Natura i artifici: paisatges per emportar

“(…) Mentre que fa alguns anys solíem atorgar un notable valor a totes aquelles tendències que s’allunyaven de la mera “naturalitat” per aproparse a un factor anti o extrahumà i antinatural, basat en l’artificiositat tecnològica, avui dia tendim a invertir el nostre judici, o almenys a corregir-lo”.

Gillo Dorfles (1910-2018), crític d’art, pintor i filòsof italià

Tal com Gillo Dorfles reflexionava en el seu text “Natura i artifici” de 1968, convé detenir-se en aspectes del present modificat i alterat per les tecnologies accelerades, presentat sovint com a naturalitat o més concretament, com a hipernaturalitat contemporània. En realitat, és l’hiperartifici tecnològic que pretén obtenir un elevat efecte natural. L’absurd d’artificialitzar allò que abans ho era originalment per a obtenir un resultat ara falsament natural.

També el 2010, Iñaki Ábalos denominà el seu treball editorial, “Natura i artifici: el pintoresquisme a l’arquitectura i el paisatgisme contemporani”. Parla d’un pintoresquisme que tracta d’amagar les tendències tecnològiques de l’arquitectura, regida tant pel High-Tech com pels renders o representacions virtuals.

Trobem alguns llibres recents sobre aquesta qüestió com “Green obsession: Trees towards cities – Humans towards forests”, de l’arquitecte Stefano Boeri o exposicions com la que es pot visitar actualment a la ciutat de Nova York “Nature by design”, al museu nacional de disseny Cooper-Hewitt. També són habituals darrerament articles als diaris i revistes com el de Màrius Carol “La ciutat ruralitzada (Futurs imperfectes)” publicat el passat febrer a La Vanguardia o “Maó contra Natura”, de José Luís Gallego a El Confidencial, també del darrer mes de febrer.

Tot i existir teorització sobre la recerca artificial del resultat (abans origen) natural, res no atura aquesta nova era que s’apropa, l’Antropozè.

Ciutat, natura morta

Glaeser analitza en el seu llibre d’apologia a la ciutat, com aquesta és el motor de desenvolupament econòmic i la font principal d’innovació social i tecnològica de la nostra societat. Un elogi a la ciutat que s’estén des de la seva condició de motor de la innovació fins a les seves virtuts ecològiques. “Com el nostre millor invent ens fa més rics, més llestos, més verds, més sans i més feliços”, diu literalment el subtítol del llibre: aquest és l’èxit d’aquest singular artifici social i material, la ciutat. La densitat és el fil argumental de l’obra, perquè no només és la base de la prosperitat urbana sinó també la garantia del seu limitat impacte ambiental, considerablement inferior al de la urbanització dispersa.

La qüestió és sempre ser ecològics i sostenibles. Aquest és l’eslògan del segle, de la nostra modernitat: ser modern és ser eco i verd i la ciutat no serà menys. Iniciatives com “Ciutats verdes” impulsada per les Nacions Unides o “Greencities”, és la trobada de referència de tots els agents implicats en la construcció de ciutats intel·ligents i sostenibles a Espanya; “Green Cities Europe” és una iniciativa europea; “European Green Cities” és una organització sense ànim de lucre que s’esforça per ajudar a pal·liar la crisi climàtica desenvolupant ciutats i barris sense CO2 a tot Europa. O “Les vint ciutats més verdes d’Europa” a National Geographic; “Les deu ciutats més verdes del món” a Ethic o “Quines són les 12 ciutats més verdes del món” a Tomorrow City… I així podríem perdre’ns al món digital amb milers de resultats que elucubren sobre aquest tema.

La mateixa ciutat en va plena de verd (en paraules, almenys): els supermercats tenen el seu apartat eco, els salons de bellesa ja són eco, els hotels tenen jardins a les seves cobertes, jardins verticals (encara que siguin de plàstic) als seus vestíbuls i els cotxes que comprem també ajuden al planeta. Però quina mena de natura és possible a la ciutat? Quin és el contingut real, útil i aplicable dels estudis ambientals que s’adjunten en els planejaments urbanístics?

La ciutat del darrer segle va plena de planificació verdificadora: eixos verds, introducció de nou arbrat a la ciutat, pacificació d’illes consolidades, edificis-jardí, jardins verticals, terrats verds… màscares vegetals i sovint, natures mortes.

Si atenem a l’origen etimològic de les dues paraules que componen el binomi natura-morta, “natura”, en primer lloc, deriva del llatí i prové del verb nasci, néixer. “Morta” també prové del llatí i del substantiu mormortis o sigui, mort. Vida i mort en una mateixa escena inanimada i emmarcada. Confondre la natura amb el paisatge ens pot conduir a natures mortes i a la ciutat bodegó, un problema cultural de primer ordre.

“La nostra cultura, la nostra prosperitat i la nostra llibertat són en darrer extrem doncs de persones que viuen, treballen i pensen juntes; aquest és el triomf definitiu de la ciutat.”

Edward Glaeser. El triomf de les ciutats: com la nostra millor creació ens fa més rics, més intel·ligents, més ecològics, més sans i més feliços (2011)

Natures en llauna

No ens enganyem, l’ésser humà és, amb diferència, l’espècie més destructiva del planeta. Som, a més, una espècie contradictòria. L’obsessió per enllaunar-ho tot forma part del nostre mètode de destrucció: realitats fotografiades, fotografies apilades en aparells telefònics, plantes en testos, arbres en escocells d’un metre quadrat i, nosaltres mateixos, enllaunats en eixams de maó. Eliminem l’espontaneïtat i la naturalitat de la natura, ens incomoda i intranquil·litza allò salvatge. Domestiquem, enllaunem, geometritzem urbanitzem el món. Les pautes de consum urbanes tenen també extensió i efecte directe sobre els entorns naturals.

Ens sembla imprescindible organitzar els boscos, les valls, els rius dins d’un sistema “coherent” de zones verdes i sota una clau urbanística que pautarà allò què es pot fer, fins a on i en quina quantitat. Línies abstractes que limiten i normativitzen. Potser la coherència dels espais naturals rau més aviat en la seva pròpia lògica, en els seus límits geogràfics i geològics, en la seva naturalesa natural. Com més normativa i “protecció” se li atorga, més els destruïm. Nanoturisme, slow tourism, ecoturisme, vides neorurals… tot plegat una nova i generalitzada invasió artificial. La gran crisi ecològica és possiblement una crisi ètica i d’incomprensió voluntària dels mecanismes naturals, ens oblidem de què la bellesa i bondat de la terra sorgeix de la seva pròpia essència i funcionament natural.

La forma en què avui percebem la natura no fou la mateixa per l’home d’altres temps: el temor i sacralització inicial per la natura; la visió simbòlica i mitològica dels grecs; o la percepció valorable estèticament amb Ruskin o els Prerrafaelistes. Aquesta percepció estètica de bellesa romàntica, sublim, ha anat evolucionant fins avui. Quina és la percepció i valoració de la natura (paisatge natural) avui? Hi ha una valoració extraordinària d’aquesta només pel fet de la pèrdua imminent? O hi ha una pèrdua imminent donada per valoració extraordinària i amb criteris exclusivament econòmics?

“Que el nostre sigui un temps que es recordi pel despertar d’una nova reverència davant la vida; per la ferma resolució d’assolir la sostenibilitat; per l’acceleració en la lluita per la justícia, la pau i per l’alegre celebració de la vida.”

Document de la Carta de la Terra, 2000. San José, Costa Rica: Secretaria Internacional de la Carta de la Terra.

Ciutats vegetals i natures vitrificades

Segons la Reial Acadèmia de la Llengua, es defineix “ciutat”, en termes urbanístics, com a “conjunt d’edificis i carrers, regit per un ajuntament, la població del qual densa i nombrosa es dedica normalment a activitats no agrícoles”. Així, doncs, partim d’una configuració construïda amb edificis, densa i que, essent urbana, no es dedica a activitats agrícoles. En segon lloc, també defineix “L’urbà, en oposició al rural”. Assumim, doncs, des de la seva definició, que és urbana i no rural. És veritat que, per altra banda, hem urbanitzat cada cop més els entorns naturals, aquests sí, rurals. Entrem al segle XXI i ens trobem en un escenari on les ciutats són extraordinàriament urbanes i els entorns naturals cada vegada són menys rurals i més urbans. Arribats a aquest punt, sembla que floreix una dèria per ruralitzar la ciutat i verdificar-la (almenys en superfície).

Si atenem a les definicions de “natura”, es defineix en primer lloc com a “principi generador del desenvolupament harmònic i la plenitud de cada ésser, com a tal ésser, seguint la seva pròpia i independent evolució”. En segon lloc, es descriu com a “conjunt de tot el que existeix i que està determinat i harmonitzat a les seves pròpies lleis”. En ambdós casos recalca que la seva evolució i desenvolupament es regeixen per lleis pròpies. La coherència del medi natural és profanada per l’ésser humà, que és qui el fa desaparèixer. I, és clar, ara que ja ho hem espatllat notablement, compensem-ho. Però com? Doncs ruralitzant allò que és innatament urbà, la ciutat, que així serà més visible i propagandístic. I mentrestant, seguim urbanitzant i urbanitzant la resta. El món al revés.

“Només per a la humanitat, en contrast a la natura, ha estat garantit el dret de connectar i separar […] Tant en un sentit immediat com en un sentit simbòlic, en un sentit físic i en un sentit intel·lectual, som en tot moment aquells que separen el que està connectat o connecten el que està separat.”

Georg Simmel. Pont i porta (1909).

Si en temps passats, anteriors a la Revolució Industrial, la distinció entre el rural i l’urbà, entre el camp i la ciutat, era, probablement, neta i indiscutible, aquesta distinció sembla avui molt menys clara. En efecte, el desenvolupament dels mitjans de comunicació i transport, les noves localitzacions de l’activitat econòmica davant les possibilitats actuals de distribució i l’homogeneïtzació de moltes pautes de comportament, de formes de vida, així com l’acció generalitzada dels medis de comunicació de masses, han contribuït en els països industrialitzats a esborrar moltes de les antigues diferències entre ciutat i camp, fent-ne confusa la seva distinció.

De la mateixa manera que dubtava en una reflexió anterior sobre turisme de masses de la possibilitat de convivència del binomi “turisme-sostenible”, dubto també de la seguretat amb què es parla de ciutats verdes i dubto també de molts indrets naturals, de què siguin realment, i encara, naturals i no poc urbanitzats. Sembla com si, a més voluntat verdificadora es manifesta, més acció urbanitzadora actua. Com més pintem de verd les ciutats, més geometritzem i artificialitzem la natura que resta.

La mare dels ous deu trobar-se sens dubte als ulls-de-dòlar amb què mirem i pensem el medi. No hi ha una altra explicació raonable. Tinc la sensació de què ja res no és natural. Els antics trucatges, elementals i evidents, esdevenen avui sofisticats, tecnològicament transparents i perfectes, una mena de divinitat artificial que tot ho veu, controla i artificialitza. La redemptora i absurda religió de renaturalitzar l’artifici artificialment i interessadament. Potser el que ens cal és més salut i bondat ocular.

“Només per a la humanitat, en contrast a la natura, ha estat garantit el dret de connectar i separar […] Tant en un sentit immediat com en un sentit simbòlic, en un sentit físic i en un sentit intel·lectual, som en tot moment aquells que separen el que està connectat o connecten el que està separat.”

Georg Simmel. Pont i porta (1909).

Autoria de les fotos: Il·lustració d’Agustí Sousa

Autoria de l’article

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles

Deixa un comentari