Restauració de l’església del Sagrat Cor de Jesús de Vistabella

L’any 1917 els veïns de Vistabella (Tarragonès) varen encarregar a l’arquitecte Josep Maria Jujol una església per la seva parròquia. Vistabella és una entitat local menor de 161 habitants que amb l’Argilaga, Les Gunyoles, Els Masos i La Secuita conforma el municipi de la Secuita, fruit d’una repoblació promoguda pel Monestir de Santes Creus al segle XIII a partir dels masos de la zona. Actualment hi passa molt a prop la via de l’ave que té l’estació del Camp de Tarragona a tocar, a 5 minuts en cotxe. Vistabella està envoltada per la via del tren allà on comença a girar per agafar el Coll de l’Illa entre la Serra de Prades i la Serra Carbonària i comença la pujada cap a Lleida.

Josep Maria Jujol (1879-1949), solia passar els estius a la zona en com­panyia de la seva família i per ser un home molt religiós acceptà l’encàr­rec, malgrat que el pressupost lla­vors era molt reduït. Això el va obli­gar a fer servir materials de baix cost i de recuperació per a la construcció i la decoració de la nova església. Els veïns col·laboraren a traslladar blocs de pedra, tant des de la rodalia com del llunyà lloc de Sant Martí de Maldà (actualment a 1 h. de camí en cotxe).

Es podria parlar en analitzar-la d’una obra pertanyent a l’anomenat “art povera” atesa la senzillesa de mate­rials emprats: pedra, ceràmica, mor­ters de calç, ferro i prefabricats de formigó o pedra artificial en algunes de les finestres. El mateix Jujol en les seves estades feia passejades pels camps dels voltants i seleccionava curosament les pedres que havia de fer servir per pujar l’església men­tre que dibuixava i fixava la seva atenció en la vegetació i la fauna de l’entorn, del qual se n’inspirava pels acabats decoratius de l’interior del temple. (dibuixos de les fulles de vinya, els tudons que anaven a picar els raïms o les espigues de blat que apareixen en les pintures murals).

El 25 d’abril de 1923, el temple fou beneït per l’arquebisbe Vidal i Bar­raquer. Durant la Guerra Civil alguns elements decoratius foren malme­sos, i l’any 1936 un incendi provocat, va fumar totes les parets interiors plenes de pintures al tremp del propi Jujol. Algunes d’elles han estat res­taurades posteriorment per la filla, Tecla Jujol l’any 1975.

Reflexions a peu d’obra de Susana Pavon, responsable de la direcció d’execució

Tot això ens ho explica Susana Pavón, arquitecta tècnica, enginye­ra d’edificació i actual responsable de la direcció d’execució d’aquesta compromesa intervenció. La rebuda a peu d’obra es demora uns minuts, la qual cosa ens permet envoltar l’edifici i observar-lo en tota la seva dimen­sió, mentre ella despatxa amb l’em­presa constructora el tancament d’una certificació d’obra.

Susana Pavón, és una dona enèr­gica, activa i amb una formació exhaustiva en materials, estructu­res i tècniques de restauració i reha­bilitació. Molt documentada vers el projecte que ens ocupa i tot el seu desenvolupament; es podria dir que ho té tot al cap.

 

 

A més d’enginyera d’edificació i arquitecta tècnica, és màster en tecnologies pel càlcul, execució i control en l’edificació i professora associada a la càtedra d’estructures de l’epseb de la upc des de l’any 1995, i amb uns amplis coneixements d’aquesta branca de l’edificació, que li permeten treba­llar en aquests casos, diguem-ne singulars. Casos en els que cal pro­posar models de càlcul fets a mida, per a poder valorar noves solucions que resolguin les patologies pree­xistents.

L’experiència professional, des dels inicis fins a l’actualitat

La seva experiència professional arrenca de la ma de l’estudi d’Óscar Tusquets i Carles Díaz, TDA Arqui­tectura, i Maria Roger, arquitecta tècnica. Del seu currículum pengen importants actuacions d’interven­ció sobre el patrimoni, en exemples tan destacats com són l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el Palau de la Música Catalana i la Colònia Güell que avalen, sens dubte, una perllon­gada experiència en la intervenció sobre l’arquitectura modernista. Coneix bé les característiques dels edificis d’aquesta època, les tèc­niques emprades i els materials propis d’aquell temps i per tant, és capaç també de detectar els punts febles comuns a aquest tipus d’ar­quitectura agosarada en forma i experimentació.

Sobre el finançament de l’obra, ens explica que prové de la Generalitat de Catalunya, de l’Església de Vista­bella, de l’Arquebisbat de Tarragona i de l’Ajuntament de la Secuita.

 

De moment la inversió de la primera fase de les 6 de què consta el pro­jecte, només permet actuar en la part més deteriorada i la que més pot repercutir sobre la resta: el campanar i les voltes que configu­ren part de les cobertes de l’edifici. En aquest sentit Susana Pavón ens fa partícips de les dificultats que representa ajustar-se a les quanti­tats adjudicades, la planificació i al termini establert, per tirar endavant aquestes empreses i l’esforç afe­git que representa per un director d’execució quadrar el nombre res­pecte d’una obra de tipologia més comuna. Especialment, en aquest cas en el qual amb pressupost limi­tat s’ha hagut de fer front a la resolu­ció de imprevistos com l’existència al campanar de greus patologies ocultes que han estat identificades durant les obres.

Descripció de l’església i les seves característiques

De seguida ens introdueix en la descripció de l’edifici des de la planta com a inclusió de dues formes geomètriques: la primera, l’exterior, formada per un quadrat de 12,6 x 12,6 m, amb els seus vèrtexs orientats als quatre punts cardinals, l’envolupant del temple, i la segona, interior, rectangular, disposada a 45 graus envers la primera aprofitant la màxima dimensió del quadrat, la seva diagonal OE, orient (llindar) – occident (altar), eix principal de l’espai que configura, la nau central.

A banda del quadrat que envolta pròpiament al temple comprès per la nau central, el presbiteri i la capella de la Mare de Déu del Roser, l’església disposa d’un cos que s’insereix en l’aresta S, la capella del Sant Crist i de dues crugies laterals, la crugia SO crugia que acull el baptisteri, l’escala de cargol i el confessionari i la SE on es troba el magatzem, el pati de ventilació i la sagristia. Amb aquesta addició resulta una planta quasi quadrada de 15×16 m.

Al centre de la nau, quatre pilars i la projecció dels arcs principals, dos arcs creuats disposats entre ells a 60 i 120 graus sobre els que carreguen les voltes centrals de creueria. Jujol, equipara el sistema estructural de pilars, arcs i voltes amb palmeres, així, dels quatre pilars arrenquen com a palmes tots els arcs (arcs principals, secundaris i terciaris) i sobre aquests carreguen les voltes que esgraonades en alçada cobreixen el temple fins a la base del campanar.

L’envolupant es conforma amb murs de maçoneria de pedra calcària dels marges del Camp de Tarragona i morter de calç, els arcs amb seccions mixtes de maó, maçoneria de pedra i morter de calç i els pilars amb fàbrica de maó. Els arcs principals arrenquen a 3 m d’alçada sobre els pilars, cobreixen una llum de 7,40 m, disposen d’11,70 m d’alçada, es perllonguen per damunt de la clau del creuer i emergeixen a l’exterior configurant les quatre costelles de suport del campanar fins a la base del vèrtex de l’agulla a una alçada de 24 m.

Els arcs secundaris, arcs de descàrrega dels principals, són arcs parabòlics asimètrics quasi paral·lels a l’envolupant que es creuen sobre les diagonals EO i NS i també suporten les voltes secundàries o laterals i les cobertes planes d’envanets de sostre mort. Els primers, EO, disposen d’una llum de 6,5 m i d’una alçada de 10 m i els segons, NS, d’una llum de 4,3 m i d’una alçada de 7 m.

Els arcs terciaris, de direccions paral·leles a les diagonals NS i EO, de forma trilobulada-ogival amb llums d’entre 2,3 i 2,5 m i alçada màxima de 5 m, lliguen els quatre pilars del centre de la nau al mur envolvent.

El campanar de fàbrica de maó ceràmic, el componen vuit nivells continguts bàsicament en dues parts, el pis de campanes, nivells 1 a 3, i l’agulla, nivells 3 a nivell superior, coronada per la creu de pedra artificial que s’enlaira fins a assolir una alçada de 28 m.

La manera que millor explica l’essència del projecte es la descripció de la maqueta que Jujol, l’endemà de rebre l’encàrrec. Tota l’estructura de l’edifici és fonamenta en el treball de compressió dels materials, en base a l’estàtica de l’arc i la volta; però com sempre que es porten al límit les teories (penso en la manera de treball dels arcs parabòlics invertits, típics de l’arquitectura gaudiniana), l’excés d’alçada, d’esveltesa i la pressió de vent concreta d’aquest indret, ha produït al llarg de la història del temple diversos accidents d’aquesta part més elevada de l’edifici, que és la que ocupa la primera fase, la que s’està concloent en aquests moments i que representa el 34% de la inversió.

Es una construcció arriscada sobretot per la senzillesa dels materials que fa servir: pedra, ceràmica en diferents formats i algun element metàl·lic per resoldre baranes, llindes i armadures embeguts a la pedra i la ceràmica. Aquesta circumstància es constata en la necessitat d’actuacions anteriors a l’actual com la de l’any 1935 després de caure el vèrtex de l’agulla del campanar sobre el pis de les campanes (volta central de l’esglé­sia), a causa d’una ventada. És llavors que Jujol decideix incorporar als costats de les quatre costelles principals del campanar uns tirants de ferro encastats puntual­ment a l’obra de fàbrica i aplacats amb rajoles.

Restauració de l’agulla del campanar de l’església

Santi Prats és l’arquitecte projectista i director de les obres de restauració que en aquesta primera fase executa l’empresa constructora RèCOP, empresa tar­ragonina especialitzada en restauració de patrimoni arquitectònic.

El projecte de restauració de Prats i col·laboradors, entre els quals es troba Susana Pavón, par­teix del Pla director per a obres de reparació i restauració de l’església del Sagrat Cor de Vistabella, promogut per l’Arquebisbat de Tarragona i redactat pels arquitectes Josep Llinàs i Roger Miralles al desembre de 2008. Aquest és el document que guiarà les diferents fases en les quals es desenvolupa el projecte. Prats utilitza tota la informació posada a disposició pel document, el qual proporciona una informació extensa i rigorosa de l’estat de l’edifici al desembre de 2008.

 

 

Desenvolupa els aspec­tes constructius propis del projecte executiu i subscriu, de forma global, el contingut del Pla. Els antecedents del projecte de restauració que fan referència a l’estructura de l’edifici aclareixen que les patologies detectades són constitutives de la modèstia dels sistemes construc­tius emprats i que la seva correcta i definitiva repara­ció significaria alterar l’arquitectura (entenc sistemes i morfologia), fet que evidentment no es pot dur a terme i per tant es planteja la restauració com un tractament d’unes malalties cròniques i les solucions que es pro­posin s’hauran d’acompanyar ineludiblement d’un pla temporal de revisions i actuacions periòdiques. I conclo­uen: “És per això que la premissa bàsica de l’actuació a realitzar per a la restauració estructural del campanar és intervenir amb la màxima puresa, recuperant l’essència de la intervenció realitzada per en Jujol el 1935 (reforç amb tirants). Així mateix, es proposa intervenir sense la utilització d’elements superficials i/o superflus inneces­saris que acaben tapant i “embrutant” l’obra d’en Jujol.”

L’entrevista a Susana Pavón

La impressió és que s’està fent una feina molt acurada, centrada en aquesta primera fase, en analitzar el com­portament estructural que ha provocat disfuncions en les quatre costelles que conformen el campanar de l’església. De la planta hexagonal, base del pla de cam­panes, neixen aquestes costelles de fàbrica ceràmica, massa esveltes i que superen els 10 m. d’alçada. En el vèrtex hi ha una pesant creu llatina de formigó que amb el pes de l’actual campana determinen l’estat de càrre­gues gravitatòries de l’estructura. Ja en temps anterior aquests elements de maó massís, exposats als quatre vents, van patir col·lapses i es varen haver de reforçar en una actuació del mateix Jujol l’any 1935.

L’avaluació estructural del campanar la du a terme Roger Señís, arquitecte i col·laborador del projecte de restauració, especialista en estructures. Segons Susana Pavón, aquesta avaluació es desenvolupa amb base a la caracterització prèvia de la fàbrica de maó mitjançant dos assajos realitzats in situ, l’assaig hole-driling, assaig per a la determinació del mòdul d’elasticitat aproximat i assaig per a la identificació del comportament dinàmic de la fàbrica de maó massís. Les dades obtingudes per­meten a Señís modelitzar el campanar, realitzar l’anàlisis estructural i concloure amb la necessitat de reforç i res­tauració estructural per tal de garantir un comportament resistent adequat.

Susana Pavón ens explica que les barres de ferro que van trobar, adossades a banda i banda de cadascuna de les costelles havien estat amagades per un aplacat de rajola ceràmica, i que amb el pas del temps i els petits moviments de l’estructura, aquests aplacats havien patit despreniments i caigudes.

La proposta del projecte substitueix aquell sistema de barres (sistema pasiu) per un sistema actiu de tirants que precomprimeixen les costelles per tal d’equilibrar les traccions que es produeixen en alguns punts de les costelles de fàbrica quan a aquestes les sol·liten esfor­ços generats per l’acció del vent. Aquests tirants (barres massisses), tesats, de diàmetre 16 mm, són d’acer ino­xidable AISI 316 i es col·loquen de dos en dos (1 a cada costat de la costella) des del nivell 1 (base del campa­nar) fins al nivell 6. Unes casoletes també inoxidables, encastades a la fabrica asseguren l’ancoratge de cada tirant i en cada un dels nivells. Tot plegat és quasi com una intervenció d’estomatologia sobre una mandíbula amb osteoporosi.

 

La resta d’elements metàl·lics en substitució dels existents deteriorats, (xapes, cargols, platines, perfila­ria, baranes, etc.) són d’acer inoxidable de la mateixa qualitat que els anteriors tirants (AISI 316). Sobre si la visió d’aquestes barres de diàmetre 16 mm., que resten exemptes a banda i banda de cadascuna de les coste­lles, perjudica la comprensió de l’obra jujoliana es podri­en obrir debats amb opinions a favor i en contra.

En qualsevol cas, el criteri dels directors no sembla errat ni fora de la línia de respecte, cap a una obra represen­tativa d’un moviment i un temps molt característics. La premissa de la intervenció com diu Prats, és preservar la essència de la intervenció de Jujol el 1935: la geometria, els sistemes emprats i la modesta qualitat dels mate­rials. L’estat de l’estructura d’aquest campanar a l’inici de l’actuació era molt precari, ple d’esquerdes i zones rebentades per l’oxidació del ferro encastat, i amb mol­tes possibilitats de tornar a patir nous col·lapses.

Ara es tracta de consolidar, respectant la forma i dimen­sió original, un cop analitzat molt acuradament el seu comportament estàtic, i poder fer un pla de seguiment i manteniment en el temps per constatar que l’actuació –avaluada a priori modèlicament– obté resultats que milloren amb escreix l’estat inicial. Aquesta primera fase del projecte, fora de l’àmbit purament estructural, també intervé en el cosit o restauració de fàbriques trencades, el segellat de voltes obertes pels moviments del conjunt i la neteja amb solucions específiques de superfícies afectades per biocolonització. Cal aplaudir un treball tan minuciós i l’esforç que fan aquests professionals per implicar-se a fons en aquestes difícils empreses, la finalitat de les quals és salvaguardar i preservar un patri­moni únic en el món: el Modernisme català. L’església del Sagrat Cor de Vistabella n’és un exemple molt valuós que ens permet entendre un moment històric del nostre país i la personalitat del seu autor.

 

De com va esdevenir la planta del temple: una original anomalia

Quan al 1917 es va presentar davant de Jujol l’oportuni­tat de concebre una esglé­sia per a la població de Vistabella, el terreny que se li va oferir per a la seva implantació tenia una forma rectangular de 22 x 27 metres, ori­entat segons la trama urbana del nucli antic. Aquest, que en aquella època tenia una forma rectangular compacte (figura 1), estava consti­tuït per una graella aproximadament ortogonal de carrers que, a excepció del seu extrem sud, que hi arriba el camí de l’Estació, està girada uns 45 graus respecte als punts cardinals.

Aquesta orientació dificultava en gran mesura la implantació d’un temple catòlic. Ja des dels segles III i IV, l’oració litúrgica de la tradició cristiana es va practicar mirant cap a l’est, cap al sol naixent —sembla que per la identificació en diversos textos bíblics de Jesús amb la llum del món, el sol de la justícia… —, el que va portar a la tradició de cons­truir les esglésies de forma que l’eix de la nau principal quedés orientat en sentit est-oest, disposant el pres­biteri en el costat oriental de mane­ra tal que el fidels miressin cap a llevant. També ha estat molt arrelat en la tradició arquitectònica cristia­ na que la planta dels temples adopti una forma de creu (figura 2), en els que habitualment la nau principal ocupa el que seria el braç inferior de la creu, el presbiteri amb l’altar el braç superior, i els braços late­rals esdevenen el que s’anomena el transsepte.

Amb aquests antecedents, a Jujol se li presentava el repte d’encaixar una planta en forma de creu, en la qual l’eix de la nau principal hauria d’estar orientada en sentit est-oest, en un terreny de dimensions força limitades i de forma rectangular, amb els costats girats 45 graus respecte a les referències cardinals. La solució tradicional d’inscriure un edifici cruciforme dins de l’espai dis­ponible hauria obligat a reduir molt les seves dimensions. Per això, amb l’objecte d’aprofitar al màxim l’espai disponible amb un temple orientat segons la tradició cristiana, se li va ocórrer la singular idea (figura 3) de proposar una església amb un cos principal basat en la forma quadra­da però en la que els eixos principals no són paral·lels als costats del polí­gon, sinó que segueixen la direcció de les seves diagonals. D’aquesta manera, els laterals del temple que­daven ben encaixats amb els límits de la finca i al mateix temps complia amb els requeriments de la pràctica cristiana.

En el projecte definitiu de 1919 es mostra com l’edifici, de forma sen­siblement quadrada —si en canvi hagués estat rectangular la diago­nal no s’hauria orientat sobre l’eix est-oest, al no formar aquella un angle de 45 graus amb els costats de polígon—, s’adapta a tres dels quatre costats del rectangle de la finca i cedeix a l’espai públic una franja paral·lela a la façana NO, que és la que dóna el carrer Major; fet que genera un espai al voltant de l’edifici que facilita el gaudi del seu singular caràcter.

De com l’estructura jerarquitza l’espai del temple

L’estructura de l’edifici és hereva de l’arquitectura bizantina per la mane­ra en què combina l’ús de voltes i arcs per materialitzar el cobriment del temple. D’altra banda, l’abun­dant utilització de les voltes de cre­uaria, amb els arcs vistos en forma de nervis que sobresurten de la ple­menteria, també posen de manifest una clara influència gòtica. Té, però, la particularitat que els arcs prenen, a diferència d’aquells estils, la forma sensiblement parabòlica obtinguda a partir de les formes antifuniculars de les càrregues que han de susten­tar.

Del projecte del pla director redactat per Josep Llinàs i Roger Miralles.

El resultat és una església de planta quadrada (figura 4), en la qual la dia­gonal orientada en sentit est-oest defineix l’eix de la nau central, sobre el qual també hi trobem el presbiteri al costat llevant i l’entrada principal situada al vèrtex de ponent. L’altra diagonal dóna lloc al que serien els braços del transsepte, els quals acullen la capella de la Mare de Déu del Roser en el vèrtex nord i la capella del Sant Crist a l’extrem sud. Aquest quadrat base té, però, uns espais annexos que completen el conjunt: el porxo de l’entrada prin­cipal; un espai rectangular al cos­tat SO, on s’hi ubiquen el baptisteri, el confessionari i el forat d’escales per accedir als cors dels nivell supe­rior; un espai quadrat on s’hi troba la capella del Sant Crist; i un darrer espai adossat al costat SE, de forma també quasi rectangular, on hi ha la sagristia, el magatzem i un pati de ventilació.

Sobre el que vindria a ser el creuer del temple —és a dir, l’espai on la nau central es creua amb el transsepte (figura 2)—, els dos arcs principals i els quatre parells d’arcs secundaris donen recolzament a la plementeria que conforma la volta principal de l’edifici, la planta de la qual esdevé un quadrat lleugerament irregular, concèntric amb el quadrat exterior. Aquesta, que es pot considerar com una singular variant de la tradicional volta de creueria (figura 5), s’enlaira sobre la resta de l’edifici (figura 6) i adopta la forma d’un cimbori, però sense obertures que deixin entrar la llum. A sobre d’aquest s’alça el cam­panar —una original espadanya tri­dimensional—, coronat per una creu llatina. El pes d’aquest campanar es transfereix al terreny bàsicament a través dels arcs principals.

Els arcs secundaris, a més a més de donar suport a la plementeria de la volta principal, també generen qua­tre voltes, també de creueria, que aixopluguen diversos espais. Sobre l’eix EO donen cobriment al presbi­teri i al cor oest (figura 7); i sobre l’eix NS a les capelles de la Mare de Déu del Roser i la del Sant Crist.

Les construccions basades en el treball de compressió dels materi­als, amb base a l’ús de l’arc i la vota, generen unes forces laterals que tradicionalment són contraresta­des per una combinació d’arcbo­tants, contraforts i pinacles, que a vegades confereixen a l’exterior dels edificis un aspecte una xic massa bigarrat. L’ús d’arcs parabòlics, que redueixen la intensitat de les empentes laterals, conjuntament amb el fet que les llums que salven siguin contingudes, va permetre que les forces horitzontals fossin recolli­des a través del mecanisme combi­nat dels arcs terciaris i els murs peri­metrals, sense l’ajuda de dispositius addicionals.

De com els requeriments poden ser esperonadors d’una fèrtil creació

Desconeixem el perquè de l’orien­tació del parcel·lari i la malla de car­rers que configuren el nucli antic de Vistabella, però no hi ha dubte que la seva disposició girada 45 graus respecte als punts cardinals va ser un element clau del disseny de l’es­glésia del Sagrat Cor. Jujol va saber convertir aquest condicionant en un element esperonador d’una atrevi­da dinàmica creativa que ha donat lloc a un singular edifici, el qual, amb la restauració que s’està duent a terme, es podrà gaudir encara amb més intensitat.

Autoria de les fotos: Chopo i Susana Pavon

Autoria de l’article