El 15 de març del 2020 es dibuixava al nostre territori un nou escenari en el qual la incertesa i la por es postulaven com a principals protagonistes. Un punt d’inflexió en la fins llavors coneguda normalitat, el retorn de la qual s’anava difuminant i aclarint com la funció d’un gràfic que amb valls i pics més o menys pronunciats, perseguia aplanar la corba.
El 15 de març del 2020 es dibuixava un nou escenari en el qual la incertesa i la por es postulaven com a principals protagonistes
La paraula “confinament” es convertia en qüestió d’hores en trending topic a les xarxes socials, individuals i eminentment reals, i les preocupacions de la població començaren a girar entorn dels resultats de les PCRs, els contactes amb positius, el seguiment dels familiars infectats i el distanciament dels ingressats a les UCIs.
Per televisió vèiem com el nostre sistema sanitari s’anava col·lapsant, els centres d’atenció primària s’erigien en dics de contenció i es posava en marxa un dispositiu d’atenció telefònica per a la detecció dels primers símptomes del virus. Els qui no ens dediquem al sector sanitari ni als serveis essencials, miràvem de reorganitzar-nos i adaptar-nos a la nova situació, sortint cada dia a la finestra a les 8 del vespre per aplaudir tot el personal sanitari que s’estava deixant la pell per intentar combatre el virus, literalment.
Al costat de la febre originada per la Covid-19, naixia la del rebost i la nevera plena (per no parlar de la del paper higiènic) i l’entreteniment perpetu als espais que estàvem acostumats a utilitzar per a menjar o descansar. L’estupefacció inicial va anar donant lloc a una creativitat que anava prenent forma amb els mitjans i entorns dels quals cadascú disposava.
Es posaven així novament de manifest les diferències socials, la manca de recursos i la convivència de famílies que batallaven per teletreballar i estar pendents dels fills en 70 m². Un teletreball que venia anunciant-se des de feia temps i es configura avui com un dels canvis precipitats per la pandèmia que ha vingut per quedar-se. En paral·lel, s’iniciaven ERTEs i ERTOs amb dates de caducitat que s’han anat prorrogant una vegada i una altra.
L’estupefacció inicial va anar donant lloc a una creativitat que anava prenent forma amb els mitjans i entorns dels quals cadascú disposava
Capacitat d’adaptació
Com en tot moment de crisi al llarg de la història, anava tenint lloc la combinació de les més àmplies ambivalències. Sorgia una solidaritat intraveïnal oblidada, que convivia amb les actituds més egoistes que hom definiria com a pecat capital. Els quadres personals més angoixants, crítics i depressius coexistien alhora amb els més saludables, disciplinats i positius, que “aprofitaven per fer tot allò que mai tenien temps de fer”.
Alguns van desenvolupar tècniques culinàries d’alt nivell que recorrien un ampli espectre de la carta: des dels canelons amb bolets i foie als tocinillos de cielo. Les videotrucades i el sector logístic experimentaven un creixement exponencial en un moment en què la capacitat d’adaptació era l’única opció.
Es detectaren a les nostres cases, totes les mancances en matèria d’espai, eficiència, pragmatisme o mera antiguitat de les estances que les componen
Es posaren en el punt de mira la convivència, les relacions i les mateixes carreres professionals, amb crisis existencials que anaven des dels valors més imperceptibles fins als més crítics. L’statu quo propiciava també forçoses reaccions exotèrmiques en perímetres summament acotats i no són casos aïllats els de separacions, canvis de rumbs professionals, o de lloc de residència en fases de desenvolupament o de postconfinament.
L’estalvi econòmic que la manca d’activitat social i de desplaçament havia ocasionat, se suplia sovint amb compres desenfrenades on line i en el plantejament de reformes. Es detectaren, durant aquelles jornades interminables a les nostres cases, totes les mancances en matèria d’espai, eficiència, pragmatisme o mera antiguitat de les estances que les componen.
Mancances que donaren lloc a unes reformes que començaren a cristal·litzar a principis d’any i experimentaren un clar ascens per al sector. Mancances sovint ignorades o menystingudes en un dia a dia que girava al voltant d’un món exterior al qual se’ns havia vetat l’accés. Els retrats dels carrers buits i les principals avingudes sense cotxes esgrimien una equació clarament diferencial de les emissions de CO2. Però, alhora que es donava forma a la proposta de reduir la contaminació, l’elevat grau d’escepticisme que imperava en molts usuaris en els moments més crítics de la pandèmia, així com la sensació de pànic per part del personal sanitari, donava lloc a un increment del transport privat.
Transformació accelerada
D’altra banda, transformacions que ja s’anaven anunciant a l’era precovid, prenen força en aquesta nova normalitat. La nova era s’alinea amb els objectius emmarcats en el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) i l’Arquitectura 2030: la minimització de l’empremta ecològica i l’aposta ferma per les renovables.
Un escenari que no es concep sense la potenciació de l’energia fotovoltaica (vèiem aquests dies el primer paviment solar a la Plaça de les Glòries de Barcelona), la tèrmica, la geotèrmia i l’aerotèrmia. Però també l’eòlica, que ha cristal·litzat en el polèmic projecte d’energia eòlica marina flotant del Parc Tramuntana i, tard o d’hora, serà el torn de l’aprofitament de les aigües pluvials.
Destaca també la tendència creixent cap a una industrialització que a poc a poc va desbancant el totxo en el rànquing de sistemes constructius. També la fusta anirà probablement relegant el formigó armat en els pròxims anys. L’aposta ferma per l’economia circular, la construcció en sec i la impulsió dels prefabricats es configuren com una alineació de vectors fruit de la metodologia LEAN i una adequada implementació del BIM.
S’intueix també una certa proliferació dels teixits multidisciplinaris com a resultat de les col·laboracions entre especialistes de les diferents branques del sector. Una promoció de sinergies tant enriquidora com professional que persegueix com a últim objectiu l’excel·lència en la qualitat, en l’optimització dels processos i en la màxima anticipació als contratemps.
Es detecta també una tendència creixent a la utilització de materials orgànics i més naturals, a anar més enllà de la fibra de vidre o de llana de roca, acabats amb panells de fibres de fusta que gaudeixen de bones prestacions a nivell acústic, el defuig dels plàstics o la seva reducció a la mínima expressió, la incorporació de la protecció davant del radó en la darrera actualització del CTE… L’era postcovid col·loca la salut i el confort interior a una pole position ideal que de facto s’erigeix en una contínua batalla amb el component econòmic. Potser aquesta parada tant sobtada com obligada ha aproximat la població a un modus vivendi relativament més pausat, que tendeix menys al fast food i més a l’slow life.
Un context, que junt amb la reutilització dels terrats comunitaris arran del confinament –caldria revisar les càrregues estimades en el seu dimensionat– brinda una nova oportunitat a la impulsió de l’enjardinament de cobertes i façanes.
L’era postcovid col·loca la salut i el confort interior a una pole position ideal que de facto s’erigeix com una contínua batalla amb el component econòmic
Un estil de vida més saludable
Es detecta també un biaix eco en altres sectors com la moda o l’alimentació. No són poques les grans firmes de roba que han redirigit el màrqueting cap a col·leccions més sostenibles, elaborades amb cotó orgànic o a partir de la reutilització de teixits. Es percep també un boom generalitzat pels outfits més esportius amb una tendència a la comoditat que ja s’anunciava des de feia temps en el calçat.
L’estil de vida sa, els horts urbans i els tomàquets ecològics lideren un canvi de paradigma que ja es veia a venir
L’estil de vida sa, els horts urbans i els tomàquets ecològics lideren un canvi de paradigma que ja es veia a venir i que es proposa deixar enrere la productivitat obsessiva i l’estrès de la vida moderna, en què el món del ioga sembla relegar als runners a la segona posició. Els enciams de km 0 i el teletreball han donat pas també a un replantejament dels llocs de residència que cristal·litza en certa manera en un èxode de la conurbació barcelonina. També l’ús dels plàstics va perdent pes a la indústria alimentària, on a poc a poc el van guanyant el paper, les bosses biodegradables o el vidre.
Caldrà veure quins altres efectes secundaris ens deixarà la Covid-19, a mitjà i llarg termini. Com ara l’incansable ús de la mascareta que impedeix la renovació d’aire tant pel que fa a pneumologia com de neurologia. O l’impacte que el confinament ha tingut en tots nosaltres i en la generació de nens i adolescents que han vist alterats els ritmes circadiaris i el seu desenvolupament cognitiu, motriu i formatiu.
El que sí tenim clar, és que l’anglès es manté com a principal llengua vehicular.
Autoria de les fotos: Il·lustració de Miguel Gallardo
Autoria de l’article
