La construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família ha esdevingut una icona cultural i religiosa per a la ciutat de Barcelona i és un dels monuments més visitats arreu del món. Projectada per l’arquitecte Antoni Gaudí va ser iniciada l’any 1882 i avui ja podem dir que és possible que arribi a la seva culminació. Els equips tècnics que hi treballen apliquen les tecnologies més avançades per resoldre els principals problemes constructius i de manera paradoxal podem parlar de la construcció del Temple com un dels principals laboratoris per a la investigació i la innovació en construcció. L’informatiu entrevista els tècnics responsables d’aquesta obra singular per conèixer amb més detall el procés que s’està seguint.
En quin moment del procés d’execució ens trobem actualment i amb quina previsió es treballa? Ramon Espel: “Actualment hi ha un 60-65% de l’obra executada. El timing es va complint i és molt possible que la data de finalització sigui el 2026 tal i com està previst.” Carles Farràs: “El repte és majúscul. En 135 anys s’ha arribat al 60-65% i, ara, en nou anys es podrà executar gairebé el 40%. El repte es podrà assolir gràcies a les noves tecnologies.”
RE: “Sí, l’objectiu és el 2026. Aquesta data inclou l’edifici com a carcassa, sense abastar alguns elements escultòrics, com seria, per exemple, la façana principal, de la qual encara es desconeix quin serà el disseny i el seu autor.
“Aquesta serà una decisió que ja vindrà en el seu moment i la decisió està en mans d’altres departaments. S’està plantejant fins i tot si l’autor ha de ser un escultor… O un escultor estrella és una opció encertada? Seria Jeff Koons, doncs, una possibilitat? (riuen) potser un escenògraf? Existeix aquest escultor? Potser és encara molt jove? Es podrien utilitzar altres mètodes més avançats i menys artesanals als emprats en les façanes existents? Això ja es veurà, la decisió està encara en l’aire.”
CF: “A més, els dos estils de façanes actuals són clarament i definidament diferents: La façana del Naixement és un pessebre, una història de vida, alegre. La façana de la Passió, en canvi, parla sobre la mort, més tètrica i dramàtica. Aquestes eren decisions que Gaudí tenia ja molt clares. Però, en canvi, quina fesomia ha de tenir la façana de la Glòria? Ho veurem, està per decidir.”
RE: “Aquest any 2017 s’estan complint les expectatives, el programa està avançant encaixat en la previsió. El 2018 sembla que també podrà caminar segons el previst. Pensem que a mesura que pugem en alçada, les peces a col· locar són més petites i l’obra avança ràpidament a l’ull de la ciutat. El 2018-2019 veurem com l’skyline de Barcelona serà molt diferent. Els edificis més alts de la ciutat, normalment, els trobem a tocar de mar i tenen com a màxim 150 metres. La Sagrada Família, amb una alçada superior (el punt més alt de la Torre de Jesucrist tindrà 172’5 metres) i, a més, amb 30 metres de desnivell per sobre del nivell del mar: imaginem aquesta proporció!”
Quines són les dificultats tècniques més importants que us trobeu actualment en aquest procés: estructures, mitjans auxiliars, seguretat…?
RE: “Relacionat amb aquest 35% que resta i, malgrat que hem avançat molt en els darrers anys amb nous mitjans, sobretot amb el premuntatge, el fet de construir les sis torres centrals al mateix temps no és gens fàcil.”
CF: “A nivell de producció, hi ha un gran volum d’elements diferents que es produeixen fora: elements de pedra (amb geometries molt exactes), estructures metàl·liques d’acer inoxidable, prefabricats de formigó, fusteries metàl·liques, etc. Tenim 50 empreses que s’han de coordinar per a arribar a l’obra al mateix temps. És com el conjunt d’un tren i cal que no descarrili cap vagó. Seria aquesta gran complexitat logística la dificultat que destacaria en el meu àmbit.”
“Potser, la part més anecdòtica és el propi muntatge en obra. Les peces vénen premuntades des de 85 kilòmetres, es transporten, arriben i, sense descarregar-se, es col·loquen des de la grua directament. Aquest procés requereix un control exhaustiu en cadascuna de les seves fases. Es prenen decisions contínuament, controls de qualitat, tria de materials, dissenys, etc.”
Ens podríeu explicar com és el dia a dia de l’obra?
CF: “És molt variat. Una de les coses curioses és que, tot i portar a l’obra 23 i 21 anys respectivament, no hi ha cap dia igual. És una obra molt canviant, és com si cada part fos un projecte diferent. Cada organització és diferent, els mitjans auxiliars són diferents, els materials… Sol passar que tenim una agenda definida, però, sorgeixen imprevistos i les tasques d’aquella jornada canvia. Tot i així, anem complint calendari.”
RE: “Concretament avui, sé a l’hora que he entrat, però no sé a quina hora sortiré. La setmana vinent s’entrega el projecte de la torre principal. I estem acabant el Pla constructiu: És un moment històric.”
CF: “Avui, per exemple, hem tingut reunió a les 8 h amb l’arquitecte director per organitzar el programa de la setmana. Després a les 9.30 h, una reunió de dues hores amb tots els participants de l’obra per a organitzar els diferents projectes. A les 12 h hem tingut una altra reunió per parlar del paviment definitiu del Temple (que no serà l’actual), després hem tingut un dinar amb uns tècnics de visita i, abans de què arribéssiu, estàvem reunits amb la persona que porta pressupostos, per parlar de les desviacions pressupostàries d’aquest mes. Quan marxeu, encara tindrem temes. Aquest és el nostre dia a dia.”
Segurament una obra tan singular com aquesta també presenta problemes singulars. Es podria dir que la seva execució ha comportat una tasca paral·lela d’investigació?
CF: “Totalment. Cal investigar sempre, en tots els àmbits i per a totes les peces i materials. Estem anant al límit de l’exactitud en molts dels materials amb els que treballem. Utilitzem, de vegades, materials no habituals, i no trobem empreses que existeixin en el mercat. Hem de buscar empreses molt ben preparades que puguin assumir aquest salt qualitatiu i poder executar allò que tenim previst. Intentem buscar empreses que siguin les millors i que tinguin ganes d’efectuar aquest salt. Això ens ho trobem en el dia a dia de l’obra, en l’execució de cadascuna de les parts, per la seva singularitat. Ens anem actualitzant a mesura que evolucionen les tecnologies. De fet, aquest és un tema essencial i en coherència amb la filosofia projectual de Gaudí: Gaudí va projectar un edifici que amb les tecnologies de la seva època no era possible desenvolupar. Cada fase s’ha pogut executar gràcies a què a cada moment s’han introduït nous avançaments… Gaudí pensava, doncs, en tecnologies que encara no existien… tot un visionari.
“Ramon Espel treu un llibre gros sobre el procés constructiu del Empire State de Nova York als anys 30.”L’Empire State va ser l’obra pionera en el premuntatge que hem aplicat a la Sagrada Família. Tot i així, no s’ha superat el seu ritme d’obra: Es va construir en 410 dies (als anys 30!). La Sagrada Família s’està construint des de fa ja 10 anys a 85 kilòmetres de distància, en dos solars, per tal de facilitar la viabilitat del procés constructiu. L’Empire State tenia sis solars de muntatge i alguns problemes més de transport (els embussos de tràfic per entrar a Manhattan). La Sagrada Família és el primer gratacel del món fet amb pedra massiva posttesada.”
Ha tingut alguna repercussió la construcció de la Sagrada Família en la revitalització dels oficis tradicionals?
RE: “Uns anys enrere, sí. Ara, la màquina també s’utilitza molt. És veritat, però, que tot i que hi siguin presents les màquines, cal l’ofici d’aquells que les manipulen. Tampoc són les màquines habituals d’altres obres, s’han de conèixer i no ho fa qualsevol.”
CF: “Els ha perdurat una mica. Hem tingut gent d’oficis de tot tipus (picapedrers, vitrallers, ferrers, operaris experts en volta catalana, etc.) i alguns fins i tot s’han format aquí a l’obra. “Actualment, les sis torres principals del cimbori (la de Jesucrist, Mare de Déu, i els quatre Evangelistes), totes, tenen un acabat manual. Estan fetes amb màquines, però l’acabat, la textura, són manuals, i això tampoc ho fa qualsevol sense ofici. I no parlem d’escultors, sinó, algú que sàpiga treballar l’acabat del material. La Sagrada Família està ajudant a fer prevaldre aquests oficis, sí. Contribuïm a què no morin, en certa manera.”
I per a la tria de materials, quins són els criteris?
RE: “Quant als materials, tractem de què siguin els millors, siguin d’on siguin, tal i com tenia previst Gaudí. Trobem vidres de Murano, pedres de l’Índia, Alemanya, Brasil, Anglaterra, etc. Cada arquitecte que ha anat passant per l’obra ha anat triant els materials i la seva font.”
CF: “Per tal que les noves torres tinguin una aparença similar a les de Gaudí, hem buscat pedra similar a la de Montjuïc, tant en la seva essència física com en la seva estètica, amb la seva varietat cromàtica: intentem imitar el Montjuïc que ja no tenim. Tenim una persona que es dedica exclusivament a això i va cercant per totes les pedreres del món: diguéssim, un ojeador. Es porten aquí unes mostres, es fan anàlisis de resistència, durabilitat, s’analitza també la seva estètica i s’introdueixen en una mena de catàleg per tal que els arquitectes puguin fer la tria entre totes elles. Ara, per exemple, quant a la pedra, treballem amb una barreja de pedreres: no hem trobat una pedrera que, com a Montjuïc, tingués cinc o sis colors i tipus diferents, per tant, calen totes aquestes pedres de diferents procedències.
“Després, es fan sis o set controls de la pedra, començant des de la seva extracció a la pedrera. Un cop arribat a magatzem, es fa un altre control. Després, un assaig de compressió de cada planxa per veure si assolirà la resistència desitjada. Després de tallar-se, es torna a fer un control del tall. Es porta a l’industrial i aleshores, es torna a fer un altre control. Finalment, es fa un altre control dimensional per comprovar la seva geometria. En aquest control es dóna un tolerància de tres mil·límetres (estem parlant de peces de 4 metres). I, en alguns casos, s’exigeix tolerància zero, a causa del tipus de peça i l’exigència del seu muntatge. Quan arriba a l’obra, encara es fa un altre control. És un control absolut (i de cada pedra).”
Com s’ha estructurat l’organització d’una obra d’aquestes característiques?
RE: “En aquests moments, és una barreja d’especialitzacions en la que s’ha invertit, potenciant la seva formació. Intentem especialitzar al màxim. Trossejant al màxim l’obra per tal d’adjudicar cada part a aquell especialista que millor la pot executar. Per exemple, en el tall del formigó, o en el tema de les torres, han aparegut tota un sèrie d’industrials de l’acer (provinents d’Anglaterra i Alemanya) que només hem trobat al País Basc i València: empreses que facin aquestes megaestructures i facin el control numèric a la dècima de mil·límetre. Només a les torres, hi ha cinquanta empreses. La col·locació és un trencaclosques i no pot fallar, però és, de fet, el més anecdòtic.”
Com es gestiona el pas del temps a l’obra?
RE: “La raó de continuar ha fet reforçar la part antiga. Hi ha hagut, no només restauració, també correccions de l’estructura: la tècnica del moment, era una altra. Ara, l’estructura vella, a més, es repenja sobre la nova. Hi ha un Pla de manteniment i a mesura que es va executant l’obra, es va proposant també. El 2026, el Pla de manteniment estarà apunt, perquè no hi hagi necessitat de ser restaurada. A més, els materials ara són més durables: dels hidrofugants que abans a l’exterior podien durar cinc o sis anys, ara amb nanotecnologia, mínim 10 anys… o el món del titani, que substitueix al llautó i el ferro, o les resines…”
Com a tècnics, què us ha aportat la vostra participació en la direcció d’aquesta obra?
CF: “Treballar en un edifici com aquest i poder contribuir en un edifici únic en el món omple molt. De vegades però, m’oblido d’aquest privilegi i han de venir altres per recordar-m’ho. Quan faig visites amb tècnics externs i els explico el treball i l’estat de les obres, recordo la grandiositat de la meva feina. Abans ho compaginava amb projectes externs (d’una altra índole, és clar), era una manera de tocar de peus a terra i comparar, perquè això és un món irreal, treballem com en una bombolla extraordinària. La veritat és que sempre que he fet altres projectes fora, he relativitzat molt més les dificultats. Tota obra presenta problemes menors als que ens podem trobar a la Sagrada Família.”
Havíeu somniat mai amb la finalització d’aquesta obra?
RE: “Sí, però no des del primer moment. A partir del canvi de segle, a l’any 2000, amb la recuperació econòmica, es va començar a veure un horitzó de finalització. L’any Gaudí (2002) va incrementar-se bastant el turisme (no oblidem que el turisme finança les obres en gran part).
“La xifra de turistes es va mantenir alta el 2003 i no ha baixat des d’aleshores. L’any 2010, amb la visita del Papa i la retransmissió per televisió, es va experimentar una altra pujada. La previsió sembla estable.”
CF: “Ens plantegem, però una qüestió: tindrà la Sagrada Família la mateixa atracció i encant com a obra acabada? Us imagineu Notre Dame en construcció? Us imagineu la Sagrada Família acabada?”
Sempre hi ha hagut la cura d’eliminar les grues en les imatge de postal que es comercialitzen sobre la Sagrada Família (el gruista que hi treballava fa uns anys, un gran professional, apuntava Espel, estava molt enfadat pel fet que s’eliminés la imatge real amb la grua inclosa, el seu àmbit de treball). Actualment, i segons un quiosquer de la Rambla, la postal més venuda de Barcelona és la de la imatge de la Sagrada Família, però no la real, sinó el fotomuntatge que mostra la simulació del Temple acabat.
Hem acabat la conversa i el Ramon es posarà immediatament a treballar per acabar el pla constructiu de la torre de Jesucrist (la més alta de totes), que aquesta setmana es fa l’entrega del projecte sencer. El Carles espera la visita d’un proveïdor per analitzar l’estat de les seves produccions. Són les set de la tarda i tenen una energia fresca com si fossin les vuit del matí: transmeten un entusiasme que s’encomana.
Mentrestant, fora dels despatxos, continua la voràgine humana peregrinant a l’obra: transmeten un esperit devorador que contamina. És el turisme una forma moderna de pelegrinatge o de religió? I al contrari, La peregrinació té una dimensió turística? Veient l’escena turística dels voltants del Temple, sembla haver alguns llocs comuns entre peregrinació religiosa i turisme o pelegrinatge turístic, o turisme religiós, o religió turística… Entusiasme de masses, amén.
“S’entén per massa l’agrupació humana amb els trets de pèrdua de control racional, major sugestionabilitat, contagi emocional, imitació, sentiment d’omnipotència i anonimat per a l’individu” Gustave Le Bon, sociòleg francès (1841-1931)
La situació urbanística
Quan el 1883, Antoni Gaudí substitueix Francisco de Paula del Villar com a arquitecte de la Sagrada Família, es troba, per una banda, la demanda del client, Josep Maria Bocabella, fundador i president de l’associació que impulsà el temple, de fer “un projecte original i que no tingués res a veure amb cap [de les esglésies] existents” (1). Per una altra banda, Gaudí es troba amb unes obres ja començades d’un projecte molt discret -precisament el projecte amb el qual es va demanar el permís d’obres a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals- (2) tant en ambicions com en proporcions arquitectò- niques, i del qual ja estava mig feta la cripta. Per tant, una part de l’església ja estava fixada al lloc i no era qüestió d’enderrocar-la, amb els pocs ingressos que tenia l’associació per tal de continuar les
obres.
Com que la proposta de Gaudí per donar satisfacció al client tenia unes dimensions molt més grans que les del projecte de Villar i la situació de l’absis ja estava fixada, el solar se li va quedar petit. Però Gaudí no es va rendir per aquest fet i va fer una proposta, que a mi em sembla la més moderna (3) de les aplicades a la Sagrada Família: elevar la plaça de davant del temple, que havia de ser d’unes dimensions proporcionades a la de l’església i per tant enorme, per sobre del carrer Mallorca, ocupant bona part de l’illa contigua, però sense tallar el carrer sinó fent que el trànsit passés per un pont sota la plaça (4). Aquesta solució que tenia de modern el separar el trànsit rodat del de vianants, li donava la possibilitat de crear un espai exterior enorme i molt còmode, i allargar l’esglé- sia fins al límit del carrer Mallorca. Només tenia un problema: el terreny de l’altra illa no era de l’Associació Espiritual de la Sagrada Família.
Es coneixen diversos croquis del mateix Gaudí i propostes d’altres urbanistes per deixar espais lliures a l’entorn de l’església, que no varen ser duts a terme mai. A les illes del voltant del temple es van anar construint edificis segons la trama Cerdà i amb les ordenances de cada moment, excepte a l’illa limitada per Provença, Mallorca, Sicília i Sardenya, que -si no m’equivoco- no va ser mai edificada sinó convertida en espai verd quan l’Ajuntament va poder fer-se amb la titularitat del sòl. En canvi l’illa entre Marina i Lepant, actualment la Plaça Gaudí, va ser expropiada i enderrocada per l’Ajuntament i, a principi del anys 80 convertida en parc per Rubió i Tudurí, en la que va ser la seva darrera obra abans de morir.
Per ser exactes, en aquesta illa, resta per recuperar el front del carrer Lepant, ocupat tot ell -excepte a la cantonada amb Provença- per edificis de gran alçada construïts en les primeres dècades del segle XX. Del mateix tipus i època són la majoria dels edificis construïts a l’illa que Gaudí va preveure com a plaça d’entrada principal al temple, per la façana més important, la de la Glòria, però una bona part són de menor altura, sobretot les que donen al carrer València i al passatge de Font.
El consistori té prioritats més immediates amb relació a la Sagrada Família com ara trobar solució a les difícils relacions entre els veïns i els visitants
Afectacions i expropiacions
La recuperació del valor de l’obra de Gaudí li la importància a nivell de símbol religiós alhora que arquitectònic del Temple feren que el Pla General Metropolità de Barcelona (PGM) aprovat definitivament al juliol del 1976 -ja després de la mort de Franco però encara sense ajuntaments democràtics- declarés com a zona 17/6 (és a dir, renovació urbana, transformació de l’ús existent, parc i jardí urbà) la franja central de l’illa de davant la façana de la Glò- ria i també la de la següent illa entre el carrer València i el carrer Aragó, respectant els fronts edificats dels carrers verticals, Marina i Sardenya, possiblement per existir-hi edificis de major envergadura i més nous.
Hi ha una excepció just davant de la façana inacabada del Temple: un edifici de 8 plantes més àtic i sobreàtic al front de Mallorca que gira i baixa fins a les 4 plantes al passatge de Font. Té l’inconfusible segell de les promocions del anys 70 de Nuñez i Navarro. És aquest un dels episodis foscos de l’urbanisme barceloní ja que la data oficial del cadastre de construcció d’aquest edifici és 1970. Això quadraria amb una informació pendent de contrastar, sobre que l’edifici es va fer no en propietat sinó en usdefruit del terreny i, per tant, els propietaris no en són en realitat. Això faria que, quan l’Ajuntament ho sol·licités, haguessin de marxar sense dret d’indemnització, un tracte com aquest s’entendria als anys 70 quan les obres de la Sagrada Família avançaven a un pas tan lent que la previsió d’afectació era, pel cap baix, de 200 anys, però actualment se’ls hauria girat totalment en contra.
Per altra banda, en unes recents declaracions a la televisió (5), el que va ser arquitecte en cap de la Sagrada Família fins a la seva jubilació, Jordi Bonet, va afirmar que sabien de la voluntat de NyN de construir en aquell solar i que s’hi varen oposar però l’Ajuntament va donar-los llicència d’obres.
Per altra banda, sent l’edifici de 1970 podia afectar-li el PGM del 1976? Probablement sí perquè l’aprovació definitiva pot retardar-se anys, des de què es fa la planificació urbanística, però aquesta planificació ja té certa validesa, encara que sigui provisional, des del moment en què s’aprova per primer cop. A més, els ajuntaments tenen la potestat de paralitzar llicències amb anterioritat quan es preveu un canvi en la planificació urbanística i, per tant, podrien haver evitat que la llicència entrés a tràmit (6). De tota manera, com en el recent cas del pla d’hotels, es comprova que no sempre un ajuntament està a temps d’impedir la concessió de llicències si aquest tràmit s’ha iniciat amb anterioritat a aquesta voluntat.
En qualsevol cas, l’edifici de NyN, com tots els altres que estan afectats, pot ser expropiat -si és de titularitat privada- en el moment en què es pugui justificar aquesta expropiació, però el procediment per a gestionar-la no està definit. I menys encara s’ha fixat data. Tot i que els promotors preveuen acabar la Sagrada Família d’aquí a nou anys, puntualitzen però que en aquesta data estarà acabat l’edifici i per tant es dóna a entendre que no s’hi inclou l’entorn. Per la seva part el consistori actual té altres prioritats més immediates amb relació a la Sagrada Família com són trobar solució a les difícils relacions entre els veïns i els visitants del temple o els temes de seguretat.
Visitants i veïns
Des del punt de vista arquitectònic -o paisatgístic, si es vol- l’afectació del PGM deixa al descobert els patis i façanes posteriors dels edificis de Sicília i Marina, que presumiblement estaran en un estat tan lamentable com el que tenen actualment la majoria dels del carrer Padilla en les seves façanes que donen a la Plaça Gaudí. En aquest cas però, l’efecte estètic és menys greu perquè estan allunyades del Temple i s’han pogut ocultar amb vegetació.
A més és una situació provisional, de llarga provisionalitat, és cert, però provisional. En canvi, en les de la façana de la Glòria la situació seria definitiva, estarien molt més properes a l’edifici i emmarcarien de forma molt contundent la perspectiva del Temple i l’espai urbà de la nova plaça. Per aquests motius s’hauria de pensar en fer algun tipus d’actuació que permetés dignificar aquestes façanes i, a poder ser, sense crear pantalles ni decorats buits sinó amb construccions útils i vives. I, per acabar, el subsòl de la plaça hauria de solucionar el problema de les enormes masses de gent que visiten la Sagrada Família, com a mínim en forma d’aparcament per a autocars i com a espai de reunió i enllaç amb el Temple per als visitants.
(1) Citat de Gaudí, l’home i el geni. Josep Maria Poblet. Ed. Bruguera.
(2) Segons sembla es va sol·licitar, però no hi ha cap document on consti que es concedís o es pagués. En tot cas mai es va renovar la llicència ni cap ajuntament va demanar mai l’impost corresponent.
(3) Altres propostes que Gaudí va aplicar, com ara evitar posar contraforts a les voltes, són tècnicament genials però funcionalment obsoletes ja llavors perquè la construcció en acer amb elements treballant a flexió tenia una eficiència molt major que la dels arc de catenària i parabòlics de Gaudí.
(4) Tot i que s’ha de reconèixer que era molt propera a la dels urbanistes més visionaris de la època, des d’Henard a Garnier o el mateix Cerdà.
(5) Programa Trenta Minuts de TV3. Sagrada Família, compte enrere emès el 18/6/2017.
(6) De fet actualment el solar del núm. 424 del carrer Mallorca està afectat per aquesta paralització.
Autoria de les fotos: Chopo
Nota de l’editor
Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 353 de setembre de 2017
Autoria de l’article
