Històries de Chicago, bressol de modernitat i arquitectura d’alta costura

“Sempre he afirmat que els llocs són més forts que les persones,
l’escenari més que l’esdeveniment”

Aldo Rossi (1931-1997), arquitecte milanès

La importància del Gran Incendi de Chicago rau, no tant en l’incendi, sinó en els canvis que generà la reconstrucció de la ciutat i que semblen ser l’inici de l’arquitectura moderna. El Gran Incendi tingué lloc la nit del 8 d’octubre de 1871 al sud-est de la ciutat i durà dos dies. Més de 17.000 edificis destruïts. Chicago era una ciutat de fusta abans del 1871 i les seves edificacions eren, com a màxim, de sis plantes d’alçada. A partir d’aquest moment, es van plantejar noves lleis que asseguressin la resistència al foc, proposant nous materials estructurals. Un primer pas cap a la modernitat s’acabava de plantejar.

Imatge de Chicago després de l’incendi. Font: Wikimedia Commons

La ciutat ressorgeix de les seves cendres. L’Escola de Chicago, bressol de modernitat

Els Estats Units no semblaven tenir aleshores una tradició arquitectònica real més enllà de la purament constructiva del balloon frame (tot i que la veritable tradició americana era el cinema). Al llarg dels segles XVIII i XIX, la construcció als Estats Units era essencialment colonitzadora i els edificis s’aixecaven a gran velocitat per a solidificar els assentaments. Per a aquest fi es desenvolupà aquest sistema tan útil, el balloon frame, que consisteix essencialment en una estructura de fusta lleugera, atomitzada en petites parts i, normalment, embeguda a les façanes. Es tracta d’una arquitectura hereva dels decorats i les tramoies teatrals i que, malgrat no oferir, d’entrada, durabilitat, ha perdurat fins als nostres dies.

Amb l’aparició de l’Escola de Chicago, s’iniciarà el primer gran corrent d’arquitectura americana, la ciutat ressorgirà de les seves cendres amb menys lligams que mai. La burgesia industrial va voler reconstruir de nou les seves oficines, habitatges, magatzems, edificis comercials i hotels de forma ràpida i sòlida sobre la mateixa retícula de la ciutat prèvia. La població es multiplicà per 10 en els vint anys següents en què l’especulació disparà el preu del sòl. Calia doncs, aprofitar l’espai i la solució era edificar en alçada (no existien aleshores limitacions en aquest sentit). Un grup d’arquitectes i enginyers iniciaren aquesta reconstrucció i engegaren tota una sèrie de principis:

• L’ús de nous materials estructurals com el ferro fos, que derivà, finalment, en l’acer. Es començà també a usar el formigó armat. Amb aquests esquelets estructurals, la façana és alliberada de funcions prèvies i comencem a veure vidre com a tancament, així com les primeres capses de vidre del segle XX.
• Es milloren els sistemes de fonamentació.
• Es va aplicar l’invent de l’ascensor del segle anterior, primer a vapor (Otis 1864), després a propulsió hidràulica (Baldwin 1870) i, finalment, elèctrics (Siemens, 1887), fet que resolgué el transport vertical en els edificis en alçada.
• En l’exterior hi hagué una “depuració” dels elements decoratius i s’apostà per superfícies més llises, en vidre, un llenguatge geomètric de retícules. Tot i així, els edificis no estaven exempts de decoració.

El pioner, en aquest moment, fou l’arquitecte William Le Baron Jenney (1832-1907). Seguia una tendència més estructuralista i construí peces com el First Leiter Building (1879), ja enderrocat i primer edifici alt (7 plantes) sostingut per una barreja de pilars i bigues de ferro i embolcallat exteriorment amb maó. El Home Life Insurance Building (1885), donà un altre pas, aconseguint una estructura totalment metàl·lica i disminuint la funció sustentadora del mur.

Després construí altres edificis, un segon Leiter Building (1889), Manhattan Building (1890), amb el que arribà a les setze plantes per primera vegada en la història. També l’equip Burnham (arquitecte) i Root (enginyer) fou part fonamental del desenvolupament de l’arquitectura de Chicago amb obres com el Montauk Building (18881), enderrocat el 1902, el Rookery Building (1886) o el Moadnock Building, amb l’esquema exterior de bow-windows, introduint un ritme onejant a la façana, al mateix temps que accentuant l’alçada del bloc (17 plantes).

En el corrent neomedievalista trobem com a principal representant a Louis Sullivan (1856-1924), que havia treballat a l’estudi de Le Baron i després al del danès Dankmar Adler (1844-1900) amb qui ben aviat s’associà (1881) i amb qui col·laborà en més de 100 construccions. Soullivan fou també el mestre de joves arquitectes que van sorprendre la societat americana, com per exemple, Frank Lloyd Wright.

Imatges exteriors de l’edifici Auditorium (1887) de Louis Sullivan

Una de les seves principals obres fou l’Auditorium (1887), un colossal teatre d’òpera amb una capacitat per a 4.200 persones i que també inclou oficines i hotel. És d’aspecte massís i amb un característic basament d’encoixinat rústic que recorre tot el perímetre ben característic. Amb Soullivan sorgí un nou estil americà (potser el primer), que evitava les imitacions històriques com l’estil Beaux Arts.

L’Escola de Chicago es basava en la recerca de noves solucions funcionals per aconseguir el màxim aprofitament del sòl edificable proposant la nova tipologia de gratacels que anys més tard configurarà la nova fesomia de les grans ciutats.

L’exposició colombina de Chicago (1893), un pas enrere

En l’evolució de l’Escola de Chicago, l’Exposició Colombina  marcà la fi (o almenys, una pausa i un recés) d’una intensa activitat d’investigació.

L’Exposició Mundial Columbina celebrada a Chicago el 1893, suposà la construcció de més de 200 edificis temporals (d’estil neoclàssic), canals, llacunes, i fou la primera exposició de la història amb pavellons nacionals. Es situà al Jackson Park i els seus voltants. Tots els edificis es van pintar de blanc i és per això que el recinte firal es va conèixer com a Ciutat Blanca. Aquest esdeveniment va servir per a demostrar al món que la ciutat s’havia recuperat del Gran Incendi de 1871 i que havia destruït gran part d’ella.

Roda de fira de l’Exposició Colombina de Chicago de 1893

El recinte ocupava 256 hectàrees i fou també la primera exposició mundial amb un parc d’atraccions. (Amb la primera roda de fira de la història).

El procés de recuperació fou immediat (això és Amèrica). Els seus autors, Daniel Burnham (arquitecte i urbanista) i Frederick Law Olmsted (paisatgista) que també dissenyaren el Central Park de Nova York, crearen una “ciutat” utòpica d’edificis blancs. La fira s’obrí al públic durant sis mesos. En l’actualitat només resten dues d’aquelles construccions: El Museu de la Ciència i la Indústria i l’Institut d’Art de Chicago. La resta, es destruí.

Anys més tard, s’inicià el Pla de Chicago (Pla Burnham), pilar fonamental de l’urbanisme nord-americà durant aquelles dècades. Tot i que l’Exposició Colombina propugnà un pas enrere, un retorn als estils històrics i, en especial, al Neoclassicisme, la llavor innovadora de l’Escola de Chicago ja s’havia introduït de tal manera, que l’arquitectura moderna ressorgí de manera arrasadora el primer terç del segle XX.

Frank Lloyd Wright, un cas excepcional

Wright visqué a cavall entre els segles XVIII i XIX i assolí amb entusiasme els canvis socials, industrials, noves maneres de treball i ideà un nou model arquitectònic dirigit a les necessitats del nou americà modern. Es traslladà a Chicago el 1887 per a treballar com a dibuixant a l’estudi d’arquitectura d’Adler i Sullivan i, sis mesos més tard, obrí el seu propi despatx i començà a signar projectes.

El seu nou estil on els edificis es vinculaven directament de la seva funció i al seu entorn s’enfrontava al gust imperant del moment. Amb el que ell denominà “arquitectura orgànica” i, juntament al concepte de “la planta lliure” en la qual predominen els espais oberts i intercomunicats, donà origen a una arquitectura genuïnament americana, allunyada de l’europea.

Els edificis que Wright construí a Chicago ciutat i entorn mostren les línies del seu estil tan particular: l’arquitectura com a concepte complet on els materials, l’estructura, el paisatge i, fins i tot, la decoració de l’interior estan íntimament relacionats entre sí. A la Robie House (al barri de Hyde Park), o el Unity Temple i la casa-estudi de Wright a Oak Park, experimentà conceptes que aplicà anys després a obres seves consagrades i que han esdevingut referències arquitectòniques.

Arthur B. Heurtley House de Wright i dues cases d’altres autors (en contrast) en el mateix recinte d’Oak Park

Interior de la casa-estudi de Wright. Un dels trets característics de la seva arquitectura és la relació que mantenen els seus edificis amb la natura

Vista exterior i interior de la casa Robie, de Wright, al barri de Hyde Park. La fusta també ha tingut un paper protagonista a la seva obra

Interior de la Trinity Church, de Wright

Arquitectura d’alta costura. La segona Escola de Chicago

Mies van der Rohe a Chicago

Cap a finals dels anys 30, i amb l’arribada de Mies van der Rohe a Chicago es van començar a desenvolupar uns nous plantejaments a l’arquitectura precedent: serien els nous plantejaments de la segona Escola de Chicago.

Mies arribà a Estats Units el 1937 i començà dissenyant el Campus del Nou Institut de Tecnologia d’Illinois (itt) amb el conegut Crown Hall (on es pot plasmar en tot el seu esplendor la seva frase i principi less is more) o la capella Saint Savior, l’única església realitzada per Mies i coneguda també com a God box. En el mateix campus es troben altres obres d’altres autors com el Hernan Hall de SOM, o el Mc CormickTribune Campus de Rem Koolhass i la novedosa Saint Village de Murphy i Jahn. Al centre de la ciutat, altres obres de Mies com la plaça ibm, el Chicago Federal Center i el One Illinois Center, entre d’altres. La coherència entre Mies i els seus deixebles com Skidmore, Owings&Merrill, durant les seves obres desenvolupades després de la Segona Guerra Mundial, mostra una coherència que permet agrupar-los com a Segona Escola de Chicago.

Illinois Institute of Technology, un campus obert en plena ciutat

Mies fou nomenat director del departament d’Arquitectura del iit el 1938 i quan l’Institut decidí construir un nou campus de 44 hectàrees, l’arquitecte va rebre l’encàrrec de dissenyar el pla general i projectar els edificis. Havia de ser un campus residencial per a més de 10.000 persones en un entorn amb paisatge agradable. Calia garantir una unitat compositiva dels edificis que allotjarien funcions diverses.

Mies optà per una construcció carcassa aparent, donat que segons ell, “només una expressió nítida de l’estructura pot crear una solució arquitectònica duradora”. El Campus es basa en una retícula estructural tridimensional basada en l’aula tipus (unitat): un quadrat de 7,20 metres de costat i una alçada de 3,60 metres.

Capella St. Saviour, Mies van der Rohe

El Crown Hall

Representa la primera realització a gran escala del concepte d’edifici de planta lliure de Mies. L’edifici, que allotja l’Escola d’Arquitectura i Urbanisme i el Departament de Disseny IIT, fa 36,50 metres d’ample per 67 metres de longitud i una alçada de 5,50 metres. L’accés, pel sud, es fa a través d’una gran escalinata interrompuda en el punt mig, per una plataforma flotant (un element independent de l’edifici i que articula la transició amb el terreny).

Vistes exterior-interior del Crown Hall, dins del recinte del Illinois Institute  of Technology.Actual Universitat d’Arquitectura

Lake Shore Drive Apartments (1948-1951)

Dues torres d’apartaments on Mies adaptà els conceptes d’espai que havia desenvolupat a l’Illinois Institute of Technology en l’àmbit de les estructures de gran alçada. Els edificis no van ser molt admirats en el moment en què van ser construïts, però així i tot, passaren a ser el prototip de gratacels d’acer i vidre en tot el món. 

Federal Center of Chicago (1959-1973)

Ocupa una illa i mitja del Districte financer de la ciutat (el loop). Mies veia la necessitat de concebre espais públics adequats per a zones tan congestionades com aquesta i aquest fou un aspecte de vital importància en aquest projecte. Així doncs, repartí el complex en tres edificis: una torre de 30 plantes amb oficines; els Tribunals, una segona torre d’oficines de 42 plantes i una oficina de correus d’un sol nivell, com a tercer component del conjunt. Estaven disposats de tal manera que es creaven dues places intercomunicades. Les plantes baixes són totalment transparents i l’espai flueix així a través dels edificis.

Vistes exteriors del Federal Center de Mies van der Rohe

This is Marina City

This is Marina City és un documental sobre l’ambiciós projecte de Bertrand Goldberg per a revitalitzar el context urbà de Chicago amb una “ciutat dintre de la ciutat”, que és com ell mateix es referia al projecte. Es tracta d’un complex d’ús mixt a les vores del riu Chicago, format per dues torres bessones residencials de 65 plantes i amb més de 400 apartaments i una espiral d’aparcaments (les 20 primeres plantes), un auditori, oficines i, tot això, sobre una plataforma comercial. Goldberg evità l’angle recte en la seva composició (l’angle recte no existeix tampoc en la natura, opinava). Les dues torres tenen un nucli estructural (cilindre de formigó) d’uns 10 metres de diàmetre on s’allotgen les circulacions verticals i les instal·lacions.

Vistes exteriors del conjunt  Marina City

La impactant presència d’aquest conjunt a la ciutat és indiscutible, no pot passar desapercebut, impossible. Han aparegut a diverses pel·lícules com a Hunter (1980), a Ferris Bueller’s Day Off, a The Blues Brothers o a The Caballero Oscuro, així com a la portada de l’àlbum de Wilco (2002), Yankee Hotel Foxtrot.

Chicago and other such stories…

La tercera Biennal d’Arquitectura de Chicago 2019 va tenir lloc des del passat mes de setembre fins al mes de gener de l’any en curs. Abordava principalment qüestions socials, posant l’èmfasi en el dret a l’habitatge que tractà durant 4 intensos mesos d’activitats sota el títol de… And other such stories….

L’històric edifici del Chicago Cultural Center és la seu principal de la Biennal, però hi ha més de 50 indrets més associats a ella repartits per la ciutat. De vegades, les propostes i els debats semblen topar-se amb la realitat arquitectònica de la ciutat que, lluny de discursos socials i veritablement sostenibles, semblen defensar el pur espectacle i el consum més ferotge (l’encara vigent American way of life).

• 

• 

• 

Molt a la vora de Marina City, i als peus de  l’edifici IBM de Mies van der Rohe, a l’AMA place, quaranta cadires repartides en filera conviden a seure i gaudir del panorama arquitectònic, del riu i, segons com, del vent. Tot i que són aparentment, unes boniques cadires d’exterior apilables, fetes de poliuretà i marc d’alumini, resistents a la intempèrie i amb protecció als raigs ultraviolats, no es tracta de qualsevol cadira, ens trobem davant de la imitació de la mítica cadira Barcelona del mestre Mies. Barcelonetaés una obra de la dissenyadora italiana Raffaella Mangiattori ja amb gairebé 10 anys i que s’instal·là en aquest espai a l’abril del 2018.

• 

• 

És important saber que un estudi d’arquitectes barceloní deixarà petjada arquitectònica a un dels museus més importants del món i amb seu a Chicago: l’Art Institute. Un edifici que fou un dels dos supervivents de l’Exposició Colombina de 1893 i que fou ampliada amb una ala moderna el 2009 per Renzo Piano. L’Art Institute del segle XXI vol portar el segell d’arquitectes català, Barozzi Veiga. Es tracta d’una profunda transformació i unes obres que es poden allargar més d’una dècada.

Si ens situem en el punt en que conflueixen el riu Chicago i el Llac Michigan, ens topem amb un gran forat enigmàtic. Un forat de 23 metres de diàmetre i 24 metres de profunditat, ple d’aigua. Què podria ser aquesta gran ferida perfectament circular, muda i en ple centre de la ciutat?

Es tracta de la petjada del que eren els fonaments del Chicago Spire, un megaprojecte de gratacel dissenyat per Santiago Calatrava. Havia de tenir una forma d’espiral, amb 610 metres d’alçada, superant només al One World Trade Center de New York. Les obres van començar el 2004 i havien d’arribar a construir-se 1.200 apartaments i un hotel de 5 estrelles. La crisi financera del 2008 va aturar el procés. En tot aquest temps, s’han llençat algunes propostes de reutilització d’aquest espai: una enorme piscina que funcionaria amb la mateixa aigua filtrada i purificada del llac Michigan (UrbanLab), una planta hidroelèctrica que generaria electricitat per a la zona (Michael Day, VOA arquitectes), un santuari per a ocells (Peter Schaudt, paisatgista), o altres idees, com un amfiteatre subterrani o una gran banyera d’hidromassatge, entre d’altres.

Anava a ser el segon edifici més alt del món i, de moment, seguirà essent un forat que dóna molt que pensar.

Vista aèria de la zona del projecte no construït de l’arquitecte Santiago Calatrava

Vistes de Xicago des del riu

Chicago, una ciutat reconstruïda de les cendres del gran incendi de 1871, primer amb l’aparició dels primers gratacels, després amb el boom de la postguerra i ara, ja en una altra realitat, la nostra, que no premia la investigació ni la distinció, sinó l’espectacle i el consum. Això és Amèrica.

“La gran columna d’estil grec serà construïda sinó a Chicago, en una altra ciutat. Sinó per al Chicago Tribune, per a qualsevol altra entitat. Sinó per mi, per qualsevol altre arquitecte”

Adolf Loos

The Chicago Tribune Column, Adolf Loos

L’autora: Cristina Arribas és arquitecta

Autoria de les fotos: Fotografies de Cristina Arribas i altres

Autoria de l’article