Les xarxes aèries

La proliferació de línies de serveis a la vista que inunda de manera descontrolada façanes i terrats comporta greus perjudicis que no només són estètics.

Una instal·lació “aèria” o “vista” és una definició usual als documents usats en cons­trucció que indica que el seu traçat no s’amagarà o encastarà en els elements materials de la construc­ció, sinó que anirà suportada sobre aquests elements i serà aparent. Usualment una instal·lació es fa “vista” en espais servidors o amb poca presència de persones, on no importa el seu aspecte, però quan s’ha de fer en espais transitats, llavors els responsables de l’obra saben que han d’exigir als instal­ladors una execució acurada.

Semblaria lògic que aquesta cura s’apliqués també als espais públics en el traçat de les xarxes de serveis vistes o aèries. Però no és així. Al contrari, amb la liberalit­zació d’alguns d’aquests serveis, la proliferació de cables cada cop és major, especialment en els nuclis antics de pobles i ciutats, i la cura en la posada en obra d’aquests traçats

La proliferació de cables cada cop és major als nuclis antics, mentre la cura en la posada en obra dels traçats cada cop és menor.

No sols en l’àm­bit del carrer sinó que, en el cas de les xarxes de comunicacions, aquestes han traspassat el límit entre públic i privat (on solen estar suportades) i han envaït completament els terrats i altres espais exteriors de les finques. Aquesta invasió comprèn no només el cablejat sinó també caixes d’aco­blament, armaris de registre i altres artefactes necessaris per a la distri­bució del servei.

Instal·lacions de telefonia en un terrat de Barcelona: part de les conduccions estan anul·lades però mai s’han retirat

No hem cregut necessari consul­tar cap normativa perquè és evident que companyies i administracions deuen estar emparades en la lega­litat per a la realització d’aquestes pràctiques(1) però els fets demostren que, per una banda no són les més adequades i, per altra, les companyies han abusat i segueixen abusant d’aquests, diguem-ne, privilegis normatius. Privilegis que tenien un origen (i una certa lògica) en el moment de la seva implantació, quan hi havia la necessitat urgent d’aquests serveis, ja que milloraven molt la vida dels ciutadans. Les xarxes eren incipients. Tots aquests motius justificaven la rapidesa i baix cost de les instal·lacions aèries i, per tant, la protecció legal d’aquesta pràctica(2).

Aquests privilegis varen donar molt poder a les companyies a mesura que les xarxes s’anaven fent més grans i les companyies també i cada cop més poderoses, fins a situar-les en un punt que en podríem dir de prepotència envers ciutadans i usuaris, una situació que encara perdura. Fins i tot en algun aspecte, diríem que encara ha empitjorat, al deixar de ser aquestes empreses un servei (i públic) i passar a ser un negoci (i privat) i, en alguns casos com el de la distribució d’electricitat, gairebé monopolitzat.

Garbuix d’instal·lacions com a imatge lamentablement usual en molts carrers del nostre país. Dalt la Vila, Badalona

La distribució elèctrica

El de la distribució elèctrica és el cas més paradigmàtic, ja que de ser unes poques companyies privades que en alguns sectors (com l’industrial), competien entre elles(3) es va passar a liberalitzar totalment la comercialització, però gairebé monopolitzar la distribució del corrent. Una situació oposada a la del sector de les empreses de comunicacions en el qual, on hi havia un monopoli únic ara hi ha un munt de companyies que intenten traçar les seves pròpies instal·lacions, especialment amb la fibra òptica(4), omplint de conduccions tant l’espai públic com el privat.

No hi ha una justificació de necessitat econòmica per seguir traçant les xarxes aèries.

Paisatge urbà a la ciutat de Mérida al Yucatán (Mèxic)

Quant a la inconveniència actual de les xarxes aèries, no és tan sols per un motiu estètic, que també, en molts casos extremadament desagradables (i no oblidem que, en un entorn com el nostre on el turisme té una certa importància econòmi­ca, l’estètica va molt aparellada als diners) sinó que hi ha altres reper­cussions més tangibles.

Per començar, l’economia del país ja no és de subsistència com ho era als anys 50 i 60. I encara menys ho és la de la majoria de companyi­es de serveis, que són empreses multinacionals de les més potents i amb beneficis anuals astronòmics, almenys al nostre país(5). Per tant, no hi ha una justificació de necessitat econòmica per seguir traçant les xarxes aèries, encara que és evident que és molt més barat que soter­rar-les. Tampoc hi ha una justificació de seguretat enfront a terratrèmols com al Japó o altres zones d’alta activitat sísmica(6).

I no es pot culpabilitzar els ajun­taments per no obligar les compa­nyies a soterrar les seves xarxes quan es reurbanitzaven carrers i espais públics. Nosaltres hem estat testimonis dels problemes per fer soterrar la xarxa elèctrica, fins i tot, assumint-ne el municipi el cost de l’obra civil, en obres de reurbanitza­ció completa de carrers. I si Barce­lona no pot amb les companyies, quina força tindran els pobles petits? Coneixem un cas en què una com­panyia de telèfons va amenaçar de denunciar l’ajuntament amb càrrecs greus(7) quan un camió d’escombra­ries municipal va emportar-se un cable aeri seu, quan és evident que la culpable era la companyia, per no respectar la seva instal·lació, els gàlibs de les carreteres.

Deteriorament de façanes i terrats

A més d’aquest problema de l’entorpiment dels cables al pas de vehicles, que també el patim els tècnics i constructors a les obres, hi ha molts altres, que també patim a l’obra, com ara l’entorpiment per a la neteja i reparació de façanes o un de legal, que considerem força important, que és el certificat que el tècnic ha de signar per tal que li donin el permís d’obres al seu client, respecte a la distància i seguretat de les xarxes elèctriques. Certificat que traspassa part de la responsabilitat de la situació i de l’estat d’aquestes xarxes al tècnic director sense cap motiu justificat(8).

Tot i que va ser reurbanitzat fa pocs anys el nucli de Talamanca pateix la invasió dels cables en espais públics i privats

Altres perjudicis són el deterio­rament de façanes i terrats a causa d’haver de suportar les catenàries dels cablejats, sobretot en períodes de forts vents, com s’ha vist durant el temporal del passat gener, l’entor­piment de l’ús de façanes i terrats, la perillositat de la proximitat de xarxes elèctriques en mal estat de conser­vació, la vulnerabilitat de la privaci­tat de les xarxes de comunicacions i molts d’altres que, de ben segur, la majoria dels qui estan llegint podri­en explicar des de la seva experièn­cia professional com a tècnics.

El més just i raonable seria que els governs legislessin l’obligatori­etat de soterrar progressivament i sempre que es fessin obres d’urba­nització, les xarxes de serveis, a càr­rec de les companyies. Però ni els governs de l’Estat s’atreveixen amb elles. Alguns, fins i tot, els tingueren com a aliats incondicionals, actuant durant les seves legislatures més a favor del les grans corporacions que dels ciutadans.

Les instal·lacions vistes han estat una dificultat afegida durant tota l’obra en aquesta casa del nucli antic de Badalona. Tant és així que, l’associació de veïns està protestant des de fa anys i reclamant el soterrament de totes les instal·lacions de Dalt la Vila.

Cablejat elèctric que ha estat deteriorant la façana d’una casa a Cala Sa Tuna. Begur. La propietat que va assumir-ne la restauració no tan sols va haver de pagar la reparació sinó que també va haver d’assumir el cost de soterrament de totes les línies que es veuen per tal que la companyia deixés de fer servir la seva façana com a suport de les seves instal·lacions.

Per contra, el govern de la Gene­ralitat(9) que no li deu res a aquestes corporacions -sinó més aviat al contrari- s’ha atrevit a fer un pro­jecte de llei que, entre moltes altres regulacions de caire social i per augmentar els ingressos públics, proposa un impost per a les xar­xes de serveis. Doncs nosaltres els proposem que, ja que no hi ha manera de poder obligar les com­panyies a soterrar les conduccions, almenys, en el desenvolupament dels detalls d’aquesta llei, es gra­vin amb un cànon molt més alt les xarxes aèries que les soterrades. Seria un primer pas per a la norma­lització visual i de conservació del les nostres façanes, els nostres ter­rats i els nostres espais públics.

NOTES

(1) Imaginem que (com en molts altres casos) alguna part d’aquesta legislació pot ser ambigua o haver-hi buits legals. Si aquesta suposició fos certa, estaríem encantats que aquest article donés pas a d’altres que, escrits per especialistes en normativa, aprofundissin en aquesta situ­ació. I si en realitat el que passa és que les companyies no respecten la legalitat cal­dria que la ciutadania denunciés aquestes intrusions en les seves propietats de for­ma ferma, contundent i organitzada.

(2) A més en aquell temps, al nostre país, si no hi estaves d’acord no podies protes­tar, ja que ens trobarem en un règim dic­tatorial on alguns d’aquests serveis eren precisament un monopoli de l’Estat.

(3) Fet que va portar la proliferació de xar­xes d’alta i mitjana tensió en el paisatge rural, cosa tampoc desitjada.

(4) En la xarxa de telefonia l’antic mono-poli de la CTNE va haver de cedir obliga­tòriament (per llei) part de les seves instal­lacions i xarxes a les altres companyies competidores.

(5) En el cas de l’electricitat s’ha denunciat  repetidament que les elèctriques espanyo­les, tot i la crisi, han estat de les que més beneficis han tingut aquests deu darrers anys en comparació amb les seves ho­mòlogues europees i que l’electricitat que paguem a Espanya és de les més cares del continent.

(6) Tothom coneix per imatges o pel·lícules el sorprenent paisatge urbà de les zones residencials japoneses, trinxat per cables elèctrics, però pocs saben que a l’Uzbekis­tan també les xarxes d’aigua i gas van vis­tes per tal de defensar-se dels terratrèmols (i per ser molt més barates, també!).

(7) Es veu que destrossar una línia de co­municacions pot ser un delicte greu.

(8) L’autor de l’article s’ha trobat en un cas que, per tal de poder obtenir el permís d’obres per retirar una instal·lació elèctri­ca que estava deteriorant una façana, va haver de certificar que no hi passava cap instal·lació elèctrica a menys d’un metre de la façana, com demana el model de certifi­cat. També caldria obrir un debat sobre la legalitat d’aquest certificat.

(9) En escriure aquestes línies encara vi­gent tot i l’anunci de noves eleccions.

Autor de les fotos: Josep Olivé i Chopo

Autoria de l’article

Josep Olivé

Arquitecte i professor de construcció a La Salle Arquitectura de la Universitat Ramon Llull (URL) Més articles de l'autor

Deixa un comentari