Diuen que cada lloc té un color que el caracteritza i per a mi els de Lisboa i Porto són els tons pastel i els azulejos(1) de colors vius. Però si se n’ha d’escollir només un seria el blau. I quins blaus! El blau del cel i del mar, que combina amb qualsevol altre color, perquè com l’aire i l’aigua arriben a tot arreu, com els pensaments. I quina olor fan Porto i Lisboa? A sardina a la brasa i a l’Atlàntic. I el soroll? El de tramvia clàssic i de les converses en veu alta, cridant. Són ciutats vives.
Se sap que les desgràcies sempre marquen un abans i un després i transformen les ciutats. Lisboa n’és un clar exemple: el terratrèmol de 1755 va devastar el país i d’aquí naixeren els ara famosos azulejos (“telha” en portuguès), rajoles de ceràmica pintades a mà, que són omnipresents a la capital i que són el llegat que més ha perdurat dels artesans moriscos. Aquestes rajoles decoren palaus i cases humils i vesteixen jardins i fonts. I no, no són purament embellidores com es pensa, el gran terratrèmol i els seus incendis van arrasar la major part de Lisboa i els voltants, i les rajoles vidriades es van utilitzar per protegir els edificis perquè no es tornessin a cremar. La destrucció ens ensenya a crear de nou. El mateix passa a Porto.
D’on prové la bellesa de les rajoles pintades a mà i les decoracions arquitectòniques florides? Les primeres foren d’origen morisc del segle XV passant per la influència espanyola fins al desenvolupament de l’estil propi del país. Si vas al Museu do Azulejo de Lisboa podràs apreciar milers de rajoles de diferents segles que mostren canvis graduals en color i estil. N’hi ha per a tots els gustos.
Tramvia clàssic de Lisboa travessant els carrers
Rajoles originals d’una casa de Lisboa / El Ponte Luis I sobre el Douro que uneix Porto amb Vila Nova de Gaia
Tocar de peus a terra
Així, doncs, encara que Portugal és conegut pels azulejos un altre element distintiu de la seva identitat és la calçada portuguesa. Està formada per blocs petits de pedra calcària i basalt negre que es tallen meticulosament i es col·loquen a mà per crear dissenys, de manera semblant als mosaics romans. A vegades es veuen els calceteiros o pavimentadors que reparen els carrers, però la feina de manteniment és costosa i cada vegada queden menys artesans que dominin la tècnica. Aquesta tradició inspirada en els paviments romans, però, provoca també algunes queixes de vianants que rellisquen sobretot amb la pluja.
Cada casa té els seus azulejos i aquí està la màgia. Quan viatgem per descobrir el món de debò, no anem en busca de la gran arquitectura ni de la gran posta de sol, simplement ens volem endinsar en terres desconegudes. Després de la pandèmia i dels confinaments, caminar per ciutats que no són la nostra, és un doble luxe. I les urbs del país veí, Lisboa i Porto, ens ofereixen aquest encant. Només necessites calçar-te unes bones sabates perquè són ciutats costerudes!
Portugal va entrar a la Unió Europea el 1986 i així es va iniciar la remodelació de Lisboa. I tot i així, a mercè de la globalització internacional, els tramvies clàssics encara fan soroll mentre pugen i baixen els turons costeruts, i el caràcter gens discret dels portuguesos ens permet viatjar en el temps.
Mostres de diferents rajoles trobades a Porto i Lisboa
Ciutats entre dues aigües
L’Atlàntic dota al país d’un color i clima concrets, que es més fàcil de veure que d’explicar. Sense l’aigua no serien les mateixes ciutats: d’una banda Porto i la seva desembocadura del Douro i de l’altra els famosos ponts que configuren Lisboa (el Ponte Vasco da Gama i el Ponte 25 de Abril amb Cristo Rei). Diuen que els ponts tenen un no sé què, són els que uneixen allò llunyà i irreconciliable, els que obren i enceten un camí. Travessar ponts per tornar. Per marxar. Per això, potser, les ciutats tenen aquest aire nostàlgic.
A Lisboa, menjar al carrer és una forma de vida i la cuina local es deu en gran part a la proximitat del mar. Però també als seus pastissos secrets: si vas a Lisboa i no tastes el pastéis de Belém no hi has estat del tot. I, com la Coca-Cola, també tenen la seva recepta secreta. Es coneixen com a pastéis de nata i es poden acompanyar de ginjinha (jinha) un licor local elaborat amb un fruita similar a la cirera. Ben dolç.
Per acabar el viatge complet i amb els cinc sentits, us faltarà escoltar el Fado, la cançó popular que es basa en una història o poema i s’acompanya amb la guitarra portuguesa de 12 cordes o viola (guitarra espanyola acústica). I aquí una adaptació moderna: el fado tradicional es fa més alegre per als turistes. Les lamentacions d’amors perduts, amors impossibles o la força del destí són els temes convertits en cançó.
I com sempre, perdre’s pels carrers és el millor que es pot fer. Però aquí teniu dues coordenades per si voleu començar o acabar de trobar-vos: la futurista Casa da Música, a Boavista, per escoltar un concert o senzillament perdre’s al seu bar i prendre un cafè. Inspira. I també, parada obligada al Mercado Ferreira Borges i visita al senyorial Rua das Flores.
Els que busquem la novetat també necessitem experimentar la història per després trobar-la a faltar i penedir-nos d’haver-nos deixat enlluernar per les coses no importants. Viatgem per buscar memòries antigues de ciutats llunyanes, les que molts cops ens hem deixat perdre en nom de la modernitat.
Cais das Colunas a prop de la Praça do Comércio
(1) La paraula en espanyol “Azulejo” prové de l’àrab andalusí “al-Zulaiy” que significa “La rajoleta”
Fonts:
- Guías visuales TOP 10 Oporto
- Explora Lisboa. Cossetània Edicions
Autoria de les fotos: Aina Gatnau Marsol
Autoria de l’article
