Una de les característiques més rellevants de l’arquitectura és la seva llarga permanència en el temps. De fet, l’arquitectura és una de les creacions humanes de les quals en tenim mostres més antigues, de prop de 4.000 anys enrere, en els temples i fortificacions de Mesopotàmia i Egipte.
Els que ens dediquem a construir sabem que una bona execució és clau perquè l’arquitectura sigui duradora. Jo diria que és una de les dues principals finalitats de la construcció, compartida amb la funcionalitat: l’arquitectura és útil i ho és durant molt de temps gràcies a la bona construcció.
La utilitat no ve donada a l’arquitectura només per la construcció sinó que depèn de molts altres factors, com un bon disseny dels espais, adequats al seu ús, o d’altres d’externs a la pròpia arquitectura, com poden ser els canvis en les demandes o les condicions d’ús. Per exemple, amb els canvis de les tècniques de guerra, les muralles de les ciutats varen canviar, primer les seves característiques i més endavant varen fer-se obsoletes, fins a desaparèixer.
En dates molt més recents hem vist com edificis amb pocs anys de vida desapareixien o canviaven de manera important a causa de la seva obsolescència funcional o constructiva, com pot ser el cas de la Torre Agbar, que no ha durat ni deu anys en la seva funció prevista inicialment o el tambor de vials elevats que es situava davant mateix de la Torre Agbar, a la plaça de les Glòries, construït i desaparegut en només 22 anys.
Arquitectures duradores
La durabilitat de l’arquitectura està condicionada per l’elevat cost que sempre ha tingut la construcció i, com a conseqüència, l’ús de materials i tècniques que facin que aquesta inversió es pugui rendibilitzar durant molt de temps . No obstant això, en la meva opinió aquests factors són posteriors a la recerca per part dels humans, especialment per a les cultures o societats no nòmades.
La ciutat de Zagreb amb l’estació de tren i el pavelló d’art en primer terme, i santuari sintoista del Japó d’un concepte previ de “lloc segur i permanent”, amb un ventall molt ampli de requeriments. Des del més domèstic -però important- concepte de la casa, o llar, fins al més espiritual, de permanència eterna, de la majoria de construccions funeràries i religioses.
Les arquitectures efímeres (que sempre n’hi ha hagut) ja siguin desmuntables, com les de les societats nòmades, o amb voluntat de permanència però construïdes amb materials poc duradors (com poden ser els orgànics), tenen menys possibilitats de permanència en el temps. En el primer cas per la seva pròpia lògica, si bé hem vist que en les darreres exposicions universals molts pavellons es dissenyen per a ser transportats i, amb una altra funcionalitat, convertir-se en permanents per a amor- titzar el seu cost.
Igual que la utilitat, la durabilitat d’un edifici depèn de factors externs a la pròpia construcció o a l’efecte del pas del temps
Aquesta tampoc és una idea nova del segle XXI sinó que, per exemple, el pavelló croata de l’exposició de commemoració del mil·lenari de la fundació de Budapest, fou transportat posteriorment en tren (peça a peça) fins a Zagreb, un cop acabada aquesta al 18ª7, i ara és el Pavelló d’Art de Zagreb.
En el mateix concepte entraria el canvi d’ubicació dels palaus i edificis representatius que es van fer, als anys 20 del segle passat, arrel de l’obertura de la Via Laietana a Barcelona.
Quant als edificis desmuntables, en aquest cas com a lleugers que són, solen ser de materials orgànics pel que, com ja he dit, menys duradors. Ara bé, ens resten models molt antics de construccions d’aquest tipus, com els tipis nord-americans, les iurtes d’Àsia Central o les tendes amazics del Sàhara,
En aquest cas la permanència o durabilitat no és material sinó cultural: la transmissió de la informació permet la reproducció del model poc durable. També ho permet el baix cost de construcció. Entraríem aquí en un altre camp de la ciència i la tecnologia, el de la transmissió del coneixement i de la cultura, estudiat per Richard Daw-kins des d’un punt de vista molt interessant però que s’aparta del tema que volem exposar avui.
Tipi americà
Iurta mogol 
Tenda beduina
Per últim, quan la cultura constructiva no té a ma materials d’origen mineral, encara que vulgui la permanència i fins i tot la transcendència de la seva arquitectura, la seva durabilitat es fa més difícil i només, aquí sí, les tèc- niques més perfeccionades garanteixen o aproximen una llarga conservació d’aquests elements.
És evident que, igual que la utilitat, la durabilitat d’un edifici depèn de factors externs a la pròpia construcció o l’efecte del pas del temps. Normalment la destrucció és causada per l’home i per motius que poc tenen a veure amb la construcció (no m’atreveixo a dir per l’arquitectura perquè considero que aquesta té una part cultural i representativa que, molts cops és el motiu de la seva destrucció). Aquesta probabilitat està en relació directa amb la seva longevitat atès que sempre i periòdicament sorgeixen ideologies de caire destructiu, com la que ha fet desaparèixer recentment ruïnes romanes i patrimoni cultural de totes les èpoques a l’Orient Pròxim.
L’arquitectura ben construïda
Canviant a un tema molt més positiu, els professionals solem defensar que l’arquitectura ha de ser ben feta, entre altres coses perquè perviu durant molt de temps (i si no està ben feta, les conseqüències es paguen també durant mot temps), i que la mateixa bona qualitat i bona estètica és una garantia de permanència.
Subscric totalment el primer enunciat, sobretot per la transcendència social que té l’arquitectura. Si es fa bé o malament no només la pateix o la gaudeix el seu propietari sinó que es fa extensiu a qualsevol usuari de la mateixa o fins i tot a l’usuari de l’espai públic on es troba ubicada. Per aquest motiu, l’arquitectura ha d’estar regulada pels poders socials.
En la segona part de l’enunciat, desgraciadament, només hi podem estar d’acord parcialment. El cas dels edificis salvats de la piqueta en l’obertura de la Via Laietana ja mencionada, és un dels que afirma o fiança la teoria:
els edificis traslladats a l’actualment anomenat Barri Gòtic, ho foren per les seves qualitats arquitectòniques fossin només estètiques, o anessin més enllà en el seu interès tipològic, històric, etc.
Ara bé, la seva qualitat arquitectònica és necessària però no és suficient per a la seva permanència. Motius estètics i de canvi d’ideologia i, sobretot en els últims temps, d’especulació immobiliària, han fet desaparèixer joies de l’arquitectura de tots els temps. Un dels darrers exem- ples és l’enderroc de la casa Guzmán projectada per l’arquitecte Alejandro de la Sota a mans del fill i hereu del qui la va aixecar.
Una de les millors mostres de l’arquitectura residencial moderna espanyola no ha durat ni una generació! Encara que suposo que els motius de la destrucció són més de caire més personal en aquest cas.
Autoria de les fotos: Arxiu CAATEEB i diversos
Nota de l’editor
Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 354- octubre, novembre i desembre 2017Autoria de l’article
