Solars buits, intersticis, equipaments en desús o espais abandonats conformen un ampli ventall d’espais “residuals” i fragmentats a la gran ciutat. I no només a les perifèries o límits urbans, sinó en plens centres urbans, a pocs metres potser de la ruta de monuments i fites de la ciutat, dins dels vells o nous teixits urbans, formant ja part essencial del creixement i el metabolisme de la ciutat viva. El fet de ser buits no comporta necessàriament que siguin indrets “mancats de matèria”, sinó que es caracteritzen per l’absència de funció i l’exclusió de l’estructura urbana.
“La ciutat no és soledat perquè la ciutat aniquila tot el que pobla la soledat. La ciutat és el buit.”
Cal assenyalar que, com a concepte, el buit comporta l’existència d’un “ple”, d’un continu urbà que l’envolta o sobretot, una presència física anterior que ha deixat de ser-hi i que, aleshores, implica una absència, un buit. Buits i plens són els elements essencials de l’estructura física urbana que defineix la ciutat, conformant diferents teixits en funció de la relació que entre ells s’estableix.
Hi ha diversitat de tipologies quan parlem de buits urbans. Ja des del Barroc, la ciutat enderroca muralles i s’expandeix en el buit exterior (el camp). La ciutat industrial es situa en els buits i espais més oberts perifèrics i la ciutat actual creix a gran velocitat i és probable que grans espais puguin quedar fora del planejament urbà en curs i desocupats o sense ús.
No-llocs, heterotopies i terrain vague
En l’essència del buit urbà trobem 3 conceptes que concentren i resumeixen el seu significat divers: el concepte de no-lloc definit per Marc Augé, les heterotopies de Michael Foucault i el terrain vague, d’Ignasi Solà Morales.
Marc Augé, al seu llibre Una antropologia de la sobremodernitat” defineix el no-lloc com a antagònic al lloc antropològic. …”Si un lloc pot definir-se com a lloc d’identitat, relacional, històric, un espai que no pot definir-se ni com a espai d’identitat ni com a relacional ni com a històric, definirà un no-lloc”.
L’heterotopia és un concepte introduït per Foucault en el seu text Des espaces autres i ho contraposa al concepte d’utopia. Les heterotopies ens generen il·lusió de la realitat física com a espai més il·lusori o ens donen una percepció d’un ambient real del caos, en crear-nos un territori estructurat i funcional. Una heterotopia, doncs, és un lloc que desperta cert interès a la resistència i la transgressió. Un espai que altera l’ordre de la ciutat, espais de tensió, on el diferent pren presència en el quotidià.
Ignasi Solà Morales utilitza el terme terrain vague per a fer referència a espais marginals, oblidats i estranys de la ciutat. “…illes interiors buidades d’activitat, són oblits i restes que romanen fora de la dinàmica urbana”. Així, doncs, indrets amb absència d’ús , però al mateix temps, lliures i expectants. Solà Morales també es planteja com ha d’actuar l’arquitectura per no convertir-se en un instrument agressiu dels poders i les raons abstractes.
Poesia de l’abandonament i urbanisme informal
L’”estètica de l’emergència” es basa en les ecologies culturals emergents i noves experimentacions. Sobre els buits urbans s’ha teoritzat molt, sobretot en referència a la qüestió de l’oportunitat productiva i de l’ús. Des del món de l’art, però, s’han realitzat també nombroses
interpretacions al voltant del seu significat i un altre tipus de potencial, ressaltant la llibertat i oportunitat d’expressió espontània que ofereixen.
També des del món de l’arquitectura (en certes facetes) s’ha mostrat aquest interès, centrant-se en processos participatius veïnals molt més informals i poc planificats oficialment. Aquestes iniciatives ciutadanes de caràcter més espontani canvien el rol dels veïns, passant de ser mers usuaris a ser dissenyadors i constructors de l’espai públic. Es configura així un cert urbanisme informal que desenvolupa projectes de caràcter temporal i que ha donat resposta a necessitats de tipus local com espais per a places públiques, pistes esportives, biblioteques, horts urbans pel veïnat, etc.
Així, doncs, no és estrany veure l’obra d’un artista en un d’aquests espais, fet que els atorga tota un estètica de poesia urbana molt especial i exclusiva d’aquesta tipologia de buits o indrets d’abandonament, o tota una casuística d’actuacions veïnals com comentàvem, demostrant que
aquests buits urbans generen unes qualitats espacials úniques i un interès molt únic dins l’amalgama rígida de la ciutat.
Ciutats post-it
Els usos temporals són una resposta que expressa una nova manera de fer ciutat on la societat és la gran protagonista, mitjançant la participació i la creativitat. No es tracta només d’una qüestió física o d’urbanisme, el buit urbà implica qüestions socials i econòmiques, així com possibles oportunitats.
El terme post-it city va ser emprat per primera vegada per Giovanni La barra al seu llibre Mutations (2001) per anomenar diverses ocupacions temporals de l’espai públic que generen una nova manera d’urbanisme, arquitectura i estètica. Són casos on el subjectiu s’apropia de l’urbà, dissenyant microurbanisme “líquid” i temporal que, sovint es pot, fins i tot, solidificar en determinats indrets.
La post-it city és la part de la ciutat que es fa i es desfà, es munta i es desmunta, espais que improvisen usos i activitats no planificades i, de vegades, sorprenents i originals. De la mateixa manera que un post-it, aquests espais apareixen i desapareixen sense deixar un rastre físic
visible, però sovint sí ideològic o sociològic.
Què cal entendre per espai públic? D’entrada, espai públic podria ser una forma de referir-nos als espais col·lectius d’una trama urbana: carrer, plaça, vestíbul, andana, platja, parc…, entorns oberts i accessibles sense excepció en què tots els presents miren i es donen a mirar els uns als altres, en què es produeixen tot tipus de agenciaments, uns microscòpics, altres tumultuosos; de vegades harmoniosos, de vegades polèmics. Aquest espai només existeix com a resultat dels transcursos que no deixen de travessar-lo i agitar-lo i que, fent-ho, el doten de valor tant pràctic com simbòlic.
En tant espai de tots, no podria ser objecte de possessió, però sí d’apropiació. Apropiar-se d’una cosa no és posseir-la, sinó reconèixerla com a pròpia, en el sentit d’apropiada, és a dir apta o adequada per a alguna cosa.”
Buits urbans planificats
Des de la planificació urbana oficial i reglada són molts els buits urbans que s’han executat per tal de dotar d’una plaça amb perspectiva i visuals a un monument emblemàtic (per exemple, la plaça de la Catedral de Barcelona), o per esponjar i oxigenar trames urbanes atapeïdes, sobretot
en parts històriques de la ciutat, com serien la Rambla del Raval o la Plaça dels Àngels del mateix barri. La densitat urbana és de vegades susceptible de ser modificada i buidada sota el disseny de l’urbanista i sense l’espontaneïtat que parlaven uns paràgrafs enrere.
Són sovint operacions traumàtiques que suposen l’enderroc i la mobilització d’un gran nombre de persones, no són operacions fàcils i clares d’entrada.
Els Nous Encants, versió planificada dels anteriors espontanis Encants Vells a la plaça de les Glòries, Barcelona. Un buit sota una pèrgola. A baix, Rambla del Raval de Barcelona, espai de buit urbà planificat i executat els anys 90 on s’enderrocaren 5 illes, 62 edificis i 1.384 habitatges, una operació traumàtica en principi, però que ha suposat una bona oxigenació pel barri. Comparativa entre l’actual vistes aèria i la de 1994. Font (9), Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Grans buits urbans, ferides urbanes i reconstrucció moral
Alguns buits comporten absència, això és presencia prèvia i d’altres, no. Un cas extrem d’absència i buit urbà a gran escala seria el dels resultants de guerres o desastres naturals, deixant àrees buidades i arrasades. Aquests grans buits urbans van originar en el període de
guerra una intensa reflexió sobre la ciutat i l’arquitectura, pensant si era adient la reconstrucció o la nova urbanització des de la taula rasa del desastre. Les infraestructures a gran escala sorgides a partir dels anys 60 van introduir nous factors heterogenis i fragmentadors de les trames urbanes.
El creixement discontinu de la ciutat ha generat indrets marginals, obsolets o degradats i en desús disseminats dins la ciutat, ja sigui en el teixit urbà consolidat o en la perifèria. Espais-negatius (en el sentit de buit respecte de ple) que formen una gran xarxa de possibilitats, espais expectants i singulars sovint amb localitzacions privilegiades.
Malgrat tot, he construït a la meva ment un model de ciutat, de la qual es poden deduir totes les ciutats possibles… Aquest tanca tot allò que respon a la norma. Com les ciutats que existeixen s’allunyen en diversos graus de la norma, només em cal preveure les seves excepcions i calcular les seves combinacions més probables.”
Però potser parlar de buit urbà és parlar d’un oxímoron. Res urbà seria buit si considerem que l’urbà és un ple, un ple de societat, condició indispensable de l’urbà. El que és cert és que en el buit urbà tot és efímer i res evoca la nostra memòria, tot és provisional.
Utopia era una ciutat. Amb aquest nom Tomàs Moro ens presentava l’urbs idíl·lica i perfecta en el segle XVI, una ciutat imaginària que cercava ser una aspiració per viure en un lloc on el desordre i les desigualtats no existien. A Utopia es manifestava l’anhel humà per arribar a una societat perfecta i igualitària en un moment històric on les ciutats i societats occidentals europees no ho eren, la recerca frenètica per fer de la ciutat un espai ideal ha estat el somni de molts al llarg de la història del desenvolupament de l’urbanisme i les ciutats en el món.
“Una era construeix les ciutats. Una hora les destrueix.”
Segles després, a la dècada dels anys 60 del segle XX, Michael Foucault, com ja hem comentat, introduí el concepte de l’heterotopia.
A diferència de la utopia s’apropa a una visió més real del que significa entendre la ciutat, és un manifest a les diferències que veiem en ella, assumint una recerca i vivència dels espais heterogenis, aquells on es desenvolupa l’altre. Ens obre a la possibilitat de comprendre que el significat de ciutat és divers per als éssers humans que la habiten i per això és necessari assumir una gran complexitat: la ciutat és tan diversa com els humans que l’habiten, cadascú té una visió particular de la seva ciutat. La ciutat és una estupenda emoció humana.La ciutat es una invenció: es més, és la invenció de l’home!
La ciutat no és quelcom virtual, sinó físic, perquè està plena d’humanitat. La ciutat es un continu esdevenir.”
I a més a més:
Els jardins de Rosa Luxemburg, inaugurats a París el 2014, conformaven abans un paisatge de buits urbans.
Fotos: Cristina Arribas
El Parc de la Villete a París, un antic buit urbà, abans ocupat per l’escorxador. Projecte de Berbard Tschumi, 1987.
Fotos: Cristina Arribas
Autoria de les fotos: Cristina Aribas i Elisenda Pucurull
Nota de l’editor
Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 359 de març de 2019
Autoria de l’article
