Plateforme 10

A la ciutat de Lausana, s’està conformant un nou espai cultural amb l’horitzó posat a l’any 2021. L’anomenat Quartier des Arts, situat sobre un antic espai ferroviari en les immediacions de l’Estació Central. Pren el nom de Plateforme 10, fent referència a les 9 andanes de què disposa actualment l’estació. Dos edificis de nova planta i l’aprofitament de les arcades que salven el desnivell entre el vial adjacent i l’esplanada, són els protagonistes d’aquest nou centre cultural, amb un programa força atractiu: el museu de belles arts: Musée Cantonal des Beaux-Arts, el de fotografia: Musée de l’Elysée i el de disseny i arts aplicades: Mudac.

Pels qui no la coneguin, Lausana és una ciutat assentada a la vora del llac Leman amb un desnivell de més de 500 m des del port d’Ouchy fins al Chalet-à-Gobet. Té un passeig encantador vora el llac en qualsevol època de l’any, i quatre rius que el serveixen: el Flon, el Louve, el Vuachère i el Riolet, els quals generen una orografia complicada. Disposa de dues línies de metro a mode de cardus i decomanus que creuen en tots dos sentits la ciutat, i el ferrocarril que connecta Lausana amb Ginebra i tota la resta de ciutats que puntegen el perímetre nord del llac. Capital del cantó de Vaud, és la quarta ciutat Suïssa després de Zurich, Ginebra i Basilea. Coneguda com a capital olímpica per albergar la seu del Comitè Olímpic Internacional (COI), compta amb una població de 140.000 hab. (2016) i 420.000 hab. en la seva àrea metropolitana.

Els multi premiats Fabrizio Barozzi (1976, Rovereto, Itàlia) i Alberto Veiga (1973, Santiago de Compostela, Espanya) amb estudi a Barcelona des de l’any 2004 són els autors d’aquest gran paral·lelepípede assentat a la plataforma. Com si fos un tren més col·locat sobre les vies, la primera impressió és d’una caixa tancada sense connexió amb l’exterior. L’amplada i alçada del prisma son gairebé les d’un quadrat regular (21 x 22 m aproximadament), mentre que la longitud (145 m) accentua la sensació de fuga, com quan ens col·loquem damunt les vies del tren i veiem ajuntar-se els rails a l’infinit.

El MCBA

L’estructura de l’edifici és de murs de formigó; una gran caixa, amb façana ventilada ceràmica, conformada amb una fàbrica d’un totxo perforat gris especialment dens. El formigó de l’estructura recull fins a l’alçada d’1 m tota la façana ceràmica generant així un sòcol corregut, a penes apreciable pel color tan semblant entre els dos materials. L’ajustada orientació amb els punts cardinals, propicia abordar les façanes de forma ben diferent quant a les seves relacions amb l’exterior. Així la sud, directament vinculada amb les vies, té només una obertura a planta baixa que esdevé la sorpresa de l’entrada al vestíbul, és l’efecte del contrallum a través d’un finestral recuperat i assumit, és el record del que havia estat i que ens informa de l’entorn en el que ens trobem.
Aquest finestral de punt rodó queda l’alçat sobre un podi escalonat, com un escenari. A la planta segona, en aquesta mateixa façana, apareix un altre mirador, no tan gran, però col·locat amb estratègia per poder gaudir de la visió del llac i dels Alps a l’altra banda. No hi ha cap més obertura en aquesta orientació, i així mateix, cega, es plega en els dos testers.

Blancor, sobrietat, racionalitat defineixen les línies interiors

La cara nord, la que mira la ciutat, és la gran protagonista, i la que dona singularitat a l’obra. La façana ventilada es replega aquí en un seguit de 84 lames verticals de 22 m d’alçada i 23 cm de gruix, com si es tractés d’un plisat, per tamisar la llum de l’exterior. Separades entre si 145 cm. i de mateix cantell, aquestes potents i atrevides pantalles ceràmiques, només s’interrompen quan la caixa de formigó es desplega per formar l’entrada de l’edifici, o quan passen per davant de la vertiginosa escala que connecta la planta segona i la baixa.

La resta d’obertures aquí es modulen al ritme de les lames que els passen pel davant, alhora que s’ajusten al programa del museu. Són obertures que passen desapercebudes fins que es fa fosc i s’encenen el llums de l’interior; llavors el mcba apareix com una bella llanterna que il·lumina càlidament la ciutat. Barozzi i Veiga tracten la coberta com a la cinquena cara del prisma, aprofitant la llum zenital per reconduir-la cap a l’interior, amb uns lluernaris que ocupen tot el sostre de la planta segona, donant lloc a una secció molt interessant.

De l’interior em venen al cap adjectius com blancor, sobrietat, estuc, racionalitat, homogeneïtat… tots ells en bona sintonia amb el que significa un espai d’exposició. Destacaria també, pel seu impacte visual i la seva dimensió, la vertiginosa escala que baixa des de la segona planta i que combina circulació amb espectacle, desdoblant els graons en grades; la rebuda del gran contrallum al vestíbul principal amb del gran finestral de punt rodó, o el sostre de la planta segona que recondueix la llum natural cap dintre. En definitiva, un edifici que d’entrada sembla aquella caixa tancada, resulta ple de recursos per jugar amb la llum natural i les vistes de forma admirable.

Gran paral·lelepípede assentat a la plataforma, com si fos un tren més col·locat sobre les vies

La despreocupació en el tractament de l’obra de fàbrica quant al repartiment de tonalitats, pròpies de les diferents cuites, o l’acabat irregular de les llagues, que pot sorprendre en l’aproximació a la façana, crec que respon a una voluntat de transcendir aquest grau de detall perfeccionista, que no funcional. Barozzi i Veiga treballen a una escala en la que la gran massa ceràmica esdevé un color, un material, una trama, una pell en definitiva que li permet folrar i jugar a vestir l’edifici, retallant per aquí, plegant per allà, segons convingui en cada cas.

Mes de 6.000 m2 d’espai expositiu entre els dos edificis que protagonitzaran la Plataforme 10: Musée Cantonal des Beaux-Arts (mcba) i el que, encara en construcció, acoAnna Moreno i Fabrizio Barozzillirà el Musée de l’Elysée (fotografia) i el Mudac (disseny) projectat pels germans Aires Mateus. L’espai de les Arcades ubicat en el desnivell entre la Plataforma i el carrer superior, complementarà els tres museus per desenvolupar una veritable plataforma cultural transdisciplinària per a tothom.

Autor de les fotos: Anna Moreno i Fabrizio Barozzi

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 363- gener, febrer i març 2020

Sobre l’autor

Anna Moreno

És arquitecta i arquitecta tècnica. Més articles de l'autor

Deixa un comentari