Ceràmiques Nolla La recuperació del gres ceràmic

Durant molts anys els paviments van mantenir els seus dissenys i característiques físiques d’una qualitat baixa que feien que els paviments es desgastessin amb el pas del temps. A mitjans del segle XIX l’empresa de M. Herbert Minton d’Anglaterra va produir un paviment de gran duresa i resistència formats per peces monocromes de petites dimensions que combinades entre elles permetien fer uns dibuixos adaptables al gust del client.

L’argila es molia ben fina i un cop humitejada es posava en uns motlles, es passava per la premsa i amb dos cops consecutius s’aconseguia una peça compacta que un cop assecada es posava al forn obtenint un producte industrial d’excel· lent qualitat. Els colors de les peces eren els que s’obtenien per la pròpia coloració de la terra, és a dir colors vermells, ocres, grisos, blancs trencats, etc.

Aquest sistema de fabricació va ser copiat per dues fàbriques valencianes, primer per Mosaicos Nolla de Meliana i després per La Alcudiana a l’Alcúdia de Crespins.

La indústria Mosaicos Nolla va ser creada el 1860 per l’empresari català Miquel Nolla i Bruixet (Reus, 1815 – Meliana (País Valencià), 1879) el qual va contractar els serveis d’un anglès establert a València perquè obtingués tota la informació necessària per poder fabricar el mosaic a la manera anglesa mentre construïen la futura fàbrica de Meliana (on avui hi ha El Palauet com a show room de l’època).

La ceràmica Nolla, doncs, fou el primer material d’altes prestacions i d’aquestes característiques introduït a Espanya. La seva composició, així com la cocció a altes temperatures (entre 1250°C i 1300°C) la converteixen en precursora del gres porcellànic actual àmpliament emprat des dels anys 80. Estava tenyida en massa, i el procés de fabricació incloïa una vitrificació que li permetia ser resistent a qualsevol tipus d’agent àcid. A més, la seva resistència física a trencament o desgast era molt elevada, com ho destaquen els resultats d’assaigs realitzats per la pròpia fàbrica. Aquest material -com el gres, el gres porcellànic i la porcellana- es composa d’argila, feldespat i quars.

El mètode de producció era el mateix que el seu precursor anglès i això va donar una influència primordial en les dimensions de les peces. Inicialment, les tessel·les tenien mesures calculades en polzades, basant-se en el quadrat de referència d’1,5 polzades (3,81 cm), però amb el temps es van fer més grans de forma progressiva, al mateix temps que es va reduir el seu gruix. A partir del quadrat base s’anaven creant noves formes (triangles, hexàgons, rombes, trapezis, octògons i altres i diverses formes), i de dimensions diverses, de manera que les dimensions d’alguns costats d’unes formes coincidien amb les d’altres formes per així aconseguir infinites possibilitats de composicions tal com es reflecteix als catàlegs de l’empresa de Mosaics Nolla, i posteriorment la seva hereva Hijos de Miguel Nolla. En ells s’hi proposaven centenars de models basats en nou colors: negre, marró, gris mig, gris clar, beix, taronja, roig, blau i blanc. També s’ha pogut comprovar que també s’incloïa el verd en diverses realitzacions d’aquesta època, possiblement degut a encàrrecs personalitzats. Cal destacar, però, el color blau ja que és un dels majors triomfs -i secrets- de fabricació de l’empresa Nolla.

Una altra de les característiques dels mosaics Nolla eren els colors intensos procedents de pigments naturals, amb una tonalitat particular que es definia tant per la composició com per la cuita. El seu tenyit en massa li permetia conservar sempre el seu color original, sense que el desgast li pogués afectar, al contrari del que passava amb els paviments hidràulics.

Si bé la major part de la producció de mosaic corresponent a les darreries del segle XIX presentava un aspecte generalment monocromàtic, també es van fabricar unes peces especials anomenades encàustiques que tenien un motiu en forma de creu, per exemple, d’un altre color. La fabricació d’aquestes peces era d’una gran complexitat ja que la part de color s’inseria sobre la peça fent un doble premsat, i així li conferia unes característiques físiques i resistents uniformes.

Nolla va seguir fabricant mosaic fins a la primera dècada del segle XX però al passar a mans d’una empresa de material elèctric es va convertir en fàbrica de porcellana per equipament elèctric acabant així amb la fabricació del mosaic Nolla. A Barcelona trobem nombrosos paviments d’aquesta empresa on destaquen la Casa Ametller, la casa Burés, la casa Segarra, la casa Henriette Cros, l’església de Les Teresianes i molts habitatges particulars a diferents barris de la ciutat amb predominança de l’Eixample i Ciutat Vella.

Seguint les passes de Mosaics Nolla a València es van crear altres fàbriques com la d’Alcayne i Polit, la de Luis Pastor i Cort, o Montesinos y Cia., però l’única que va reeixir va ser La Alcudiana. Aquesta fàbrica va deixar de funcionar cap a 1885 en no poder fer front als problemes financers.

La qualitat tècnica del mosaic de gres sumat a la seva uniformitat cromàtica va afavorir el seu ús massiu en l’arquitectura de Barcelona a partir de la dècada de 1880 i va poder competir davant la implantació creixent del mosaic hidràulic. Per aquest motiu, a finals del segle XIX, van aparèixer nous centres de fabricació que es van especialitzar en la producció de petites rajoles de gres molt semblants a les de Nolla i que van oferir noves opcions de disseny en paviments i parets. Un exemple d’això el tenim a la important casa de ceràmica industrial del Modernisme Hijo de Jaime Pujol y Bausis, situada a Esplugues de Llobregat, que va fabricar el que anomenaven “Mosaico de Gres Pujol”. D’aquesta fàbrica destaquen, a Barcelona, els paviments de la Casa Planells a l’Avinguda Diagonal -obra de Josep Maria Jujol-, d’una farmàcia a Les Rambles, 44 o de l’Església Nostra Senyora dels Àngels al carrer Balmes.

I també a Reus

També a Reus les famílies Llevat i Sugrañes van crear Mosaics Llevat el 1885 per fabricar el que anomenaven rajoles incrustades al foc per passar a fer posteriorment un tipus de rajola de gres similar a la de Mosaics Nolla. Aquestes rajoles incrustades al foc, de forma quadrada, es fabricaven posant una capa fina d’argila de qualitat i de diferents colors a les diferents caselles de la trepa de manera similar a la fabricació del mosaic hidràulic però amb la diferència que la base de l’hidràulic és el ciment pòrtland mentre que les rajoles incrustades al foc són d’argila i cuites. De vegades aquests paviments són difícils de distingir si estan col·locats i no es pot veure l’empremta característica del seu revers. Tenim documentats per les nostres investigacions paviments d’aquesta casa per la zona del Maresme i del Priorat així com a cases de la mateixa ciutat de Reus.

 

 

Cap als voltants de 1915-1920 compren la primera premsa per poder fer peces unicolors similars a les de mosaics Nolla. Amb la nova premsa poden premsar més fort i la peça queda més compactada, i amb la cuita amb el mateix foc s’aconseguia el gres porcellànic.

En els catàlegs de Mosaics Llevat hi predominaven els verds, blaus i blancs, tots ells colors clars i lluminosos. Tenien un catàleg estandarditzat però quan el client ho sol·licitava també podien arribar a fer dissenys amb motius florals i animals.

Després d’una etapa una mica convulsa en arribar la Guerra Civil espanyola es van acabar les comandes i la fàbrica va tancar. Malgrat les destrosses ocasionades pels bombardejos de la guerra la fàbrica va tornar a obrir i va continuar fabricant gres porcellànic amb nous dissenys ajustats als gustos del moment.

Amb l’aparició del ciment pòrtland els mosaics de gres van quedar molt limitats i la rajola hidràulica de 20×20, que imitava els colors i motius dels mosaics, va aconseguir desbancar els mosaics de gres ja que aconseguien una aparença similar i un abaratiment del producte, a més de la col·locació que era menys costosa.

Després de molts anys de menyspreu per aquest tipus de rajola porcellànica i gràcies als estudis fets per diferents professionals, en especial per part del CIDcEN (Centro de Investigación y Difusión de la Cerámica Nolla), s’ha tornat a valorar aquest tipus de paviment i són molts aquells que prefereixen restaurar els mosaics antics abans de substituir-los per nous materials.

Recuperació dels Mosaics

Però perquè el gres porcellànic recuperi les seves característiques originals cal tenir en compte algunes particularitats ja que sovint, igual que amb el mosaic hidràulic, es tendeix a fer uns tractaments que no són els propis d’aquests materials. Aquests paviments eren per naturalesa mats i per això no cal que se vulgui donar una brillantor que no li és pròpia. Sovint amb una bona neteja amb fregall o raspall estovant prèviament amb aigua tèbia o vapor pot ser suficient, i periòdicament amb aigua tèbia amb unes gotes de detergent neutre.

Són diversos els tractaments que s’acostumen a fer per tal de donar més color al paviment com el polit, l’envernissat i cristal·litzat, però cal tenir molta cura amb aquests tractaments. El primer representa una agressió bastant considerable del propi gres ja que en major o menor profunditat acaba tallant una part de la pròpia peça. L’envernissat afegeix una pel·lícula que amb el temps i l’ús s’enfosqueix i pot pelar-se deixant sovint clapes, i per treure’l cal decapar tot l’espai. I amb el cristal·litzat, després de polir la superfície, s’aplica un producte segellant que omple els junts tanca la porositat natural del gres, a continuació s’aplica el component cristal·litzador que provoca una reacció química que vitrifica la superfície. Abans d’usar aquests tractaments caldria tenir en compte que és millor mantenir la superfície original que no pas desvirtuar-ne el seu aspecte i les seves característiques.

Autoria de les fotos: Manuel Julià i Marta Urbiola

Autoria de l’article