Fa set anys, en aquesta mateixa secció, abordàvem l’estat de la qüestió de la Zona Zero de Nova York: Zona Zero, es perfila un nou Manhattan. Ja han passat setze anys d’aquell 11 de setembre que ocasionà una gran ferida en el teixit de Manhattan i un punt d’inflexió en la consciència mundial. Efectivament, un nou perfil de la ciutat ja és una realitat, definint-se la nova identitat de la Zona Zero al lloc de la gran petjada del desaparegut World Trade Center. El repte de com abordar un projecte d’aquesta magnitud, operant amb la memòria i la sensibilitat d’una ciutat, no està resultant gens fàcil: l’escala emocional del projecte és elevada. Calia equilibrar la memòria de la tragèdia amb la necessitat de mirar endavant i fomentar un barri vibrant i dinàmic. Daniel Libeskind va redactar el pla director per organitzar el conjunt. De la proposta inicial, s’han perfilat alguns aspectes i s’han produït alguns canvis de rumb.
Es va decidir dedicar la meitat de la superfície (del total dels 64.000m2 ) a espai públic, definit pel Memorial Park i el Museu del Memorial; la construcció d’una torre d’oficines amb alta tecnologia i construcció sostenible; l’obertura d’un tram de carrer de 61 metres de carrer i vorera de Greenwich street (tancada des de 1960); dues noves instal·lacions públiques; una nova i icònica estació de transport; i un centre d’arts escèniques.
Una solució molt encertada: arquitectura i silenci
L’estudi de Libeskind s’ha coordinat amb l’autoritat portuària de Nova York i Nova Jersey, La Corporació de Desenvolupament del Baix de Manhattan, la Ciutat de Nova York i els arquitectes dels edificis individuals. Els elements, finalment, han quedat definits de la següent manera:
1. Memorial Park (Dues fonts Memorial: Reflecting absence)
Les dues fonts són obra dels arquitectes Michael Arad i Peter Walker. Són les petjades de les desaparegudes torres bessones, generant dos grans buits on una constant circulació d’aigua convida a la reflexió i la memòria de les víctimes de l’atemptat de l’11S. Estan situades exactament al lloc que ocupaven les torres i s’han envoltat de 500 arbres, com a símbol de vida i renaixement.
Les fonts, d’una fondària de 9,1 metres, estan recobertes amb panells de bronze on s’inscriuen els noms de les 3.000 víctimes que van morir en els atemptats de l’11 de setembre de 2001 i en l’atemptat de 1993. Cadascun d’ells pot ser localitzat mitjançant un sistema electrònic i una aplicació per a smartphones. Les fonts, d’una fondària de 9,1 metres, estan recobertes amb panells de bronze on s’inscriuen els noms de les 3.000 víctimes que van morir en els atemptats de l’11 de setembre de 2001 i en l’atemptat de 1993. Cadascun d’ells pot ser localitzat mitjançant un sistema electrònic i una aplicació per a smartphones.
Es van inaugurar l’11 de setembre de 2011.
2. Museu Memorial
Obra de l’estudi Snohetta i Davis Brody Bond, aquest museu recull la memòria gràfica i física dels atemptats de l’11S. Es preveia inaugurar juntament amb les dues fonts, però no va ser possible, i finalment es va fer el maig de 2014.
3. Torre One World Trade Center (Freedom Tower)
L’edifici més alt de Nova York és l’element principal del conjunt. És obra de l’estudi Skidmore, Owings&Merill i es va inaugurar el 3 de novembre del 2014. Es tracta de l’edifici més alt dels Estats Units i el sisè més alt del món. Té 104 plantes, amb una alçada de 541 metres (1.776 peus, que coincideixen amb la xifra de l’any de declaració de la independència dels Estats Units). La primera pedra es va posar el 4 de juliol de 2004, coincidint amb el dia de la independència del país (tot són referències patriòtiques) i les obres no començaren fins al 2006.
La torre s’inicia amb una base quadrada i a mesura que augmenta en alçada es converteix en octògon (girant 45º), rematant-se de nou en forma quadrada. El resultat en les façanes, són 8 triangles isòsceles. Quant a mesures de seguretat, l’edifici es formalitza amb una base fortificada amb murs de 91 cm de gruix de formigó reforçat, tres línies d’escales de gran amplada, una línia d’escales exclusivament per a bombers, ascensors, sistemes de ruixat i filtres químics i biològics en els conductes de ventilació. El fet d’aquest reforç ha estat criticat per alguns que han suggerit que la torre reflecteix més aviat un sentiment de por en comptes de llibertat, fins i tot batejant-la com The Fear Tower. Conté 80 plantes dedicades a oficines i un terrat situat a 417 metres d’alçada que acull el nou mirador de la ciutat. Els ascensors només triguen 60 segons en arribar a la planta 102.
El nom es va canviar el 2009 per One World Trade Center. Tot i així, Freedom Tower té més èxit entre els newyorkers.
4. Torre Two World Trade Center
Inicialment, el projecte fou adjudicat a l’arquitecte britànic Norman Foster, però posteriorment, el 2015, es va readjudicar al jove arquitecte danès Bjarke Ingels en una operació de gran polèmica.
5. Torre Three World Trade Center
Es tracta d’un projecte de l’arquitecte Richard Rogers i té una alçada de 329 metres, la tercera torre més alta del conjunt.
6. Torre Four World Trade Center
Dissenyada per l’arquitecte japonès Fumihiko Maki, la quarta torre del conjunt és un edifici amb una presència discreta, però digne, segons les paraules de Maki. La torre es va inaugurar, amb un permís temporal, el novembre de 2013.
7. Oculus Station
La nova estació de transport, projecte de l’arquitecte espanyol Santiago Calatrava, és potser l’element més polèmic del conjunt donats els canvis de calendari i de pressupost. Són molts els noms i les definicions populars que han batejat el projecte del valencià: alguns mitjans com The New York Times el definia com “una nova atracció per a selfies”; altres, com “les ales d’una au fènix que reneix; una espina de peix; una obra inspirada en les clàssiques estacions de Grand Central o Pensilvània; l’esquelet d’un dinosaure, des de l’exterior (fins i tot, s’ha sentit el nom de “calatrasauri”). Té la superfície interior d’un camp de futbol, sense ni un sol element estructural entremig, un espai totalment diàfan que dóna sensació d’espai catedralici. Calatrava construeix aquesta catedral cívica on conclouen el path (tren de Nova Jersey), onze línies de metro i el ferry de Staten Island.
Des del seu interior, i entre una escletxa de vidre central, es divisa la Freedom Tower. Aquesta escletxa estava pensada per obrir-se cada 11 de setembre, deixant entrar els rajos solars justament a l’hora en què va caure la segona torre. Però, per temes de pressupost (ja s’havia sobrepassat per molt l’inicial) no ha estat així. L’edifici contrasta molt amb la fermesa i la directriu vertical dels edificis de l’entorn. Una peça singular, si més no. En el gran vestí- bul monumental (al qual s’accedeix per un porta poc representativa) s’han instal·lat els comerços més exclusius: una gran botiga.
Liberty Park
S’acaba d’inaugurar recentment un nou parc elevat a l’estil del conegudíssim High Line, des del que es podrà contemplar la plaça del memorial del 11S des d’una nova perspectiva.
Aquest petit oasi verd s’eleva 7 metres sobre el nivell del carrer i es situa on abans es trobava l’antic edifici del Deutsche Bank, incloent diverses passarel·les, bancs i arbrat. També conté un gran jardí vertical anomenat Living Wall, compost per 826 tipus de vegetació, així com un arbre jove recollit del castanyer que va créixer en el pati de la casa d’Anna Frank a Amsterdam.
Detalls de l’Oculus Station i vista del procés d’obra del Liberty Park
Controvèrsia conceptual dels inicis: L’opció de la reconstrucció
En el taulell d’una ciutat, quan falla una peça, la inèrcia immediata tendeix a reomplir el buit sense pararse a pensar que el residu és més valuós que l’objecte. La sensació però, és de que res físic pot suplir el preexistent: es va pensar en un arc de triomf, un temple, un tòtem… i es va iniciar tota una profunda reflexió des de l’arquitectura. Es va organitzar un moviment no oficial anomenat The Twin Towers Alliance, amb la voluntat de reconstruir les torres desaparegudes. Es van recollir més de 7.000 signatures recolzant la reconstrucció.
Donald Trump va proposar dos edificis bessons que s’anomenarien World Trade Center Phoenix: el disseny seria similar al de les torres bessones, però més altes, amb més mesures de seguretat i obertures més grans. L’element però, que més s’identificava amb el major poder d’evocació i el més sublim i respectuós memorial a les víctimes era el buit. I aquest serà l’element més poètic del conjunt coordinat per Libeskind: les dues fonts que ocupen l’emplaçament exacte de les dues torres bessones. Una solució molt encertada, crec: arquitectura i silenci.
Polèmica de la Mesquita de la Zona Zero
La idea del poderós empresari immobiliari Sharif El-Gamal de construir una luxosa mesquita en el 51 de Park Place, es transforma (per pressions polítiques i socials) finalment en un gratacels de vidre que allotjarà habitatges d’ultraluxe. El 2010, el promotor anunciava la seva intenció de construir una mesquita en el centre de Manhattan, a pocs metres del Wold Tarde Center. ‘La mesquita de la Zona Zero’, així es va batejar per la premsa. Ben aviat va causar una gran polèmica donat que els americans ho van percebre com una gran ofensa (pel fet de construir un temple musulmà a pocs metres del focus on el grup terrorista Al Qaeda, en nom d’Alà, matés més de 3.000 persones i deixés més de 6.000 ferits).
Finalment, Sharif El-Gamal s’ha decidit per canviar el full de ruta. Ara, Manhattan tindrà un nou gratacels en el número 51 de Park Place aquest 2017. Un gratacels de vidre de 203 metros d’alçada. Té previst que el preu mitjà per apartament arribi al milió d’euros. El futur gratacels tindrà 70 pisos i ha estat dissenyat per l’arquitecte Michael Abboud de l’estudi d’arquitectes neoyorquins SOMA. El gratacels reservarà diversos dels seus pisos per a oficines i en la planta baixa i les primeres plantes hi haurà un centre comercial de luxe.
El cert és que més enllà de controvèrsies, Estats Units és un país lliure on la llibertat religiosa és (almenys ho era fins fa poc) un fet. És més, l’alcalde de Nova York es va posicionar respecte a la polèmica sorgida arran de la Mesquita de la Zona Zero i va dir que negar als musulmans el dret a construir una mesquita a prop del lloc del World Trade Center soscavaria els valors d’Estats Units i danyaria la seva imatge.
Turisme amb encant i respecte zero
Com ja dèiem fa set anys, la Zona Zero va esdevenir, també dels del minut zero una parada obligada per a qualsevol turista. És tan turísticament imprescindible com ho són Times Square, l’Empire State Building o l’Estàtua de la Llibertat. Tant o més cèlebres com foren en el seu moment les torres bessones, ho han estat les seves cendres i el seu record.
La Zona Zero s’ha convertit en un centre de pelegrinatge i leitmotiv de records variats com ara samarretes, tasses, paraigües, imants… (vergonyosament morbós. Tot i que no afegiré cap comentari, no hauríem d’estar orgullosos d’aquest fet, un negoci amb respecte zero).
Així doncs, des del buit i el silenci de les fonts, el respecte, l’homenatge serè… a la fireta més poc agraciada i morbosa dels souvenirs i el negoci a costa de la desgràcia. Per altra banda, el contrast entre l’extravagància de l’arquitectura i el propòsit al que serveix, monuments a egos creatius que celebren el poder de la construcció. A la ciutat on l’esma mai descansa, tot segueix el seu curs.
Conjunt de souvenirs entorn la Zona Zero
Autoria de les fotos: Cristina Arribas
Nota de l’editor
Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 352 de maig de 2017
Autoria de l’article
