Robert Brufau: “Si coneixeu molt bé el que us poden aportar els diferents materials, confieu en ells”

El jurat dels Premis Catalunya Construcció que organitza el Caateeb ha atorgat el premi especial a la trajectòria professional a Robert Brufau, arquitecte i consultor d’estructures amb més de 30 anys d’experiència al llarg dels quals ha calculat i supervisat la construcció de l’estructura de més de 4.000 edificis. Com a docent ha estat reconegut de manera continuada com un dels millors professors universitaris a judici dels seus alumnes. L’informatiu l’ha entrevistat per conèixer millor un professional que dins del sector no necessita presentació.

Al llarg de la seva vida professional i docent vostè ha rebut nombrosos premis meritoris com el Mies van der Rohe, el Premi Nacional de Patrimoni Català o el Premi Especial del FAD. Què representa per a vostè rebre aquest reconeixement del sector a la seva trajectòria professional?

“Ho vaig dir el dia que em vàreu entregar el premi: el que més vaig agrair d’aquest reconeixement és que s’hagi produït després d’haver estat un any i mig jubilat i d’haver tornat al món actiu de primera línia amb noves ganes, com als inicis. Tornar a començar des de zero ara fa quatre anys i rebre aquest guardó, em justifica plenament haver donat aquest pas”.

Els consultors d’estructures, com també passa amb altres professionals del nostre sector, acostumen a treballar a l’ombra, amb poc reconeixement públic i habitualment la seva identitat apareix sota l’epígraf un xic eufemístic de “col·laborador”, ja sigui del projecte o de l’obra. Què en pensa d’aquesta situació?

“Deia un molt bon estructurista americà: “pots estar tota una vida fent les coses molt bé i ningú no et coneix ni sap com et dius… però, vet aquí, que un dia et col·lapsa un edifici… i en aquell moment, malauradament, passes tot d’una a ser molt conegut”. Això ho vaig llegir quan feia pocs anys que em dedicava a aquest ofici. Era, certament, una visió bastant pessimista, que acceptava que romandre en l’anonimat era una manera d’acceptar que s’era un bon professional. Al llegirla em podria haver desanimat, però ho vaig assumir, perquè tenia clar que aquesta branca de l’edificació i aquest ofici era el que em fascinava. “Fa uns quaranta anys, el nostre ofici estava totalment devaluat perquè els fabricants de biguetes i cassetons regalaven el càlcul si se’ls comprava el material. La nostra feina, doncs, valia zero, i la solien dur a terme practicons sense massa coneixements ni estudis, que eren molt mal pagats per les empreses que els contractaven. Això ens va portar a la necessitat de canviar la situació. Ens vam reunir, ara farà prop de 35 anys, al restaurant La Oca, vuit dels que ens dedicàvem més a aquesta activitat a Catalunya.

“La primera gran decisió va ser reconèixer que aquest ofici nostre era transversal, independent de la titulació que tinguéssim i del col·legi professional al que pertanyéssim. Vam pensar en formar una associació en defensa de la nostra activitat, de manera que, per entrar-hi, només calia demostrar que es dominava bé l’ofici i que es tenia clar que calia dignificar la nostra feina. Vàrem començar dos arquitectes, quatre enginyers i dos aparelladors. En cinc anys, el grup havia crescut d’una manera molt contundent i vam fundar l’ACE, de la que jo en vaig ser el primer president, durant 8 anys. El següent pas va ser que se’ns comencés a fer sortir a les lletres de crèdit. S’ha avançat molt, però encara queda per fer una mica de camí”.

El veredicte del jurat parla de vostè com a “professional que ha sabut transmetre confiança en un camp de màxima responsabilitat”. Considera que l’opinió del consultor d’estructures és prou respectada en les fases de promoció, projecte i obra?

“Són molts anys els que porto en aquest món de les obres complexes i crec que estic en condicions de poder contestar la vostra pregunta. Quan ets un professional experimentat, en aquest ofici meu els altres tècnics, els constructors i els promotors acostumen a confiar en tu i, difícilment, et contradiran. Passa el mateix amb els bons aparelladors: acostumen a imposar el seu criteri sense que els altres agents s’hi oposin.

“Jo sóc arquitecte de formació, i em sap greu, però el que deia dels aparelladors no ho puc dir d’una manera generalitzada pels arquitectes, ja que sovint els constructors opinen que de construir no en saben prou i, de vegades, els promotors diuen, sense cap rubor, que els fan gastar els seus diners innecessàriament. Quan això passa em sap greu, perquè la majoria de vegades no és just. “Pel que fa als consultors estructurals, puc dir que en els trenta darrers anys d’estar seguint una obra, menys de cinc vegades algun constructor o promotor ha posat en qüestió alguna solució del projecte. Pot ser que tinguin raó, i, en aquest cas, ho corregim, però normalment no en tenen. Davant d’aquesta situació, m’he plantat deixant l’obra i dient: “busquin algú altre que ho assumeixi. Jo no ho penso fer!” En un màxim de dos dies, no fallava: “home, Robert, no t’ho prenguis així, que ho dèiem mig en broma”. Puc concloure dient que sí, que en general se’ns respecta”.

Hotel Melià BCN Sky al districte de 22@ a Barcelona

Considera que hi ha projectes impossibles?

“Els programes de càlcul actuals són tan potents que pràcticament qualsevol projecte es pot construir. Un altra cosa, molt més dubtosa, és que davant propostes agosarades i poc raonables, els resultats dels càlculs hagin de ser correctes. Tenim encara bastant propera l’estructura de l’Òpera de Sidney. Grans consultors estructurals del seu moment li deien a Jorn Utzon que la forma de les closques no era l’òptima i li proposaven uns canvis absolutament necessaris. Utzon no els va fer cas i va seguir obstinant-se en les seves geometries. Va trobar qui li podia resoldre el problema, sense canviar res, i així va ser, però l’estructura era desmesuradament gruixuda i l’obra es va dilatar en molts anys. El sentit comú i la lògica de les formes impecables no va ser precisament la guia d’aquest projecte”.

Digui’ns una obra seva (o dues) de les que n’estigui especialment satisfet.

“Al llarg de la meva vida professional he quedat molt satisfet amb algunes solucions d’estructura que he aportat, bàsicament per haver-se acoblat perfectament amb l’arquitectura a la que servien, però molt sovint eren obres sense massa rellevància pública. Entre les obres més conegudes, parlaria dels dos gratacel que hi ha al final de la Diagonal, a Barcelona: la torre Agbar (amb 154 metres d’altura) i l’Hotel Me (abans Hotel Habitat Sky, amb 120 metres), dels arquitectes Jean Nouvel i Dominique Perrault respectivament. La primera m’agradava molt quan estava pujant amb el formigó despullat amb els mils de punts perforats, de manera aparentment anàrquica donant resposta a les petites finestres d’1 m². De la segona sempre he dit que és l’estructura més difícil que he projectat, tant pel que fa a la seva esveltesa com pel que fa al complex equilibri que es genera quan 24 de les 31 plantes estan dominades per un voladís de prop de 7 metres, sense contrapès posterior”.

Estructura de la Torre Agbar a Barcelona

Quins serien per a vostè els tres principals consells que donaria a una persona jove que vol dedicarse professionalment a la consultoria o al càlcul d’estructures?

“El primer consell val també per a tot tipus de professional del sector de la construcció: deixeu passar aquells clients que us venen a buscar quan acabeu la carrera, sabedors de que la vostra il·lusió us farà donar preus molt baixos, i tenint en compte que són tan pispes que ningú una mica veterà no vol treballar amb ells. No en traureu res de bo.

“El segon consell, aquest ja pels que us voleu dedicar a la consultoria estructural és que eviteu afavorir les ostentacions gratuïtes que molts arquitectes creuen que els han de treure de l’anonimat, especialment quan no les veieu clares. Us poden arrossegar a camins sense sortida. “I per acabar, el tercer consell. Si coneixeu molt bé el que us poden aportar els diferents materials, confieu en ells: mai no us trairan i sempre els tindreu al vostre costat. No es pot dir el mateix de certs personatges que corren pel món de la construcció, la fiabilitat dels quals és, com a mínim, dubtosa”.

Robert Brufau rep l’escalímetre d’or com a millor professor de l’Escola d’Arquitectura del Vallès

Autor de les fotos: Imatges d’arxiu proporcionades per Robert Brufau.

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 357 de setembre de 2018.

Sobre l’autor

Carles Cartañá

Arquitecte tècnic col·legiat núm. 6.600 i director de L’informatiu. Més articles de l'autor

Deixa un comentari