La Via Laietana en construcció a l’alçada del carrer del Dr. Joaquim Pou, amb la Catedral al fons.
Endarrerim el rellotge de la història i ens traslladem als inicis del segle XX
Carrers estrets amb nens jugant, dones parlant al costat d’una font, obradors i tallers, botigues de queviures, patis d’antics palaus… Tot un món que va desaparèixer fa més d’un segle esborrat per obrir la Via Laietana i que l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona va ressuscitar, del 19 de juny al 31 d’octubre de 2019, amb l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana.
La Via Laietana és una de les gran artèries viàries de la ciutat de Barcelona. Gairebé un kilòmetre de via ràpida que uneix la plaça d’Urquinaona amb la façana marítima de la ciutat i separa els barris de Sant Pere, de Santa Caterina i de la Ribera del barri Gòtic. Una avinguda d’edificis modernistes (pocs) i noucentistes (la majoria) i de comerç discret pel seu sacrifici en honor de l’automòbil. Però no sempre va ser així. Si endarreríssim el rellotge de la història i ens traslladéssim a inicis del segle XX, ens trobaríem en una zona de carrers d’aroma medieval, poc il·luminats i ventilats i mal urbanitzats, gens aptes per a la mobilitat de persones i mercaderies. La Barcelona que reflecteix l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana, organitzada per l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona del 19 de juny al 31 d’octubre de 2019.
Aquesta Barcelona insalubre i mal urbanitzada va inspirar al ‘pare’ de l’Eixample, Ildefons Cerdà, a proposar la perllongació de dos carrers de l’Eixample, el de Pau Claris i el de Muntaner, a través de la ciutat històrica per comunicar la nova Barcelona amb el Port, i l’obertura d’una tercera via que creuaria el centre transversalment unint les dues anteriors. A la seva Teoría General de la Urbanización (1867) escriuria: “ha de venir un día en el que la civilización moderna, con todos sus maravillosos medios de locomoción, penetre, funcione y campee libremente y sin obstáculos en todos los grandes centros urbanos que no quieran pasar a la categoria de centros históricos, venerados, si se quiere, por sus recuerdos en arqueología, pero inútiles en la aplicación e inservibles en la práctica”.
Abans del projecte d’Ildefons Cerdà, el centre històric de Barcelona ja havia patit, però, algunes modificacions. Els barcelonins ja havien vist com es recuperava la cruïlla del cardo i el decumanus romà (plaça de Sant Jaume) amb l’enderroc de l’església que l’ocupava (1823), com s’obria (1848) un carrer transversal que enllaçava la Rambla amb el Parc de la Ciutadella (l’eix Ferran-Jaume I-Princesa) o com queien les muralles que constrenyien la ciutat (1854-1881).
El projecte de Cerdà, el Plan de Reforma Interior, tenia, però, dos topalls importants per ferse realitat. D’una banda, calia derruir uns 300 edificis (més de 2.000 habitatges) i molts palauets particulars, el que podia afectar al voltant d’unes 2.500 famílies i unes 10.000 persones. D’altra banda, l’Ajuntament de Barcelona no tenia els recursos econòmics suficients per iniciar una obra urbanística d’aquesta magnitud (obertura d’una franja de 80 metres d’ample i 900 de llarg) ni per assumir la despesa que representava l’execució de totes les expropiacions que s’havien d’efectuar per a la realització de l’obra. A més dels costos econòmics, la ciutat tampoc volia fer front al cost d’opinió pública que suposarien aquelles expropiacions en uns anys força convulsos.
Construcció de la Via Laietana
La construcció de la Via Laietana va patir continus retards per l’oposició d’alguns regidors municipals fins a què el 1878 l’arquitecte i urbanista Ángel Josep Baixeras va recuperar i transformar la idea de reforma la ciutat antiga original de Cerdà, inspirat per Haussmann i la seva reforma de París. El 1883 l’Ajuntament va obrir la porta a la reforma però no va ser fins al 1895, tres anys després de la mort de Baixeras, quan es va aprovar el projecte definitiu. Un any després es va aprovar la Ley de Saneamiento y Mejora de las Grandes Poblaciones, que regulava les expropiacions forçoses i les seves indemnitzacions per a obres d’interès públic. L’inici de les obres estava més a prop.
El projecte de Baixeras proposava un model finançament de les obres completament nou, deixant que la iniciativa privada s’encarregués, tant del cost de les expropiacions com de les obres per a l’obertura de les grans avingudes. Les modificacions també van afectar al fons de la reforma projectada per Ildefons Cerdà. El Pla Baixeras contemplava la prolongació del carrer de Pau Claris (Gran Via A); la construcció d’una avinguda que, naixent en la plaça Universitat, travessaria el barri del Raval per a desembocar al costat de les Drassanes (Gran Via B), molt semblant a l’actual eix Avinguda de les Drassanes i Rambla del Raval; i la prolongació, que mai s’arribaria a fer del carrer del Marquès de Camp Sagrat (Gran Via C).
L’obra de reforma va ser projectada per ser realitzada en tres fases amb el suport econòmic del Banco Hispano Colonial, una durada de sis anys i la direcció de tres arquitectes de prestigi del moment: Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Ferran Romeu i Ribot. El primer, Lluís Domènech i Montaner, s’encarregaria del primer tram (1908-1909), entre el Port i la plaça de l’Àngel, i va adoptar tres mesures: l’obertura d’alguns punts des del quals contemplar la muralla romana, l’eixamplament del carrer de l’Argenteria i la creació d’un espai, la plaça de Santa Maria, que oferís una visió central i monumental de la basílica de Santa Maria del Mar.
El segon arquitecte, Josep Puig i Cadafalch, treballaria de 1901 a 1911 entre la plaça de l’Àngel i el carrer de Sant Pere més Baix. L’arquitecte modernista va dissenyar la trobada de la Gran Via A i la mai construïda Gran Via C (plaça d’Antoni Maura); va crear un gran espai ciutadà davant la capella de Santa Àgata i la muralla romana, l’actual plaça de Ramon Berenguer el Gran; va dissenyar un carrer diagonal, el del Dr. Joaquim Pou, que permetés contemplar l’agulla de la Catedral de Barcelona, i va donar sortida a alguns carrers laterals que podien quedar bloquejats amb el nou urbanisme.
I el tercer arquitecte, Ferran Romeu i Ribot, se’n va fer càrrec del tram que anava del carrer de Sant Pere més Baix al carrer de Jonqueres, que s’havia de construir entre 1911 i 1913. Romeu va conservar la Casa del Gremi de Velers amb els seus magnífics esgrafiats, va eixamplar l’espai davant el solar on Enric Sagnier va construir la seu de la Caixa de Pensions i va dissenyar una petita plaça davant del Palau de la Música Catalana. Finalment, el darrer tram, el que anava des de la plaça d’Urquinaona fins a la plaça de Jonqueres, ja existia amb el nom de carrer de Bilbao.
El carrer de Bilbao, primer tram obert de l’actual Via Laietana
El 1907 es va signar el conveni definitiu de construcció de la Via Laietana amb el Banco Hispano Colonial amb un pressupost inicial d’uns 270 milions de pessetes i l’emissió de bons hipotecaris al 4% a amortitzar en 75 anys. El 15 de desembre de 1907 van sortir a subhasta els 6.000 títols de deute municipal amortitzable, el darrer tràmit per a l’inici de les obres. Així, el 9 de març de 1908 el rei Alfons XIII va inaugurar les obres col·laborant, piqueta de plata en mà i amb la Marcha Real de fons, a l’enderroc del número 71 del carrer Ample, el primer en desaparèixer, al que van seguir els immobles dels carrers Ample 77, Jupí 14, Arc d’Isern 3, Manresa 2 i Basea 11.
La urbanització de la futura Via Laietana havia comportat la desaparició total de 85 carrers i l’afectació, total o parcial, de molts altres
Ben aviat, però, van començar a sorgir els problemes per a la Via Laietana, amb l’aparició de part de la muralla romana al costat del carrer de Basea. Com es podia compaginar la modernitat amb la preservació del patrimoni? Aquest dilema se li va plantejar constantment a l’Ajuntament amb l’inventari d’edificis històrics que l’obertura de les tres noves vies (A, B i C) se’n portaria p r davant. Així, a mitjans de 1909, l’Ajuntament va crear la Comisión Arqueológica de la Reforma, que havia d’estudiar els edificis i elements arquitectònics afectats per les obres, i buscar la solució més adequada per a cadascun d’ells.
Plànol del projecte de Reforma que va urbanitzar la Via Laietana.
El dia 27 de juny de 1909 van finalitzar els treballs de demolició en la primera secció de la Gran Via A i es van iniciar els de la segona secció, a la vegada que es començaven a parcel·lar els 20 metres de cada costat de la nova explanada sorgida al bell mig de Barcelona. Així, el 23 de novembre es va decidir que els solars delimitats per la plaça d’Antonio Lopez i els carrers de Sant Francesc de Borja i Fusteria, el número 1 de la futura Gran Via A, l’ocupés la nova Casa de Correus i, d’aquesta manera, estimular la implicació de la iniciativa privada en el futur de la nova avinguda, com va fer el Banco Hispano Colonial, que es va adjudicar a principis de 1911 el primer solar que es va subhastar públicament.
El juliol d’aquest mateix any es van iniciar els enderrocaments de la tercera secció. En total, la urbanització de la futura Via Laietana havia comportat la desaparició total de 85 carrers i l’afectació, total o parcial, de molts altres. Havia arribat el moment de completar el projecte de reforma amb la construcció del clavegueram, la pavimentació i la construcció del túnel del futur ferrocarril metropolità, actual línia 4, que no circularia fins al 1926, més d’una dècada després de la finalització de les obres d’urbanització de la Via Laietana.
Una zona de moda
Un cop inaugurada, la Via Laietana es va anar omplint lentament d’edificis institucionals i d’oficines, formant una mena de districte financer d’estil nord-americà. Una nova concepció urbanística que va retreure inicialment als inversors, que no es fiaven de la rendibilitat d’una tipologia constructiva poc experimentada a Barcelona. L’exempció d’impostos i arbitris municipals, els baixos preus dels solars i les facilitats de pagament van fer que la nova via s’acabés convertint en una zona de moda. Així, el 1916 ja s’havien venut 16 solars, i entre el 1916 i el 1920, es van vendre 40 més.
El millor exemple de la nova arquitectura que caracteritza la Via Laietana és la Casa Santana (Via Laietana, 17), rèplica dels magatzems Walker de Chicago, dissenyada el 1921 i en la qual van tenir el seu estudi bona part dels arquitectes del GATCPAC. També hi van establir la seva seu grans empreses. A banda del monumental edifici de Correus (Via Laietana, 1), amb la seves torres asimètriques, escalinata i columnes jòniques, i del Banco Hispano Colonial (Via Laietana, 3), on encara es veuen les sigles del banc que va finançar l’obertura de la nova via, hi trobem la seu de la Compañía de Tabacos (Via Laietana, 8), construït el 1923; les oficines de la naviliera Trasmediterránea (Via Laietana, 2), del 1921; o la seu de la paperera Guarro (Via Laietana, 37).
El nou carrer també va atreure al Banco de España (Via Laietana, 35), posteriorment seu de la desapareguda Caixa de Catalunya, construït el 1933. Altres edificis destacats són l’espectacular Casa Pomés (Via Laietana, 15), construïda el 1919 amb una gran tribuna neogòtica i un balcó de pedra; el Grup Escolar Baixeras (Salvador Aulet, 11), bastit el 1922 i decorat amb uns notables esgrafiats; i l’edifici del Sindicats (Via Laietana, 16-18), construït el 1925 com a seu de la Caixa Mutua Popular, sembla que inspirant-se en el mític gratacel Flatiron de Nova York.
La ciutat desapareguda
L’obertura de la Via Laietana va fer desaparèixer carrers, places i edificis. Entre d’altres carrers i espais van desaparèixer part del carrer Ample, una de les vies principals de la Barcelona del segle XIX; el carrer dels Arcs dels Encants (a tocar de la Llotja) i les seves voltes, on s’hi feines subhastes els dies imparells; el populós carreró de Basea; el carrer de les Filateres, on a l’època medieval vivien les constructores de xarxes de pesca; la plaça de l’Oli, antic mercat d’aquest producte i que estava situada on ara hi ha la plaça de Berenguer el Gran; o la Riera de Sant Joan, carrer principal de l’època que anava des de l’actual carrer de Jonqueres fins a la plaça d’Antoni Maura.
Pel que fa als edificis desapareguts, en destaquen el Palau del Marquès de Monistrol, el Palau del Marquès de Sentmenat, el Convent de Sant Sebastià o, potser el més destacat, el convent de Sant Joan de Jerusalem. La història d’aquest conjunt es remunta a mitjans del segle XII i estava a tocar de l’antiga riera de Sant Joan, que posteriorment va donar nom al carrer del mateix nom. Aquesta construcció, que acollia un reliquiari amb el braç de Sant Joan Baptista i la tomba de Pau Claris, va començar a ser història el 1882, quan va començar l’enderrocament del convent. La capella va sobreviure uns anys més fins que les obres de construcció de la Via Laietana van arribar a l’alçada de l’actual avinguda de la Catedral, lloc on es trobava.
Diferents imatges quotidianes als carrers i places desapareguts durant la construcció de la Via Laietana.
Els edificis trashumants
Alguns edificis afectats per l’obertura de la Via Laietana no van poder evitar la piqueta però es van guanyar el dret a una segona vida. Desmuntats pedra a pedra, van ser traslladats a una nova ubicació. El més paradigmàtic d’aquests edificis transhumants és la Casa Padellàs, actual seu del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Situada originalment al desaparegut carrer dels Mercaders, el 1931 va se reconstruïda a la seva actual ubicació, a tocar de la plaça del Rei.
Un altre edifici que es va moure va ser l’església del convent de Santa Maria de Jonqueres que, juntament amb el seu magnífic claustre gòtic, encara es pot contemplar al bell mig de l’Eixample, ara sota el nom d’església de la Concepció, al carrer d’Aragó. Una altra església viatgera va ser la de Santa Marta. Construïda el 1735 i d’estil barroc, formava part d’un antic hospital de peregrins situat al carrer de l’Avellana i ara sobreviu com a església al conjunt modernista de l’Hospital de Sant Pau.
El llistat no acaba aquí. La seu del Gremi de Calderers ara és a la plaça de Sant Felip Neri i la Casa Rubió i Balaguer, tot i que no es va moure es va haver de transformar per adaptar-se al traçat de la nova via. Salvada de la piqueta per Josep Puig i Cadafalch, que va dissenyar la seva nova façana, va ressuscitar el 1929 com a hotel i ara acull la Jefatura Superior de Policía.
El futur de la Via Laietana
Més d’un segle després de la reforma urbanística que va fer néixer la Via Laietana, aquest emblemàtic eix es prepara per a una nova reforma. El mes de març de 2019 es van presentar a l’Ajuntament els dos projectes urbanístics que concursen per a la transformació que lhavien de canviar la cara a partir de finals del 2020. Cal recordar que el 2006 ja es va plantejar una reforma, que mai va prosperar i, el 2009, una segona que semblava definitiva, però que el canvi de govern municipal (arribada de Xavier Trias a l’alcaldia) va aturar.
Les dues propostes actuals tenen per objectiu recosir ferides i guanyar espais de vida i contemplen l’ampliació de les voreres, la reducció del protagonisme del vehicle privat i un major pes de la bicicleta i del transport públic. Tots dos projectes també contemplen actuacions per facilitar les connexions entre els barris del Gòtic i de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, separats per la Via Laietana. En aquest sentit, es preveu la pacificació del carrer de Jonqueres i de la plaça d’Antoni Maura, entre altres actuacions.
Render dels dos actuals projectes de reforma que havien de transformar de nou la Via Laietana a partir de finals de 2020.
Autoria de les fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Autoria de l’article
