Per què la contemplació d’una ruïna ens produeix esglai, temor, però al mateix temps plaer? Existeix quelcom en les imatges de la destrucció que suscita en nosaltres una experiència estètica? La transformació simbòlica del desastre i la tragèdia en un objecte assimilable culturalment, fan que la tragèdia i el desastre adquireixin categoria estètica.
Hi ha quelcom sempre present a les ruïnes i és el sentiment de melangia. Durero ens presenta un àngel envoltat d’objectes enigmàtics.
Els observa i, tal i com indica l’epígraf “Melencolia” situat a la part superior del gravat, una sensació de melangia domina la imatge i l’àngel, davant la incomprensió de tots aquests objectes, sent una sensació de buidor, desesperança, mort i, sobretot, incomprensió. Aquests deserts de contingut, vestigis dels quals ignorem el seu significat són les restes de quelcom que no acabem d’ entendre. Quelcom que en algun moment fou i estigué ple de significat. El fet d’expressar-se com a fragments sense una línia argumental comprensible fa que esdevinguin, al mateix temps, espais per a la fantasia i la imaginació.

Palaus deshabitats, teatres abandonats, castells buits,… vestigis d’un passat que ens suggereixen un esplendor d’ahir, un espectacle ple d’incògnites i misteri.

L’Institut d’Estudis Catalans defineix la ruïna com a: restes d’un o més edificis arruïnats o també com a procés: fet de caure, de desfer-se, una construcció. Aquesta descripció, almenys això em sembla, no aporta en cap moment una idea de totes les sensacions estètiques i històriques que la ruïna comporta, una definició un pèl sòbria.

La natura que neix d’entre les pedres i s’enfila per columnes i abraça els fragments arquitectònics, representa la dialèctica entre cultura i natura, entre el món de la raó i el de la sensibilitat. Amb els seus gravats, Piranesi inaugurà en certa manera una visió força jupiteriana, generant un antecedent clau del que seria la mirada romàntica de les ruïnes.

A la Il·lustració, la ruïna va perdre la seva funció simbòlica per a suscitar certa tristor i suggerir la fragilitat de l’home que camina vers l’oblit envers la immesurable natura i la porta d’entrada al pensament romàntic.

Al Romanticisme es reivindicà de nou la ruïna, rendint homenatge a les pedres plenes de fongs, les voltes esfondrades, etc. Ja no és la bellesa clàssica, sinó el sublim romàntic allò que es representarà, principalment en pintura, a través de les ruïnes com a medis idonis per a expressar les preocupacions modernes de l’home.

Serà una època obsessionada amb la natura i la incomprensió del passat. La legitimitat de la conservació de les ruïnes com a tals radica, per a autors com Ruskin o Riegl, en atorgar-li la tasca de testimoni mutilat, però encara reconeixedora d’una obra. Ruskin defensava la bellesa (així com la vellesa) de la ruïna, per a qui la idea d’edifici s’equipara a la d’un ésser viu: neix, viu i mor. Restaurar un monument seria per a ell, destruir- lo i només admetia la conservació que evités la ruïna total.

Al segle XX, i sobretot a través del cinema, la ruïna es convertí en testimoni del nostre poder destructor i la nostra decadència moral. Pel·lícules com Apocalypse Now, Ciutadà Kane, El dia després de demà o Alemània, any zero en són una mostra.

Un exemple d’esplendor arruïnat seria el cas de Detroit. El seu pas de capital mundial de l’automòbil a ciutat fantasma ha colpit a mig món. Actualment té 78.000 edificis abandonats, un 40% de l’enllumenat públic en desús i ha perdut un milió d’habitants en els darrers 60 anys. És una clara metàfora de la fi del progrés contemporani i de la ruïna que genera. Ara, Estats Units, un país encara amb poques petjades del passat, també té ruïnes. Ruïnes que parlen de millors temps.

Les darreres dècades, després de la gran febre per construir complexes turístics, blocs residencials, urbanitzacions, i un llarg etcètera… ens han deixat paisatges arruïnats, i molt. Però els testimonis, en aquest cas, són ben diferent. Són les ruïnes modernes, el resultat del lucre i del capitalisme més ferotge. Restes de quelcom que ni tan sols ha arribat a “ser”, ni tan sols ha gaudit de l’esplendor de lo nou, són restes de l’inacabat: imatges d’inquietant bellesa, però testimonis, al mateix temps, de l’esperpent humà més denigrant i més buit.

Apropar-nos als problemes de l’arquitectura des de l’àmbit de l’art ens recorda que existeixen poques expressions arquitectòniques que no hagin estat precedides per una revolució artística i, per tant, ens és una eina valuosa d’anàlisi.

Però veient aquestes imatges em plantejo de nou com és possible que la ruïna, aterrant testimoni del poder devastador del temps o de la capacitat destructora de l’home, ens produeixi plaer contemplar-la?

Per què aquesta perversa satisfacció que embelleix l’horror? Potser la resposta es troba en els sis segles on l’art l’ha dignificat i representat amb gran admiració i elogis. És possible que sigui aquesta la raó de la incompressible bellesa que ens provoca la tragèdia.

En una societat on la joventut, lo nou, la bellesa harmònica i la salut són valors centrals, la decadència, el desgast o les cicatrius ens són atractives: “la ruïna és bella”.

En aquest quadre de Paul Klee, tal i com interpretà Walter Benjamin, es veu un àngel (l’àngel de la Història) allunyant-se de quelcom a què està clavant la mirada. Està veient una catàstrofe on s’acumulen ruïnes allà on nosaltres percebem la cadena d’esdeveniments de la història. Una tempesta (el progrés) l’arrossega cap el futur a on ell intenta donar l’esquena mentre mira el cúmul de ruïnes.

Meliora speramus; cineribus resurget (esperem temps millors, ressorgirem de les cendres).

Les ruïnes que descriu de la Cristina Arribas, en l’article de les pàgines anteriors, són ruïnes modernes però ja han estat usades –com sol passar amb les ruïnes– que venen de l’altre banda de l’Atlàntic, dels Estats Units, i són fruit de la cultura genuïnament americana de l’usar i tirar. En canvi, les ruïnes de les que ara parlarem, no han estat mai acabades, són a l’Estat espanyol i quasi totes, a les nostres ribes de l’Atlàntic i sobretot del Mediterrani.

De les ruïnes americanes, la més extrema, la més impressionant, la més sublim –com diu Cristina Arribas– és la ruïna de la que fou capital mundial de l’automòbil als anys 50 i 60. Una ciutat sencera, Detroit, ja inservible, atès que ja no hi ha indústria ni treballadors que la serveixin ni la visquin (1). La seva decadència és tan gran que no és rendible ni enderrocar-la. En un llibre publicat per Yves Marchand y Romain Meffre (2) podreu copsar fins a quin punt – inimaginable per a un europeu– la ruïna econòmica de Detroit ha arribat a afectar a una ciutat que, malgrat tot, lluita per sobreviure. Barris sencers d’habitatges unifamiliars, amb la

Típica construcció en fusta americana, abandonats i derruïts, amb les llates podrint-se o desornant-se en un jardí abandonat, grans mansions amb un encant arquitectònic innegable, amb torrasses de teula plana enfonsats i porxos i balustres caient a trossos; edificis públics com sales de concerts, teatres o estacions, immenses, fantasmals, buides de persones i de vida encara que amb els seus rastres i restes permanents i decadents… és millor veure’n les imatges que el que se’n pugui explicar.

Detroit és la més impressionant però no és l’única, ni molt menys, ciutat amb zones ruïnoses i abandonades. A Los Ángeles (3) i a moltes altres ciutats de tot EEUU hi ha edificis o barris sencers en estat de ruïna funcional, social o econòmica. Tant és així que hi ha professionals dedicats a la gestió i l’enderroc d’aquests teixits que han quedat obsolets perquè no segueixin sent un problema després de morts. No és el cas de la magnífica Detroit que ha arribat a una categoria superior i que, potser, podria plantejar-se de conservar-la tal com està (al menys durant un temps) com una estranya expressió d’art –o com a mínim– de plaer estètic, encara que sigui decadent i depriment, i que ens dolgui als qui ens dediquem a crear arquitectura i ciutat.

Paisatges ruïnosos sense estrenar

No sé si els americans- ni encara menys els europeus- poden entendre el que ha passat aquests últims anys a Espanya, on les ruïnes, la majoria, ho són sense estrenar (4), fruit d’un canvi sobtat de les condicions econòmiques. Un canvi brutal però no pas imprevist sinó anunciat i denunciat durant anys. L’únic que ningú sabia era quan passaria. És la ruïna de la cobdícia i de l’afany d’ enriquiment desmesurat i immediat, la de l’especulació per tal d’aconseguir-ho, la de la manca absoluta de planificació i de professionalitat, de força dels qui ho tiraven endavant, i la de la impotència de l’Estat i del país per tal d’evitar-la, encara que fos anunciat.