Podríem afirmar que la central tèrmica de les tres xemeneies ha viscut una metamorfosi passant d’edifici estrictament funcional i sever, creador d’un ambient sòrdid, ple de fum, soroll, pols… a una arquitectura que, de ben segur, es perpetuarà com a monumental (bé, això esperem).
Les tres xemeneies
Jordi Rogent, arquitecte i diplomat en urbanisme
Aquesta és la denominació popular del conjunt de calderes i xemeneies i edifici de turbines de la Central Tèrmica de Sant Adrià del Besòs i està situat majoritàriament a Sant Adrià del Besòs i parcialment a Badalona. És el que queda dempeus d’un conjunt d’instal·lacions destinades a produir electricitat amb energia tèrmica des de l’any 1913. Actualment resten les estructures de formigó dels tres elements que contenien les calderes de producció de vapor i les corresponents xemeneies (col·locades a sobre) i l’edifici de la gran sala de turbines.
Aquestes construccions es van edificar entre els anys 1971 i 1976 per l’empresa FECSA i van estar en funcionament fins a finals de 2011. L’alçada de les xemeneies arriba als 200 metres (180 dels elements de formigó i 20 més, metàl·lics, per contaminar menys) les fa visibles des de gran part de l’àrea metropolitana.
De paisatge industrial a paisatge emocional
L’alçada inicial havia de ser de 180 m, però per tractor-se d’una zona deltaica com aquesta, tan procliu a episodis d’inversió tèrmica, era més adient que les emissions de les xemeneies sortissin, si era possible, per sobre del coixí atmosfèric que a vegades s’instal·lava sobre Barcelona. Fou per això que es van coronar amb una extensió metàl·lica que arriba fins als 200 m.
L’any 2005, l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs i l’empresa elèctrica Fecsa Endesa van signar un conveni per construir una nova central tèrmica que seria més petita i més eficient que l’anterior, des d’un punt de vista energètic. Davant d’aquesta situació va sorgir un intens debat entre la ciutadania: calia conservar l’edificació de les tres xemeneies o era millor enderrocar-les?
Des de les organitzacions ciutadanes es va crear la Plataforma per a la Conservació de les Tres Xemeneies (que agrupa 60 associacions i que recollirien unes 4.000 signatures a favor de la conservació) per reivindicar el manteniment de l’espai construït com a Patrimoni industrial de Catalunya i com a signe d’identitat de la ciutat. Hi van haver posicionaments diversos entre la població i l’Ajuntament va decidir obrir un procés participatiu i de debat per decidir si conservar o enderrocar. El resultat d’aquesta primera consulta popular realitzada el 2008 va ser que un 82% dels votants es van mostrar a favor del seu manteniment atès que considerà majoritàriament que significava un referent paisatgístic i identitari del municipi i un símbol de la etapa industrial de la comarca.I fou a partir d’aquest moment que el tema es començà a complicar. L’Ajuntament negocià amb Endesa la conservació de la central a canvi de la requalificació del sòl i la consegüent generació de plusvàlues. Començà a intuir-se un aprofitament immobiliari per davant d’una conservació patrimonial o d’una reutilització cultural.
Paisatge emocional
Txema Salvans, fotògraf
El meu treball personal sempre s’ha centrat en el territori i l’ús que en fem d’ell, en com l’espècie humana cerca desesperadament espais per ocupar.
Les tres xemeneies de Sant Adrià sempre han estat per a mi un espai a explorar. Són el marc somniat per fotografiar tota una variada fauna humana que pul·lula pel seu voltant. Un dels records més viscuts, però no fotografiats, és la visió d’un home jove tombat sota els grans col· lectors d’aigua que fertilitzaven la fàbrica, jaient al costat d’un home gran, mentre un petit gos de la mateixa raça que dóna nom al restaurant més famós del món, mirava l’alçada de les xemeneies. Una imatge que revisc sempre que veig les xemeneies, ja sigui d’aprop o des de la distància.
I és justament per això pel que probablement aquestes xemeneies imponents han de seguir, perquè cadascun dels seus personatges pugui reviure una història personal, de barri o de ciutat.
La Plataforma va sol·licitar a l’Ajuntament la declaració de Bé d’Interès Local, considerant aquest pas l’instrument legal mínim per a la seva conservació. Aquest fet encara s’està pactant a dia d’avui. Actualment ja s’han enderrocat tots els elements de la tèrmica, deixant d’empeus exclusivament l’envolupant de formigó de les tres xemeneies i la sala de turbines.
En paral·lel a aquest procés destructiu, s’ha activat tot un nou equip d’arquitectes i urbanistes, liderat per Sebastià Jornet i per encàrrec del Consorci del Besòs i Barcelona Regional (i amb l’aval de l’Ajuntament) i estan presentant a la ciutadania els límits que creuen que ha de marcar la transformació. L’interès principal d’aquest equip radica en la construcció d’un nou barri, sense fer menció de cap futur ús de la central. Passarem, doncs, d’un paisatge industrial a un residencial? Estem parlant d’aprofitar la singularitat arquitectònica i monumental de les xemeneies com a excusa per un gran negoci immobiliari?
“La perifèria… la zona on les ciutats s’esmicolen al llarg dels seus propis límits i on els teixits cicatritzen, abandonats durant anys a una lenta letàrgia, reprodueixen noves epidermis de característiques inesperades.” Gabriele Basilico
Reciclar paisatges industrials
Arreu d’Europa trobem l’herència de paisatges de l’energia que, sota projectes sensibles de reciclatge urbà, han aconseguit assolir un nou paper en el context de la ciutat. Centrals tèrmiques, elèctriques, o altres indústries pesades com els Alts forns de Sagunt, la Centrale Montemartini de Roma, la ciutat de l’energia de Pontferrada, the Tanks, a Lonches o Duisburg Nord, a Alemània, entre d’altres indústries reciclades, incorporen nous usos als antics espais industrials, convisquent sense problema amb el llegat patrimonial obsolet.
Fotografies paisatge emocional. Autor Txema Salvans
El resultat: una experiència nova i única del lloc i del paisatge. En el cas de Duisburg Nord ens trobem amb un exemple paradigmàtic d’artistificació del medi “trobat” (l’industrial en desús o a mig gas), dins la reconversió de la conca del Ruhr en mans de cèlebres creadors contemporanis.
Duisburg-Nord és obra del paisatgista Peter Latz i es tracta d’una intervenció sobre les antigues acereries de la companyia Thyssen. La metamorfosi de la pesada estructura industrial existent en un parc públic: les construccions existents funcionen de manera completament noves. El vell alt forn apaireix ara com un drac amenaçant i és també una muntanya per a escaladors. Mentre que els antics dipòsits de mena esdevenen jardins. Un club de busseig utilitza els vells dipòsits Möller i l’antic gasòmetre per cercar aventures subaquàtiques. Tot això va unit a la recuperació d’una àrea molt contaminada.
Els nous supòsits d’un ecohumanisme es compatibilizen aquí amb la percepció sensible d’allò degradat i obsolet, la fascinació formal de les ruïnes industrials.
Pèrdua de valor patrimonial?
Joan Olona, arquitecte tècnic
D’acord amb la discussió sobre el futur de les tres xemeneies, la millor pregunta sempre és, la pèrdua d’aquesta construcció augmenta o disminueix el valor patrimonial de la ciutat i de la zona urbana? Per respondre això, ens hem de remetre al que suposa el criteri d’autenticitat i per tant, la seva valorització objectiva.
Des d’un punt de vista estrictament patrimonial, no podem caure només en la valorització icònica (valor significatiu extrem) de les tres xemeneies. Aquesta construcció suposa alhora un document (valor documental) que ens mostra materials i tècniques constructives relacionades amb un tipus arquitectònic del qual se’n conserven pocs exemples.
La problemàtica se situa en el camp dels valors instrumentals, quan la decisió que ha de permetre la conservació de l’edifici passa per associar-ho a un ús comptible, és a dir, relacionat amb la rendibilitat econòmica d’una operació immobiliària, a voltes contrària al que suposa la visió patrimonial de les tres xemeneies.
Malgrat que hi ha molt bons exemples de reciclatge d’arquitectura industrial, trobem, per desgràcia i, bastant a casa nostra, enderrocs innecessaris, insensibles, requalificadors, i en benefici, sovint, d’operacions immobiliaries indesitjables.
Un exemple proper i actual seria el cas de Zorrotzaurre, a Bilbao. Es tracta d’una zona industrial en estat d’abandonament des de la crisi dels anys 70 que va començar el seu declivi. La seva superfície és d’uns 850.000m2. L’any 1995, el Pla general d’ordenació urbana requalificà l’ús industrial vigent, transformant-lo en residencial. Un Pla especial posterior en concretà l’ordenació. El Master Plan del projecte va ser elaborat el 2004 ( i revisat el 2007) per l’arquitecta Zaha Hadid, incloent l’obertura del Canal de Deusto, transformant la zona de península en illa. El 2012, l’Ajuntament de Bilbao aprovà definitivament el Pla especial de Zorrotzaurre. A finals del 2015, s’aprovà la reparcel·lació d’una zona que ocupa la meitat de la península i s’espera que s’iniciïn les obres a finals del 2017.
Imatges actuals de l’antiga zona industrial de Zorrotzaure, a Bilbao.
Que consti que no exposo aquest exemple com a crítica ferotge a la reconversió d’espais obsolets. És clar que cal apostar per la regeneració, però, potser caldrà replantejar-se alguna metodologia, alguna tàbula rasa en excés, alguna anàlisi de les preexistències per tal de valorar… no ho sé, potser tinc un punt de vista urbanísticament romàntic en excés, però és el que penso. Spain continúa essent different. Aquest fet no es limita, per suposat al patrimoni industrial, és clar, podem pensar en patrimoni natural, arquitectura popular, no hi ha escrúpuls quan hi ha una bona causa econòmica. En fi, una llàstima que es prioritzi aquesta filosofia tan pobre d’esperit.
Usos metropolitans
David, Martínez, arquitecte urbanista
Una cantonada metropolitana, aquesta podria ser una bona definició del sector de gairebé 30 hectàrees que es troba expectant als peus de les Tres Xemeneies, punt de creuament de la línia de la costa, el riu Besòs i l’imponent verticalitat de l’antiga infraestructura.
Des del punt de vista urbanístic hi ha dos aspectes de la futura ordenació del sector que són rellevants per garantir un bon encaix amb l’entorn, alhora que reconèixer i potenciar la seva singularitat: cosir bé les continuïtats i escollir adequadament els usos.
Sigui quin sigui el dibuix final, cal garantir la unió del passeig marítim entre Badalona i Barcelona, així com la seva articulació amb el riu. Aquestes continuïtats són rellevants tant des del punt de vista de la matriu cívica, com l’ecològica i la de mobilitat. S’haurà de reforçar la connexió mar-muntanya per evitar un mal funcionament futur del sector i integrar-lo al nucli urbà de Sant Adrià, amb predomini dels espais per a la mobilitat sostenible, però també millorant les connexions viàries actuals, que són insuficients. Els eixos viaris principals han de travessar el traçat del ferrocarril en condicions urbanes òptimes.
La discusió dels usos ha de partir del reconeixement de la singularitat del lloc i de voler que l’àmbit s’integri amb naturalitat a la ciutat. És un emplaçament altament accessible en tren i tramvia, i encara ho serà més quan s’acabi l’estació de la Sagrera. Cal atraure usos metropolitans per tal que col·laborin en la construcció de l’eix Besòs com un nou espai de centralitat emergent en el conjunt de l’Àrea Metropolitana.
El colós de formigó. Fascinació formal
Amb els enderrocs de gran part de la central tèrmica s’han anat aïllant les tres torres gegants, restant soles, immenses, amb el seu gran pes visual, taxidèrmicament aïllades. Són encara, però, estranyament belles. La seva presència és imponent des de qualsevol punt de vista i a qualsevol distància.
Tinguem en compte que la seva alçada és superior fins i tot a la de la Sagrada Família quan finalitzin les obres del temple.
Skyline
L’skyline que avui ens és tan familiar és dels anys setanta. És curiós com un paisatge, un vestigi industrial, es pot convertir en signe d’identitat d’un indret. L’skyline i el seu estudi sorgiren (com a concepte) a mitjan segle XIX, quan el terme s’entenia com a horitzó, com al fenomen visual on es troben terra i cel. No fou fins a principis del segle XX, que es deslligà de la relació terra-cel per convertir-se en una relació entre edificis (medi físic) i el cel (medi natural).
Esdevé, doncs, un símbol col·lectiu amb el que la població s’identifica. erò l’skyline, a banda de la seva càrrega social, simbòlica o ambiental, també té la funció pràctica d’orientar. Tal i com deia Lynch, sobre la legibilitat d’una ciutat, parteix entre d’altres factors, de les fites visuals, en aquest cas, dels edificis que ens ajuden a ubicar-nos.
Per tant, no només una connexió entre el medi físic i el cel, sinó entre medi físic (edificis) i el terra. Ara no ens orientem pel sol ni per la direcció del vent, sinó per la racionalitat urbana.
Si a Nova York hi pot haver una tèrmica al costat de l’Onu i a Londres la central de Battersea és una icona que apareix a les postals turístiques, per què no podem mantenir les tres més que dignes xemeneies de Sant Adrià? Vendrem el patrimoni industrial a preu de ferralla?
Voluntat de preservar
Xavier Soley, regidor de Cdca Sant Adrià del Besòs
Certament, les tres xemeneies amb el pas dels anys, s’han convertit en un element simbòlic i identitari per a la ciutat de Sant Adrià de Besòs i per al conjunt de tot el litoral metropolità. Cal tenir en compte que tenen una alçada de 200 m (l’edifici més alt del litoral català). Ara fa 8 anys (el 2008), la ciutat es va pronunciar a través d’una consulta local per mantenir-les. El mes de setembre de 2015, l’Ajuntament de Sant Adrià va iniciar la tramitació de l’expedient de declaració de “bé d’interès cultural local” Bcil, malgrat l’oposició de Fecsa Endesa, propietaris de la tèrmica. Per tant, és evident la voluntat de protecció de l’estructura de les xemeneies. Ara bé, ens cal saber què s’hi vol fer i quins usos poden tenir aquestes estructures i això està per definir.
S’està redactant un avantprojecte de desenvolupament urbanístic i transformació del front del litoral on es troba l’estructura de les 3 xemeneies i l’inici d’un procés participatiu per donar a conèixer aquestes primeres propostes. Hi ha, però, uns condicionants de gran rellevància, i el primer és que el sòl és, en gran part, de propietat privada (Fecsa Endesa i Banco Santander). En segon lloc, l’existència d’infraestructures (col·lector d’aigües residuals, vies de ferrocarril, de tramvia, estació transformadora…) que condicionen el seu desenvolupament. Però a més aquest avantprojecte no defineix quin ús pot tenir l’estructura de les tres xemeneies, aquest és un tema sobre el qual no hi ha cap proposta concreta.
A nivell local la polèmica està servida: la voluntat de preservar les tres xemeneies és clara, malgrat ningú no sàpiga què s’hi farà. Hi ha col·lectius que defensen el fet que tot l’entorn pugui esdevenir una gran àrea de sòl públic, destinada a equipaments esportius, docents, zona verda i lliure de grans blocs d’habitatges privats, com ha passat al front marítim de la Vila olímplica de Barcelona o més recentment de Badalona. Però aquesta opció resulta extraordinàriament costosa ja que implicaria expropiar o adquirir els terrenys que ara són propietat privada i es troben qualificats d’ús industrial.
Autoria de les fotos: Xavier Soley i Txema Salvans
Nota de l’editor
Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 348 de maig de 2016
Autoria de l’article
