D’habitatges de l’autor de Reus només resten tancats al públic la Casa Calvet i el Convent de les Teresianes (feliços ells!).

Patrimoni mundial

La casa Vicens es va declarar Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2005, juntament amb la Casa Batlló, la Cripta de la Colònia Güell, la façana de la Nativitat i l’Hipogeu de la Sagrada Família. Uns anys abans, ja s’havien reconegut com a tals la Pedrera, el Palau Güell i el Park Güell. Així, des d’ara, es podran visitar totes les obres de Gaudí catalogades per la unesco.

Director d’execució i project manager

David Morros és l’arquitecte tècnic amb les funcions de project manger, director d’execució i coordinador de seguretat de les obres de rehabilitació de la Casa Vicens. Ens rep sota les bastides recobertes amb una lona que reprodueix fotogràficament la veritable façana de la casa (tenim dues turistes de costat que es fan fotos sota aquest simulacre fotogràfic). Morros ens acompanyà a visitar les obres en procés (final) de reconversió de la Casa Vicens de Gaudí en un Museu visitable obert al públic.

Té una extensa experiència en rehabilitació, restauració d’obra patrimonial, expert en obra modernista. S’ho coneix molt bé i sap detalls històrics, documentals, i d’altres aspectes que van molt més enllà de la seva tasca literal. Ens fa una extensa introducció de l’evolució i el procés transformador de la casa original i després ens convida a endinsar-nos en la tan particular arquitectura gaudiniana.

Destaca que aquesta és una obra ideal per estudiar al mestre: el seu primer encàrrec quan només tenia 31anys. Morros coneix absolutament tots els detalls (constructius o no), al mil· límetre: les portes corredisses de fusta, les diferents estructures de cada planta, els detalls ornamentals, etc. També ens explica l’element protagonista de la nova intervenció: l’escala central.

Tot i saber i veure (evidentment) que es tracta d’una presència protagonista, també defensa que defugir d’”intervenir” en una nova proposta és pràcticament impossible. Hi ha petjades inevitables i si, a més, estan ben pensades, poden harmonitzar perfectament amb el conjunt gaudinià. Cap por de treballar en l’arquitectura del mestre, ben al contrari, motivació, aprenentatge, creativitat i, això sí, sempre, respecte.

L’evolució “natural” de la Casa Vicens

La Casa Vicens fou construïda entre 1883 i 1885 com a casa d’estiueig a Gràcia, per encàrrec del ceramista Manuel Vicens i Montaner. Es troba (o millor dit, es trobava) en el Municipi de Gràcia, quan era independent de Barcelona, on les famílies burgeses construïen les seves cases d’estiueig. Gaudí tenia 31 anys i fou el primer encàrrec important.

Fou el primer intent de Gaudí per trobar un nou estil i fugir de l’historicisme i l’eclecticisme que imperaven a l’arquitectura del moment. Es tractava d’un habitatge unifamiliar adossat a mitgera i envoltat de jardí en tres de les seves façanes. Però va ser reformat abans de ser protegit per reconvertir-lo en edifici d’habitatge plurifamiliar. La casa ha estat ampliada i reformada diverses vegades.

Entre el 1925 i 1926, l’arquitecte Serra Martínez va ampliar la casa (amb la supervisió de Gaudí). Aleshores, la casa va passar a acollir tres habitatges, un per planta. Es va haver de construir una nova escala d’accés als tres pisos i es va enderrocar l’escala original de Gaudí.

També va modificar-se l’accés a la casa quan es va eixamplar el carrer de les Carolines. Més tard, el jardí fou mutilat per una construcció veïna. L’ampliació de Serra Martínez augmentà la superfície al doble i amplià també el seu jardí, arribant fins a l’actual Avinguda del Príncep d’Astúries. Diverses modificacions entre 1935 fins a 1964 van convertir l’edifici en el que trobem ara. Amb el pas del temps, Gràcia abandonaria el seu caràcter semi rural i l’explosió urbanística rodejà la Casa Vicens d’anònims edificis sense interès i ofegant el seu protagonisme.

Les edificacions del voltant, construïdes en èpoques posteriors, són de vuit o nou plantes d’alçada i majoritàriament són edificacions d’ús residencial i un conjunt eclesiàstic, la rotunditat dels quals provoca una important afectació visual i d’assolellament a la parcel·la. Gaudí combinà pedra, maó vist i rajola de València de colors vius, tot conformant una complexa volumetria amb clara influència orientalista. Aquest és el tret que caracteritza d’entrada la casa gracienca del Mestre.

Intervenir en l’arquitectura de Gaudí avui

Les obres de Gaudí han estat objecte d’intervencions ben diverses des de la seva estrena fins a l’actualitat. Al principi, eren intervencions lligades a canvis d’ús, a temes molt pràctics i, potser, sense tants miraments com tenim des de fa algunes dècades (l’evolució “natural”). Fa alguns anys, s’han cercat filosofies d’intervenció diverses, depenent del moment i de les tendències existents en aquesta matèria.

Trobem intervencions més histò- riques (per antigues), de tipus neogaudinià, com aquelles que s’aplicaren en edificis afectats per la Guerra Civil, com és el cas del Park Güell. D’altres, cercant una unitat d’estil, ‘a la manera violletiana’, intentant actuar com si es fos l’arquitecte original, (això és, Gaudí), i no sols això, sinó, millorant-lo (!) tal i com es va intervenir a la Cripta de la Colònia Güell (no faré cap comentari al respecte). Cal veure si estem, o si algú està preparat per a això. Un altre tipus d’intervencions van ser des de la modernitat, lluny del projecte original, com en el cas del Palau Episcopal d’Astorga. Casos més recents han treballat des de l’analogia formal, la contemporaneïtat (Palau Güell) o la mímesi (Sagrada Famí- lia). Veiem doncs, que hi ha un ampli ventall quant a criteris d’intervenció i apropament a l’obra gaudiniana.

Sempre hi ha quelcom que tots els “restauradors” de Gaudí expressen com a fonament d’intervenció: coneixement i respecte per la seva obra. Cal veure si això és una manera de treballar, una intenció ferma, o una frase feta, efectista i imprescindible. El projecte de rehabilitació i restauració de la casa Vicens ha anat a càrrec dels arquitectes José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres i David García, que han reivindicat l’originalitat inicial de l’obra gaudiniana.

L’arquitectura d’Elías Torres i José Antonio Lapeña és infinitament diversa. La llista de projectes que aquest equip ha dut a terme, inclosa alguna intervenció en arquitectura gaudiniana, és enorme: el Jardí de Vila Cecília a Barcelona; l’Hospital de Mora d’Ebre a Tarragona; el complex d’habitatges de la Vila Olímpica de Barcelona; l’Escala Mecànica La Granja a Toledo; la restauració del Passeig de Ronda a les Muralles de Palma de Mallorca; la restauració del Park Güell a Barcelona; l’annex del Museu Kumamoto al Japó; l’Explanada del Fòrum de Barcelona. Treballen amb la mateixa sensibilitat a la petita escala: com a testimoni d’això, les marquesines d’autobús Pal·li a Barcelona; la farola Lampelunas, que sembla un arbre il·luminat i la jardinera Plaza.

La Casa Vicens de 2017

Prèviament a l’execució del projecte, s’ha redactat un pla especial urbanístic, Pla Especial Urbanístic i Integral per a la Concreció de la Titularitat, Tipus i Ordenació de l’Equipament de la Casa Vicens, situada al carrer de les Carolines número 18-24. La finalitat d’aquest planejament previ és la de concretar la titularitat privada, adaptar l’ús previst al planejament vigent, reconsiderar la protecció d’alguns elements i ordenar volumètricament segons els nous requeriments programàtics.

La reforma interior suposa primer de tot la “recuperació” de l’escala original a la part central del edifici. Una escala que donava sentit a l’habitatge unifamiliar i que en la reforma de 1925 es va perdre per a dividir l’edifici. En no tenir cap referència original d’aquesta escala de Gaudí, han decidit restituir-la , sense tractar d’imitar-la, complint amb la normativa i el llenguatge de l’arquitectura actual. La nova escala dibuixarà el mateix recorregut que la que va desaparèixer quan la casa es va dividir en diversos habitatges, recuperant el funcionament de la casa original de Gaudí com a casa unifamiliar, resseguint el recorregut original que connecta les diferents estances inicials a través de l’actual pati de ventilacions. Aquest serà, sens dubte, un element i una intervenció que comportarà diversitat d’opinions, per la seva radicalitat, per la seva omnipresència, per la seva valentia.

També es rememorarà un costum molt particular relacionat amb l’edifici: la missa en honor de Santa Rita i la benedicció de les flors que se solia celebrar el 22 de maig: s’exposarà la imatge de la santa conservada en una nova fornícula. Pantomimes? Rituals per als turistes? recuperació de tradicions?

Per motius de seguretat, a la petita terrassa no es permetrà el pas del públic. La planta baixa serà el punt d’acollida dels visitants, i el soterrani es reserva com a botiga i llibreria. A diferència d’altres residències dissenyades per Gaudí, en aquesta no s’exposarà el mobiliari original, donat que s’han perdut els seus rastres.

Les actuacions en detall, i seguint des de la planta soterrani fins a la planta coberta, són les següents:

Planta soterrani La planta soterrani era la planta que originalment estava destinada al servei. D’interès arquitectònic i patrimonial de Gaudí, únicament existeix l’estructura de voltes, elements que es potenciaran a la visita de la Casa-museu. El soterrani s’amplia amb una part dedicada a auditori i una sala polivalent, banys, vestidors i magatzems. També s’ubica una cuina destinada a degustacions complementàries per a esdeveniments.

Planta baixa Seria la planta que més elements patrimonials conté: es tracta majoritàriament de les sales nobles de la casa original, que es tractaran d’alliberar de tots els elements disconformes amb l’obra de Gaudí. Es recuperaran tots els estats originals dels acabats de terres, sostres, paraments verticals i fusteries.

Un dels elements destacables a recuperar és la terrassa original, una terrassa que hi havia a la façana sud-oest i on es construí posteriorment una galeria: es recuperaran les bancs, els porticons i la font original, i tots els elements que la fan possible. En aquesta planta es col·locarà una nova construcció triangular al final de la parcel·la, adaptant-se a la forma del solar, solucionant l’activitat de degustació complementària (el bar). Per tal d’alliberar la Casa Vicens de la presència de les instal·lacions tècniques requerides, s’ubicarà la maquinària a la coberta d’aquest establiment. Per sobre d’aquestes, i amb l’objectiu d’evitar l’impacte visual que podria ocasionar, es construirà una pèrgola lleugera i enjardinada.

Planta primera: És una de les plantes que més paraments i fusteries originals conserva, juntament amb la planta baixa. Des del punt de vista de la visita, totes les sales que són de Gaudí, seran exposades tal i com estan, sense afegir mobiliari no original. La part ampliada per Serra i Martínez, es tractarà amb una imatge clara i neutra, amb bona il·luminació per propiciar la bona exposició de peces artístiques. La part en cul de sac serà destinada a l’administració.

Planta segona: És la planta que originalment es destinava a galeria porxada, d’ús quasi exclusiu del servei. Les modificacions posteriors van anar tancant la idea original, i ara es vol retornar a la qualitat d’obertura, retirant fusteries que abans no existien, envans, etc.

Planta coberta: Es recupera la seva forma original, eliminant el pati de ventilacions realitzat després per convertir l’edifici en plurifamiliar. Els únics elements sobresortints ala coberta seran l’escala i l’ascensor, situats cap el centre, per tal de no ser visibles des del carrer. El recorregut de la visita no trepitja la coberta de Gaudí, sinó que aquesta s’observa des de la nova coberta plana i així s’evita la col· locació d’elements extres de protecció i d’accessibilitat que podrien distorsionar la imatge original.

El culte modern als monuments

“…Per monument, en el sentit més antic i primigeni, s’entén una obra realitzada per la mà humana i creada amb la finalitat específica de mantenir proeses o destins individuals (o un conjunt d’aquests) sempre vius i presents a la consciència de les generacions esdevenidores…”

El culte modern als monuments. Alois Rieg, 1903

Turisme sostenible

Podríem dir que l’obra de Gaudí és l’única arquitectura del segle XX (i l’únic arquitecte) que ha esdevingut punt de pelegrinatge de turisme massiu i d’explotació comercial. S’està treballant en l’actualitat (2017, Any Internacional del Turisme Sostenible, per les Nacions Unides) amb el Districte de Gràcia i el Departament de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, per desenvolupar un Pla d’impacte turístic de la Casa Vicens en el barri. El projecte de la restauració i reconversió en Casa-museu és una aposta d’una entitat bancària andorrana per a la preservació del patrimoni cultural i, és clar, per a la seva explotació.

L’espai comptarà amb dues sales d’exposicions permanents a les plantes primera i segona que giraran entorn als tres eixos següents: la història de la Casa Vicens; la Casa Vicens com a imprescindible manifest de l’obra de Gaudí; i la casa en el seu context social, cultural i artístic. Una visita cultural imprescindible pels interessats en conèixer els inicis de l’obra de Gaudí, que més d’un segle després manté viu el modernisme català.

Bona part del turisme que aterra a Barcelona arriba atret per la seva magnífica arquitectura modernista. En breu, a la ciutat comtal hi haurà un nou destí de peregrinació: la casa Vicens. El nom de Gaudí traspassa fronteres i és sinònim d’èxit turístic. Tot i que es tracta d’una de les obres menys conegudes de Gaudí, una obra primerenca i ,sens dubte, amb una ubicació poc cèntrica que també ha contribuït a que no sigui tan famosa com altres dels seus edificis.

Sovint apareix en webs, guies, blogs, i altres mitjans de difusió d’una Barcelona secreta, una Barcelona per descobrir, un Gaudí desconegut… tot un conjunt de propostes que, amb l’etiqueta d’exclusivitat i secretisme, no aporten altra cosa que una massiva invitació com qualsevol altres de les peces sobradament conegudes que, qui sap si fa molts anys, també van ser secretes i desconegudes.

Compte amb la seva difusió massiva dins d’una Barcelona secreta, és només una observació.

Cases, coses i casos

Una visita d’obra excepcional

Hi ha algunes visites d’obra en què quan has acabat i et treus el casc, saps que no l’oblidaràs mai. És el cas de la casa Vicens. Veure una casa de Gaudí pràcticament desmuntada, envoltada de formigoneres, contenidors de runa i núvols de pols, és una cosa que impacta. Veure al costat d’exquisits mobles modernistes, munts d’ampolles d’aigua mineral per un l’exèrcit d’operaris i restauradors que van amunt i avall com en una obra babilònica és una imatge excepcional.

Però el cas que ens ocupa, la casa Vicens, és un cas excepcional en molts sentits. Dins l’estudi del conjunt de les cases històriques del nostre país, la casa del carrer de les Carolines és com un vers lliure. En general totes les cases importants han tingut un inici com a grans edificacions a quatre vents, envoltades d’un jardí o parc més o menys extens. Sempre ha estat així, llevat en el cas dels palaus netament urbans.

Però la casa de les Carolines, tot i ser una casa a quatre vents, sorprenentment va tenir un inici com a casa adossada a una altra edificació. La seva companya era una modesta casa de pisos del popular barri de Gràcia. Va ser en una segona etapa, molt més esplendorosa que la inicial, en mans d’uns nous propietaris, que la casa s’engrandí, devorant la casa de pisos adjacent, per així poder doblar el volum edificat inicialment. A més va guanyar un frondós i monumental jardí per totes quatre bandes, amb l’adquisició les finques adjacents.

 
 

I una altra sorpresa, la intervenció de l’arquitecte de renom, ni més ni menys que Antoni Gaudí, no es correspon en l’etapa de gloriosa expansió i ampliació de la casa, sinó en l’etapa de l’humil inici, en que a l’arquitecte modernista se li va encarregar una coqueta casa d’estiueig, i no pas una gran mansió. L’ambiciosa ampliació va ser a càrrec d’un segon arquitecte, Serra Martínez.

En el moment en què li van demanar al segon arquitecte les obres d’engrandiment, Gaudí ja s’havia convertit en l’arquitecte més destacat del país i tot un venerat personatge social, de manera que la intervenció de Serra va ser del tot conservadora – gairebé poruga. I de fet va voler que Gaudí supervisés tota l’obra. No va fer cap pas sense l’aprovació del mestre. Una cosa així, en el món de l’arquitectura, és també és excepcional, perquè en tots els edificis històrics rehabilitats que he vist, els arquitectes que els han restaurat, han fet tot el possible per deixar ben palesa la seva aportació a l’eternitat.

Una altra peculiaritat són els materials i sistemes constructius fets servir en la casa. Sorprèn que un casal de les dimensions de la casa Vicens, tingui acabats molt senzills, com en els encaixos i aplicacions de les rajoles de la façana, gens acurats. I una altra gran sorpresa és que alguns dels enteixinats més fantasiosos de la casa, son fets de paper maixé, ras i curt, cartó pedra, com si d’un decorat de teatret es tractés. I estem parlant una mansió de Gaudí.

Per si això fos poc, l’entorn de la casa ha variat també, modificant-la arquitectònicament Inicialment el carrer feia baixada i l’accés a la casa es feia per una passarel· la que connectava a un porxo. Quan s’aplanà el carrer, l’accés a la casa es va fer per una escala que surt ja des de dins del jardí privat, de manera que ja no hi ha accés directe al carrer. I a més, el porxo de l’antic accés es va tancar i es transformà en una galeria.

Més endavant, els canvis continuaren, i s’hi van afegir apartaments moderns i luxosos a la tercera planta, a mida que la família propietària es va anar engrandint.

Les cases són fonaments i parets, cobertes i tancaments, però també són una llar. Són tot un món, un petit univers. També són ànima. El cas de la casa Vicens ens fa reflexionar molt sobre això. Si en el projecte inicial, el concepte era una caseta ben guarnida –ben bé com una caixa de bombons– , el projecte d’ampliació respectant aquest criteri ja no sé si és tan coherent. Mai sabrem si Gaudí hagués fet una casa tan recarregada si les dimensions originals haguessin estat altres.

Gaudí va projectar una llar, i ara serà una altra cosa ben diferent

Tampoc sabrem què hagués fet Gaudí si l’encàrrec hagués esta una casa-museu i un espai multifuncions per a esdeveniments culturals, socials, corporatius, etc. que és el futur de la Casa Vicens després de la seva acurada restauració. Gaudí va projectar una llar, i el que veuran els visitants, serà una altra cosa ben diferent. Però si la casa s’hagués deixat tal qual els darrers estadants, amb els apartaments de luxe, tampoc haurien vist el què va pensar el geni. Ni tampoc els tres pisos independents en què Serra transformà la casa original de Gaudí.

Durant la visita d’obra, el director d’execució del projecte, David Morros, mentre miràvem el dossier amb les fotos antigues de la casa, ens va explicar que a peu d’obra hi havia dies en què coincidien plegats els tres arquitectes responsables juntament amb els tècnics de Patrimoni de la Generalitat, que feien el seguiment de les intervencions, també s’hi afegien visites d’historiadors experts i a més algun savi com Daniel Giralt Miracle que no es volien perdre com evolucionava la restauració de la casa. Era realment impactant i excepcional veure com tanta gent s’implicava en aquest complex projecte.

Però mentre això passava, mentre la casa Vicens rebia totes les atencions i afalagaments ben merescuts, també va sortir a la conversa un cas ben diferent, el palau Moxó, una de les joies arquitectòniques i histò- riques de Barcelona, que tres mesos abans havia estat desmantellat.

 

El Palau Moxó, situat a la Plaça de Sant Just, al cor de Ciutat Vella, també ha estat un dels grans desconeguts de la ciutat, precisament com li ha passat a la casa Vicens, fins ara. La família Moixó va avisar a l’Ajuntament de Barcelona que tenia un comprador que els oferia 7 milions d’euros. En ser un bé catalogat, però, la ciutat tenia prioritat si se’l volia quedar i per això ho van comunicar. El Consistori, que l’any anterior va tenir un important superàvit va contestar que el barri tenia altres prioritats.

David Morros ens va explicar que tot just dues setmanes abans li havien encarregat anar al Palau Moxó per fer una primera ullada al seu estat de conservació. Ens va dir que només hi va veure parets nues, algun fil elèctric i alguna bombeta. Això era tot el que quedava de l’únic palau del Barroc conservat intacte a Barcelona. Un cas també excepcional a Europa, ja que de manera miraculosa s’havia conservat tant l’edifici com els mobles originals. Fins a uns mesos abans, el palau s’oferia per a esdeveniments privats i estava obert a les visites. Visites realment interessants. Per entendre la història del nostre país, potser era molt més enriquidor passejar-se per les llòbregues estances del servei domèstic i els fastuosos salons nobles del palau Moxó que no pas llegint un munt de llibres d’història de Catalunya. Cadascú podia extreure moltes conclusions i adonar-se de moltes coses.

Patrimoni és identitat. Qui oblida el seu patrimoni, acabarà perdent la seva identitat. La casa Vicens ha tingut molta sort. No serà la llar que va crear Gaudí, s’haurà adaptat als temps, com ha anat fent tota la seva vida, com ho hem explicat. Però la casa Vicens ha estat una excepció. Hauria d’haver estat la norma.

Autoria de les fotos: Chopo

Autoria de l’article