Paisatges urbans sobre rodes Els skateparks, un nou espai dins les ciutats

Els skateparks van néixer a finals dels anys 50 a les platges de Califòrnia, com a alternativa dels surfistes en els dies sense onades. Les piscines buides (als Estats Units es fabricaven amb les cantona­des arrodonides per estalvi d’aigua) feien l’efecte radical de les onades. Es diu que l’skate té el seu origen en una sequera que va patir Los Ángeles i que va obligar a bui­dar les piscines. Així doncs, ja entrats els anys 70, els joves dels Estats Units es convertiren en skatesurfistes de ciment, fent surf però, lluny de les platges.

Durant els anys 80, skaters i surfistes es diferenciaven al mateix temps que els materials dels skates evoluci­onaven. En aquesta dècada començaren a aparèixer skateparks a tot el món, dissenyats com a variació de les piscines nord-americanes.

La ciutat: uns creuen que la dominen des de dalt; i els altres, senzillament, des de baix, s’apropien d’ella. Manel Delgado

El primer canvi important fou quan l’skate sortí dels skateparks i la mateixa ciutat es convertí en esce­nari: el mobiliari urbà, les escales, baranes, vorades… eren els nous reptes dels patinadors.

Entre els primers skateparks a Espa­nya, trobem el d’Arenys de Munt (1978), un dels millors construïts i es diu que el primer d’Espanya. El 2012 es van fer obres de recuperació del parc. La història d’aquest es remun­ta a l’any 1978, quan l’americà John McDonald, que estiuejava a Arenys de Munt, decidí cedir el seu terreny a la muntanya per a construir un ska­tepark com els que triomfaven als Estats Units. Poc es podien imagi­nar el ressò que tot aquells fets van representar. Aquella cultura nas­cuda pocs anys abans a Califòrnia, havia creuat definitivament l’oceà i s’havia instal·lat a Catalunya, en un petit poble davant l’astorament dels seus habitants. Malgrat tot, el feno­men del patí era quelcom que enca­ra no entrava en els plans de ningú.

Altres skateparks d’aquells primers anys van ser el de Segur de Calafell (1978), EL Tramontana, a Santa Ponça, Mallorca, de 1978, el Sindi, en el Parc Sindical de Madrid, construït pels propis skaters l’any 1980, o el del parc Wurzburg, a Salamanca, un parc amb un skatepark, de 1986. La Cantera, a Getxo, del 1986, un skate­park de ciment al costat de la platja, que fou precedent de diversos ska­tearks al País Basc.

Desafiant l’espai planificat

L’apropiació informal de l’espai urbà tingué lloc en les dècades dels 80-90. Barcelona ha estat sempre un referent internacional en el cir­cuit skate mundial tot i no tenir pis­tes específiques en aquell moment: l’època de les places dures als anys 80, van convertir Barcelona en per­fecte pista de patinatge, gràcies al mobiliari dur i llis. Espais com la Plaça dels Països Cata­lans a Sants, o la plaça dels Àngels (MACBA), són casos d’èxit encara avui.

Recollir les condicions de la ciutat i tot allò que aporten a la pràctica d’aquest esport: escales, baranes, jardine­res, reixes… abandonant tots aquells elements que els skateparks tradicionals tenien com els half pipe, bowls, rampes, etc… elements tots força agressius al paisatge de la ciutat, prenent doncs, els elements d’allò quotidià, integrats a la ciutat.

Els nous skateparks que simulen fragments urbans dins els espais urbans

En el nou mil·lenni es creà un nou concepte d’skatepark: es crea de forma artificial un recinte que presenta frag­ments de ciutats perfectes per a la pràctica del skate. Una caricatura d’aquest concepte seria l’exemple del skatepark Santa Lucía, a Vitòria. En aquest, s’han emprat elements quotidians de la ciutat per transformar el pai­satge urbà. Passos de vianants, clavegueres i barreres de seguretat que es deformen i adapten a l’ús dels ska­ters.

A la majoria de ciutats, i fins no fa pas molts anys, els skateparks es construïen a la perifèria per evitar així pos­sibles conflictes entre els patinadors amb altres usuaris de l’espai públic. La integració d’aquestes instal·lacions a la ciutat solia ser inexistent, amb una gran distància de la ciutat consolidada i amb una diferència abismal en la forma respecte als espais públics tradicionals.

Les darreres versions d’aquests parcs canvien aquesta dinàmica per convertir-se en una nova alternativa con­temporània de l’espai públic. No són un espai esportiu, ni una plaça, ni un parc, sinó que tracten de ser-ho tot al mateix temps i sobretot, tracten d’encaixar amb conti­nuïtat en els espais i els entorns on s’emplacen.

Aquests nous espais són nous punts de trobada que reuneixen tant a patinadors con a vianants, afavorint les relacions de proximitat entre ells i fent que els con­flictes es dilueixin. Els usuaris ja no són només joves o adults que repesquen la seca afició, són també nens que comencen, pares que els acompanyen, turistes (com no), i passejants variats… fascinats per les immenses possibilitats del streetstyle. Tots troben el seu lloc i s’es­tableixen relacions de continuïtat amb l’entorn.

Potser no estem parlant de skateparks, sinó de “paisat­ges per a l’skateboarding” amigables amb la resta de la ciutadania. Apareixen doncs, com a part indissociable del lloc, connectant-se amb els recorreguts existents i integrant-se amb la mateixa vegetació o mobiliaris del context, espais que continuen l’entorn. Es fuig de la tipo­logia d’skateparks tradicionals, com els dels 80 i 90, que eren aliens al paisatge urbà, mòduls prefabricats que es col·locaven a la perifèria, plataformes de formigó sense res a veure amb el seu entorn, obviant la relació amb la ciutat.

Un incís de noves tendències: indoor skateparks sagrats

La tendència de transformar per complet les esglésies que han quedat obsoletes i sense l’ús inicial, ha donat com a resultat també la implantació d’instal·lacions esportives en antics temples. De fet, en molts dels casos les mateixes característiques morfològiques d’aquestes edificacions (sostres alts, grans llums i nivells a distin­tes alçades), propicien la possibilitat de desenvolupar en elles cert tipus d’esports.

Holanda és un dels països més representatius en aquest tipus d’actuacions, convertint alguna de les seves esglé­sies en gimnasos, o millor encara, transformant l’antiga església de Sant Josep, a la localitat de Arnhem, en un gran skatepark indoor.

Però no cal anar tan lluny per contemplar aquest tipus d’intervencions. A la localitat asturiana de Llanera, ens trobem amb l’església de Santa Bárbara, abandonada als anys 60. El que va començar como un improvisat skatepark creat per un grup de joves per a poder prac­ticar els dies de pluja, ha acabat convertint-se en una fita per als amants d’aquest esport, i ha cridat fins i tot a un artista urbà de talla internacional com és Okuda San Miguel, que no ha perdut l’oportunitat per a plasmar el seu segell. L’artista càntabre d’estil colorista i geomètric ha traslladat el llenguatge dels vitralls a les parets i les voltes del temple.

La nova fornada d’skateparks

Com a darreres fornades de projectes executats de ska­teparks propers trobem alguns exemples com els de la Mar Bella, Roquetes i les Corts, un triplet construït per coincidir amb el festival X-Games de Barcelona, tots ells es desenvolupen integrant-se en l’espai públic.Altres exemples en aquesta nova línia, serien el de Santa Coloma de Gramenet,Badalona, etc. Skate Àgora, a Badalona, consta de 4.683 m2, dels quals 1.250 m2 estan destinats íntegrament a l’skate­park. Es situa al barri de Canyadó, en un indret privilegiat, a tocar de la platja. Pel que fa referència a les baranes de l’skateplaça, totes han estat construïdes en el Warehouse de Califòrnia Skateparks, amb els millors acabats possibles. A més, s’han pintat amb una pintura especial Powercoating, per a poder suportar les condicions climàtiques de la costa.

L’skatepark de la Mar Bella, al Poble­nou, era una espai preolímpic on ja hi havia instal·lacions més rudimentà­ries per patinar. El nou projecte s’ha adaptat al terreny i ha respectat els vells camins del Poblenou que arri­baven al mar. Es crea una topogra­fia artificial, com un joc d’onades i de dunes, aprofitant el desnivell en baixada per potenciar el patinatge en direcció al mar. S’hi han plantat pins i vegetació pròpia del clima per potenciar la zona com a espai de trobada.

Així doncs, els nous skateparks s’han ubicat en barris molt diferents i s’han dissenyat de tal manera que no quedessin com un conjunt aïllat, sinó integrats al seu entorn. No són només una zona esportiva, sinó punts de trobada que reuneixen tant patinadors com vianants, que afavoreixen la relació i rebaixen, per tant, el conflicte entre ells.

Els nous skateparks s’han conver­tit en una nova tipologia d’espai, un punt de trobada i de referència per a generacions i tipologies variades, respectant i revitalitzant el lloc en què s’implanten, generant noves i enriquidores dinàmiques socials i urbanes.

L’skateboarding és una activitat individual, en grup, per joves, grans, autòctons, visitants… És, alho­ra, una forma de mirar la ciutat de manera creativa i acostumar-se a mutar amb el desenvolupament urbà. Noves formes de ciutat por­ten noves aproximacions per part de l’skater i moviments radicalment diferents.

Noves aportacions i transformaci­ons estan encara per descobrir. La visió de l’skater ens ha ensenyat que les possibilitats són infinites.

Molt més que un skatepark

El projecte (de Straddle3 + Sergi Arenas + Lur Paisajistak) neix de la demanda juvenil per un espai adaptat als esports urbans. Gairebé una dècada enrere, el 2007, els joves de Santa Coloma de Gra­menet van reclamar de l’Ajuntament un espai per patinar, el resultat va ser un petit skatepark convencional executat sobre el cobriment de l’au­tovia B-20 com a extrem de la zona coneguda com a parc Europa, veïna a la zona esportiva de Can Zam. Aquest petit parc es va resoldre amb elements prefabricats disponibles al mercat i forma part d’una família d’instal·lacions que es repeteixen, gairebé sense variació, en diversos municipis del territori nacional. Poc temps després aquest parc es va demostrar insuficient per a les aspi­racions dels practicants locals d’es­ports urbans, que van començar a demandar zones majors i millors per a les seves pràctiques, posant èmfasis en què ells haurien de pren­dre part en el disseny de principi a fi.

El solar, de forma triangular i amb sobrada grandària per acollir el pro­grama, es trobava de forma residual entre diferents instal·lacions espor­tives del gran àrea pública de Can Zam, que suposa des de fa anys el pulmó verd de la zona i una de les formes en què el municipi es relaci­ona amb la ribera del Besòs. El solar es trobava fonamentalment erm, amb excepció d’una zona poblada per oms en la seva part sud i alguns brots de vegetació espontània.

L’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, comptant amb el suport de l’Àrea Metropolitana de Barce­lona, va contactar amb Straddle3 per donar resposta a les reivindi­cacions dels joves. I Straddle3 va decidir iniciar un procés participatiu consistent en sessions de treball bisetmanals en un equipament públic i incorpora al patinador Sergi Arenas i a l’equip de Lur Paisajistak en l’equip.

Dinàmica de treball

En aquestes sessions s’estableix un marc de prioritats que desem­boca en un pla d’usos per al parc que s’haurà de resoldre en diferents fases a causa de les limitacions pressupostàries. En reunions amb les administracions implicades es desenvolupà una metodologia que va força més enllà dels supòsits originals del projecte o del mateix concepte de participació ciutada­na. S’acorda perllongar la partici­pació en el desenvolupament del pla d’usos i del disseny per portar-la a la pròpia construcció del parc. S’estableix així una dinàmica mixta entre treballs infrastructurals i d’ur­banització bàsica a realitzar per una empresa contractista i un altre paquet de treballs a desenvolupar per l’equip director i els futurs usua­ris en format de tallers d’autocons­trucció.

Finalment es realitzen dos lliura­ments, un avantprojecte per a tota l’àrea i un projecte executiu per a la primera fase. El projecte que resulta del procés participatiu inclou una zona de passeig, un skatepark, un gimnàs a l’aire lliure i un bikepark, a més d’una zona condicionada per a l’aparcament de vehicles. La pri­mera fase inclou el nou accés per als vianants a la zona, un àmbit de passeig i un skatepark polivalent apte per al seu ús per practicants de diversos esports urbans.

Es posa l’accent en la recuperació de l’arbrat preexistent, fonamental­ment oms, que es protegeixen i es complementen amb la plantació de pollancres a les zones més humides i prèviament despoblades de vege­tació.

S’organitza el traçat de l’espai mitjançant unes illes que consten d’una corona de gespa, que el seu ample correspon amb l’escombrat­ge dels difusores de reg. Aquestes illes es repeteixen en gairebé tot l’àrea d’intervenció, encara que la seva configuració és diversa en fun­ció del programa.

 

 

La zona patinable es desenvolu­pa entre la part central de les illes i el bord sud, poblat pels oms, de tal forma que queda parcialment en ombra. Un dels principals condici­onants del projecte és la pràctica de l‘autoconstrucció acompa­nyada de l’ús de material reciclat. Aquest es dóna, d’una banda, a la zona patinable amb la utilització de fusteria metàl·lica i prefabricats de formigó de segona mà per a la rea­lització d’obstacles, i per una altra a la zona de passeig, on els bancs es desenvolupen a partir d’antics contrapesos de formigó, les illes es decoren amb bambú laminat recu­perat d’instal·lacions efímeres i la pèrgola-fanal es construeix a partir de bàculs de semàfor desnonats.

 

Autoria de les fotos: Pau Monasterio

Autoria de l’article