Retorn a La Ricarda-Casa Gomis

Quan volem fer referència al millor de l’arquitectura catalana, solem pensar en el llegat del romànic català, el gòtic i el modernisme. Però una visita a la casa La Ricarda Gomis al Prat de Llobregat ofereix una experiència tangible del millor del racionalisme.

El racionalisme, amb la seva senzillesa funcional, va proporcionar una excel·lent arquitectura per als edificis públics, com la petita joia que Mies van der Rohe va crear a Montjuïc. Però també va ser la màxima expressió de confort i benestar en mansions construïdes als Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, Amèrica del Sud… i a Catalunya.

La Ricarda és poc coneguda pel públic en general, com ho van ser les obres del Modernisme, fins que els experts i els turistes estrangers van obrir-nos els ulls. Com el Palau Güell, la Casa Batlló, el Palau Macaya o la Casa Amatller, La Ricarda és també una obra d’art, fins i tot un palau. Podria ser un palau per les seves generoses dimensions, però també perquè cada petit detall i cada racó és el resultat de la reflexió, l’estudi profund i les inquietuds espirituals. És un palau fet de llum solar, vidre i voltes catalanes nues, al costat del mar enmig de pins monumentals que s’integren en interacció constant amb l’estructura de la casa i amb les dunes i les ones. I aquesta joia tan poc coneguda es troba al Prat de Llobregat, a només quinze minuts de Barcelona.

La Ricarda va ser dissenyada el 1953 per l’arquitecte Antonio Bonet Castellana amb l’estreta col·laboració dels propietaris, Ricardo Gomis i Inés Bertrand-Mata. La casa es va construir pràcticament per correspondència perquè aquells anys Bonet Castellana vivia i treballava a l’Argentina, on tenia una clientela sòlida que va encarregar-li projectes d’arquitectura creativa i innovadora, impensables en l’Espanya de Franco. No obstant això, durant els quinze anys que va durar la construcció, va visitar regularment l’obra per coordinar la tasca amb l’arquitecte local José Comas, l’aparellador, Margalef, i el contractista, Emili Bofill.


Un experiment reeixit

l treball conjunt de tot l’equip és la clau per entendre l’èxit del que va ser, en molts sentits, un experiment. Absolutament tot, des dels fonaments fins als armaris encastats, des del les parets de rajoles ceràmiques vitrificades, els vitralls i fins i tot les catifes, van ser dissenyades i creades especialment en la tradició de les millors obres del modernisme amb l’aportació dels seus grans artistes i artesans. Era lògic que durant la dictadura, la Ricarda es convertís en un refugi per a la intel·lectualitat artística que volia restaurar l’avantguarda catalana de la República. Joan Miró, Antoni Tàpies i Joan Brossa eren convidats habituals a la casa. I ara la casa és també una convidada habitual en les llistes dels edificis més emblemàtics i únics del món. 

Quan es va ampliar l’aeroport del Prat, la proximitat de la tercera pista va fer que la casa quedés inhabitable. A més, les seves peculiaritats fan que sigui un edifici molt delicat de mantenir-lo. Els propietaris van executar una fase inicial de restauració l’any 1997.

El desig és ara que La Ricarda esdevingui un patrimoni comú a l’abast de tothom; una visita a la casa és una experiència meravellosa i una lliçó de bellesa i treball ben fet. Espero que aquestes línies animin a les institucions i a la societat en general a cuidar d’aquest tresor. Afortunadament, es pot visitar la casa en grups organitzats.

 L’adreça de contacte és: laricardagb@yahoo.com

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 338

Sobre l’autor

F. Xavier Baladia

F. Xavier Baladia és periodista, escriptor, guionista i creatiu. Ha publicat L’avi Ninus, Glòria i crepuscle d’un dandi (2015) i Abans que en el temps ho esborri (2004), que es convertí en el documental Barcelona, Abans que el temps ho esborri (Premi Gaudí 2012). Més articles de l'autor

Deixa un comentari