1. INTRODUCCIÓ

Utilitzant l’ancestral tècnica de construcció amb pedra seca, podem arribar a construir tota mena de construccions de pedra en sec com poden ser els murs de partió, les cabanes, el folrat de mines, els pous, els forns de calç i molts altres elements i construccions de l’àmbit rural, ateses les grans possibilitats que ens dona aquest element com a única matèria primera emprada. La seva importància excedeix l’abast d’aquestes aplicacions dins els límits de l’arquitectura catalana i mediterrània. La pedra seca és el nom que pren un tipus d’arquitectura tradicional popular on la pedra s’utilitza en sec, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa o material d’unió entre les diferents peces. En aquest tipus d’arquitectura les peces es van encaixant pel seu propi pes, presentant tipologies constructives molt diverses. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i relativament ràpid, basat en materials locals, sovint pedres de rebuig dels mateixos camps de conreu, i es realitza fonamentalment a mà. La seva impermeabilitat permet un aixopluc immillorable i la majoria de construccions són tan resistents i perdurables que els requeriments de manteniment són mínims. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge.

La pedra seca és un dels principals elements estructuradors dels paisatges rurals de Catalunya, de la conca mediterrània, així com també de molts racons del planeta, i constitueix un testimoni d’una activitat humana ancestral que ha modelat -i modela- un tipus determinat de paisatge: el paisatge de la pedra seca. Als paisatges de la pedra seca en conjunt i a l’arquitectura de la pedra seca en particular se li atribueixen arreu valors estètics, històrics, simbòlics i ecològics que van més enllà de la seva funció pràctica original. El patrimoni de la pedra seca ha anat disminuint en les darreres dècades amb el progressiu abandó de l’activitat agrícola i ramadera i amb la modernització del sector, que considera que els tradicionals bancals ja no són aptes per a una producció mecanitzada. La construcció amb pedra seca es basa en uns principis i unes tècniques senzilles, però que cal seguir al peu de la lletra perquè els elements que fem siguin efectius i funcionin correctament; com a drenatge de la pluja i retenció de terres en el cas dels murs de feixes i marges o com a aixopluc i consistència estructural en el cas de les cabanes. Cada tipus de pedra comporta un estil i una manera de construir, així trobem força elements constructius diferents fets amb pissarres i amb pedra calcària, o fins i tot amb gresos o roques granítiques o volcàniques. Cal afegir que cada marger (nom que es dona a l’artesà de la pedra en sec) té el seu art i ho fa a la seva manera, o bé apresa o bé per tradició…

2. ELEMENTS ARQUITECTÒNICS

2.1. Elements de partió i sustentació

Al llarg de la història, moltes generacions han extret dels que acabaven essent camps de conreu les pedres que n’impedien la llaurada i el correcte creixement de les llavors. Aquestes pedres han servit per construir els marges de despedregar i els murs de pedra seca, que protegeixen i limiten els camps i, en alguns casos, també les propietats. Marges Els marges o murs de pedra seca atalussen els pendents tot conformant els bancals o feixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia. Aquestes construccions permeten frenar l’escolament de l’aigua de pluja, així com retenir la humitat i prevenir l’erosió. Els marges són l’element més senzill i alhora el patrimoni més comú de la pedra seca. Marges de despedregar Despedregar va constituir durant diverses generacions un treball que omplia de sentit les hores mortes i es traduïa sovint en la construcció de marges i parets. D’aquesta manera es convertien els terrenys en cultivables i es complia alhora amb una triple funció: dividir la propietat, emmagatzemar el pedruscall i, en terrenys inclinats, prefigurar els bancals o esglaonaments que a continuació s’omplien amb terra i esdevenien conreu. En indrets amb predomini de l’arquitectura de la falsa cúpula, l’existència de la cabana o barraca també responia a aquesta necessitat de desproveir el camp de pedra.

2.2. Elements de suport a l’activitat agrícola i ramadera

Coberts i refugis Corresponen a construccions que feien la funció de cobert d’estris i lloc de descans. L’utilitzaven els pagesos quan les feines del camp requerien romandre-hi més temps i per protegir-se de les tempestes quan les finques eren lluny del nucli urbà. Si les dimensions ho permetien s’utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir. Amb la irrupció dels tractors i els cotxes, aquestes construccions han anat perdent la funció original. D’altra banda, les vores de les cabanes i barraques solen ser l’espai de la finca elegit per ubicar els diversos arbres d’ombra que, per la seva major grandària, han esdevingut referents d’un paisatge dominat per cobertures vegetals de poca alçada. Barraques de vinya Es tracta del tipus de construcció més comuna a la Mediterrània. A Catalunya, el trobem a les comarques centrals, al Camp de Tarragona i a tot el litoral en gran nombre. Probablement la tècnica per construir-les, el sistema d‘aproximació de filades, sigui molt antiga. La tècnica consisteix en anar sobreposant les pedres horitzontalment sense polir, aplanades, ben aparellades entre si i amb un lleuger pendent. La filada superior es decanta cap a l’interior, tot formant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb una o diverses lloses. A vegades, a sobre també s’hi posa una capa de terra i argila i fins i tot fixadors vegetals, com els lliris (Iris germanica).

 Cabanes de volta Són construccions realitzades fonamentalment al llarg del segle XIX a la zona de les Garrigues, l’Urgell, Segarra i Terra Alta. Normalment estan fetes sobre terreny en pendent amb filades consecutives de carreus formant un arc de mig punt i amb la façana incorporada un cop conclosa la volta. Una vegada feta l’estructura, s’afegia terra natural a sobre per tal d’impermeabilitzar-la. En planta acostumen a tenir entre 15 i 35 m² de superfície, i una única porta -ocasionalment amb un respirador a sobre- i sense finestra.

Balmes murades

Per balma murada entenem les coves naturals que s’havien habilitat com a estança amb l’aixecament d’una paret de pedra seca per la part exterior que presentava un accés i normalment una sortida de fums. En algunes zones, trobem balmes murades d’una gran superfície que feien la funció de corral per als ramats. Cabanes de teula Anomenem cabana de teula les construccions de planta quadrada o rectangular de paret de pedra seca i coberta de teula àrab a una o dues aigües. La seva grandària, obertures, distribució i altres característiques són molt variables. Després dels marges, són l’element de pedra seca més comú construït a l’entorn del litoral peninsular entre finals del segle XIX i primers dels anys cinquanta del segle XX, època a partir de la qual comencen a utilitzar-se materials ceràmics.  Recers o paravents Es tracta de construccions senzilles pensades per protegir-se del vent, formades per una paret simple de pedra seca. Presenten formes diverses -circulars, de ferradura, quadrats, rectangulars- generalment amb l’entrada orientada al costat contrari d’on bufa el vent dominant. En podem trobar aïllats o adossats com una prolongació de la paret exterior d’una cabana o barraca.  

2.3. Elements de pedra seca per a emmagatzemar aigua

A la conca mediterrània, amb una pluviometria irregular i més aviat escassa, esdevé fonamental la disponibilitat d’aigua sobretot per a les persones, el bestiar i les hortes. La pedra seca esdevé altre cop el mètode emprat per a la construcció de basses o construccions similars per tal d’aprofitar l’aigua de la pluja. Basses La bassa és un dipòsit rudimentari emplaçat a l’aire lliure i sense cobrir. Són de base plana circular amb paret lateral en pedra seca, tot i que en alguns casos (probablement més recents) la forma és quadrada o rectangular. El substrat de la base solia ser d’argila, material gairebé impermeable. Normalment tenien un accés interior mitjançant una escala. Les escales servien per anar a buscar el nivell de l’aigua quan aquest era més baix i per procedir a la periòdica neteja del seu fons, on anaven a parar la brutícia i impureses que l’aigua hi arrossegava. Per evitar l’entrada de bestioles s’alçava la paret al voltant de la bassa i, en algun cas, es cobria amb falsa cúpula. Cisternes i aljubs Les cisternes i aljubs són un dipòsit més reduït, avançat i artificiós, constituït per una bassa soterrada de base quadrada o rectangular, coberta i coronada per una mena de cabina, tancada amb una petita porta metàl·lica o de fusta, en la qual una persona pot acostar-se per recollir l’aigua de l’interior amb una galleda. En les cisternes la bassa interior està excavada en el terreny o bé aprofita una concavitat natural de la roca o un buidatge fet expressament per aquesta finalitat. El sortidor o cabina, semblant a la part exterior d’un pou, presenta formes i tècniques molt diferents que van des d’una senzilla construcció de base quadrada o rectangular en obra ceràmica fins a una planta cilíndrica aixecada en falsa cúpula, passant per la planta troncocònica coberta amb lloses i argila, entre altres. Preveu dos orificis: un per a l’entrada de l’aigua que es recull a l’exterior sobre la roca o altra superfície llisa i un altre com a sobreeixidor. Cogulles Les cogulles o cadolles són un tercer tipus de dipòsit força més singular. Tenen forma normalment rectangular i són excavats a la roca. Sempre es localitzen a la part baixa d’una superfície rocosa, més o menys àmplia, solcada per unes canals obrades sobre la pedra que aboquen al dipòsit. Per evitar l’evapotranspiració i la intrusió de bèsties hom les cobria amb una tapa metàl·lica o de fusta.  

2.4. Altres elements arquitectònics

És important tenir en compte que al llarg dels temps han existit altres elements realitzats amb pedra seca, no menys importants que els que hem anomenat en aquest recull i que encara avui en dia formen part del nostre testimoni al territori. Camins empedrats, ponts de pedra, escultures megalítiques, recintes, observatoris astronòmics, construccions antisísmiques, menhirs, dòlmens… són diversos els exemples, en l’ús de la pedra, que formen part del nostre entorn. Aquests han estat cabdals i en molts casos imprescindibles per al desenvolupament de l’activitat humana com a motor econòmic, social i cultural. En subratllem els més característics:

 Forns de calç

Un forn de calç o forn de pedra és un forn per obtenir calç viva (òxid de calci) utilitzant pedra calcària (carbonat de calci). En primer lloc, es triava un terreny amb un pendent considerable i amb abundància de pedres i llenya. A continuació, es fa un clot al terra d’uns dos metres de fondària i quatre metres de diàmetre que determina la seva capacitat. Seguidament es construïa la caixa que era una paret de pedra en sec amb les juntes fetes d’argila que constituïa l’olla. Després, es deixava una obertura anomenada portada entre 1,5 i 2 metres aproximadament; a més es reforçava amb dos troncs entravessats que es deien tafarres per on s’introduïa la llenya i la pedra. Finalment, a la part posterior es col·locava una pedra plana que es deia enfonadora.

Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d’una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d’homes que l’ajudessin per a produir una partida de calç. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjan segle XX, com ho demostra l’existència de moltes olles o forns arreu del territori. D’aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d’aquells forns que en l’actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació.

Forns de guix

Així com tots els forns de calç s’assemblen, de forns de guix n’hi ha de molts tipus: oberts, tancats, rodons, quadrats, petits, grans… i segur que tots servien per fer la seva funció: coure el guix. Com que la temperatura de cocció de la pedra de guix es produeix a temperatura baixa, a partir de 200ºC, coure el guix és més fàcil que coure calç o maons, que necessiten arribar a 1.000ºC. Tots els forns es construïen en un pendent i més o menys excavats al terreny, de manera que per la part baixa s’accedia a la fogaina i per la part de dalt a la càrrega.

Pous de glaç

Abans que hi hagués fàbriques de gel, l’emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural. La nevera, gelera, casa de neu, pou de(l) gel, pou de glaç, pou de neu, poua o cava és aquella construcció feta foradant el terra en les zones on neva durant l’hivern. Aquests clots, de planta sovint rectangular però amb tendència el·líptica, es realitzen amb el propòsit d’omplir-los de neu o gel després de les nevades, per tal de disposar-ne durant la resta de l’any. Aquesta construcció és tota de pedra en sec per conservar la neu el major temps possible i per evitar que la formació d’aigua per fusió afecti el gel ja que amb la pedra seca, l’aigua podia sortir. Aquestes cases de neu sempre estaven cobertes i incloïen un porxo o un habitatge per als nevaters, algunes parets i camins d’accés. Els camins de nevaters són camins de ferradura empedrats.

3. LA TÈCNICA DE LA PEDRA SECA 

3.1. MATERIAL La pedra es troba predominantment en zones de muntanya. Els principals tipus de pedra que s’utilitzen per a la construcció es divideixen en tres categories geològiques.

1. Roques ígnies: normalment cristal·lines, formades pel refredament del magma fos expulsat a través de les esquerdes de l’escorça durant les erupcions volcàniques. Per aquest motiu no contenen fòssils ni cargols. Els exemples més clars són el granit i les pedres volcàniques.
2. Roques sedimentàries: normalment es troben en estrats, formades per la desintegració i descomposició de les roques ígnies degut a la intempèrie (aigua, vent o gel) o per l’acumulació d’origen orgànic. Els exemples més comuns són el gres i la pedra calcària.
3. Roques metamòrfiques: són roques ígnies o sedimentàries transformades estructuralment com a conseqüència d’altes temperatures i elevades pressions. Els exemples més comuns son les pissarres (derivades de l’argila), la quarsita (del gres) i el marbre (de la pedra calcària).

L’extracció es pot fer amb eines senzilles com perforadores, cunyes i macetes. Però és necessari un coneixement mínim per a realitzar talls precisos. Les roques dures com el granit necessiten una maquinària més sofisticada. 3.2. TIPUS I PROPIETATS 3.3. AVANTATGES

• Disponible en abundància i baixos costos d’extracció.
• La majoria són molt resistents i durables: el manteniment és mínim.
• Contenen una alta impermeabilitat.
• Si bé no aïlla tèrmicament, en zones àrides o muntanyenques protegeix generosament de la calor i el vent, alhora que és un molt bon acumulador de la temperatura.

  3.4. INCONVENIENTS La contaminació atmosfèrica en zones urbanes pot deteriorar la pedra calcària. Si els compostos de sofre dissolts en aigua de pluja són alts, reaccionen amb el carbonat erosionant-la. En zones d’alta contaminació és recomanable prescindir d’aquest tipus de pedra. A la vora del mar l’escuma de les onades i la sal marina pot causar eflorescència i clivellat. Es pot evitar aquest deteriorament amb un manteniment mínim mitjançant la neteja de la superfície amb una esponja humida o amb aigua dolça a pressió. La congelació d’aigua estancada pot esquerdar algunes pedres. El gres i la calcària poden patir si els canvis d’humitat són molt bruscs. Un correcte disseny ha de permetre una fàcil evacuació de l’aigua per vessament o evaporació. Els moviments sísmics poden causar problemes ja que es tracta d’un material gens flexible. Un correcte disseny dels extrems i cantonades sòlides evitarà greus problemes. En zones sísmiques caldrà evitar la construcció d’arcs. Els tipus de pedra utilitzat per a les diverses construccions, són les que disposem més a prop. 3.5. EINES Les eines genèriques per a l’extracció o trencament de la pedra, de preparació del terreny, d’adobament de la pedra, de desplaçament o de palanques, d’anivellament i traçat de marges són les següents: D’esquerra a dreta:

3.6. REGLES DE CONSTRUCCIÓ Per a la realització dels diferents elements de pedra seca cal tenir presents diferents normes de construcció per a garantir l’estabilitat estructural dels murs.

4. LA PEDRA SECA COM A RECURS EN L’ACTUALITAT

La conservació del patrimoni material i immaterial de la pedra seca constitueix un fenomen que desperta un gran moviment social animat per l’amor a la cultura. Un vincle emocional establert amb la memòria col·lectiva que ens connecta amb el passat i d’on neix el compromís per fer perviure el llegat i entregar-lo a la generació següent. Sent aquest un aspecte clau, bàsic, no és però l’únic. Algunes de les raons per les quals es van fer terrasses als vessants de les muntanyes són totalment vigents avui dia:

• Millora dels sòls agrícoles: Es pot afirmar que la millor manera d’aconseguir superfícies planes aptes per al cultiu salvant pendents, optimitzant l’espai i sumant gruixos on esfondrar arrels és mitjançant una paret de pedra seca.
• Suport per a la vinya i altres conreus de secà: La tècnica de la pedra seca arriba als nostres dies vinculada a les vinyes tradicionals i al caràcter propi que avui tots els cellers s’afanyen per identificar, conservar i divulgar com a tret diferenciador dels seus productes en el competitiu mercat dels vins de qualitat.
• Mitigació de catàstrofes naturals: Es pot arribar a la conclusió que el paisatge modelat per la pedra seca ofereix avantatges evidents en la prevenció de riscos naturals, però cal una aliança amb l’agricultura que cuidi del bon estat de les infraestructures que gestionen sòls i hidrografia als vessants amb terrasses.
• Valors per a la biodiversitat i l’agricultura sostenible: Les parets normalment es fan amb la mateixa pedra del sòl d’on s’aixequen, són elements propis del paisatge on alterem d’alguna manera les dinàmiques físiques, però de cap manera s’altera la química del paratge, i això és important a l’hora de gestionar entorns en claus sostenibles i de respecte a la natura. Les parets de pedra seca són un refugi de vida per a la flora i la fauna amb una biodiversitat extraordinària i contribueixen a un ecosistema equilibrat òptim per al desenvolupament de l’agricultura sostenible.
• Utilització en la bioconstrucció: Un dels reptes als quals l’arquitectura i el paisatgisme han hagut de respondre és la reducció de la petjada de carboni de les construccions en el moment de fer-les i durant la seva vida útil. Reduir la despesa energètica i oferir entorns agradables, orgànics i saludables com a habitatges o com a entorns públics. Sabem que la pedra és un material noble que regula la temperatura d’una manera òptima, sobretot si es juga amb una bona orientació, ajuda a la gestió de l’aigua i aporta un valor estètic innegable a les construccions.
• Potenciació dels valors estètics i paisatgístics: El principi fonamental del land art consisteix en alterar, amb un sentit artístic, el paisatge, per produir el màxim d’efectes i sensacions a l’observador que s’enfronta a un paisatge determinat. L’art contemporani reconeix el valor simbòlic de la pedra seca i explora sensacions que hom capta però no és capaç de verbalitzar. Artistes com Nils Udo o Andy Goldsworthy, coneguts internacionalment pel fet de treballar amb elements de la natura com a inspiració i primera matèria, exemplifiquen, de manera precisa, el vincle entre pedra seca, paisatge i art.

Dinàmiques del sector de la pedra seca Esquema de sinèrgies del sector de la pedra seca: L’esquema de sinergies proposat és el resultat de traçar les relacions entre diversos projectes realitzats amb pedra seca, i ens permet dibuixar i proposar unes dinàmiques que podrien articular el sector de la pedra seca com a motor de desenvolupament i en el qual les administracions públiques tenen un paper clau. La pedra seca és un recurs inesgotable, sostenible, sense cap impacte negatiu i que pot contribuir a respondre als reptes plantejats pel canvi climàtic. A més a més, té totes les característiques per ser reconeguda com una gran aliada entre les tècniques recollides per les anomenades Solucions Basades en la Natura (NBS, Nature-Based Solutions) que proposa la UE dins de l’agenda de R+D (recerca i desenvolupament) del programa Horitzó 2020. Convé que aquests valors es reconeguin i s’incorporin dins del catàleg de recursos al qual recorren les administracions públiques quan liciten obra pública i alhora hi ha una gran necessitat de disposar de manuals i codis tècnics per a l’aplicació de la tècnica a diferents usos, com també una regulació que clarifiqui, codifiqui i impulsi la qualificació professional de l’ofici de marger, per garantir una bona aplicació de la tècnica en les construccions més delicades o d’iniciativa pública.

5. INICIATIVES I DINÀMIQUES

Avui en dia existeixen diversos projectes que són un bon exemple de com la planificació pública pot contribuir en la consolidació de la pedra seca com a element dinamitzador econòmic i social. Voldríem destacar algunes de les moltes iniciatives actuals relacionades amb el sector de la pedra seca. 5.1. RECONEIXEMENT COM A PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL I EL PAISATGE  La valorització d’aquest actiu patrimonial s’ha d’aconseguir a través del reconeixement general de les construccions de pedra seca i de l’apropament d’aquest món a persones que el desconeixen, de manera que tinguin eines per poder-lo valorar. En els darrers anys, l’interès creixent per aquest tipus de construccions s’ha manifestat, entre d’altres iniciatives, en les declaracions com a béns culturals d’interès local (BCIL) i béns culturals d’interès nacional (BCIN) d’alguns dels elements més singulars de pedra seca a Catalunya impulsades per nombrosos ajuntaments i consells comarcals d’arreu del territori, i ha culminat amb la declaració del coneixement i  la tècnica constructiva de la pedra seca com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO.

En aquest context, l’any 2016, neix el projecte Col·labora x Paisatge: desenvolupament rural a través del paisatge i la col·laboració ciutadana (construccions de pedra seca), un projecte de cooperació Leader coordinat per l’Associació per al Desenvolupament Rural Integral de la Zona Nord-Oriental de Catalunya (ADRINOC) i amb l’assessorament i suport tècnic de l’Observatori del Paisatge de Catalunya dirigit a la creació de desenvolupament rural a través d’elements que configuren el nostre paisatge (construccions de pedra seca) tot i facilitant eines i mitjans tant als joves com a la ciutadania que de forma col·laborativa promourà l’activitat econòmica. 5.2. PUBLICACIÓ I DIVULGACIÓ En el nostre territori s’estan portant a terme diferents dinàmiques de comunicació entorn al món de la pedra seca. La revista Pedra Seca és una de les dues publicacions que edita el grup Edat Mitjana, al qual pertany el Patronat de Sant Galderic, patró dels pagesos catalans, entitat sense ànim de lucre impulsora de la iniciativa, on col·laboren cinc persones que assumeixen les funcions de direcció, redacció, maquetació i disseny.

La trajectòria d’aquesta revista es remunta gairebé vint anys enrere. El número zero va sortir a la llum el desembre del 2000 i, des de llavors, s’ha publicat dos cops l’any, a l’abril i a l’octubre. A la revista hi tenen cabuda totes les novetats relacionades amb el món de la recuperació de la pedra seca i la seva memòria, monogràfics, articles de fons i imatges. Es distribueix per subscripció o sota demanda al seu web. El patronat també publica mensualment el Full Informatiu de la Pedra Seca, gràcies al qual els subscriptors reben informacions puntuals, convocatòries i una fitxa d’alguna ruta que transcorri entre barraques i altres elements de pedra seca. Per una altra banda existeixen diferents museus i centres d’interpretació, com per exemple a Vilafranca dels Ports hi ha el Museu de la pedra en sec. A Torrebesses, s’hi pot trobar el Centre d’Interpretació de la Pedra Seca, amb una exposició sobre la pedra seca i punt d’inici de rutes guiades per veure aquest tipus de construccions.   5.3. WIKIPEDRA La Wikipedra és un projecte promogut per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, de catalogació ciutadana via internet que permet a qualsevol persona introduir la localització, descripció i imatge de les barraques, cabanes o orris de pedra seca de Catalunya i, des del 2016, també dels 85 municipis de la Catalunya Nord adscrits al projecte, gràcies a la col·laboració establerta amb el Parc naturel régional des Pyrénées catalanes. Aquest mateix portal web permet la consulta de les construccions de pedra seca que ja han estat introduïdes. Els objectius de la Wikipedra són: -Inventariar les barraques, les cabanes i els orris de pedra seca a través de la participació ciutadana. -Crear una eina de consulta 2.0 del patrimoni de la pedra seca. -Contribuir al coneixement i la preservació de les construccions de pedra seca. -Generar informació útil per als estudiosos de la pedra seca i per al desenvolupament d’iniciatives en àmbits diversos. 5.4. FORMACIÓ I TALLERS ESPECIALITZATS Entre les dinàmiques culturals i d’interès comú generades per aquesta tècnica constructiva voldríem destacar la feina de divulgació i coneixement del món de la pedra seca per part de diverses entitats. En aquest sentit, existeixen diferents formacions que es realitzen en terres catalanes, passant per la formació homologada de l’ofici de marger a ses illes Balears o a la comarca del Bages i des de fa uns anys, com a formació especialitzada en l’ofici de la Pedra Seca a la comarca de la Garrotxa organitzat per l’escola Orígens. Tallers especialitzats Escola Orígens Els tallers de l’Escola Orígens pretenen, en primer lloc, posar en pràctica alguna de les tècniques més habituals en la construcció amb pedra seca tot mitjançant la construcció o reconstrucció d’una petita obra. També analitzar sobre el terreny diverses construccions existents al nostre entorn (murs, cabanes, forns de calç), tant des de la seva vessant constructiva com cultural i de relació amb l’entorn. I per últim donar a conèixer les iniciatives que s’estan portant a terme en la recuperació i difusió del coneixement per part d’entitats diverses al nostre territori.   Formació de margers a Mallorca  L’Institut Nacional de les Qualificacions Professionals (INCUAL), ha enviat a les diferents organitzacions i persones interessades, entre les quals es troba la Unitat de Pedra en Sec i Senderisme del Departament de Medi Ambient, el contingut de la qualificació professional “constructor de pedra en sec” per a la seva avaluació. Aquesta qualificació serà vàlida per a tota Espanya. La inclusió de la qualificació professional de constructor de pedra en sec al Catàleg Nacional és necessària per a la creació del títol de Formació Professional i del Certificat de Professionalitat, que permetran reiniciar les accions formatives, a través de la formació professional o de la formació ocupacional.

També comportarà la possibilitat de reconèixer i acreditar les competències professionals dels margers en actiu a través de l’experiència laboral i les vies no formals de formació. L’any 2018 es van complir 30 anys que el Consell de Mallorca es va fer càrrec de l’escola de margers per evitar la desaparició d’aquest ofici, i actualment és de les poques institucions europees que tenen en plantilla pròpia a brigades de margers. Per això, la institució insular ha estat fent feina des de fa anys per aconseguir aquest reconeixement per un dels oficis més tradicionals de Mallorca.

6. OBRES I EXPRESSIÓ ARTÍSTICA

Actualment el món de la pedra seca mira el present i promou el futur. Una mostra d’aquest fet és la cada vegada major utilització de la pedra en diversos projectes arquitectònics, combinant els patrons contemporanis de disseny amb l’ús d’un dels materials nobles per excel·lència. Tanmateix, corrents artístiques com el land art exemplifiquen la intensa relació entre un material tan primari com la pedra amb la imaginació i la creativitat de l’artista.

• 

• 

• 

Autoria de l’article