La vitalitat de la parla quotidiana era per a Brossa, la vida mateixa de la poesia. De fet, ell denominava com a “poesia” tot el que feia, situant-se a la frontera entre gèneres: dramaturg, melò- man, cinèfil, mag, crític… i en definitiva, poeta, poeta vital.
“Jo no sóc un artista, sóc un poeta. Ara bé, la gent
es pensa que els poetes només han de fer versos.
Tal i com jo ho veig ara, els poetes que ara fan
versos són els menys poètics.”
Joan Brossa
Des del passat mes d’abril Barcelona i l’Àrea Metropolitana es vesteixen de poesia brossiana. Diferents entitats culturals, avançant-se als actes del centenari del naixement del poeta (1919) han programat activitats al voltant de la producció del poeta amb la finalitat de mostrar la faceta més performàtica i polièdrica de Joan Brossa. Aquest pelegrinatge performàtic culmina amb la mostra Poesia Brossa que s’inaugurà al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) el mes de setembre i que s’ha pogut visitar fins al febrer del 2018.
El Macba repassa amb una gran exposició tota la seva carrera. La mostra monogràfica reuneix 800 obres i molta documentació, en un recorregut que ens descobreix la consolidació del seu llenguatge artístic a través de les seves investigacions plàstiques, poesia, teatre, cine i les arts d’acció. La seva obra és un encreuament de llenguatges, on la poesia suma accions, imatges i objectes. L’exposició revisa el seu treball a través de tres qualitats: l’oralitat, lo performatiu i l’antipoesia. Per aquest motiu, també, un grup de performers desenvolupa la seva obra en les sales durant el temps que duri la mostra.
Només entrar a l’exposició, trobem la instal·lació El planeta de la virtut. Tot i que podria semblar una broma pesada: una desfilada d’escarabats vermells s’escampen per la paret i el terra del museu. Sembla només un fons perfecte per a les fotos de rigor, però res és casual ni frívol, Brossa no podria ser tan superficial. Un detall: els escarabats surten pel cantó dret de la paret. Una instrucció important que Brossa va donar per instal·lar l’obra als comissaris de l’exposició, Teresa Grandas i Pedro G. Romero– perquè «la merda sempre surt de la dreta», deia Brossa.” Cal afegir, a més, que a Brossa els escarabats li agradaven perquè trobava que era un “animal noble”, adorat pels egipcis.
A més, l’exposició, sense cap intenció expressament intencionada, en principi, es situa al capdavant més actual, tractant temes com el turisme o el Procés: el Recorregut antiturístic, de 1979 i l’Striptease català, o la intervenció a la sala Price de Barcelona el 1970, on Brossa reivindicà els mossos d’esquadra en un petit poema. Aquestes són obres incloses a la mostra del Macba.
A l’exposició del Macba, per cert, infinita, trobem moltíssima obra. Cal però, sortir al carrer per veure tota la part de poesia visual que Brossa projecta per interaccionar amb el carrer i l’arquitectura. Parlarem després d’aquesta.
Mirada Brossa des de l’origen
Es podria començar a parlar de poesia visual amb un fet concret que dóna algunes pistes: Quan un lector s’apropa a un poema, és una evidència el fet que, la percepció visual que el receptor té d’aquest, antecedeix a la lectura, al contingut, al significat. La seva disposició al paper, els versos llargs o curts, paràgrafs petits o grans, els espais, la seva posició al full, centrat, lateral, la tipografia, la mida, són tot un món visualment inevitable.
Diguem que els poemes visuals han existit des dels inicis de la poesia. A Creta es van trobar els dos primers coneguts a occident en el Disc de Phaistos, un disc grec del 1700 ac, on hi ha dos textos en espiral, que molt possiblement es tractin de composicions literàries. El primer poeta visual conegut a Occident, però, fou Simmias de Rodas, que l’any 300 ac va fer tota una sèrie de poemes, on el text configura algunes formes, cal·ligrames. Se’n conserven tres: La destral, Les ales i L’ou. Fou però, Apollinaire qui en 1918, amb el seu llibre Cal·ligrames recuperà aquesta forma antiga i inicià un moviment d’avantguarda que ha derivat en diferents corrents fins a l’actualitat: la plàstica, la fotografia, el vídeo, són gèneres que han anat desenvolupant i explorant aquests horitzons.
Brossa, arquitectura i espai públic
La col·laboració entre artistes i arquitectes (poeta i arquitecte, en el cas Brossa) ja era habitual en altres països europeus i americans bastant abans que ho fos a casa nostra, començant aquí, precisament, amb Brossa.
La primera experiència del poeta amb l’arquitectura (o de l’arquitectura amb la poesia Brossa) començà als anys 80, quan els arquitectes Esteve Bonell i Francesc Rius li van proposar de col·laborar amb ells en el projecte d’urbanització del Velòdrom d’Horta. Fou aquesta la seva primera poesia visual monumental i transitable. Aquest va ser el seu inici també en la poesia corpòria (diguem-ne tridimensional i defugim d’anomenar-la escultura).
El poema transitable està dividit en tres parts: el naixement, els accidents trobats pel camí i finalment la destrucció o mort. Les tres parts estan formades, visualment, primer per una lletra A que representa el naixement, a continuació per signes de puntuació disseminats per l’herba, que simbolitzen tot el que trobem pel camí de la vida i finalment es mostra la lletra A destruïda, que figura la fi, la mort i la destrucció. El poema visual d’en Joan Brossa dibuixa un conjunt curiós i atractiu que cal llegir com un gran poema corpori. Brossa el va explicar d’aquesta manera: “La vida dels éssers és sotmesa a una evolució degradant, que acaba en destrucció”.
L’any 1987, una empresa badalonina creada per contribuir al desenvolupament social, econòmic i tecnològic local, va encarregar la realització d’un poema visual sobre les activitats econòmiques de la ciutat. El poema, concebut en blau, ja que tracta d’una ciutat marinera, pren la forma d’una torre on les lletres s’encavalquen les unes sobre les altres i on la seqüència cronològica d’activitats relacionades amb el passat, present i futur segueix un ritme ascendent de baix cap a dalt on es situen les activitats amb més futur i que es projecten a l’espai obert. El títol del poema fou On és Badalona.
A principis del 1988, es va proposar a Joan Brossa la transformació del poema en una torre-poema conforme a l’acord signat entre l’Ajuntament de Badalona i una empresa de telefonia mòbil, torre que s’instal·laria a Montigalà. Segons el projecte dissenyat pels arquitectes badalonins Poch i Moliner, el poema corpori es compondria de tres parts clarament diferenciades: una base de formigó vist com a suport del poema, el poema mateix d’estructura metàl·lica i una esfera de metacrilat que remataria el conjunt. A l’interior d’aquesta base de forma tronc-piramidal s’ubicarien les instal·lacions de servei i control dels diferents sistemes d’il·luminació.
A l’estructura metàl·lica, les lletres serien de ferro galvanitzat i les quatre cares reproduirien el nom de Badalona. Com a far, la torre estaria proveïda d’un raig làser de color verd o blau, i el raig seria rotatori i sortiria de l’interior de l’esfera superior. Alhora, el poema corpori mateix estaria il·luminat des de l’exterior. Tot el sistema d’il·luminació seria manipulat des del programador ubicat a l’interior de la base de la torre. Aquest projecte que el 1988 es va encarregar al poeta Joan Brossa no es va dur a terme aleshores, encara que una rèplica, plana i més petita, va ser instal·lada a l’institut de batxillerat artístic Pau Gargallo. No obstant, el 1996, l ‘Ajuntament de Badalona i la mateixa empresa de telefonia mòbil van signar un conveni per dur a terme l’obra. Actualment es pot contemplar “el poema-antena” de Brossa a la sortida de l’autopista a Montigalà.
El mateix any, l’obra Bota militar, monument situat a Corbera per a commemorar la batalla de l’Ebre I com a contrarèplica de la celebració de la victòria de les tropes opressores que guanyaren la Guerra Civil expressant, per tant, el clar rebuig a una situació que recorda els que van perdre la batalla de l’Ebre, estimulant la recuperació històrica d’allò que es va ignorar durant anys.
L’antifaç de La Rambla de Barcelona se situa a l’alçada del carrer del Carme. El 1991, La Rambla va ser guardonada amb el premi Sebastià Gasch, que atorga el Foment de les Arts Decoratives (FAD). Aquest va consistir en un mosaic amb el gravat d’un antifaç dissenyat pel poeta Joan Brossa.
Poema visual per a una façana
E l 15 de juny de 1993 (ja fa 25 anys!) es va inaugurar el poema visual que s’instal·là a la façana del Col·legi d’Aparelladors. Segons Brossa, s’afegia un toc de personalitat i color a una façana de finals dels anys setanta, de caire bastant racionalista.
El poema visual consta de 100 lletres de 16 colors diferents. D’aquestes, 50 composen el rètol del Col· legi pròpiament i, la resta, es reparteixen “perfectament endreçades”, al llarg de la façana i agrupades en cinc columnes. El conjunt es culmina amb una gran llagosta que corona la façana (el Llagost, com deia el poeta).
La idea de l’animal va ser d’en Brossa i va ser concretada pel pintor i dissenyador Josep Pla-Narbona. És un element monumental, de tres tones de pes i realitzada com si fos un desplegable amb planxa d’acer de vuit mil·límetres de gruix. Una proposta novedosa quant a què incorpora una proposta artística dins d’un projecte de rehabilitació, en aquest cas, de façana. Brossa transformà la façana de caire racional del Col·legi amb una pluja de lletres que emanen de la llagosta que presideix el cim. La llagosta és el símbol de la saviesa i la fertilitat (sentit que Brossa atorga a l’abecedari).
Imatges generals de la façana del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona i una imatge del mateix Brossa jugant amb el llagost al taller on es va fabricar aquesta enorme escultura d’acer.
El 1994 s’instal·là entre la Plaça Nova i l’Avinguda de la Catedral l’ideograma Bàrcino. L’encàrrec original venia de 1991, des del Departament de Projectes urbans, amb l’arquitecte Rafael de Cáceres com a responsable. Fou un encàrrec, doncs, preolímpic, un moment d’absolut protagonisme de la ciutat i, per això, Brossa decidí emprar el seu nom, tot i que ho va fer en llatí: Bàrcino (recalcant l’accent de la A).
Es tractava d’una solució que anava més enllà de les típiques esferes de pedra per a regular la circulació de vehicles. Amb el temps, la idea municipal inicial canvià i l’Ajuntament emprà el mètode tradicional pels cotxes i el poema esdevingué un element exempt per a acompanyar als vianants.
Les lletres, tal i com volia Brossa, poden ser vistes en totes direccions, sense la limitació de la visió frontal (una primera proposta fou la d’alinear-les en paral·lel a la paret posterior de l’Arxiu Històric de la Ciutat). Cada lletra es caracteritza individualment de manera diversa:
La B, La A-piràmide (i amb l’accent), la R, la C-lluna, la I, la N en forma de vela (mediterrània i l’única lletra feta d’alumini), la O-sol, i on apareix la signatura del poeta. La iniciativa del projecte fou de l’arquitecte Màrius Quintana.
El mateix any 1994 s’instal·là a Passeig de Gràcia amb Gran Via un l’Homenatge al llibre, encarregat pel Gremi de llibreters de vell de Catalunya. Després de descartar altres idees inicials, Brossa va recórrer a un vell joguet d’infantesa: el saltamartí: aquest ens recorda que malgrat els avenços dels nous mitjans, el llibre sempre perdurarà. Igualment com el saltamartí redreça la seva posició, el llibre, malgrat les novetats tecnològiques, sempre tindrà i retrobarà el lloc que li pertoca. Per raons econò- miques, no es va poder incorporar el moviment. Llàstima.
També d’aquell any trobem a Andorra Incomunicació, poema instal·lat en una plaça de la ciutat. Consisteix en una paret de maons que divideix en dues parts una taula de bronze. Es tracta de la incomunicació dels possibles interlocutors. Anecdòticament, i amb força ironia, cal saber que se situava davant de la seu de telefonia. Quin emplaçament millor que la porta principal de l’operadora de telefonia per a una obra que es diu Incomunicació?
L’obra s’ha reubicat a l’interior del vestíbul inferior del Parlament andorrà. El síndic general va assenyalar que “en un lloc com el Consell General, l’obra de Brossa actua de recordatori d’allò que hauríem d’evitar, d’allò que entre aquestes quatre parets hauria d’estar prohibit, i és que el deure dels parlamentaris és, per damunt de tot, dialogar pel bé d’Andorra”.
Barcelona i l’enginy brossià
Poema Visual de Joan Brossa i Art Poètica de Josep Maria Junoy. Dos cal·ligrames, reproduïts sobre mitgeres enfrontades, que semblen mantenir un diàleg. En el de Brossa, les petjades que deixem en el camí des de la A fins a arribar a la Z. En el de Junoy, la Z a dalt, culminació (avantguarda) d’un procés evolutiu que parteix de la A (classicisme).
Barcelona va plena d’enginy brossià en més indrets, alguns d’ells una mica amagats però sobradament coneguts. Un parell de Lletres gimnastes fan exercici a la façana de la botiga El Ingenio, des del 1997, mentre que les Lletres fugitives s’escapen de la seu del Cercle de Lectors, a la Travessera de Gràcia. Un particular arlequí engalana la façana de l’Espai Escènic Joan Brossa. També trobem objectes de poesia visual als Jardins Joan Brossa, que hi ha a Montjuïc; a l’interior d’illa que delimiten els carrers del Rosselló, d’Aribau i d’Enric Granados (en aquest cas, un Faune); o a la paret mitgera del carrer de València entre el carrer de Balmes i la Rambla de Catalunya. El 1996 A de Barca, al parc de Catalunya de Sabadell. Una vela clàssica que adopta la forma d’una A: el coneixement insuflant el vent a la barca cap a bon port.
Hi ha dins de l’obra infinita de Brossa, també, monuments anticommemoratius, denigratoris, condemnatoris, anticelebratius i recriminatoris, en definitiva, antimonuments. Alguns exemples podrien ser els següents: el poema corpori dedicat a l’exalcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles, del 1989, situada a Sant Adrià de Besós.
El treball simbolitza el creixement especulatiu de Barcelona en els anys del Desarrollismo. Consisteix en una efígie de Josep Maria de Porcioles sobre una safata de bronze que reposa sobre una cadira de ferro, emblema de poder: una al· lusió clara a la capacitat de prendre decisions des del seient del despatx. Va ser aquesta una obra polèmica i finalment es va retirar i recol·locar davant la biblioteca municipal de Sant Adrià.
Un altre antimonument seria la intervenció a ponent del camp de la Bota, com a record de les accions franquistes dutes a terme en aquest indret. Algunes de les seves intervencions, lamentablement, ja no són visibles. Les unes perquè van ser instal·lacions efímeres com, per exemple, 150 homenatges, o les banderoles del Pavelló de la Repú- blica, i d’altres perquè els edificis que les allotjaven han sofert canvis, com és el cas de Diagonal.
Brossa té, com hem vist, molta obra a Barcelona, però també a Badalona, Sant Adrià del Besós, Sabadell, L’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Mollet del Vallès… i també a Mallorca o Andorra. Fins i tot a l’estranger trobem poemes corporis a Alemanya o Cuba: Aquí es demostra la universalitat del llenguatge brossià.
El seu llenguatge, com podem veure arreu, ha estat una referència clau a l’hora de mirar i veure poesia en elements quotidians, en situacions que abans ens podien semblar banals i que, amb mirada brossiana esdevenen “alguna cosa”, quelcom s’eleva a la categoria d’art, allò que no ens deixa indiferents i ens mou cert interès i, sobretot, allò que ens emociona.
Influència en joves artistes
Brossa s’interessà sempre per artistes més joves, influenciant-los en la seva obra. Podríem anomenar a Perejaume, Carles Santos, de grup de Major de Gràcia (un grup de poetes i artistes plàstics), entre d’altres. També estigué en contacte amb altres com Frederic Amat, Benet Rossell, Miralda, Joan Rabascall, conceptuals per als qui Brossa fou company i potser també referència. La seva influència és clara actualment en artistes joves com Jaume Pitarch, però també en tots aquells que mirem i veiem poesia brossiana en les situacions més quotidianes. Brossa ens convida a una nova mirada per a descobrir el silenci.
La idea de silenci és un tema recurrent en el seu univers. “El silenci és l’original, la paraula és la còpia”, dèia. Moltes de les obres d’art urbà, obres que inicialment molt sovint es consideraven com a forma incí- vica d’embrutar parets i espais, han obtingut per fi el reconeixement i la posada en valor que es mereixien.
Ja no s’estilen els “monuments” consistents en grans herois humans, de vegades a cavall i sovint en bronze, commemorant els pares de la pàtria desapareguts. Són obres que ens remeten mons arcaics i desfasats. Les obres urbanes que veiem avui als nostres carrers ens ho confirmen.
Autoria de les fotos: Autors diversos
Nota de l’editor
Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 355 de febrer de 2017
Autoria de l’article
