“…en una comarca força desproveïda d’encants; i des de l’instant en què la màquina, petita però òbviament d’una tracció excepcional, es posa en moviment, comença la part realment arriscada del viatge, iniciant una pujada brusca i àrdua que sembla que no ha de tenir fi. Doncs Landquart encara es troba situat a una alçada relativament moderada; aquí comença el veritable ascens a l’alta muntanya, per un camí pedregós salvatge i amenaçador…”
L’arribada. Capítol primer de “La Muntanya màgica”.
homas Mann (1875-1955)
Arriba a les meves mans -o als meus ulls- una targeta postal circulada l’any 1905. No sé exactament l’any d’edició, però deu rondar a finals del s. XIX. La postal, editada per Hauser y Menet, presenta una fotografia en blanc i negre de la muntanya de Montjuïc vista des del port, però sobretot, vista des d’una barana-mirador on l’observador de la muntanya és també l’observador de la targeta. Queda clar que l’objecte de la postal és observar l’alçat de Montjuïc des de la ciutat, no hi ha alternativa. Mireu, gaudiu i no toqueu?
Muntanya màgica, muntanya encantada
“… Acabada l’aglomeració urbana, al tall mateix que feia la muntanya, començava, de sobte, però, un gran silenci. S’iniciava un camí flanquejat de llaunes de petroli. A cada costat quedaven uns hortets minúsculs, raquítics, de terra argilosa i vermella, superposats sobre el vessant. En aquests hortets no es veia mai ningú. El camí era pedregós, s’escampaven les runes de les demolicions urbanes, es veien unes figueres de moro d’un color verd polsós i agre.
Però, acabada la faixa dels hortets tristos, s’entrava a la terra erma de la muntanya. Apareixia, doncs, un gran panorama. Un buscava una mica d’herba seca per asseure’s a l’ombra clara d’una figuera. L’olor de farigola, la d’espígol, era intensa. El panorama, fascinant. La calma flotava sobre el soroll de Barcelona, deliciosa (…)”
El quadern gris, Josep Pla (1897-1981)
Encara que la muntanya aparegui esmentada a l’obra “Chorographia Liber secundus” de Pomponius Mela com a Mons Iovis, el nom de Montjuïc té el seu origen etimològic al nom en el català de l’edat mitjana que denominava “la muntanya dels jueus”. Diu la llegenda que a la cimera del turó hi havia hagut un assentament jueu. I per corroborar la llegenda, i no gaire lluny d’on deien que s’ubicava l’assentament, al vessant nord, es va trobar el 1948 una necròpolis jueva.
A Montjuïc es van ubicar una torre de guaita i diverses ermites romàniques, com la de Sant Julià, la de Sant Ferriol o la de Sant Fruitós, construccions de les quals només en queda constància documental. O la de Santa Madrona, destruïda el 1714, després de l’entrada de les tropes de Felip V a la ciutat com a colofó a la Guerra de Successió.
De la muntanya de Montjuïc es va extreure la pedra del gres amb què es van construir els principals edificis de la ciutat fins a l’època moderna. La muralla romana, el temple romà, la primera església cristiana o les catedrals romàniques i gòtiques van fer servir aquesta pedra transportada des de les pedreres d’origen romà, desaparegudes amb les explotacions que han donat la fesomia actual a la muntanya.
Sempre ha estat un indret estratègic des del qual defensar la ciutat i amb la presència d’una fortalesa al seu cim. El 1751 es construí l’actual castell. El 1960 va ser cedit a la ciutat de manera molt parcial, instal·lant-hi un museu militar “en el que s’exaltaven les glòries pàtries”, finançat per l’Ajuntament. Paral·lelament, el 1963 es va inaugurar una estàtua eqüestre de Franco al pati d’armes. No va ser tancat fins al 2009. Fins al 2007 el castell no va ser cedit a la ciutat.
La seva urbanització primera fou a decisió de les autoritats municipals, després de no trobar un indret més adient que Montjuïc per a situar el parc, els pavellons i els palaus destinats a allotjar la que fou l’Exposició Universal de 1929. Una nova etapa de grans obres es va viure a Montjuïc a finals del segle passat, amb motiu de la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992. Es reformà l’estadi inaugurat el 1929, i es construí, entre altres grans equipaments esportius, el Palau Sant Jordi.
Es pretén ara reordenar definitivament la muntanya i dotar-la d’un òrgan gestor permanent per l’elaboració del pla director i que actuï com a una autèntica administració, seguint models com el del novaiorquès Central Park. L’encant de Montjuïc va molt més enllà de la seva imatge de postal, o de la seva situació estratègica, o del seu vessant natural que ens oxigena. Potser és justament la seva rebel·lia inclassificatòria el matís essencial del seu encant.
La muntanya que es va resistir a ser parc
“Una forma mai és quelcom abstracte, és sempre un home, un ocell o alguna cosa més. Forma és mai considerar la forma”.
Joan Miró (1893-1983)
És una realitat que a la ciutat de Barcelona gaudim del parc de la Ciutadella, del parc del Centre del Poble Nou, del parc de Cervantes, del parc de l’Estació del Nord, del parc de Nou Barris, i una llarga llista de parcs… però no queda clar si gaudim del “parc” de Montjuïc com a tal: gaudim Montjuïc, sigui muntanya, pulmó verd, parc, sigui el que sigui.
Dels miradors naturals que posseeix la ciutat de Barcelona, el parc natural de Collserola, el Park Güell, el parc del Putxet, el Turó de la Rovira o el mateix Montjuïc, són alguns dels exemples d’indrets de la ciutat on gaudir d’unes vistes privilegiades. Montjuïc esdevingué un mirador que va permetre les primeres vistes de la ciutat del segle XVI i que, tot i ser el mirador natural de la ciutat, no seria el que explica millor la ciutat del moment, atès que és cap a llevant que Barcelona té el seu centre representatiu d’aleshores. De totes maneres, va funcionar com a mirador de la ciutat de l’etapa preindustrial i serà recuperat de nou a finals del segle XX.
A Montjuïc hi acudiran els primers fotògrafs per a demostrar les capacitats panoràmiques del medi fotogràfic. El creixement de la ciutat fora dels límits emmurallats marcaren la pèrdua de la muntanya com a punt d’observació urbana. Altres vistes -ara des del mar- a finals del mateix segle, integraren Montjuïc en el panorama observat: el mirador mirat, el teló de fons del front marítim. Després va desaparèixer la seva imatge per donar lloc a altres panorames urbans i es recuperà de nou a partir de 1929 en la seva integració més urbana (passant justament aleshores d’una imatge de muntanya bèl·lica a una de muntanya civil, mostrant el Palau Nacional, les llums, les fonts…) Però no per haver estat i ésser mirador, es tracta d’un parc: també són miradors l’estàtua de Colom, la Torre Drassanes o, posteriorment, la Torre Urquinaona, l’Hotel Vela o la Torre Glòries (acabda d’estrenar com a mirador), que no són parcs, evidentment. El mirador, doncs, tampoc fa parc la muntanya.
És d’actualitat la qüestió de què, malgrat els seus bells jardins, l’Anella Olímpica i els museus que alberga (que no són pocs), Montjuïc continua sent una gran desconeguda per a la ciutat (o potser en la concreció de la seva difusió envers la ciutat) i, de pas, un element poc definit. Tendim a observar la muntanya com un conjunt temàtic i no atenent a totes i cadascuna les seves parts i facetes. La mirada sobre Montjuïc ja no pot atendre la consideració de la muntanya com un conjunt unívoc, sinó amb la riquesa, variabilitat i singularitat de totes elles i que no caldria ni agrupar ni redefinir. Potser no cal batejar Montjuïc perquè pugui ser Montjuïc: un parc, una muntanya, un mirador, un teló de fons, un focus de cultura, d’esport, de passeig, de lleure i d’alguna cosa més.
La cultura o la vida
“Molt és el que haurem guanyat per a la ciència estètica quan hàgim arribat, no només a la intel·lecció lògica, sinó a la seguretat immediata de la intuïció que el desenvolupament de l’art està lligat a la duplicitat de l’apol·lini i del dionisíac…”
‘El naixement de la tragèdia’, Friedrich Nietzsche (1844-1900)
Si el 1992 Barcelona es va obrir al mar, ara sembla que hi ha un clam perquè Barcelona s’obri a la muntanya de Montjuïc, reconeixent-la com a pulmó verd i àgora cultural. A Montjuïc hi ha un elevat nombre d’equipaments culturals. S’han inventat uns tiquets integrats que inclouen diverses institucions culturals per tal de motivar la visita conjunta (o massiva?). N’hi ha per tots els gustos: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Pavelló Mies van der Rohe, Fundació Miró, recinte del Poble Espanyol, Museu d’Arqueologia, Teatre Grec, Mercat de les Flors, Teatre Lliure i un llarg i variat, etcètera. No crec que calgui motivar aquells que estiguin interessats en aquests museus i entitats, no calen campanyes extres ni tiquets conjunts.
Estan sobre la taula d’operacions urbanístiques tota una sèrie de qüestions al voltant de Montjuïc que giren entorn de les seves connexions amb els barris adjacents, la seva pacificació, ordenar-la i clarificar-la, fer de Montjuïc la Muntanya cultural, l’aposta per la senyalització, la seguretat… a més de protagonitzar sentències com “redescobrir Montjuïc”, “reformular els usos de Montjuïc”, “repensar Montjuïc” o “convertir la Muntanya en un gran parc metropolità”, “Montjuïc cultural i verda”… intentant classificar la muntanya i posar-li nom (ens agrada construir eslògans).
Esperem que no arribi el dia que Montjuïc s’ompli de màpings de nit i de plaques i cartells explicatius de dia (d’aquells que substitueixen a pocs centímetres de l’original, la realitat mateixa). Justament el passat diumenge, com molts altres diumenges, vaig anar a passejar per Montjuïc. De tots els cartells que em vaig anar trobant només hi va haver un que, havent-lo trobat a altres indrets, sempre m’ha cridat l’atenció: es tracta del cartell que condueix a “totes direccions”. Vaig seguir la seva fletxa i, efectivament, vaig arribar a casa. Potser és l’únic cartell que no em fa nosa i, d’acord, potser soc una mica exagerada amb tot això, però és que altres exemples de destrucció de la realitat dels indrets em mantenen sovint en aquesta posició. Cal evitar nous simulacres.
Torno a la targeta postal de Hauser y Menet, m’encanta Montjuïc tal com era, tal com és, amb els canvis que el ritme natural del temps li atorguen (s’accepten els següents), incloses les urbanitzacions del segle passat, sense l’acceleració d’avui, sense planificacions redemptores (o les justes i imprescindibles).
A Montjuïc es puja per passejar sense rumb i sense pressa, o per fer un pícnic, per visitar un museu, per anar al teatre, per fer esport, per mirar la ciutat, per gaudir d’horitzó obert… i per tot allò que se’ns acudeixi, perquè tot això és possible a la muntanya que potser no cal que sigui res més que el que ja és, sense eslògans innecessaris i superficials. No permetem que la millor botiga del món faci el cim.
Autoria de les fotos: Targeta postal de Hauser y Menet
Nota de l’editor
Informatiu 371, juny de 2022Autoria de l’article
