Rehabilitació del pavelló de Sant Salvador de l’Hospital de Sant Pau Arquitectura, ornament, sostenibilitat i altres delictes

El 2009 es decidí traslladar tota l’activitat assistencial del recinte històric de Sant Pau a un nou edifici. S’inicià llavors un minuciós projecte de rehabilitació del conjunt modernista per tal de convertir-lo en un centre de coneixement i espai de divulgació cultural. Ara ja fa quatre anys que es va reobrir al públic el conjunt modernista de Sant Pau, després d’un curós procés de restauració de vuit dels dotze pavellons que configuren el
conjunt.

Es tracta d’una intervenció sense precedents donada la magnitud i el valor patrimonial de l’espai: 45.280 m²; construïts, 19 edificis, 45.189 m²; d’espais exteriors (dels quals 15.000 m² són zones verdes) i 1 kilòmetre de vials soterrats que connecten els pavellons.

El pavelló de Sant Salvador es construí durant la primera fase de les obres de l’Hospital de Sant Pau (1902-1912). És aquí on podem trobar una declaració d’intencions de la resta del conjunt: una mena de pavelló embrionari. Està situat a l’avinguda central, entre els pavellons de Sant Jordi i el de Sant Leopold. Domènech i Montaner el va concebre com a pavelló de cirurgia per a homes amb l’estructura d’un pis i de planta semisoterrani de serveis. Després va passar a ser unitat coronària i, finalment, l’UCI i les Urgències.

Tot i que, a partir sobretot dels anys 50, el conjunt sanitari va començar a experimentar grans transformacions degut a les creixents necessitats d’espai, en general, aquest pavelló (sobretot els exteriors) s’havia mantingut bastant intacte a les modificacions i ampliacions durant el llarg del segle XX, excepte per alguns afegits a la façana nord del cos central, que ja es van fer desaparèixer amb la restauració inicial general del recinte.

El 1978 va ser declarat monument del Patrimoni Històric Artístic de Barcelona i el 1997, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El recorregut per arribar en aquest pavelló s’inicia travessant el pavelló de l’Administració, baixant a la sala hipòstila, traspassant els túnels subterranis que connecten els pavellons, fins a entrar al de Sant Salvador, que és el més proper de l’accés principal. De fet, va ser el primer que va entrar en funcionament el 1916.

Es tracta d’una intervenció sense precedents donada la magnitud i el valor patrimonial

La primera fase de rehabilitació del pavelló es va acabar el 2011 i consistí en la consolidació de les estructures i la rehabilitació de façanes i cobertes. Ara la rehabilitació interior per a la inserció d’un nou ús va finalitzar el passat mes de febrer de 2017.

Ambdues fases han estat executades pel mateix equip 2BMFG Arquitectes, encapçalat per Carles Gelpí com a director de l’obra, Vicenç Font com a director de l’execució i coordinador de seguretat, Pere Galceran de Natur System com a constructor i l’Ignasi Cristià i Daniel Venteo en l’apartat museogràfic incorporats en la segona fase.

La identitat de l’edifici resideix en l’ornament
Louis Sullivan

La redempció de l’ornament

Amb base a un Pla Director realitzat entre 2006 i 2008 dirigit per Xavier Guitart i Francesc Asarta, es van definir uns criteris de rehabilitació
comuns per a tots els edificis del conjunt modernista. També es va constituir una Mesa de Patrimoni formada per representants de la gestió del Patrimoni de la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, establint-se uns criteris bàsics d’intervenció per:
• Garantir una rehabilitació arquitectònica de qualitat
• Fer del Recinte un model de sostenibilitat energètica
• Incorporar les noves tecnologies per a convertir la restauració en un model de referència.

Així doncs, el pavelló de Sant Salvador parteix, en la seva intervenció, d’una doble voluntat: per una banda, recuperar els valors artístics i patrimonials del pavelló, al mateix temps que incorpora les millores tecnològiques necessàries per a fer-ho més sostenible des d’un punt de vista energètic, en l’ús dels materials, en recursos i en confortabilitat.

Amb el primer objectiu, s’han recuperat els espais originals, buidanttot allò heretat del seu anterior ús com a hospital (forjats intermedis, divisòries interiors, etc.), amb una restauració tant a nivell estructural com a nivell ornamental.

No es tracta de què l’arquitectura contemporània introdueixi ornamentació supèrflua, sinó, que recuperi els ornaments originals, per tal que l’arquitectura modernista llueixi en tot el seu esplendor. Es redimeix l’ornament domenequià donat que forma part essencial d’aquesta arquitectura que no seria la que és si es desfés de tota aquesta meravellosa ornamentació: l’ornament no és delicte.

Un drac sense delicte escenifica Domènech i Montaner

La intervenció museogràfica es va dur a terme en col·laboració amb l’escenògraf Ignasi Cristià. A la planta baixa (semisoterrani) ens rep una instal·lació més o menys convencional, consistent en tota una sèrie d’expositors verticals i horitzontals, que ens conviden a fer un recorregut perimetral per l’espai, prenent consciència, al mateix temps, de la pròpia arquitectura, més enllà d’allò que els panells ens mostren, que és la historia de l’hospital i la seva relació amb la medicina.

Quan pugem a la planta primera, ens espera una sorpresa, un fet inesperat: una instal·lació-drac protagonitza l’espai (tot i mantenint l’espai intacte, sense malmetre’l ni tan sols tocar-lo), una estructura que s’acosta més a una escenografia furera (tipus Fura dels Baus) o a un element de mobiliari urbà made in Miralles, que a un element de mobiliari d’interior: la recreació actualitzada d’un drac, un element característic de la iconografia catalana també molt tractada i revisada pels modernistes.

El drac aglutina tots els elements d’il·luminació, els continguts expositius i totes les instal·lacions d’aquesta planta. Les connexions tècniques van totes soterrades, totalment invisibles (és una de les premisses bàsiques de la intervenció): l’espai és veritablement molt màgic al mateix temps que manté intacte l’interior del pavelló.

L’estructura és metàl·lica i conté una mena d’escames que són fotografies dels detalls arquitectònics de l’arquitectura de Domènech més representativa, amb textos explicatius, projeccions, audiovisuals i reproducció de documents, on tot plegat compon un relat museístic molt ric i recorre els aspectes principals del perfil de Domènech i Montaner: l’erudit, l’arquitecte i l’ideòleg.

El seu simbolisme és ambivalent. Per una banda, fa referència a la mateixa ornamentació escultòrica de l’hospital, on trobem repetida aquesta figura. També a la mateixa arquitectura modernista que també introdueix la seva presència: la casa Ametller, la Casa Lleó Morera, el Palau Montaner, el Castell dels tres Dragons, la Fàbrica Casarramona, la Casa Serra, el Palau Baró Quadras, la Casa de les Punxes, la Casa Batlló i un llarg etcètera. No és anecdòtic per tant, que l’element expositiu en faci ús d’aquesta figura tant present en el Modernisme català. Per altra banda, també s’ha associat la figura del drac a la malaltia i tractant-se d’un hospital, el drac ens recorda l’eterna lluita de l’home envers la seva supervivència.

Drac era el lema del projecte, el símbol de l’au fènix pren aquí la forma d’un drac, una figura amb certes referències a l’eufòria cultural del catalanisme. Un moment molt adequat per a recordar-ho.

Fotos dels dracs d’altres arquitectures modernistes a la ciutat de Barcelona

A l’agrupació d’homes d’idees socials avançades, potser més que a tots nosaltres, els serà donat, en moments propicis de renovament, alçar la
personalitat catalana al goig de plena autonomia i en nom d’ella imposar ordre i inspirar unió a tots els catalans
Domènech i Montaner

Sostenibilitat: un continu des del projecte domenequià fins a les actuals tecnologies

El recinte modernista de Sant Pau és el primer cas en el món de Patrimoni de la Humanitat que assoleix la certificació LEED en la categoria de “barri”. La seva rehabilitació s’ha certificat amb la categoria de Neighborhood Development (barris existents). D’aquesta categoria només hi ha quatre casos en el món, cap d’ells a Europa i cap altre en un espai Patrimoni de la Humanitat. L’obtenció d’aquesta certificació té especial rellevància, tenint en compte la singularitat del recinte.

S’ha aconseguit (amb gran esforç) la total integració de les installacions en els sistemes constructius per tal de minimitzar l’impacte de la intervenció sobre els elements patrimonials que es volen conservar i respectar al màxim. S’han intentat (i s’ha aconseguit) mimetitzar totes les sortides i elements finals de les instal·lacions amb la pell interior de l’espai.

Sempre s’han implantat sistemes d’instal·lacions més sostenibles, seguint amb la filosofia de Domènech, que ja preveia, amb la mateixa arquitectura, uns sistemes eficients energèticament. S’ha aplicat geotèrmia, aerotèrmia, reducció del consum elèctric i del consum d’aigua, així com la introducció d’un sistema de gestió integrat, que permet el control tècnic i el consum a través d’un nou software.

Mentre museïtzar-ho tot és tendencia….

Som testimonis en les darreres dècades d’una tendència clara a museïtzar-ho tot: paisatges, zones industrials, arquitectures patrimonials, etc. Cada vegada més habitem en un museu sense parets on tot s’uniformitza estèticament. Reinterpretar el patrimoni davant de la seva museïtzació no hauria de ser gens difícil: només cal defensar l’ús del quotidià, els nous usos, uns altres usos, davant del rendiment turístic i la museïtzació de tot el que ens envolta, renovant els límits de l’arquitectura i les seves possibilitats de vida.

El cas de Sant Pau és una evidència de què el nou ús del conjunt ajuda a què el recinte de Domènech i Montaner llueixi més tot i que amb el seu
ús originari. Però a l’antic Hospital de Sant Pau, trobem nous hostes. La seva transformació en un nou campus d’innovació i coneixement ha anat reunint, de moment, els següents: Institut Forestal Europeu, la Global Water Operators Partnership Alliance,Bipp-Hub, Barcelona Health Hub i SCP/RAC. El programa de Perfils de Ciutats Resilients d’Unhabitat; l’organització Mundial de la Salut, etc. Aquests són uns quants dels organismes que ocupen alguns dels pavellons rehabilitats.

El pavelló de Sant Salvador té la missió de ser un espai divulgatiu amb una doble tasca: per una banda, acull un espai cultural en planta baixa, on s’aprofundeix en la història de l’hospital i la seva relació amb la medicina. A la planta primera, en canvi, es mostra la figura de Domènech i Montaner i el Modernisme. La primera projecció sobre pantalla panoràmica situa al visitant en els continguts expositius que s’anirà trobant a tot l’edifici.

Així doncs, tot i que és inevitable que l’arquitectura dels pavellons recuperats sigui una mostra directa de sí mateixa, acull altres usos ben
actuals i fa que l’usuari no se senti observador aliè a l’arquitectura, sinó partícip de la mateixa.

Si analitzem les obres de Domènech i Montaner, en trobem d’altres que han mantingut el seu ús original (grandiós!) com podrien ser el Palau de la Música Catalana, o l’Institut Pere Mata de Reus. D’altres, com l’Editorial Montaner i Simón (actual Fundació Tàpies), casa Fuster (actual Hotel Casa Fuster), o el propi recinte de Sant Pau, que han evolucionat, emprant la seva arquitectura en funció d’altres usos actualitzats que fan que es mantinguin vius i, importantíssim, no museïtzats exclusivament.

L’arquitectura desperta sentiments en l’home.
Per tant, la tasca de l’arquitecte, és fer aquests sentiments més precisos
Adolf Loos

Condicionament interior del Pavelló de Sant Salvador

El recinte històric de Sant Pau inclou 8 pavellons centrals força anàlegs compositivament i funcionalment, els uns amb nom de sants i els altres
de santes, articulats simètricament, 4 a cada costat d’un eix central que constitueix un passeig de lleure en superfície i per sota un corredor de serveis i subministraments soterrat. A l’extrem de baix, el conjunt queda delimitat per un altre edifici entravessat, de manera que la seva implantació absorbeix el desnivell entre la rasant del carrer i el pendent ascendent de la parcel·la. Allí es produeix l’accés mitjançant unes escalinates exteriors que ascendeixen fins a l’entrada principal situada a nivell de la planta 1 en línia amb l’esmentat passeig central. A part, en el lateral, existeix un altre accés secundari a peu de rasant que condueix al túnel soterrat i deriva cap a la planta baixa de cadascun dels pavellons.

El pavelló de Sant Salvador és el primer edifici que es troba, en l’extrem sud-est. Consta d’una nau de planta diàfana de 2 nivells. Anteriorment, el 2011 s’hi havia realitzat una intervenció de consolidació estructural de l’estructura, murs de càrrega, cobertes, eliminació de sostres afegits, i rehabilitació de façanes, unes actuacions que han permès la preservació dels edificis mentre es determinaven els nous d’usos. L’obra recentment executada ha consistit en les operacions de rehabilitació i condicionament interior per a destinar-lo com a espai explicatiu del recinte modernista de l’hospital i de l’obra de Lluís Domènech i Montaner. El projecte inclou també el desenvolupament i integració del projecte museogràfic i expositiu. El criteri d’intervenció ha estat retornar a l’aparença i configuració de l’obra original, actualitzant les exigències normatives i de confort actuals i assolint una certificació LEED de sostenibilitat. Cal indicar que es tracta d’un edifici catalogat amb Nivell de protecció A: Bé cultural d’interès nacional, 1978, declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO, 1997.

Revestiment ceràmics i reforç de voltes i paraments

L’edifici conforma uns grans espai centrals al llarg de tota la nau: a planta baixa de 383 m2, vora 5 m altura, de 8.80 m d’ample amb finestrals a dues bandes i que enllaça directament amb el corredor central. La planta 1 conté un espai anàleg més solemne encara,- atès el desenvolupament de les voltes i finestrals de façana amb una altura central de l’ordre de 7 m, on s’hi allotjarà un singular element expositiu que simula una escultura
d’un drac, figura adoptada per conformar la imatge icònica del pavelló.

Durant l’obra s’ha dut a terme una completa restauració dels revestiments interiors de sostres i paraments retirant o reforçant les peces de tots els enrajolats existents. Ha calgut destriar les peces malmeses, recuperar les peces bones, fabricar, i reposar amb noves peces anàlogues
un cop reforçats els elements de suport. A les voltes de sostre ha calgut fer un estudi detallat del procés d’intervenció per a cada zona, particularitzant l’estudi dels tractaments per als elements ornamentals i els diferents reforços estructurals a executar en voltes, murs, llindes i arcs. Al sostre de primera planta es descobreixen tots els nervis metàl·lics que atiranten les voltes a fi de reforçar-los i protegir-los. Al sostre de terra de la planta 1 s’efectua també un reforç de les jàsseres metàl·liques transversals al llarg de tota la nau i uns reblerts de la volta amb arlita. En els cossos extrems es reforcen murs portants, llindes, arcs, i sostres amb nova capa compressió alhora que es reconstrueix una
nova estructura per a l’escala i replans intermedis.

Simultàniament s’han restaurat els elements singulars com les peces ornamentals de paraments, l’escala de volta catalana, les columnes de pedra rosada amb capitells, les xemeneies de ceràmica, o la llanterna. S’han emprat morters de calç aèria, procurant evitar l’ús de ciment portlant per seguir un criteri de coherència en la restitució dels sistemes i materials originals.

Ha calgut destriar les peces malmeses, recuperar les peces bones, fabricar, i reposar amb noves peces anàlogues

Integració d’instal·lacions

Per a les instal·lacions s’han aprofitat amb astúcia les característiques intrínseques de configuració dels espais i cavitats per integrar traçats i conformar fluxos d’aire per convecció que assoleixin les renovacions necessàries, procurant minimitzar les velocitats d’impulsió perquè encaixin dins del rang de confort. Sota la solera de planta baixa s’excaven rases per allotjar conductes d’aire, els equips se situen en la cambra sota coberta penjats d’estructures auxiliars, i s’aprofiten les xemeneies existents de coberta per a l’extracció d’aire.

La instal·lació incorpora recuperadors entàlpics, sistema free-cooling, i complementa un terra radiant sustentat mitjançant el sistema de geotèrmia del recinte. Tot integrat en un sistema integral de control i gestió.

La il·luminació es defineix amb llumeneres tipus LED gestionades mitjançant un sistema de control DALI (Digital Addresable Lighting Interface), amb ús de sensors de moviment i presència, i equips d’alta eficiència.

Transposició al pressupost

Dues consideracions respecte de l’organització i direcció dels treballs: a la complexitat pròpia de l’obra s’hi ha sumat una enrevessada estructura de gestió d’una operació de rehabilitació i posada en servei que engloba tot el recinte històric, alhora que s’intervé sobre un edifici sotmès a estricta fiscalització administrativa i dels organismes de patrimoni, sovint difícils de concordar amb els aspectes econòmics, organitzatius, i tècnics de l’obra. D’altra banda, per a l’execució de l’obra ha estat necessari confiar en una empresa adjudicatària amb experiència, coneixement, i capacitat per aportar els industrials i artesans especialistes en els oficis que intervenen en la restauració patrimonial, i comptar amb la solvència de l’equip director per acoblar els diferents agents i compaginar totes les contingències tècniques i administratives.

La lectura del pressupost mostra la transposició de costos dels treballs constituents d’aquesta fase d’obra de condicionament, acabats i instal·lacions, sense considerar per tant les intervencions anteriors de consolidació estructural, façanes, cobertes, exteriors i infraestructures comunes d’instal·lacions.

Es tracta d’una intervenció parcial en què no s’adiu tant una lectura comparativa o percentual entre capítols, sinó una interpretació de les ràtios de cost unitari de cadascun dels treballs referits.

A la complexitat pròpia de l’obra s’hi ha sumat una enrevessada estructura de gestió

La tipologia de la intervenció representa un repartiment de 2/3 del pressupost per als treballs d’obra i 1/3 per als d’instal·lacions. Si bé en la taula resum es desglossen tots els subcapítols, en els gràfics es transcriu només l’agrupació de capítols per facilitar la identificació de costos. S’han sumat els conceptes d’obra i d’instal·lacions relatius a S&S (2,17%), residus (1,51%), i CQ (1,11%), amb l’objectiu de visualitzar el cost complet d’aquests conceptes.

Per a una anàlisi més entenedora s’ha elaborat un gràfic amb apilament de capítols ordenats conforme el seu cost relatiu que mostra de forma explícita la distribució del pressupost. Així expressat en destaca la rehabilitació dels revestiments, que significa 1/4 part del pressupost i una repercussió de 218€/m2. Seguit i fregant 1/8 fracció del pressupost es situen els treballs corresponents a acabats amb una ràtio de 98€/m2, instal·lacions elèctriques amb 103€/m2, i clima amb 93€/m2. La resta de capítols tenen una incidència menor. La ràtio total de la intervenció representa 854€/m2.

Arxiu fotogràfic

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A més a més

Autoria de les fotos: Chopo i Robert Ramos

Autoria de l’article