Grafits de saló: ciutats intactes, museus grafitejats

“D’aquí a poc, els carrers de les ciutats brillaran com murs blancs”.

Ornament i delicte. Adolf Loos

Potser el més complex a l’hora de parlar de grafits és saber exactament què és un grafit i què no, quins són els seus límits, valorar la seva autenticitat i la seva lògica. És art? Reivindicació? Ambdues? Importa l’autoria? Té sentit reproduir-los? Té sentit que entri en un museu?

Així, doncs, importa el seu autor? És certa la voluntat d’anonimat d’alguns d’ells o forma part de l’estratègia del mercat “artístic”? Qui no coneix a dia d’avui al mític i contradictòriament anònim Banksy? (tot i que molt sovint tots diem erròniament Bansky amb tot convenciment). Són grafits les pintades a les parets dels lavabos Te quiero, Toñi? Són grafits les paraules il·legibles que envaeixen repetidament algunes de les portes i parets dels nostres edificis? Són grafits els dissenys pactats que rematen i dignifiquen algunes mitgeres del nostre paisatge urbà? És grafit la reproducció d’un grafit ja consagrat i d’autor? És grafit un “grafit d’autor”? És art un grafit?

Aquest art, fruit dels moviments urbans rebels és un dels quatre elements que formen part de la cultura hip hop

Aquest “art”, en principi lliure, il·legal i lligat a l’espai urbà, fruit de moviments urbans rebels és un dels quatre elements que formen part de la cultura hip hop en el seu origen. Mentre els grafits assolien gran popularitat durant la dècada dels anys 80, l’street art, també desenvolupat al carrer, evolucionava en paral·lel, coexistint des d’aleshores com a dos vessants d’art de carrer clarament diferenciades per les tècniques emprades, però també per la seva finalitat i objectius primers.

El context com a punt de partença

El context és segurament un dels motors del món del grafit. I no només parlo de context urbà en general, del context reivindicatiu, del context temporal dels anys en què aquesta manifestació artística i activista s’inicia, sinó també, i molt directament proper, del context espacial immediat en què sorgeix la seva idea: de la pulsió que fa néixer una imatge o un text, ja sigui per inquietud del qui el realitza com a expressió gràfica d’una reivindicació o, com sovint també es dona, com a continuïtat d’una anècdota en el medi físic on té lloc: una esquerda, una finestra tapiada o un esfondrament, per exemple.

Sembla, que en alguns casos, aquest punt de partença és imprescindible i fins i tot, canvis en aquest deixen sense sentit, o a mitges, la intervenció grafitera: un exemple d’aquest fet seria el que el passat més d’octubre va tenir lloc a Nottingham. Va desaparèixer la bicicleta (sense una de les seves rodes) que va inspirar Banksy en un mural on apareix una nena amb un hula hop fet d’una llanta de bicicleta. La bici estava lligada a un pal proper i el fet que hagi desaparegut elimina el punt de partença de l’obra de Banksy. Quan Banksy va confirmar que era el seu creador, els turistes van començar a fer cua per visitar l’obra.

Donat aquest fet, es va instal·lar una altra bicicleta a la qual també li faltava una roda. Una mica berlanguesc tot plegat. En altres casos, uns claus metàl·lics a la paret, uns maons al descobert en una paret exterior, una finestra tapiada o una esquerda poden inspirar i són bones excuses generadores d’idees.

Abans de què el grafit entri als museus […] la ciutat ofereix espais perquè l’artista grafiter s’esplaï en el medi més proper al seu art: el carrer

Art urbà en llauna de museu

El barri de Wynwood de Miami acull el primer museu dedicat a la història del grafit. Existeixen altres institucions que reivindiquen l’art urbà, com el Urban Nation Museum de Berlin inaugurat el 2017 o, el més recent, Fluctuart de París, el primer museu flotant del món. Però el museu de Miami se centra exclusivament en l’art del grafit i en la seva evolució. També aquí tenim alguns exemples de “bones pràctiques” grafiteres. Grans grafits han anat apareixent en els darrers anys a les parets i altres espais pactats de la ciutat de Barcelona, després de ser perseguits per l’Administració municipal que els condemnà amb l’ordenança del civisme del 2006.

Abans de què el grafit entri entre les quatre parets dels museus, abans que s’hagi de pagar entrada per veure l’art de carrer i que un comissari decideixi una línia conceptual per a exposar-los, la ciutat ofereix espais perquè l’artista grafiter s’esplaï en el medi que li és potser més adient, familiar i més proper al seu art: el carrer. A Barcelona, considerada una de las principals capitals europees en aquesta forma d’expressió, trobem espais pactats a tots els districtes de la ciutat: el tauró del diner al barri del Carmel (obra de l’italià Blu), la reproducció del mural de Haring a una paret veïna del Macba, la intervenció en un dels murs de la presó Model (de Roc Blackblock), les intervencions dels artistes Sixe Paredes i Fasim a la Nau Bostik o com els murs dels Jardins de les Tres Xemeneies a l’avinguda del Paral·lel on una placa indica aquesta finalitat: en el cas dels murs pactats a la plaça de les Tres Xemeneies, no es tracta d’un museu, sinó d’unes parets urbanes i vives on s’espera que algú les grafitegi sense clandestinitat, ni secretisme, ni prohibicions, però sí amb reivindicació i amb els principis que li calguin al seu autor.

Bostik Murals va néixer el 2017 com a primer museu d’art urbà i grafits de Barcelona. Es troba a la Nau Bostik, a un pas de las vies de La Sagrera, en una gran nau que fou una fàbrica d’adhesius del mateix nom. Ara és un espai cultural autogestionat que fou impulsat per Xavier Basiana i que s’ha convertit en un punt de referència del barri i de la ciutat. Una vintena de creadors han intervingut i funciona també com a centre de debat i reflexió al voltant de l’art i la seva expressió urbana.

Just quan feia 25 anys de què l’artista i activista nordamericà Keith Haring pintés en ple barri del Raval l’obra Tots junts podem aturar la sida (1989), es va dur a terme la reproducció d’aquell mural, restituït amb el mateix color, en una paret d’un costat del macba, el 2014. Haring va trigar només cinc hores en elaborar el gran mural en què alertava sobre la malaltia, la reproducció va trigar alguns dies en tenir forma i va ser possible per la tasca d’especialistes i de diferents tècnics. L’any 1992, l’Ajuntament, d’acord amb el macba i la Keith Haring Foundation, van decidir calcar l’original i prendre mostres de la pintura utilitzada, davant l’estat d’abandonament en el qual es trobava l’original. Aquest fet fou imprescindible per possibilitar la reproducció posterior.

Imatge actual de la reproducció del mural de Keith Haring a una paret veïna del macba. Curiosament, hi ha un gran respecte també per la rèplica de l’artista: cap grafit posterior que interfereixi.

Montse Guillén, la xef del restaurant El Internacional Tapas Bar&Restaurant del Nova York dels 80 i que, amb el també artista Antoni Miralda treballa en el projecte Food Cultura, era amiga de Haring i ell n’era client del restaurant entre molts d’altres artistes i intel·lectuals del moment. Quan Haring va visitar Barcelona, la Montse va ser precisament qui li va proposar (i facilitar els permisos) de fer un mural a la ciutat. Ell va triar l’emplaçament en ple barri del Raval -aleshores, Xino- (justament a l’actual Plaça Salvador Seguí). Hi ha moltes anècdotes al voltant d’aquell bonic acte creatiu. Haring va morir uns mesos després.

El Centre Cultural El Carme de Badalona va allotjar l’exposició Recién pintado, una col·lectiva de deu artistes vinculats doblement amb la intervenció al carrer i la ciutat de Badalona, llençant missatges reivindicatius i alhora dignificant els espais oblidats de la ciutat tot omplint les parets i murs abandonats. En aquesta ocasió, els artistes no intervenien al carrer ni arribarien amb les seves obres ja acabades preparades per col·locar, sinó que van crear les seves obres directament a les parets dels centre cultural. El públic podia accedir a la sala d’exposicions mentre els artistes les intervenien i compartir així amb ells el work in progress que normalment fan al carrer o al seu estudi. Cada setmana dos artistes intervenien en els seus espais respectius i durant cinc setmanes, la sala d’exposicions es va anar transformant progressivament en un nou espai ple de colors i formes procedents de llenguatges artístics diversos. En una segona etapa en què els artistes ja havien acabat les seves intervencions, el públic va poder gaudir dels resultats i visitar l’exposició.

The World. The immersive experience of Banksy, una exposició anunciada

L’Espai Trafalgar de Barcelona mostra un centenar de rèpliques de l’obra de Banksy en una exposició que no ha estat autoritzada per l’artista (com totes les exposicions sobre l’obra de l’autor). The World of Banksy. The Immersive Experience està comissariada pel director de teatre belga-albanès Hazis Varda.

Les reproduccions són a mida real i reprodueixen obres realitzades entre el 2000 i el 2018 al Regne Unit, França, Estats Units, Israel i Palestina repartides en les tres plantes de l’edifici. Les rèpliques estan realitzades per una desena d’artistes urbans que també han volgut mantenir-se en l’anonimat perquè només tracten de difondre l’obra de Banksy, no apropiar-se-la. La intenció és donar coneixement d’unes obres que majoritàriament han estat robades, vandalitzades o són ja inexistents i de les quals només es poden veure imatges a internet.

Imatges de l’exposició The World. The immersive experience of Banksy a Barcelona, a la galeria Espai Trafalgar, desembre 2020.Tot són reproduccions d’obres de Banksy realitzades per artistes del grafit que també han volgut mantenir l’anonimat. Marcs, límits, distàncies amb les obres, cartró pedra per a reproduir espais urbans i edificacions originals…, simulacre.

Reproducció de grafit de Banksy a l’exposició sobre l’artista. Imitació inspirada en obra de Banksy a un forn del barri d’Horta de Barcelona.

Imatges polèmiques que són clares mostres de la divinitat de Banksy.

De la reivindicació social a la divinitat urbana

Tot i que el grafit va néixer com a art efímer, anònim, marginal, reivindicatiu i que, en principi serien aquests els seus trets característics i definidors, és avui una manifestació reconeguda i amb obres que es subhasten a preus milionaris.

La marginalitat (tant cultural com amb relació a la ubicació espacial) i el seu caràcter efímer, semblen factors bàsics i intrínsecs en l’objecte principal del grafit: mitgeres, trens abandonats, suburbis, carrerons i passadissos de línies de metro marginals semblaven els escenaris naturalment idonis.

Sembla que amb el temps i la consciència i posada en valor, aquella activitat gràfica marginal i efímera s’ha transformat en un fet artístic d’autor i oficial. Algunes de les seves obres s’estan subhastant a preus milionaris i els seus autors (tot i que contradictòriament anònims) són noves divinitats en l’escena artística. És sovint la polèmica que generen, la responsable de la fama.

La paraula o la imatge

Primer de tot, un aclariment: no confonem una pintada i un grafit. El límit hauria de ser clar, tot i que de vegades, no ho sigui tant. Intento referir-me en tot el meu text al grafit i no considero les pintades insulses o simplement gamberres, que descarto per raons evidents.

Així doncs, i un cop aclarit això, també vull apuntar que he considerat com a grafits tant un text sense imatge, un text amb imatge, una imatge amb text o una imatge sense text. Tots tenim imatges al cap que es repeteixen per la ciutat (una cara, un xumet, un cor, etc.) i també paraules o frases que envaeixen la ciutat amb algun missatge reivindicatiu, com per exemple el popular sinpapeles. De vegades una imatge val més que mil paraules, però d’altres, una paraula, una frase pot ser essencial, o una paraula pot esdevenir gairebé imatge, o una imatge amb un text pot ser també una bona vinyeta transmissora de contingut.

SInpapeles, conpapeles, sinpatria… sense límits

Sinpapeles. Escrit tot junt i amb una bona i clara caligrafia, envaeix Barcelona des de fa uns tres anys. La seva intenció de remoure consciències és obra també d’algú anònim (més o menys) o de qui saben molt poc: origen latinoamericà, porta uns 10 anys a la ciutat i va ser, durant els seus primers anys aquí, precisament un sinpapeles. Un grup de persones, totes identificades per ell, segueix la seva tasca.També li ha sortit algun imitador espontani i per lliure. Sinpapeles és ja tot un moviment reivindicatiu.

Manuals d’improvisació, guies d’indrets secrets, art performàtic amb tiquet d’entrada, vermuts amb amics online, reunions familiars en pantalla, vinils que reprodueixen grafits per a decorar les nostres llars, subhastes d’art urbà amb preus estratosfèrics, grafits emmarcats. Ni ornament ni delicte, grafits de saló, mercantilització de l’art urbà i, potser sí, delicte conceptual.

“Quan permetem que la natura torni a pintar les parets(…) aleshores seran humanes i podrem començar una nova vida”

Hunter Wasser, 1981

Art urbà i espai públic

Xavier Basiana, arquitecte i fotògraf

Art urbà i espai públic són dos termes que estan íntimament vinculats encara que la seva relació està travessada per molts elements, alguns d’ells no exempts de conflicte. Durant els anys noranta i principis del 2000 Barcelona vibrava en tant que ciutat amb un gran dinamisme social i cultural. L’art urbà tenia un fort protagonisme a la ciutat fent-se present a través de diferents intervencions a l’espai públic. Barcelona després de les Olimpíades s’havia posat al mapa de les ciutats globals i el fenomen, tot i atraure molts artistes de renom, no acabava de quadrar amb el model de ciutat que tenia l’Ajuntament projectat aleshores. És així , que l’any 2006, l’Ajuntament aprova la coneguda com a Ordenança del Civisme.

Un canvi radical que prohibia la realització de qualsevol acció que alterés visualment l’espai públic o qualsevol equipament. L’art urbà, d’aquesta manera, tornava a ser considerat una pràctica clandestina a no ser que hi hagués un permís explícit de l’Ajuntament. Paral·lelament, la meva trajectòria com a impulsor d’espais de creació havia començat l’any 1998 amb la creació de la Nau Ivanow, un espai pensat per a la creació, producció i difusió de la cultura contemporània en totes les seves diferents formes. Ja en aquells anys va acollir, cedint les seves parets exteriors per a diferents intervencions que s’entenien com una manera d’expressió artística més, que calia donar-li sortida. Amb el pas del temps i una vegada desvinculat de la Ivanow l’any 2015 s’entra en un espai fabril abandonat, la Nau Bostik i amb la imprescindible i determinant col·laboració de l’associació Difusor es comença a intervenir en la gran quantitat de racons i parets de l’antiga fàbrica. Avui quan han passat gairebé sis anys de la conquesta de l’espai ens agrada dir que la Bostik és el primer museu d’art urbà de la ciutat. Potser ningú ens ha concedit aquesta classificació de museu, però el que sí que tenim clar és que la Nau Bostik avui dia és un referent de l’art urbà a la ciutat i a escala internacional.

Foto: Xavier Basiana


Menjar a Barcelona amb Keith Haring

Montse Guillén, xef, artista i amiga de Keith Haring

…l que no s’ha comentat encara és el que li va sorprendre menjar a Barcelona aquells dies.

El matí del dissabte, quan es va posar a pintar el mural, a mig matí, no havia encara esmorzat i em va demanar que li portés alguna cosa per menjar i beure. Com que estàvem envoltats de bars a la zona, li vaig anar a buscar un “bocata”, de pa amb tomàquet i truita de patata i per beure, Coca-Cola.

No havia sentit parlar mai del que era un “bocata”, que per cert, se’l va menjar molt a gust.

I en un dels restaurants on el vaig portar a sopar, li vaig fer provar les “angules”, que tampoc les havia vist i molt menys menjat. Li van sorprendre enormement. No recordo si se les va acabar…

Imatges de Montse Guillén i Keith Haring durant l’estada de Haring a Barcelona. Font: Montse Guillén.


Recién pintado

Spogo i Martí Noy, comissaris de l’exposició / Fotos: Fer Alcalá i Clara Antón

Volíem portar el muralisme i el grafit a la sala d’exposicions Josep Uclés de Badalona, posar llum i reivindicar l’art urbà fet als carrers. Volíem mostrar a la ciutadania els artistes urbans que encenen les parets i murs de la ciutat.

Però com fer-ho? No volíem que la llibertat amb la qual creen i treballen aquests artistes als carrers quedés domesticada entre el sostre i les parets d’una sala d’exposicions. No volíem que les seves obres quedessin limitades per la quadradesa dels marcs.

Vam demanar a 10 artistes, amb alguna relació amb Badalona, que creessin i executessin les seves obres directament a les parets de la sala, i que el públic pogués gaudir en directe d’aquest procés de creació, de transformació d’un espai i de conversa amb els artistes.

I, gràcies a la complicitat de Bre, Santiago Jaén, Crajes, Spogo, Dagoe, Sm172, Elbi Elem, Rubén Sánchez, Juan Chacón i Marcos Navarro, la ciutadania va poder veure reunits a aquests artistes urbans omplint de colors les parets i compartir amb ells els processos creatius que normalment fan al carrer o a l’estudi. Per uns mesos la sala Josep Uclés va ser un tros de carrer.


Grafits, pintades i paisatge urbà

Josep Olivé / © Fotos: Josep Olivé / Banksy & Artwork’s / Esther Oriol

En l’exposició sobre Banksy que es pot visitar en un espai d’art del carrer Trafalgar, a Barcelona s’hi mostren obres dels darrers 15 anys de la seva activitat. Això permet tenir una idea d’un recorregut no només gràfic sinó també ideològic d’aquest artista de carrer. Una ideologia reivindicativa dels drets dels més dèbils i de denúncia, punyent però subtil i ambigua, dels abusos dels poderosos, si és que és possible resumir la seva ideologia en dues línies. No seria el seu art molt diferent del dels bons ninotaires que encara publiquen un dibuix d’actualitat diari a la premsa escrita, si no fos perquè el suport és molt diferent, són els carrers i -el més important- perquè com a bon artista, s’inspira o interactua amb l’entorn(1).

A més, realitza altres activitats de més gran abast com és el seu Walled Off Hotel, a Palestina, a tocar del mur que la separa d’Israel o la gegantina instal·lació en forma de parc temàtic que va muntar fa uns anys prop de Bristol per denunciar la situació dels migrants que volen arribar a la Gran Bretanya, anomenada Dismaland, de la qual ja en vàrem parlar a la revista (l’informatiu 350).

Discurs coherent

Sense una activitat tan rellevant, ni amb tanta cobertura mediàtica, hi ha molts altres artistes de carrer que fan una obra molt interessant i que tenen en comú amb Banksy la voluntat de transmetre una idea que forma part d’un discurs coherent (sigui reivindicatiu, cultural o simplement formal) i la integració i el respecte per l’entorn i el paisatge urbà on es plasma la seva obra. Com diu Cristina Arribas al seu article, a Barcelona en tenim mostres interessantíssimes a molts barris en els quals hi ha suports adequats per als grafits. Perquè si us hi fixeu bé, com a art conceptualment clandestí i efímer es suporta gairebé sempre sobre edificis ruïnosos, provisionals o abandonats, o bé en llocs que tenen la potencialitat per transmetre el missatge del grafit. Sempre poden ser esborrats amb facilitat, pel tipus de tècnica emprada o pel suport, en el qual és fàcil eliminar cap rastre de la pintura, com poden ser superfícies metàl·liques.

Per sota d’aquests artistes hi ha dos tipus de moviments que, al meu parer, sovint s’identifiquen injustament amb els anteriors, com a artistes de carrer, quan en realitat la seva activitat té un valor molt menor, en tots els sentits. Per una banda, hi ha els grups de grafiters de rètols murals amb l’estètica hip hop dels anys 80. Una estètica de gran riquesa cromàtica, basada en diverses tipografies de lletres que donen resultats bastant agradables estèticament, depenent de l’habilitat de l’autor. La diferència amb els anteriors és que no tenen en compte en absolut el suport ni l’entorn on s’executen i, si bé es solen trobar en llocs provisionals o abandonats, fa temps que també ocupen infraestructures com ara ponts i elements privats, portes metàl·liques dels aparcaments o de les botigues, als baixos dels edificis.

El fenomen s’ha agreujat ja fa uns anys, per l’objectiu d’emular la coneguda activitat de pintar el metro de Nova York(2) , amb actuacions sobre els vagons de metro i tren de les xarxes de Renfe sobretot, però també del Metro de Barcelona. Des de fa uns tres anys, quan les respectives companyies han posat impediments a aquesta activitat, grups organitzats han estat entrant de forma violenta a les cotxeres, i pintant els trens de forma tan greu que sovint queden inutilitzats per al servei, fent impossible el seu objectiu de “mostrar” la seva obra per tot el recorregut al qual estava destinat aquell tren. El problema té dos vessants, un és el de la violència que pateixen vigilants i usuaris per part d’aquests grups i molt sovint en perjudici pels usuaris en forma de retards o cancel·lacions de serveis. I dos, que arreglar els desperfectes causats per les pintades es tradueix en un cost econòmic pels contribuents (només els danys a la renfe s’estimen en 10 milions d’euros anuals(3)). Segons la mateixa font, sembla ser que Catalunya és una de les regions on es detecta una major activitat d’aquests vàndals.

Diferents suports i diferents tècniques i expressions artístiques d’art al carrer.

Ni sorprenen ni comuniquen

A banda d’aquests comportaments incívics d’una part d’aquest col·lectiu, es diferencien -com ja he dit- dels artistes perquè no tenen en compte, i sovint empitjoren estèticament, el suport de les seves pintades. En les infraestructures es localitzen simplement allà on poden arribar sense plantejar una composició visual de conjunt. Tampoc tenen un missatge a transmetre -o almenys no es mostra explícitament en les seves actuacions. No sorprenen i no comuniquen. No són artistes, com a màxim són artesans que van repetint una estètica, per altra banda ja una mica caduca.

Finalment, en el nivell més baix de qui actua al carrer, trobem els qui es dediquen “només” a fer gargots amb una signatura pròpia, que els identifica. Encara són més poc respectuosos amb l’espai públic i amb la propietat privada, s’atreveixen a embrutar-ho tot: des d’escultures al carrer, fins a senyals de trànsit, en alguns cops posant en perill els conductors, en amagar el significat d’aquests senyals. Els seus actes no tenen cap valor artístic ni, a diferència dels anteriors, no tenen una ideologia més enllà de l’atractiu de deixar constància de la seva activitat clandestina.

Respecte als anteriors, són encara més molestos -no respecten ni als veritables artistes de carrer, per una major presència i uns resultats. Tots dos preocupen per formar part d’un grup exclòs dels valors de convivència, amb una ideologia que es basa, especialment en el darrer grup, en anar en contra d’aquests valors de convivència, de la societat on realment viuen, i gràcies a la qual viuen, els agradi o no. A les ciutats creen una imatge de brutícia o, més que això, de deixadesa i incomoditat en el paisatge urbà que no es correspon amb el civisme de la majoria de les persones que hi habiten(4) i només els mou el seu ego per imposar les seves pintades a tot arreu.

Diversos exemples dels grafits basats en textos

Dret a gaudir de l’arquitectura

Com a arquitecte (o simplement com a persona amb una mica de sensibilitat estètica) em molesten molt perquè em prenen el meu dret a gaudir de l’arquitectura, l’enginyeria i, en definitiva, del paisatge urbà o no urbà. Com a ciutadà em preocupen per la manca de respecte i de valors socials i democràtics de la seva activitat i pel caràcter no propositiu sinó “contra tot” i violent, en els darrers temps, de la seva ideologia.

En tot cas no tenen res a veure amb els artistes de carrer. No s’han de barrejar ni confondre, no són artistes. I no es poden defensar des de cap perspectiva ni social, ni cultural, ni artística. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

NOTES

  1. Galeria Espacio Trafalgar. Carrer Trafalgar 34 de Barcelona. No totes les seves obres són en suports urbans, tanques, portes o murs, sinó que part de la seva producció és també sobre paper, o en un suport urbà però sense cap relació amb l’entorn, com qualsevol altre artista. Aquestes obres eren ben representades a l’exposició. En canvi, com bé diu Cristina Arribas més amunt, la recreació de l’entorn d’aquelles que tenien només un sentit amb aquest era una mica simplista i literalment, de cartró pedra. Probablement hagués estat més correcte mostrar només les fotografies d’aquestes en el seu entorn real.
  2. Que l’alcalde Giuliani va combatre i erradicar amb força èxit del metro d’aquesta ciutat, ja fa molts anys, va ser alcalde de 1994 a 2002.
  3. El Periódico. 11 de de novembre del 2020. https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20201111/grafitis-rodalies-metre-barcelona-detinguts-8199363: Anualment, l’operadora denuncia més de 700 intrusions i 85.000 metres quadrats de cotxes pintats. En el mateix ordre de coses, el Periódico publicà el 24 de novembre de 2020 un reportatge sobre la restauració a la qual ha hagut de ser sotmesa l’escultura “La Ola” de Jorge Oteiza situada davant del Macba, restauració necessària precisament per treure’n els grafits i altres agressions sofertes, i que ha costat 20.000 euros.
  4. En moltes enquestes que es feien a visitants de Barcelona, en les que un dels seus defectes era la brutícia, jo crec que inconscientment el que transmetia aquesta sensació era precisament les pintades indiscriminades que cobreixen tota la ciutat, ja que comparant Barcelona amb altres ciutats, el nivell de neteja era bastant alt i bastant acceptable

Autoria de l’article

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles

Josep Olivé

Arquitecte i professor de construcció a La Salle Arquitectura de la Universitat Ramon Llull (URL) Més articles

Deixa un comentari