París versus Nova York

Dos parcs d’alta volada

Paris versus New York és el títol d’un llibre que consisteix en un amistós enfrontament visual entre dues de les ciutats més icòniques del món. Godard-Woody; expresso-americano; Paris je t’aime-New York, I love you; Grand Palais-Grand Central, etc… interessants duets que separen (o uneixen) París i Nova York.
Una de les il·lustracions presenta la permanència de dues infraestructures ferroviàries que han experimentat un intel·ligent canvi d’ús en amb dues ciutats: La Coulée Verte, a París i el High Line Park, a Nova York.
És clar que la High Line de Nova York és un exemple de regeneració urbana i que està essent imitat en altres països, però potser molts no saben que des de fa 20 anys, París compta també amb un parc elevat que ocupa una antiga línia ferroviària en ple centre de la ciutat: la Promenade Plantée o Coulée Verte.

La Coulée Verte de París, una referència primera i desconeguda

Voilà el High Line construït a París fa ja 20 anys. La Coulée Verte és un dels secrets millor guardats d’aquesta ciutat. Es tracta del viaducte elevat per on circulava el tren de Vincennes des de 1859 fins a 1969 i que fou comprat per la ciutat com part d’una regeneració de la zona el 1986. Aquest tren comunicava l’estació de la Bastilla amb Estrasburg, la Varenne Saint-Nuir, exactament.

El parc obrí les seves portes el 1993 i fou encarregat al paisatgista Jacques Vergely i a l’arquitecte Philipe Mathieux, que elaboraren el projecte el 1988.

Es tracta d’un espai verd situat al dotzè districte de París que s’estén des de la Place de la Bastille fins al Peripherique, en un recorregut de gairebé 5 kilòmetres. El viaducte de l’avinguda Daumesnil, és aproxi- madament paral·lel, des de la Place de la Bastille, al curs del Sena vers el Sud-Est. Gairebé la meitat del seu recorregut es troba sobre el viaducte, i la resta, a nivell de terra o en passarel·les elevades.

Imatge de l’estat previ a la reconversió
en Parc, als anys vuitanta

Vista des del carrer del tram anomenat Viaduc des Arts

En superfície, por on discorria el ferrocarril, s’habilità el que s’anomenà la Promenade Plantée, o la Couleé Verte, o el Viaduc des Arts. És a dir, un passeig enjar dinat, verd, destinat a l’oci i l’esbarjo, de manera semblant a la que coneixem de Nova York, però projectat vint anys abans. En aquest cas, la novetat i el valor que li atorga major complexitat a aquesta actuació fou el tram anomenat (amb un dels seus 3 noms) com a Viaduc des Arts. Els espais sota el viaducte es van reconvertir en espais-galeries d’art i tallers artesanals.
Aquest tram primer, es tractà com una actuació de doble ordre: d’habilitació del tram de 1.280 m de longitud com a passeig, per dalt, i d’aprofitament d’un espai, per sota, que serveix a una associació́ d’artistes, restauradors, pintors i dissenyadors que és part promotora de la recuperació de la infraestructura. Allò que a Nova York serà fruit d’una ocupació de facto, desregulada però administrativament tolerada, aquí, forma part d’un projecte integral, perfectament planificat, acotat i dissenyat.

Imatges de l’entorn urbà des del parc

High Line Park , un cas exemplar de regeneració urbana a Nova York

Aquest 2014 podrem gaudir de la darrera fase del High Line Park, una intervenció que reconcilia el futur i el passat dels novaiorquesos, connectant espais, visuals, activitats, usos, memòria, etc. Des de la seva inauguració al 2009, aquest parc ha estat font d’inspiració de gran nombre de projectes en tot el món i s’ha convertit en un referent obligat per a tots aquells interessats en la regeneració urbana. L’experiència, respecte París, és totalment diferent. Es tracta d’un dels projectes de major impacte social i mediàtic a Nova York en els darrers anys.

Recupera i transforma la West Side Line, una línia elevada de ferrocarril abandonada i obsoleta en un passeig de vianants en alçada, incorporant les pre- existències d’aquella infraestructura, fruit d’un inte- ressant treball paisatgístic. L’operació s’estén des del Meatpacking District fins al barri de Chelsea, i contribueix igualment a la regeneració de les vores, generant també noves construccions. Des del nou parc, es descobreix una cara de la ciutat fins alesho- res desconeguda.

Imatge de l’estat previ a la intervenció, on la línia ferroviària era colonitzada per vegetació. aquest efecte s’ha intentat recrear

El passeig consisteix en un parc elevat per sobre del Manhattan Oest i a uns 10 metres d’alçada, creuant illes de 56m d’ample i carrers de 18m, segons la retí- cula del Pla de Manhattan de 1811, al llarg d’aquest barri on destaca l’ús de petit comerç i magatzems. A diferència del que succeeix a París, on la part inferior del viaducte es planificava sota les arcades com a boti- gues i tallers d’artistes, aquí, de manera espontània, sorgeixen activitats de suport dels bars o comerços del voltant que, aprofiten l’ocasió per estendre els seus recintes o com a aparcaments. Una apropiació més caòtica i sense regular de l’espai inferior que con- viu perfectament i contrasta amb el disseny superior planificat i dissenyat

L’hotel situat al High Line Park
de Nova York

També l’ambient que es respira en passejar per un o altre parc són ben diferents. Mentre que a París, tot és més discret i sense pretensions: algú llegint en un racó solitari i no exposat, algú altre fent footing, un avi amb la seva néta berenant en un banc… Res sofisticat que no pugui fer qualsevol sense esperar res més que passar una estona de pau. Al High Line és ben diferent: qui llegeix, no llegeix en qualsevol racó si no

High Line Park
La Coulée Verte

és visible i no llegeix qualsevol cosa, qui passeja o s’estira en un banc va perfectament consonant i har- mònic amb la geometria i l’esperit del mobiliari, tot és estèticament molt fotogràfic i rabiosament actual. Res no és veritablement espontani ni casual, només les preexistències urbanes que es divisen amb certa distància i que tan s’agraeixen entre tanta “bellesa” del segle XXI. Fins i tot les intervencions artístiques, ja siguin pictòriques, sonores o vegetals, són l’altre pol de les que trobem a le Coulée Verte.

En ambdós casos, però, es pot llegir la reocupació d’una infraestructura no només com la prestació d’un servei amb l’únic objectiu de salvar un element de la memòria històrica, fixant la seva presència i generant un benestar al ciutadà, sinó que tot això va lligat indis- solublement amb les condicions idònies per tal que aquesta regeneració generi una activitat econòmica que garanteixi la pervivència en el temps de la infra- estructura abans en desús. No es tracta d’un aspecte menor, i moltes d’aquest tipus d’instal·lacions han desaparegut en desaparèixer el seu ús i, per tant, el motiu socioeconòmic que l’acompanyava. Amb freqüència, economia i permanència són dos conceptes que es necessiten.

Dos parcs, dues ciutats, dues realitats, dos resultats ben diferents i un gran encert. Bravo!

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 341

Sobre l’autor

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles de l'autor

Deixa un comentari