Recuperació d’un referent a Vilanova de la Barca Entre dos mons

Fitxa tècnica

Nom de l’obra: Santa Maria de Vilanova de la Barca.
Ubicació: Raval de la Creu, 25. 25690 Vilanova de la Barca. Segrià.
Propietat: Ajuntament de Vilanova de la Barca.
Promotor: Secretaria d’Habitatge i Millora Urbana. Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Vilanova de la Barca, INCASOL, Institut Català del Sòl.
Projecte: AleaOlea, Arquitectura i Paisatge Laia Renalias, Carles Serrano, Leticia Soriano, i Roger Such.
Col·laboradors del projecte: Campanyà i Vinyeta Serveis d’Arquitectura, SLP (càlcul d’estructura).
Director d’execució i coordinació de seguretat i salut: Baldomer Ric Qui.
Estructura: Campanyà Vinyeta SL.
Construcció: UTE Construccions Jaen-Vallès – Urcotex Inmobiliaria.
Cap d’obra: Maria Jaén Vallés.
Industrials: Germans Balaguer (paviment de pedra), Tejeria Iturralde (ceràmica), Jaina (il·luminació) i Vivers Borda.
Dates: Projecte 2014; Obra: 2016.
Superfície: Superfície construïda: 300.00m2; parcel·la: 410.00m2 ; volum: 1800.00m3.

Premi Catalunya Construcció 2017 ex aequo en la categoria d’Intervenció en edificació existent.

Vilanova de la Barca té el seu origen en una vila nova entre dos pobles existents ja abans del 1149 i conquerits pel comte Ermengol VI d’Urgell en nom de Ramon Berenguer IV, Castellpagès i Aguilar. Segles més tard, el poble fou uns dels més durament castigats del Segrià per la Guerra Civil espanyola, després de la qual, la Dirección General de Regiones Devastadas n’adquirí 86.803 m2 de terreny per tal de construir una nova localitat.

També fou destruïda amb aquests fets la notable església gòtica de Santa Maria, dels segles XIII-XIV i que, fins fa un parell d’anys, ha estat un conjunt en ruïna. Les funcions parroquials van ser després assumides per l’església dedicada a l’Assumpció, construïda després de la guerra en un altre emplaçament més proper al nou nucli urbà.

El 1941 es va començar la construcció d’un nou nucli urbà que preveia, a més dels habitatges, un mercat, un poliesportiu, una zona d’esbarjo, piscines, una caserna de la guàrdia civil i una biblioteca, entre d’altres equipaments. Ara bé, en realitat solament s’arribaren a construir els habitatges, l’ajuntament, l’església i les escoles. Com a resultat, avui una part de Vilanova de la Barca és una mostra de l’arquitectura de tall neoclàssic que es va utilitzar arreu de l’Estat per reconstruir les poblacions més afectades per la guerra, obres fetes per batallons de presos republicans que després de la guerra van haver de complir condemna.

Tot i quedar com un conjunt ruïnós, es van protegir les restes de l’església de Santa Maria, com a bé d’interès local en el 2003. No podem trobar un gran patrimoni arquitectònic a Vilanova de la Barca i aquest fet fa que l’església que ens ocupa tingui, aleshores, una notable importància, sobretot pels habitants del poble, que reconeixen la seva identitat i arrels en els pocs elements patrimonials posats en valor i existents.

Així, doncs, el que trobàvem fa un parell d’anys era un conjunt de restes molt parcials. La planta ja indicava que no era un projecte unitari d’església, sinó més aviat l’addició de diferents parts al llarg del temps: a l’església de nau única amb fals transsepte i absis rectangular d’origen medieval li foren afegits una nau lateral i un nou ingrés d’època barroca. D’aquest només es conservava el coronament. De l’interior, només es conservaven part de les cobertes de l’àrea del presbiteri, on romanien, en alguns capitells i una clau de volta, mostres escultòriques, les quals, oferirien dificultats pel que fa a una estricta classificació estilística. L’obertura que degué ser la principal havia estat tapiada en els darrers anys i s’havia desplaçat l’accés al mur del presbiteri, la zona més ben conservada. La part més ben conservada era la posterior, una planta quadrangular amb dues capelletes laterals i una pilastra adossada. De la façana d’entrada en quedava la paret, gòtica, al damunt de la qual s’havia encastat una portalada neoclàssica.

Així, l’església original respon a un tipus de planta basilical amb dues naus, presbiteri i capelles laterals. Té 22 metres de longitud i 7 metres d’amplada i l’interior s’eleva fins a 10 metres. A la part oriental es conserven uns imponents contraforts laterals, possiblement d’origen romànic, i a la capçalera una volta de creueria tardogòtica del segle XVII. Tota l’església fou construïda amb un carreu de la zona molt ben aristat i col·locat a trencajunts, molt danyat pel clima de la zona i l’erosió del temps.

Hi havia la voluntat de recuperar aquestes restes de l’església (de propietat municipal) com a una nova sala polivalent d’usos múltiples. Els promotors del projecte van ser l’Ajuntament de Vilanova de la Barca, el Departament de Territori i Sostenibilitat i l’incasol, dins del programa Reviure les Velles Ciutats que vol frenar el deteriorament progressiu dels nuclis antics i els entorns monumentals de diferents poblacions de Catalunya.

Vista de la façana oest després de la intervenció

Criteris d’intervenció. Com afrontar una ruïna

Com s’hauria d’intervenir en una ruïna? Consolidar-la, intervenir? Conservar o restaurar? Continuar-la? I com encaixar la connexió emocional que les persones properes tenen amb l’element?

Si ens endinsem puntualment en els corrents de la intervenció al llarg dels darrers segles ens trobem amb 3 corrents d’intervenció dels quals caldrà decidir quin hauria de ser o ha estat l’aplicable:

  • Per una banda, la restauració estilística, de la que el principal teòric fou  Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc (1814-1879). Ell defensava que el restaurador ha d’identificar-se totalment amb el creador original. En aquest sentit, la restauració, allò que ha de fer és permetre la recuperació de la seva pròpia forma. “Restaurar un edifici no és conservar-lo, reparar-lo o refer-lo, és restablir-lo a un estadi complet que pot ser que no hagi existit abans”. Es tracta de situar-se en el lloc de l’arquitecte primitiu i suposar què faria ell.Viollet-le-Duc fou l’encarregat de restaurar i netejar la Catedral de Notre Dame, però també d’actualitzar-la. Afegí una tercera torre, que constitueix allò que actualment es denominaria un fals històric.
  • La restauració romàntica, de la que el seu principal teòric fou John Ruskin (1819-1900). Defensa que l’anomenada “restauració” (la restauració estilística) és la destrucció més total que pugui patir un edifici. La restauració no té raó de ser, si només es limita a la tasca de l’estricta conservació. Va ser el defensor màxim de la no intervenció. Ruskin ressaltava el valor d’antiguitat del monument: “ Els monuments arquitectònics no valen por si mateixos, sinó per l’encant que el temps i la història han posat sobre ells”.
  • I la restauració crítica, més recent i amb el teòric Cesare Brandi com a defensor, en la seva Teoria del Restauro (1963), qui observà que la ruïna, des del punt de vista històric, és “el vestigi d’un monument històric o artístic que només es pot mantenir com allò que és, i on la restauració, per tant, únicament pot consistir en la seva conservació, amb els procediments tècnics que exigeixi. La legitimitat de la conservació de les ruïnes radica doncs, en el judici històric que se’ls atorga com a testimoni mutilat, però encara recognoscible, d’una obra o d’un fet humà.”

Aire, llum i ceràmica com a nous ingredients

Axonometria de la intervenció.

La doble cara de la cerámica

El punt de partença de la proposta de l’equip AleaOlea, autors del projecte, era restituir la volumetria original de l’església i recuperar l’espacialitat de la planta basilical perduda. Per tal d’aconseguir aquest doble objectiu es va proposar la construcció d’una nova pell contínua que tanqués l’interior de l’antiga església i que habilités l’espai per al seu nou ús com a sala polivalent per al municipi. Així doncs, es va aixecar una nova closca ceràmica que delicadament tancaria un nou interior sobre les restes dels murs primitius rematada amb una coberta a dues aigües que se sustentaria mitjançant una estructura de formigó oculta. Una doble façana ceràmica de dos fulls independents, amb peces ceràmiques de la zona i que s’acabaria pintant en blanc. La doble façana es fa palesa en les diferències entre exterior i interior: la façana exterior consisteix en una gelosia ceràmica, lleugerament endarrerida respecte els murs antics, reproduint i continuant, això sí, la seva textura rugosa i irregular. Des de l’exterior, l’arquitectura es presenta opaca i tancada, sense obertures, com a simple textura homogènia que emmarca i continua discretament l’antiga església. A l’interior, en canvi, el revestiment de maó calat i pintat en blanc, que juntament amb les encavallades metàl·liques de la coberta, marquen discontinuïtat i contrast amb les restes originals existents: un diàleg de complementaris. Cal destacar la interessant utilització del maó com a element diferencial i continuador de les estructures originals, així com la seva utilització en l’interior, a més, per la seva potencialitat com a element de control acústic.

Il·luminar sense tocar: simbiosi espiritual

La il·luminació juga un paper clau en la intervenció. Els autors recreen una il·luminació medieval que li atorga a l’interior un caràcter íntim i sacre, un ambient ingràvid i de repòs que ens trasllada al seu origen del segle XIII. Això s’aconsegueix sobretot amb la llum artificial que queda suspesa del sostre.

Aquest tipus d’il·luminació li confereix a l’espai un interessant efecte escenogràfic més adequat per a l’espai d’alçada monumental que es cobreix: un sostre de llum a una alçada més humana, que reprodueix una llum més sagrada: una suggeridora posada en valor de l’espai que esdevé sacre i recollit.

La llum natural penetra a l’interior a través dels porus dels nous paraments, es filtra la llum, però es neguen les vistes. De nou, intimitat.

Que corri l’aire

Calia també potenciar l’intercanvi d’aire amb l’exterior i ventilar l’edifici, donat que les humitats provinents del terreny són una qüestió a resoldre. A banda del paper de les façanes en aquest aspecte, els autors van adoptar una solució ben directa: “deixar aire” a través de les juntes obertes de les fusteries. Una solució ben senzilla i molt efectiva, per altra banda.

Arribats a aquest punt, podem dir que la intervenció pretén aconseguir tres objectius principals:

  • Consolidar els elements en ruïna i continuar-los per tal de restituir l’espai original de l’església, ara com a espai polivalent municipal, diferenciant-los i evitant les reconstruccions mimètiques , recuperant la volumetria en el seu origen: el material ceràmic serà l’element mediador per tal d’aconseguir l’objecte principal.
  • Il·luminar íntimament l’espai per recuperar l’aspecte sacre de l’interior original i recuperar així, l’espacialitat medieval de l’església primigènia.
  • Per últim, i per motius més pràctics, caldrà ventilar l’edifici per tal d’evitar humitats. Això s’aconsegueix deixant les juntes de les fusteries obertes, tal i com hem apuntat.

El projecte ha estat finalista en els Premis FAD 2017, i guanyador ex aequo dels Premis Catalunya Construcció 2017 en la categoria d’Intervenció en edificació existent, i primer premi ex aequo també d’Hispalyt XIV del Premi d’Arquitectura en maó 2018, entre d’altres.

L’essència del projecte no pretén ser, per tant, una imatge de futur, sinó més aviat un reflex del passat, de l’origen del protagonista, l’antiga església de Santa Maria, amb un llenguatge actual que mira i pensa en el seu futur.

La consolidació i la integració de les ruïnes a l’arquitectura contemporània seria un nou repte per a la professió. La ruïna, que apareix com a punt de partença d’una nova arquitectura, adquireix un nou significat en conservar les seves estructures i sotmetre’s a noves continuïtats. Qui pot dir avui que la ruïna no és bella? Qui pot dir que la integració de la ruïna en el dia a dia contemporani no és una meravella?

Recuperació d’un referent del poble antic

Hi ha intervencions apreciades pel simbolisme i la referència històrica que comporten, com aquest cas, en què s’intervé sobre les restes d’una antiga construcció que representa un patrimoni intangible i valuós en tant que manté el record de la significació de l’indret i que perdura en la memòria del poble.

Les obres de reconstrucció han significat la posada en valor de l’antiga església que fou derruïda durant la guerra. El poble es va reconstruir, té avui uns 1.100 habitants, i es troba a 12 km de la capital de comarca, Lleida. L’edificació va quedar abandonada, conservant únicament dret el primer vano junt a la capçalera.

L’objectiu del projecte ha estat recuperar i ennoblir les ruïnes que persistien, configurant un espai cultural per a ús ciutadà a partir de la petjada de l’antic immoble, tot modelant unes solucions adaptades a les possibilitats de l’espai i del finançament disponible.

Una gran sala per a tota la nau

Imatge de l'estat deteriorat de l'església abans de que es rehabilités.
L’estat de l’església abans de la rehabilitació.

A partir de la traça dels antics murs es recompon el volum original utilitzant materials volgudament diferenciats de les preexistències, una construcció de pedra que contrastava en un indret on predominaven les parets de tàpia. Els nous paraments es construeixen de fàbrica de maó amb acabat pintat, i es recolzen sobre uns cèrcols de constrenyiment de formigó armat que s’encavalquen amb les antigues restes, les traven, i en consoliden l’estabilitat i resistència.

La disposició de la fàbrica ceràmica emfatitza aquest el canvi de material respecte de les restes antigues, damunt les quals s’aixeca un tancament de dues fulles i una cambra ventilada intermèdia, amb l’aïllament i barrera d’estanquitat sobre el paredó interior. Sorprèn la disposició dels maons en sentit girat, mostrant la perforació vers l’interior de la nau, aportant una textura diferenciada amb els forats que actuen atenuant la reverberació acústica interior. S’incorporen també uns grans finestrals que s’amaguen exteriorment mitjançant la transformació de la paret exterior en una gelosia ceràmica que deixa passar la llum natural però que evita la permeabilitat visual entre l’interior i l’exterior a fi de preservar una sensació d’introspecció des de dins de la nau estant. Per a la coberta s’adopta una estructura metàl·lica d’encavallades que salven l’amplada de la nau i es recolzen en els murs laterals. Al damunt, unes corretges longitudinals i uns taulers sandvitx defineixen una coberta a dues aigües acabada amb revestiment exterior de teula àrab. A la paret testera vers el carrer es conserva la portalada de fusta existent com un element històric que es protegeix col·locant un vidre fix pel davant. Així, des de dins es podrà obrir la portalada quan es vulgui i mostrar l’interior de la nau cap al carrer. Aquesta entrada s’havia emprat per accedir a la part d’edifici que romania dempeus, però de fet la porta principal de l’antiga església es trobava en l’extrem oposat de la nau, que resta fortament malmesa,i que ara esdevé façana posterior habilitant una porta com a accés secundari.

Equipament cultural

La nova entrada principal s’organitza per l’espai lateral, incorporant el terreny adjacent a l’edifici com una zona que actuarà de foier exterior de l’equipament. En aquest terreny s’hi construeix també un petit cos adossat que allotjarà els lavabos. L’espai interior constitueix una gran sala polivalent per a activitats culturals amb tractament auster.

Per al paviment s’adopta una solució de tractament superficial amb la intenció de minimitzar la intervenció i evitar l’afectació de les restes arqueològiques que apareixen en el subsòl, de manera que es resol amb peces de pedra calcària de gran format col·locades sobre un llit de sorra, ull de perdiu i calç.

La instal·lació elèctrica discorre per terra, disposant caixes de connexió integrades en el paviment, i centralitzant la distribució amb origen des d’un lateral de la primera crugia. L’enllumenat general es resol amb cablejat vist que alimenta una acurada distribució de bombetes suspeses de l’estructura.

L’equipament es planteja com un espai diàfan per a un ús flexible, en què caldrà preveure l’habilitació pertinent de l’equipament necessari per al desenvolupament de cada activitat concreta. En aquest sentit resta pendent d’habilitar un espai per a magatzematge i material.

Imatges de la coexistència dels materials antics amb els nous.
Imatges de la coexistència dels materials antics amb els nous.

Control de cost conforme a les possibilitats de finançament

La definició del projecte primer i l’execució de l’obra després han hagut de vetllar per encaixar els costos dins les disponibilitats pressupostàries.

La inversió efectuada representa un cost d’execució material aproximat de 945 €/m2 de repercussió comptant la superfície de tot l’àmbit d’actuació. Aquest cost comprèn tots els els treballs d’obra civil i les instal· lacions bàsiques d’electricitat, enllumenat general, i aigua. Els capítols es poden agrupar en cinc grans lots: operacions sobre preexistències (cap. 1, 2, 3), noves estructures (cap. 4), sistemes d’envolupant (cap. 5, 7), revestiments i acabats (cap. 8, 9, 10, 11, 13, 14, 6), i sistemes d’instal· lacions (cap 12).

El pressupost reflecteix la incidència del primer lot de treballs relatius al tractament de les preexistències. Aquí s’hi encabiria el capítol de treballs complementaris que conté les operacions preparatòries, cales, mitjans auxiliars de grues i bastides per treballar entre els elements preexistents, i les operacions d’arqueologia. També el de moviment de terres que inclou part d’enderrocs, gestió de runes i drenatges. I el capítol de tractaments, que comprèn les operacions de sanejat, consolidació dels murs i reparació d’esquerdes. Tot plegat, aquestes operacions sumen un 17.22% del total de cost.

El segon gran lot és el d’estructura, amb un 21.65% d’incidència sobre l’import total, i que comprèn reforços de fonament, estructures de formigó de suports, bigues i travat de façanes, i estructura metàl·lica de cavalls i corretges de coberta. En cost unitari representa una repercussió de 205€/m2 .

Els treballs de paleta corresponents a la construcció dels murs i gelosies de fàbrica, equivalen a un 10,5% del pressupost. L’execució de la coberta (empostissat, impermeabilització i revestiment) significa una repercussió de 108 €/m2 i un pes relatiu de l’11,5% del pressupost. Sumats ambdós capítols conformen un lot que s’emporta poc més d’una cinquena part del pressupost, en concret un 22%.

Els revestiments i acabats representen un 25% de la inversió, és a dir una quarta part. Recull una miscel· lània de conceptes, entre els quals un 10% correspon al paviment, amb una repercussió de 95€/m2 , i un 8% es deu a la repercussió de fusteria i serralleria.

Finalment les instal·lacions representen un ajustat 12% i una repercussió de 113€/m2 , un muntant de cost que correspon només a uns serveis bàsics de distribució elèctrica de punts de força i enllumenat, de connexió telefònica i senyal de seguretat, i de dotar de sanejament i lampisteria els lavabos, i (no hi ha instal·lacions de climatització).

Taula del pressupost detallat.
Pressupost detallat.

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 357 de setembre de 2018.

Sobre l’autor

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctorada amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles de l'autor

Jordi Olivés

Arquitecte tècnic col·legiat número 7240. Més articles de l'autor

Deixa un comentari