Bellvitge celebra 50 anys d’història Els habitants de Bellvitge s'hi identifiquen a causa de la seva lluita per fer-lo seu

La casualitat va voler que l‘11 de juny de l’any passat, data dels 55 anys de la inaugu­ració del polígon de Montbau s’inaugurés a la sala d’actes del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), l’exposició Bellvitge 50 años, commemorativa dels 50 anys d’existència d’aquest altre polígon situat a L’Hospitalet de Llobregat (0). La casualitat ha volgut, també, que l’encàrrec de fer aquest article em vingui en el moment en què estic començant a escriure un llibre que recollirà les experiències i coneixements de l’exposició que es va muntar per celebrar els 50 anys de Montbau i que es va mostrar a la sala d’exposicions del CAATEEB a principi de 2011. Per tot això, m’és quasi inevitable parlar de Bellvitge per comparació amb Montbau, dos barris que comparteixen algunes carac­terístiques però que es diferencien en la majoria d’elles, a pesar de ser, els dos, polígons d’habitatges concebuts a final dels anys 50.

El primer que tenen en comú és que són els únics (al menys fins on jo en tinc coneixement) que han celebrat amb actes de considerable importància els seus 50 anys d’existència. Això significa que els seus habitants tenen consciència de la importància que té on viuen, a tots nivells, social, urbanístic, arquitectònic, cultural, veïnal, etc… però ja els motius pels quals existeix una consciència de barri són diferents en un i en l’altre. A partir d’aquí, els dos polígons corren per camins diferents, sovint paral·lels, per trobar-se, només esporàdicament, en alguns punts comuns. Comencem aquests camins des del principi.

Tots dos polígons tenen el seu origen en el Plan de Urgencia Social de Barcelona, de 1958 desti­nat a resoldre, en el possible, la pèssima situació de l’habitatge a Barcelona que, ja abans de les més fortes onades d’immigració que va patir la ciutat, era un desastre absolut: escassetat d’oferta, preus inassequibles per a la majoria de la població, barra­quisme, etc… però aquí comença la bifurcació de les seves històries. Montbau, juntament amb el del Besòs, es donen a gestionar al Patronat Municipal de l’Habitatge, mentre que Bellvitge, conjuntament amb el de Cornellà es donen a promotors privats, que s’encarregaran de la construcció dels edificis edificis, però també del disseny del polígon i de la urbanitza­ció de l’espai públic. Aquest fet marcarà notablement les característiques del futur Bellvitge.

Punts de connexió Montbau-Bellvitge

Un altre punt en comú previ és que els dos estan en el seu inici lluny de tot teixit urbà. Aquesta carac­terística era comuna a la majoria del polígon ja que es buscaven terrenys que fossin barats d’expropiar. Tant Bellvitge com Montbau havien de ser ciutats en si mateixes i autosuficients. A Montbau això està clar des d’un principi, en el projecte original de Guillermo Giráldez, Xavier Subias i Pedro López Íñigo. Hi ha una plaça i una franja d’equipaments claríssima, que marquen el “centre” de la ciutat i on s’acumula bona part del comerç també. En canvi, al meu parer, Bellvit­ge es projecta, ja des del primer Pla Parcial, com una part del futur teixit de L’Hospitalet, en vertebrar-se no per a un centre sinó per a un eix viari que serà, en el seu moment, continuació de la Rambla Just Olive­res, el carrer més important de la vila. A part d’aquest parc lineal-avinguda –que finalment ha quedat en rambla– el primer projecte per a Bellvitge, redactat per Antonio Perpiñá, es basava en una composició paisatgística dels edificis sobre un abstracte tapís verd.

És cert que en un segon projecte dels arquitec­tes Antonio Perpiñá i Xavier Busquets hi havia una major densitat d’equipaments en un espai unitari, al centre del nucli, i a les dues bandes de l’avinguda-parc, però en la darrera modificació del pla urbà, realitzat ja només per l’arquitecte Juan Salichs, els equipaments es reparteixen per tot el barri i l’espai central inicial és fragmenta en espais de diversa índo­le, connectats alguns però molt poc articulats entre si, a causa –al meu parer– de què aquests espais no varen ser concebuts en si mateixos sinó només com el resultat, com un negatiu, de la part ocupada pels edificis.

També com a conseqüència de les diferències de promoció, a Montbau els espais urbans es varen construir amb els primers habitat­ges i una part dels equipaments s’anaren construint al mateix ritme que el barri creixia (1). En canvi Bellvitge, al ser d’iniciativa totalment privada, les inversions en tot allò que no es podia vendre es varen fer poste­riorment a la construcció i ocupació dels habitatges, a excepció d’algunes infraestructures prèvies. En l’excel·lent llibre que els arquitectes Sandra Bestra­ten i Emili Hormias, i el geògraf Manuel Domín­guez van editar en paral·lel a la commemoració de l’aniversari de Bellvitge (2) s’explica que la previsió d’equipaments i urbanització hi eren, amb un con­tracte en el qual s’obligava a la empresa promotora a dotar del serveis i urbanització als edificis a mida que es construïssin.

El que fallava -com sovint passa en aquest país– era el compliment de les lleis. En el llibre es documenta com l’Ajuntament de L’Hospitalet adverteix a la pro­motora que ha d’urbanitzar l’espai públic. Però les dificultats econòmiques de la època i la deixadesa, quan no connivència, de les autoritats amb les grans empreses del moment (si passa ara, què no hauria de passar en una dictadura) feren que no s’aconseguís un nivell d’urbanització acceptable fins a l’arribada dels ajuntaments democràtics, a mitjan dels anys 80.

Per aquests dos motius: falta d’equipaments i falta d’urbanització de l’espai públic, durant molts anys, els habitants de Bellvitge varen patir una sèrie d’incomoditats enormes i li varen donar al barri la fama (com sempre, poc exacta) de lloc incòmode, quan no perillós, i deixat de la mà de Déu. Mentre que Montbau era el polígon que s’aconsellava visitar als estudiants d’arquitectura, Bellvitge –i uns quants polígons més– representaven tot allò que no s’havia de fer en la bona praxi urbanística.

Tornant a la planificació i al disseny urbà, els camins dels dos polígons es tornen a separar. El pla inicial de Montbau, construït en la primera fase, era inspirat sobretot en les New Towns que els britànics cons­truïren a partir dels anys 50 i en la urbanització resi­dencial de la Interbau de 1958, al Tiergarten de Berlín. La modificació per a la segona fase s’inspirava en les recents experiències americanes de Bonet Castellana, portades a una escala molt més petita. En canvi els plans per a Bellvitge tenien com a referents models més antics i, curiosament, s’anava tirant enrere en el temps a mida que s’anaven modificant.

El primer Pla recorda també una mica al de la Interbau berlinesa però recorda més a les siedlungen (que vol dir colònies, en català) alemanyes de Gropius dels anys 30, en especial la Siemenstadt, també a Berlin. El segon Pla Parcial, de 1966, en el qual ja s’orienten la majoria d’edificis en un eix est-oest, pot recordar també propostes italianes dels anys 50 però ja el ter­cer i el quart Pla, amb els edificis molt més alts, són molt semblants a les propostes metodològiques de principis de segle XX (revolucionaries i radicals lla­vors, això sí) del mateix Gròpius i de Hilberseimmer. En realitat, els motius per inspirar-se en uns models tan antics de ciutat, posats ja en crisi aleshores per els urbanistes europeus, liderats per el Team Ten, eren més d’ordre pràctic que ideològic. Concretament, la ordenació en blocs lineals alineats i de grans dimen­sions sembla ser que es va fer per tal de simplificar, seriar i abaratir la construcció dels edificis.

 

 

La gran peculiaritat de Bellvitge fou una innovació tèc­nica que, com acabo de dir, fins i tot va remodelar la forma del barri: la prefabricació integral.

La innovació: la prefabricació

Montbau i Bellvitge, constructivament, segueixen per camins separats (3). Els edificis de Montbau es projecten i es construeixen per una gran quantitat de professionals, que aporten la seva visió personal i dife­renciada per a un mateix programa i exigències econòmiques, amb el qual les propostes constructives són diferents i variades, encara que el llenguatge arquitectònic sembli unificar-les més del que en realitat són. En canvi a Bellvitge, una sola empresa promotora, ICC (Inmo­biliaria Ciudad Condal) i una sola empresa constructora associada a la promotora tenen l’oportunitat de construir més de 8.000 habitatges de cop. Per mediació de l’arquitecte Xavier Busquets, es decideix la prefabricació total dels edificis. Per aquest motiu es refà el Pla Parcial per disposar els edificis en barres lineals més llargues, de 100 m de longitud, que optimitzen el treball seriat de les grues i en redueixen les cantonades i testers. I s’augmenta el nombre de plantes fins a 14, sepa­rant els edificis 35 m entre si. L’augment de plantes i reducció de superfície en contacte amb el sòl, a més, rendibilitza enormement els costosos fonaments per pilotis que el poc resistent terreny del delta obligava a emprar de totes formes.

La gran peculiaritat de Bellvitge fou una innovació tècnica que fins i tot va remodelar la forma del barri: la prefabricació integral

Com que la prefabricació es més rendible en grans sèries, els edificis d’habitatges només presenten, en un primer moment, dues tipologies i dues formes, la dels blocs lineals i la de les torres en alçada. Quant a la prefabricació, era feta a base de panells massissos de grans dimensions, de formigó armat, tant per a murs estructurals i de façana, com per forjats. En quant a les partions, aquestes també eren prefabricades però amb uns panells més lleugers compostos d’escaiola arma­da amb canyes que s’obtenien en les vores dels canals propers a la obra, solució que seria qualificada de sos­tenible i “de proximitat” si es proposés actualment!

Al llibre ja citat (2) s’explica que les experiències dels primers edificis feren modificar i perfeccionar els sistemes prefabricats, sobretot en les juntes entre panells, punt feble d’aquest sistema constructiu, i permeteren augmentar-ne la productivitat, assajant diversos sistemes d’industrialització i d’incorporació d’instal·lacions i d’acabats als panells.

Finalment, en els darrers blocs, els panells estructu­rals de murs i forjats són substituïts per un sistema d’encofrats desplaçables de grans dimensions, formi­gonats in situ, deixant per als prefabricats només els tancaments i les lloses d’escales. Amb aquest darrer canvi es va augmentar la velocitat de construcció de dos a quatre habitatges per dia: el doble!

Tal com va passar a Montbau, el sostre edificat pre­vist inicialment no es va esgotar durant els anys de major demanda i alguns edificis foren promoguts i construïts per promotores diferents a ICC. Així com a Montbau els darrers edi­ficis es varen aixecar amb molta posterioritat, en dues tongades, als anys 80 i als anys 90, a Bell­vitge els darrers edificis són de 1976-77 (4). Entre els darrers construïts, curiosament, hi ha dos edificis projectats per arqui­tectes que també varen interve­nir a Montbau, un per Amaro Tagarro i un altre per l’equip que va crear Montbau, Xavier Subias, Pedro López Iñigo i Guillermo Girál­dez. En tots ells, el seu aspecte, tipologia estructural i prestacions de confort són millors, es varià una mica la tipologia distributiva i, sobretot, incorporen els ascensors a cada replà d’escala i no al replà intermedi com ho feien les tipologies inicials.

L’ocupació

Finalment, parlarem del que dóna sentit a les ciu­tats, la gent. Primer que tot s’ha de dir que Bellvitge és molt més gran que Montbau. En el moment de màxima ocupació va tenir quasi 34.000 habitants i el 2014 en tenia 25.000. Montbau va tenir com a màxim 9.500 habitants i el 2010 n’eren 3.000. En segon lloc, Montbau va ser projectat no sols en els edificis sinó també en la població: els urbanis­tes varen planificar, i aconseguir, que les persones que anessin a viure a Montbau representessin un ampli espectre de la societat barcelonina de l’època, tant cultu­ralment com –dins d’uns límits– econòmicament.

Per a gestionar-ho es varen con­vidar a cooperatives d’habitatge a promoure cada un dels edificis. Com que les cooperatives esco­llides eren de caràcters diferents, amb això es tenia garantit un cert “tipus” d’habitant per a cada una d’elles. A Bellvitge es veu que també es va fer la venda dels pisos a tra­vés de cooperatives (5), sobretot per una cooperati­va promoguda per la mateixa empresa constructora-promotora del polígon, pel que no crec que hi hagués cap mena de selecció dels seus habitants. Al llibre Bellvitge 50 años. Historia de un barrio de l’Hospitalet. (2) es parla de què majoritàriament foren treballa­dors dels polígons industrials propers qui es varen establir al Bellvitge. En tot cas, l’habitant tipus inicial podria definir-se com a obrer més o menys qualificat i immigrat de fora de Catalunya mentre que a Montbau podríem definir-lo com a persona d’ofici o funcionari, amb origen meitat de fora i meitat de dins de Cata­lunya.

Per últim, el fet més important, per mi, com a arqui­tecte, i que ja he comentat al principi, és que tots dos col·lectius d’habitants coincideixen en tenir una consciència de barri molt arrelada, s’hi identifiquen i el defensen. Ara bé, com era d’esperar, els motius són diferents. A Montbau aquests sentiments venen de l’origen, en ser conscients els veïns de què vivien en un barri molt millor que la majoria dels seus con­ciutadans, mentre que a Bellvitge és tot el contrari. L’amor al barri bé de la lluita constant i contínua per a aconseguir millores a partir d’una situació desastro­sa: un barri en obres constants per haver-se fet durant deu anys, i per l’aportació contínua de runa per tal d’aixecar el nivell del terreny per evitar inundacions, amb uns espais públics poc projectats i no acabats d’urbanitzar fins fa pocs anys, amb lluites veïnals per aconseguir equipaments, transports i escoles, etc… els habitants de Bellvitge s’hi identifiquen a causa de la seva lluita per a fer-lo seu i millorar-lo en cada vic­tòria. El que estimen els veïns de Bellvitge és la seva pròpia obra.

 

Autoria de l’article