La restauració del carrer de la Costa de Badalona Més enllà de les pedres: restaurar versus urbanitzar

FITXA TÈCNICA
Obra: Urbanització i restauració del carrer de la Costa
Ubicació: Dalt de la Vila de Badalona.
Promotors: Secretaria d’Habitatge i Millora urbana del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Institut Català del Sòl i Ajuntament de Badalona
Projecte i direcció d’obra: Marc Manzano, arquitecte del Servei de Conservació i Millora del Patrimoni de la Subdirecció General d’Arquitectura, Planificació de l’Habitatge i Milllora Urbana
Director d’execució: Jordi Renom, arquitecte tècnic de l’Ajuntament de Badalona.
Constructora: Construccions i Serveis Faus
Cap d’obra: Albert Almuni
Data de finalització: juliol 2018

El projecte s’inclou dins la política d’ajuts del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, en el marc del programa de l’U per cent Cultural, amb l’objecte de millorar els espais públics dels centres històrics dels petits nuclis i ciutats catalanes. Es realitza des del Servei de Conservació i Millora del Patrimoni de la Subdirecció General d’Arquitectura, Planificació de l’Habitatge i Milllora Urbana i es coordina juntament amb l’Ajuntament de Badalona.

Tal i com es descriu en la memòria del projecte, davant la necessitat de configurar unitàriament una línia de projecte per consolidar el nucli antic de la ciutat de Badalona i atesa la importància, dins el marc històric de la ciutat i del barri de Dalt de la Vila, del carrer de la Costa, es planteja una rehabilitació del carrer, sense modificar- ne la imatge històrica.

“Restaurar, conservar una obra és un acte de profund respecte envers el transcurs del temps”

Si tenim en compte la premissa de què “restaurar, conservar una obra és un acte de profund respecte envers el transcurs del temps” cal que l’autor del projecte efectuï un diagnòstic adequat i una bona elecció del tractament a aplicar, sempre amb la màxima prudència i respecte envers l’element original. Només d’aquesta manera conservarem l’antiguitat i li retornarem els valors perduts.

Per tal d’arribar a les conclusions prèvies necessàries i per tal d’intervenir amb bon criteri, s’han efectuat una sèrie d’estudis històrics que han permès entendre l’evolució cronològica de la ciutat i del carrer, així com dels seus elements més característics.

Dalt de la Vila: trama romana o ciutat medieval?

El barri del Dalt de la Vila és el nucli antic de Badalona i es troba a sobre del turó d’en Rosés, on se situà també la ciutat romana de Baetulo. Els carrers actuals d’arrel medieval, cal situar-los a partir de l’atac d’Almansor sobre terres barcelonines, que deixà les restes de Baetulo en un munt de ruïnes. L’antiga ciutat pateix un procés lent de reconstrucció ençà l’any 985, amb unes pautes completament noves, amb uns carrers i edificacions que deixen de seguir les antigues directrius de construcció i simplement s’adapten al terreny.

Sembla ser que abans de 1112, any de consagració de l’església romànica de Santa Maria i de la delimitació de la seva sagrera, la situació de les terres a sobre del turó és desconeguda. La hipòtesi tradicional ha estat que el Dalt de la Vila es forma a redós de la plaça de l’església.
Una segona teoria aposta per una major continuïtat del poblament, basant-se en la topografia i la conservació d’alguns trets de la trama urbana romana, i és l’actual plaça de la Constitució el centre al voltant del qual giraria la vida badalonina medieval.

A partir d’època moderna, s’estabilitza i s’estanca, començant a créixer marcadament a partir del segle XVIII, juntament amb la resta de Badalona; gran exemple n’és l’enderrocament de l’antiga església i la construcció d’un nou temple bar roc molt més gran per encabir-hi la població. Dalt de la Vila quedarà apartat dels grans canvis urbanístics de la ciutat i va perdre la seva centralitat davant del Baix a Mar, el primer eixample de Badalona, on també se situarà el nou consistori.

Durant el segle XX, en general, el barri ha sofert pocs canvis urbanístics. Un dels destacats en fou l’obertura del carrer del Temple, en paral·lel al carrer de la Costa, connectant millor el barri amb el centre de la ciutat. Així doncs, la inexistència pràcticament de reformes en l’estructura interna del barri ha permès conservar-ne la  trama urbana d’origen medieval en el seu nucli més antic i donar un aire de tranquil·litat a la zona en comparació a la resta de la ciutat.

A finals dels anys setanta, els arquitectes Bach i Mora, partint del fet de què Badalona es troba ubicada sobre els assentaments de la romana Baetulo, i atesa la força d’aquest traçat, van proposar que aquest fos perceptible i emergís en la superfície del traçat dels carrers del barri, representant-lo físicament sobre la nova pavimentació que van executar. Amb aquest criteri trobem encara avui rehabilitat, per exemple, el carrer de les Eres.

La proposta actual, en canvi, dóna rellevància a la presència medieval, donat que es considera que Dalt de la Vila té, des de l’Edat mitjana i arribats als nostres dies, una trama urbana medieval en superfície, i no romana. Fou just a final del segle X o a principi del segle XI quan sembla que s’inicià la formació del nucli urbà medieval de Badalona damunt mateix d’on havia estat la ciutat romana de Baetulo, en el petit turó.

Amb l’edificació de l’església de Santa Maria, la qual es consagrà l’any 1112, es consignà la Sagrera en un perímetre de trenta passes al seu voltant, espai considerat sagrat, que incloïa el cementiri, bodegues, i sitges, així com habitatges. Les actuals plaça Constitució, plaça Barberà, carrer de Vilamajor, i la part alta dels carrers de Barcelona, de Fluvià i de la Costa conformaven aquest nucli. El nucli, segons el model urbanístic romànic, s’estructura de forma radial entorn un centre principal, que és la plaça de la vila (actual Constitució), i un centre secundari com és la plaça (actual Barberà) on hi ha situada l’església i la Torre Vella, a través de carrers irregulars, estrets i corbs. En aquell moment, la resta del territori de Badalona, de caràcter rural, estava ocupat per petits nuclis i masies disperses.

El carrer de la Costa, un carrer singular

El carrer de la Costa va ser durant molt de temps el principal connector entre el nucli antic de la ciutat i el barri de Baix a Mar, l’actual centre i el mar. És un dels carrers més antics de la ciutat i un exemple d’urbanisme costaner català.

La seva característica secció en forma de mitja canya sembla una canalització d’aigua a cel obert i, segons els historiadors badalonins, també servia per baixar les embarcacions dels pescadors quan encara no existia el barri de Baix a Mar. Va ser el principal connector doncs, entre el nucli urbà antic i el mar, abans de l’obertura del carrer del Temple, el 1888.

El nom actual es va consolidar el 1746, moment en què també es va urbanitzar amb la secció característica que podem veure avui. Posteriorment, el 1882, encara es va renovar el paviment. Ja feia dècades que hi havia la idea de remodelar-lo, però la polèmica dels criteris d’intervenció no acabaven de concretar cap proposta com a definitiva. Durant els anys 80 es van fer canvis en la seva secció inferior (en el límit amb Via Augusta), sense afectar a la seva secció característica, per sort.

El carrer de la Costa presenta un pendent natural bastant pronunciat que va des del 6 % en el punt més alt del carrer, al 20 % en el tram del final
del carrer, permetent una bona evacuació de les aigües pluvials.

L’objectiu de la intervenció era recuperar, restaurar i rehabilitar el carrer i també millorar els serveis urbans públics. El projecte permet revaloritzar i potenciar l’estructura medieval d’aquest carrer situat al nucli històric de Dalt de la Vila.

Les obres inclouen la renovació dels paviments, reproduint les característiques històriques, i també del clavegueram i de les xarxes de
serveis. Amb la proposta, es planteja continuïtat de materials, és a dir, els maons que substitueixen els existents són també manuals i, en aquest cas, col·locats a sardinell, mantenint la secció constant de mitja canya actual. Les peces de vorades, que en el seu origen eren de pedra de Montjuïc i que es troben en bon estat, es mantenen i només s’afegeixen de nou allà on el carrer canviava de secció i material i es col·loquen ara de pedra de Juneda, que té les mateixes característiques i envelleix igual que la pedra de Montjuïc. La pedra natural de granit gris en llosa acabat a tall de serra, per a les voreres. Els morters són de calç i també s’utilitzen de ciment, per a les juntes del granit, per aconseguir la seva fusió amb els materials de cada entorn. En general, es pretén que, a nivell cromàtic, s’adeqüi a l’entorn.

La ciutat arran de sòl. Intervenció i discreció

Potser un dels aspectes menys tractats en els estudis paisatgístics de la ciutat, i especialment en els seus centres històrics, és el paviment, el
terra. El carrer sembla cenyir-se a la funció de conduir i connectar els itineraris per tal d’accedir als elements singulars que caracteritzen un indret. Però cal tenir consciència de què el paper de la via pública i la pavimentació són trets identitaris molt importants en la percepció de la ciutat. La ciutat no és només un objecte d’estudi des del punt de vista social o volumètric i arquitectònic, sinó que l’element material que la configura (la pavimentació, per exemple) és també essencial en el fenomen urbà. Els urbanistes Kevin Lynch i Pedro Brandao parlaven del concepte d’”imatge de ciutat” a partir d’elements que la fan especial: el carrer de la Costa podria ser un d’aquests elements, tot i que, no reuneix les característiques de singularitat que podria tenir un edifici emblemàtic o un monument.

La complexa realitat cultural, patrimonial i paisatgística de la ciutat no pot menysprear els valors i el significat dels paviments ni el traçat de la
via pública com a part rellevant de l’estructura urbana. La desmesurada visió funcional, sovint, redueix aquesta perspectiva, fent perillar la
seva integritat i posada en valor.

El carrer de la Costa va molt més enllà de les pedres. Restaurar millorant, aquesta seria la clau de la intervenció. Els autors han tractat de
retornar al ciutadà els vestigis d’un passat que mereix ser revisitat. Una intervenció mínima (mínim protagonisme i mínima petjada d’autoria)
amb l’estrictament necessari per a donar-li una nova oportunitat al vell carrer i que no només conservi els seus valors, sinó que els millori,
garantint la conservació de la seva singularitat.

El millor museu, de vegades, està al carrer. I al carrer de la Costa, literalment, el museu és arran de terra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

La formació del poble medieval

Una obra didàctica. El tractament de la reurbanització deixa entreveure la traça i aparença històrica d’aquest petit carrer del centre històric
que neix al turó on s’emplaça l’església de Santa Maria i discorre en direcció cap a mar. En el subsòl romanen les restes de la primitiva vila romana, si bé l’actual configuració viària en superfície és el resultat evolutiu de l’assentament del poble medieval construït a posteriori. Un
patrimoni que cal preservar.

El projecte vol mostrar la formació del nucli urbà a partir de l’àuria de protecció espiritual a recer de l’església, consagrada el 1112 i que consignava una Sagrera en un perímetre de trenta passes al seu voltant, la delimitació de la qual queda reflectida en obra mitjançant un grafiat
en el paviment de la línia que assenyala la posició de fins on arriba aquest espai virtual considerat sagrat.

En aquest sentit, l’obra s’emmarca com una continuïtat dels treballs efectuats anteriorment en la remodelació del viari circumdant al temple, fruit dels estudis històrics efectuats sobre l’evolució cronològica de la ciutat.

Austeritat i simplicitat de materials caracteritzen una intervenció modesta i respectuosa, centrada a revaloritzar aquest sector del poble antic, i que tanmateix aporta una millora important pel fet de crear un context en què la pròpia idiosincràsia del lloc esdevé prou potent com per afavorir la dinamització al seu voltant, amb la implantació de nous usos i activitats.

Execució de baix a dalt

El carrer té un fort pendent, d’entre el 6 % al 20 %. No hi ha afectació de trànsit ja que és un carrer de vianants. Ateses les reduïdes dimensions cal un seguiment constant de la direcció d’execució que permeti un control i reacció immediata de mesures correctores abans no s’esgoti la jornada o lot de treball. Alhora, es fa necessari emprar maquinària petita, seguir una sistemàtica d’execució dels treballs per organitzar les circulacions i accessos als habitatges, mantenir el servei de clavegueram i no interferir amb les installacions de subministrament. El projecte reprodueix la constitució del paviment preexistent (i que ja figurava establert en un antic plec de construcció del 1882), amb una calçada central de maó massís col·locat a “plec de llibre”, acompanyant la forma de corba còncava de la calçada. El paviment de maó confereix el color i caràcter de la intervenció. Les voreres laterals queden encintades amb pedra de Montjuïc recuperada o de nova elaboració al poble de Juneda, i acabades amb pedra granítica, comuna de l’indret i que satisfà els requeriments funcionals i antilliscants. S’empra morter mixt. A la part baixa, una faixa de basalt marca el replà d’entrada al sector històric. No hi ha elements accessoris.

El sanejament es refà simultàniament amb la configuració de la plataforma d’explanació. Els embornals (sifònics, per a xarxa unitària) se situen en l’eix central, on recau l’aiguafons de la canal que conforma la secció transversal. Molt poca afectació de xarxes de serveis, que romanen aèries i únicament es reposen les parts malmeses i es disposen uns passatubs en previsió de necessitat d’encreuaments del carrer. També es conserva l’enllumenat existent fixat als paraments dels edificis i les línies aèries de connexió.

El quadre de costos reflecteix aquestes circumstàncies, de manera que el pressupost està dedicat essencialment al paviment. El capítol de pavimentació s’endú la meitat de la inversió, un 47 %. Però de fet la resta de capítols també hi estan implicats. D’altra banda, la correcta execució de les bases i compactacions de terres seran determinants per al bon funcionament dels paviments. El cost d’enderrocs es refereix majoritàriament a l’eliminació de paviments i clavegueram, tret que inclou d’1/5 part que es destina a l’equip arqueològic de seguiment
de les operacions amb un cost PEM que repercuteix en 12,8 €/ m2.

El moviment de terres es deu a la formació i rebliment de rases, en aquest cas gairebé tot atribuïble al clavegueram, que es substitueix per un nou clavegueró i derivacions de connexió, amb instal·lació d’embornals sifònics i una reixa interceptora final a la part baixa. La suma d’ambdós capítols assoleix un 18% del pressupost i una incidència de 80 €/ m2 respecte de l’àmbit d’intervenció. La resta de xarxes de serveis es conserven amb les oportunes adaptacions.

Els paviments representen ràtio d’inversió significativa de 215 €/m2. Inclou una subbase de tot-u artificial i una base de formigó que  consumeixen 1/6 part del cost. La calçada de maó massís i la vorera de granit representen la meitat del pressupost, i la vorada de pedra
natural s’emporta el terç restant de l’import. El conjunt assoleix una repercussió d’inversió en PEM de 456 €/m2 que equival en PEC a 551 €/ m2.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sobre l’autor

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctorada amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles de l'autor

Jordi Olivés

Arquitecte tècnic col·legiat número 7240. Més articles de l'autor

Deixa un comentari