“Paisatge: vista d’un indret natural“ Diccionari General de la Llengua Catalana
“Parte de un territorio que puede ser observada desde un determinado lugar” Diccionario de la Real Academia Española
En la definició de paisatge queda integrat i com a element imprescindible, l’observador. No hi ha paisatge, doncs, sense la mirada, la vista.
Els miradors han estat, al llarg de la història, punts estratègics de trobada visual amb la natura. Han anat transformant-se, des de la seva total integració en el paisatge (o, directament des del mateix paisatge) fins al seu lluïment com a tals. Noves propostes ofereixen sensacions i experiències vertiginoses en contra de la integració en la bellesa natural del paisatge. Sembla com si l’experiència directa d’aquest es supedités per la seva contemplació visual, més distant, una mirada en certa manera més superficial i que concedeix al paisatge un cert caràcter més pla, tot transformant-lo en una imatge. El mirador construït situa a l’observador en un punt concret tot proposant-li: “situa’t aquí i mira això”.
Un punt elevat d’un accident geogràfic, el cim d’un edifici o construcció monumental, una infraestructura elevada, l’eixamplament d’una carretera panoràmica… tots, amb un mateix objecte: constituir un element singular des d’on observar una vista paisatgística destacable i concreta.
Com mostren les postals anteriors (fig. 2-7), el procés d’observar el paisatge natural des de la nuesa de l’home (l’home davant de la immensitat de la natura) en una visió romàntica de la relació home-paisatge, on la persona esdevé un ésser ínfim enfront la natura sublim, evoluciona per a convertir-se en una relació de la persona que observa un nou paisatge construït, més urbà, o, en cas d’observar igualment un entorn natural, ho fa sempre a través d’un element construït i artificial com és el mirador. L’artifici portat al límit dóna lloc a escenes amb encant i romanticisme zero (fig. 8)
L’usuari, des del mirador, domina i ordena visualment el paisatge, mateixa estratègia que fonamenta nombroses propostes d’obres de Land Art.
Per exemple, Sun Tunnels (Mckee, 2011), de l’artista americana Nancy Holt, es va concebre com a mirador i va permetre que a través d’ella, es dominés el vast espai que l’envolta. L’obra condensa la immensitat del desert, atorgant escala a un paisatge que, sense ella, seria visualment, i mentalment, inabastable.
A la 2a Biennal Andorra Land Art del 2017 es presentaven també algunes propostes en aquesta línia, com per exemple, el Mirador cardinal, de Dani Torres, un cas on el mateix element-mirador introdueix diversos punts de vista possibles.
Contemplar el paisatge des de miradors
Una de les formes contemporànies de contemplació dels paisatges urbans i rurals és a través dels miradors. Els miradors són aquells punts enlairats des dels quals la ciutadania pot gaudir d’àmplies panoràmiques i fomentar valors com el de la contemplació. Aquests espais privilegiats ens sedueixen, estimulen i, evidentment, ens fomenten l’estima pels paisatges, i al mateix temps són indrets on es poden experimentar sensacions de plaer, eufòria o tranquil·litat. Alguns també fan una funció de paisatges refugi, on les persones busquen retrobar-se a si mateixes o on, simplement, es puguin evadir de la pressió amb la que viuen, i abraçar el recer o el silenci. No es tracta, doncs, d’una contemplació merament visual, sinó també sensorial, emocional i vivencial.Els catàlegs de paisatge que ha elaborat l’Observatori del Paisatge de Catalunya han identificat 550 miradors, localitzats eminentment en llocs elevats, accessibles, amb major amplitud escènica, i amb vistes atractives i variades que permeten copsar tots els matisos dels paisatges a diferents escales: cims, turons, cingles, edificis públics de les ciutats, places, cementiris, muralles, torres, fars, marges de les carreteres i autopistes o, a vegades, un simple banc per asseure’s. Alguns d’aquests punts d’observació del paisatge inclouen mitjans explícits per a la interpretació dels paisatges, sobretot plànols, mentre que en d’altres l’essència de cada paisatge i el seu significat es poden induir a través del coneixement, l’experiència i la mirada de cada persona.
Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya
Miradors per a contemplar… i ser contemplats
A banda de pensar en el disseny d’un mirador des d’un punt de vista eteri i teòric (integració en el paisatge, poètica d’observar, experiència), cal remarcar, que, a la pràctica, el mirador requereix (o es pretén com a imprescindible) de tota un sèrie de premisses pràctiques: senyalització, mapes i taules interpretatives, aparcaments, seients, papereres, i fins i tot, en alguns casos, bars, restaurants i, com no, botigues.
El mirador és “el lloc” elegit per a observar el paisatge, però com podrem veure, amb un gran nombre d’exemples, és molt més que això. Trobem una gran varietat d’elements, escales, protagonismes, contextos… Miradors urbans, panoràmics, en rutes ornitològiques, de vinya, en paisatges naturals… Un ampli ventall que segueix vigent. Es segueixen construint miradors arreu.
Fa uns mesos, l’Ajuntament de les Borges inaugurava el Mirador del Castell Alt, amb vistes sobre la Vall de Femosa. Es tracta d’un element de poca entitat constructiva i que consisteix en una plataforma amb barana, que emmarca visuals sobre la Vall, des de la carrerada. Consisteix en un pla format per relliga, recolzat en una estructura metàl·lica que és tancat amb barana a la banda septentrional i té un marc per donar èmfasi a la seva presència en el paisatge.
El marc
La manera de mirar les formes de la natura i els afanys dels homes que l’han transformat converteix el territori en paisatge: esdevé doncs, com diu el Xerric una suma d’imatges mentals i percepcions dels sentits (…) que ens explica com a éssers en el món i baules de la cadena del temps que l’han modelat i conformat.
A diferència de Puiggròs o Arbeca que són pobles de turó, les Borges, com Almacelles, és poble de vessant a la solana. La vila primitiva es va situar al pas de la carrerada que en aquest punt esdevé camí de carena. Segurament en aquest lloc o ben a prop hi degué haver la porta del cap de vila, encara que se n’ha perdut la memòria.
El paisatge de la ciutat les Borges és l’encontre on comença l’horta i acaba el secà, és el lloc on el canal d’Urgell es fa presència lacerant de la diferenciació del camp obert. Bon lloc per entendre un país de menestrals i pagesos humils, tres-cents anys de conreu racional de l’oliva i cent cinquanta de la transformació del reg. Aquí es replega la topografia i el pas del canal és obligat, fet que es nota perquè s’hi ajunta el tren que ha de passar pel mateix indret; al voltant veiem com s’hi han anat estratificant els treballs i els dies (l’esquema adjunt n’és un resum). Per tot plegat és escaient suggerir-li, al vianant, aquesta mirada.
El marc suggereix un punt de vista que passejant no se’ns suscitava; la idea del marc no és nova (abans de què a Lleida ens fessin mirar la Seu des de l’altra banda del riu, Luis Peña Ganchegui, a Oiartzun, ens proposava la mirada alterna des de dins o des de fora de la tàpia del cementiri) i probablement altres la repetiran fins que s’esdevindrà un recurs plàstic generalitzat i tòpic –i en aquesta perspectiva, per tant, em plau d’avançar-ne el caràcter humil.
Lluís Guasch Fort, arquitecte municipal de l’Ajuntament de les Borges
Trobem , per exemple, a casa nostra, Miravinya, un conjunt de miradors dels paisatges del vi: La Cadira, la Bardera, el Circell, Sant pau i Balcó del Penedès, són els 5 miradors que configuren la ruta Miravinya. Un itinerari per fer en cotxe i que permet conèixer part de la geografia de l’Alt Penedès (més enllà de la vinya, es poden contemplar castells, molins, ermites o monestirs).
Trobem exemples també on una mateixa i única peça és traslladable i aplicable en diverses ubicacions, creant noves relacions amb el lloc, adaptant-se i esdevenint un mirador clàssic, una torre o una passarel·la, depenent del paisatge que l’acull. Grijalba Arquitectos, en són autors d’aquest projecte que van proposar per a tres emplaçaments com són el Mirador del Fraile a Aldeavila, Salamanca (2016), Mirador del Parc nacional d’Àvila (2016) o, a Burgos, el Mirador Monte Santiago, del 2011. Cap de les tres propostes s’ha executat.
Veure des d’on mai ningú ha vist
Proposem un conjunt d’intervencions territorials a prop de les concepcions “land-art”, vinculades a les boniques implantacions que al llarg de la història han suposat construccions com els menhirs, miliards romans o les pilones dels geògrafs portuguesos, s’han teixit en determinats paisatges. Transformar el paisatge en una narració que es completa amb la inclusió de noves construccions per constituir una relació biunívoca entre elles i el medi ambient surant en l’espai ha estat sempre una aspiració natural en l’home. Veure des d’on mai ningú ha vist. Volem que el visitant suri en l’espai fins que tregui el cap al buit.Busquem reforçar la frontera entre disciplines com l’arquitectura i l’escultura fins a habitar, d’alguna manera, una icona escultòrica.El concepte constructiu que hi ha al darrera de la totalitat de les propostes és la del principi de la reversibilitat que es recolza alhora en la possibilitat de gestionar la fabricació, atès que per les dificultats d’accés a les localitzacions la posada en obra es veu enormement limitada. Mitjançant la fabricació en taller del cos principal de la proposta s’aconsegueix un significatiu estalvi en el cost total, una reducció important dels temps de posada en obra, i una gran precisió i garantia en l’execució global.
Es plantegen solament en materials que no requereixen manteniment, són difícilment vandalitzables, i destaquen per la seva condició bioeficient, tant en el procés de fabricació i posada en obra, com en un reciclatge posterior si això fos necessari.
Grijalba Arquitectes, Valladolid
Hi ha altres obres on diverses peces conformen una proposta única per a un únic indret. Com a exemple d’això trobem el projecte Ruta de Miradors-Via Crucis de CUAC Arquitectura i seleccionat al premi Biennal de Paisatge Rosa Barba 2010. En aquest cas, la posició davant d’un paisatge es redibuixa de tres maneres diferenciades, tres maneres de mirar: una plataforma, una escala i un balcó. Els tres elements (passarel·la, escala i balcó)es posicionen estratègicament per a reforçar l’experiència davant del paisatge. Aquesta proposta forma part d’un projecte de recuperació i creació d’una singular xarxa d’espai públic que com a balcons, s’aboquen a la ciutat.
Altres propostes rehabiliten elements constructius existents, com és el cas del Mirador d’aus del Prat, de l’estudi B01 Arquitectes. Es tracta de la reconstrucció de les runes que es destinen a mirador-observatori d’aus.
Miradors arriscats
Hi ha actualment la tendència a propostes arriscades, construïdes amb l’objectiu principal de què l’usuari assisteixi a emocions extremes, trobant-se, per exemple sobre les glaceres del Mont Blanc, o als Alps francesos, o a la Xina, on els visitants posen a prova la seva capacitat de resistència a l’alçada i el vertigen. Un cas extrem d’això seria el mirador que es troba a la Xina, en el Parc Geològic Nacional de Longgang, inaugurat el 2016, que ha superat el rècord del Gran Cañón del Colorado, amb la passarel·la més llarga i alta del món, alçant-se amb 300 metres per sobre del Gran Canyó de Zhangijajie.
Més a prop nostre trobem el Mirador del Roc de Quer (Andorra), una passarel·la de 20 metres de llarg, dels quals 12 metres estan suspesos en l’aire. Una part del paviment és de vidre, afavorint la sensació de levitació i vol. A l’extrem, una escultura d’un pensador (convidant a fer el mateix) està assegut sobre una biga.
Enfront d’aquests indrets que ens ofereixen sensacions vertiginoses, trobem molts d’altres que es troben simplement immersos en la bellesa del paisatge i en la mateixa natura que els allotja. Un bon exemple d’aquests seria l’exemple dels miradors de César Manrique a les Canàries, com són el Mirador del Río a Lanzarote, o el Mirador de la Peña, a El Hierro.
Les mans sobre el paisatge: de la percepció a la gestió
La importància d’experimentar la sensació d’imatge del paisatge com a experiència paisatgística s’estén ja no només en l’èxit dels miradors, sinó també en l’experiència similar dels qui gaudeixen dels mitjans de transport: la contemplació de les vistes des de la finestra del cotxe, del tren, de l’autobús (turístic), del ferry… Paisatges vistos des d’un interior esdevenint, de vegades, motiu del viatge. Ens acostem així a una percepció més distant i més propera al reportatge cinematogràfic: ens trobem en el camí d’aproximació al paisatge des de l’aïllament i la velocitat, des del subjecte que contempla-experimenta el paisatge-espectacle que la gestió-manipulació han premeditat.
Paisatge: àrea, tal com la percep la població, el caràcter de la qual és resultat de la interacció de factors naturals i/o humans.
Font: Conveni Europeu del Paisatge
El projecte català per a la Biennale de Venècia 2017, de l’artista Antoni Abad i comissariat per Mery Cuesta i Roc Parés, es basava en un mapejat sonor de la ciutat de Venècia i en una interpretació sensorial de la ciutat dels canals que, col·laborant amb persones amb baixa visió i que utilitzen els sentits d’una manera diferent. Mitjançant l’intercanvi d’experiències i dificultats que tenen aquestes persones en la seva vida quotidiana, es desvelen formes urbanes menys evidents, traçant un nou mapa del territori públic útil per a tothom.
La Venezia che non si vede és, en canvi, la Venezia que se sent en profunditat. Els paisatges que no veiem, i en una lectura més pessimista i molt actual, podria referir-se també als paisatges que no sentim, que no respirem. Si naveguem i cerquem paisatges per les xarxes, webs, blogs… podrem trobar un bombardeig de missatges que ens proposen: Vint paisatges incomparables de Google Maps per a viatjar sense aixecar-se del seient; Els 10 paisatges més bells en Google Earth; Explora la Índia amb Google Earth; Els 9 indrets més insòlits on ens ha portat Google Maps; Com viatjar sense sortir de casa amb Google Maps; Google Earth Flight simulator, vola, observa el món des d’una perspectiva única; Google Earth: una altra manera de mirar el món; Els racons més bonics que pots visitar amb Google Maps; Visita al Japó amb Google Earth… i un gran etcètera.
La gent sol parlar de la frescor de la visió, de la intensitat de veure alguna cosa per primera vegada, però la intensitat de veure-ho per darrer cop és, crec jo, superior. (…) Allò visual és sempre el resultat d’una trobada irrepetible.
John Berger, Sobre el dibujo
Punt de vista, panorama, mirador
Política i visió
Tot admet ser contemplat des de múltiples punts de vista. Cadascun d’ells ofereix un aspecte diferent del mateix, que així és i no és. Alguns d’aquests aspectes, els més representatius, s’imposen i es converteixen en canònics.
La magnitud de l’objecte, el seu de major o menor grandària comparada amb el de l’ésser humà, determina quins punts de vista concrets acaben sent en la pràctica realment accessibles. Un de lleuger i petit presenta la totalitat dels seus aspectes amb facilitat i rapidesa, doncs per observar-ho des d’una gran quantitat de punts de vista n’hi ha prou amb fer que giri a la mà. Però quan l’objecte creix és l’observador qui ha de moure’s, i com més gran sigui més energia caldrà emprar si es vol accedir a una quantitat significativa de punts de vista. El paisatge és el cas extrem, ja que les distàncies a recórrer per arribar a molts són quilomètriques. És a més evident que un determinat punt de vista solament existeix si hi ha un camí transitable que hi porti, ja que en cas contrari resultarà impossible arribar. D’altra banda, i precisament perquè, sigui quin sigui la magnitud de l’objecte, la relació entre la seva grandària i les diferents distàncies d’observació sempre és la mateixa –per veure íntegrament i sense aclaparament un edifici o un ésser humà cal col·locar-se a una distància que sigui almenys igual a la seva alçada, de manera que la visió summament parcial d’un detall de la façana d’aquest mateix edifici equival a la proximitat que tenen els amants quan es freguen, nas amb nas–, la dificultat a arribar a la distància adequada és directament proporcional a la grandària de la cosa: com més gran sigui, més costarà allunyar-se d’ella.
Els miradors suposen la canonització de certs punts de vista. Depenen d’un traçat viari previ, que s’ha decidit exclusivament en funció de consideracions d’ordre pràctic. L’estètic no té aquí paper algun. Així, el Pont del Petroli, a Badalona, es va situar on està per raons purament econòmiques, d’enginyeria, i no posseïa la funció de mirador. Ara, una vegada perdut el seu ús original, el que va justificar la seva construcció, és el palafit en què el seu extrem més allunyat es retraten les parelles en fosquejar contra el fons de la línia marítima.
El precedent del mirador és el panorama, un invent de començaments del XIX, just quan s’inicia l’estesa ferroviària i la xarxa de carreteres comença a millorar-se gràcies a el macadam, que desenvolupa l’enginyer escocès John McAdam. En el panorama –que normalment era d’una ciutat, però també podia ser d’una batalla, i es muntava en un edifici cilíndric fet a propòsit per allotjar-ho– la visió podia arribar a ser de 360 graus, i així posseïa una pretensió de totalitat, omnicomprensiva i, per això, aparentment objectiva. En canvi els miradors –que eren possibles gràcies a que existia una xarxa de carretera– donen a veure un angle bastant menor i imposen, d’una manera molt més evident que el panorama, un cert punt de vista. Aquesta és la diferència més important entre tots dos dispositius.
Fins a final del segle XVIII, en la societat preindustrial i estamental de l’antic règim, hi ha una clara jerarquia dels punts de vista que reflecteix la de la societat. I així en el teatre el príncep està, o ben assegut en l’escenari o bé en la llotja d’honor, que és des d’on millor es veu la representació per trobar-se en l’eix de simetria de l’espai i a una certa altura del parquet. De fet en l’antic règim no hi hauria més que un únic aspecte, el que es dóna a l’única visió, l’objectiva, la del príncep. En el XIX, al segle del ferrocarril, el telègraf, la fotografia, la novel·la i la sospita, es reivindica en canvi la visió subjectiva, la que el ciutadà del carrer té des del seu punt de vista particular: ja no hi hauria punts de vista millors i pitjors, tots són semblats (a això es vol acostar Hans Scharoun a l’edifici de la Filharmònica de Berlín).
He arribat fins a aquí per preparar la següent conclusió: l’obligatorietat del punt de vista dels miradors va contra l’abolició del punt de vista únic que preconitza la modernitat, encara que a canvi ens converteixi a tots en prínceps…
Coda: Hauria desenvolupat Kant la seva idea del sublim –aquesta sensació d’inabastabilitat i incommensurabilitat que està per sobre de la bellesa, que s’associa a l’admiració i que implica temor o, fins i tot, espant– si en comptes de viure en el XVIII, quan àdhuc no hi havia ni miradors ni alpinistes –és just llavors quan s’inventa aquest esport–, hagués viscut en el XIX?
Manolo Laguillo, catedràtic de fotografia de la UB
Autoria de les fotos: Cristina Arribas
Nota de l’editor
Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 358- octubre, novembre i desembre 2018
Autoria de l’article
