La ruïna és bella

Per què la contemplació d’una ruïna ens produeix esglai, temor, però al mateix temps plaer? Existeix quelcom en les imatges de la destrucció que suscita en nosaltres una experiència estètica? La transformació simbòlica del desastre i la tragèdia en un objecte assimilable culturalment, fan que la tragèdia i el desastre adquireixin categoria estètica.
Hi ha quelcom sempre present a les ruïnes i és el sentiment de melangia. Durero ens presenta un àngel envoltat d’objectes enigmàtics.
Els observa i, tal i com indica l’epígraf “Melencolia” situat a la part superior del gravat, una sensa- ció de melangia domina la imatge i l’àngel, davant la incomprensió de tots aquests objectes, sent una sensació de buidor, desesperança, mort i, sobretot, incomprensió. Aquests deserts de contingut, vestigis dels quals ignorem el seu significat són les restes de quelcom que no acabem d’ entendre. Quelcom que en algun moment fou i estigué ple de significat. El fet d’expressar-se com a fragments sense una línia argumental comprensible fa que esdevinguin, al mateix temps, espais per a la fantasia i la imaginació.

Melangia, gravat de Durero.

Palaus deshabitats, teatres abandonats, castells buits,… vestigis d’un passat que ens suggereixen un esplendor d’ahir, un espectacle ple d’incògnites i misteri.

L’Institut d’Estudis Catalans defineix la ruïna com a: restes d’un o més edificis arruïnats o també com a procés: fet de caure, de desfer-se, una construcció. Aquesta descripció, almenys això em sembla, no aporta en cap moment una idea de totes les sensacions estètiques i històriques que la ruïna comporta, una definició un pèl sòbria.

L’esplendor de la ruïna

L’interès per les mostres de la decadència ha estat constant a la cultura d’Occident, des del Renaixement fins a l’actualitat. Arquitectes i pintors del Renaixement van redescobrir la magnificència i saviesa que encara oferien les ruïnes a tots aquells a qui encara eren capaços de reconèixer-les. Fou aleshores, en el s. XVI, quan es començaren a repre- sentar tots aquests fragments d’elements clàssics, sovint representant-se com a elements pagans en decadència dins de narracions religioses en escenaris cristians: això podria interpretar-se com a la derrota i fugacitat de l’imperi pagà.

En el període Barroc, la ruïna inundà també la poesia i l’escultura. Fins aleshores, gairebé sempre eren roma- nes i s’ubicaven a la natura com a emblema de petitesa i mort. El Barroc potencià la idea de ruïna bucòlica.

La natura que neix d’entre les pedres i s’enfila per columnes i abraça els fragments arquitectònics, representa la dialèctica entre cultura i natura, entre el món de la raó i el de la sensibilitat. Amb els seus gravats, Piranesi inaugurà en certa manera una visió força jupiteriana, generant un antecedent clau del que seria la mirada romàntica de les ruïnes.

A la Il·lustració, la ruïna va perdre la seva funció simbòlica per a suscitar certa tristor i suggerir la fragilitat de l’home que camina vers l’oblit envers la immesurable natura i la porta d’entrada al pensament romàntic.

Al Romanticisme es reivindicà de nou la ruïna, ren- dint homenatge a les pedres plenes de fongs, les vol- tes esfondrades, etc. Ja no és la bellesa clàssica, sinó el sublim romàntic allò que es representarà, principal- ment en pintura, a través de les ruïnes com a medis idonis per a expressar les preocupacions modernes de l’home.

Serà una època obsessionada amb la natura i la incom- prensió del passat. La legitimitat de la conservació de les ruïnes com a tals radica, per a autors com Ruskin o Riegl, en atorgar-li la tasca de testimoni mutilat, però encara reconeixedora d’una obra. Ruskin defensava la bellesa (així com la vellesa) de la ruïna, per a qui la idea d’edifici s’equipara a la d’un ésser viu: neix, viu i mor. Restaurar un monument seria per a ell, destruir- lo i només admetia la conservació que evités la ruïna total.

Acceptar la ruïna és acceptar el procés natural de la vida de totes les coses. La descomposició natural és tan sols l’inevitable camí que hem de seguir; netejar, mantenir, conservar i restaurar, són només processos que posterguen l’imminent estat de ruïna. Sota aquesta visió, la ruïna se’ns presenta com a monument accidental, no planificat. Un monument que celebra l’efimeritat del poder de l’home i l’etern retorn de la natura. Un esfondrament i un aixecament; morir i renéixer; l’acceptació de la idea de desordre i deteriorament natural; entropia .

Imatge actual d’esplendor perdut a Detroit. Fotografia de Francesc Romero, arquitecte.

Ruïnes sense esplendor: la ruïna espectacle

Al segle XX, i sobretot a través del cinema, la ruïna es convertí en testi- moni del nostre poder destructor i la nostra decadència moral. Pel·lícules com Apocalypse Now, Ciutadà Kane, El dia després de demà o Alemània, any zero en són una mostra.

Un exemple d’esplendor arruïnat seria el cas de Detroit. El seu pas de capital mundial de l’automòbil a ciutat fantasma ha colpit a mig món. Actualment té 78.000 edificis abandonats, un 40% de l’enllumenat públic en desús i ha perdut un milió d’habitants en els darrers 60 anys. És una clara metàfora de la fi del progrés contemporani i de la ruïna que genera. Ara, Estats Units, un país encara amb poques petjades del passat, també té ruïnes. Ruïnes que parlen de millors temps.

Dominion Heights, 140 vivendes sense urbanització a Estepona.

Ruïnes de falç esplendor

Les darreres dècades, després de la gran febre per construir complexes turístics, blocs residencials, urbanitzacions, i un llarg etcètera… ens han deixat paisatges arruïnats, i molt. Però els testimonis, en aquest cas, són ben diferent. Són les ruïnes moder- nes, el resultat del lucre i del capitalisme més ferotge. Restes de quelcom que ni tan sols ha arribat a “ser”, ni tan sols ha gaudit de l’esplendor de lo nou, són res- tes de l’inacabat: imatges d’inquietant bellesa, però testimonis, al mateix temps, de l’esperpent humà més denigrant i més buit.

Apropar-nos als problemes de l’arquitectura des de l’àmbit de l’art ens recorda que existeixen poques expressions arquitectòniques que no hagin estat pre- cedides per una revolució artística i, per tant, ens és una eina valuosa d’anàlisi.

Però veient aquestes imatges em plantejo de nou com és possible que la ruïna, aterrant testimoni del poder devastador del temps o de la capacitat destructora de l’home, ens produeixi plaer contemplar-la?

Per què aquesta perversa satisfacció que embelleix l’horror? Potser la resposta es troba en els sis segles on l’art l’ha dignificat i representat amb gran admiració i elogis. És possible que sigui aquesta la raó de la incompres- sible bellesa que ens provoca la tragèdia.

En una societat on la joventut, lo nou, la bellesa har- mònica i la salut són valors centrals, la decadència, el desgast o les cicatrius ens són atractives: “la ruïna és bella”.

En aquest quadre de Paul Klee, tal i com interpretà Walter Benjamin, es veu un àngel (l’àngel de la His- tòria) allunyant-se de quelcom a què està clavant la mirada. Està veient una catàstrofe on s’acumulen ruïnes allà on nosaltres percebem la cadena d’esdeveniments de la història. Una tempesta (el pro- grés) l’arrossega cap el futur a on ell intenta donar l’esquena mentre mira el cúmul de ruïnes.

Meliora speramus; cineribus resurget (esperem temps millors, ressorgirem de les cendres).

Ruïnes que no ho són però que són una ruïna

Josep Olivé

Plaza Hotel , © Yves Marchand
et Romain Meffre, The Ruins

Les ruïnes que descriu de la Cristina Arribas, en l’article de les pàgines anteriors, són ruïnes modernes però ja han estat usades –com sol passar amb les ruïnes– que venen de l’altre banda de l’Atlàntic, dels Estats Units, i són fruit de la cultura genuïnament americana de l’usar i tirar. En canvi, les ruïnes de les que ara parlarem, no han estat mai acabades, són a l’Estat espanyol i quasi totes, a les nostres ribes de l’Atlàntic i sobretot del Mediterrani.

De les ruïnes americanes, la més extrema, la més impressionant, la més sublim –com diu Cristina Arribas– és la ruïna de la que fou capital mundial de l’automòbil als anys 50 i 60. Una ciutat sencera, Detroit, ja inservible, atès que ja no hi ha indústria ni treballadors que la serveixin ni la visquin (1). La seva decadència és tan gran que no és rendible ni enderrocar-la. En un llibre publicat per Yves Marchand y Romain Meffre (2) podreu copsar fins a quin punt – inimaginable per a un europeu– la ruïna econòmica de Detroit ha arri- bat a afectar a una ciutat que, malgrat tot, lluita per sobreviure. Barris sen- cers d’habitatges unifamiliars, amb la

Típica construcció en fusta americana, abandonats i derruïts, amb les llates podrint-se o desornant-se en un jardí abandonat, grans mansions amb un encant arquitectònic innegable, amb torrasses de teula plana enfonsats i porxos i balustres caient a trossos; edificis públics com sales de concerts, teatres o estacions, immenses, fantasmals, buides de persones i de vida encara que amb els seus rastres i restes permanents i decadents… és millor veure’n les imatges que el que se’n pugui explicar.

Detroit és la més impressionat però no és l’única, ni molt menys, ciutat amb zones ruïnoses i abandona- des. A Los Ángeles (3) i a moltes altres ciutats de tot EEUU hi ha edificis o barris sencers en estat de ruïna funcional, social o econòmica. Tant és així que hi ha professionals dedicats a la gestió i l’enderroc d’aquests teixits que han quedat obsolets perquè no segueixin sent un problema després de morts. No és el cas de la magnífica Detroit que ha arribat a una categoria superior i que, potser, podria plantejar-se de conservar-la tal com està (al menys durant un temps) com una estranya expressió d’art –o com a mínim– de plaer estètic, encara que sigui decadent i depriment, i que ens dolgui als qui ens dediquem a crear arqui- tectura i ciutat.

Paisatges ruïnosos sense estrenar

No sé si els americans -ni encara menys els europeus- poden entendre el que ha passat aquests últims anys a Espanya, on les ruïnes, la majoria, ho són sense estrenar (4), fruit d’un canvi sobtat de les condicions econòmiques. Un canvi brutal però no pas imprevist sinó anunciat i denunciat durant anys. L’únic que ningú sabia era quan passaria. És la ruïna de la cobdí- cia i de l’afany d’ enriquiment desmesurat i immediat, la de l’especulació per tal d’aconseguir-ho, la de la manca absoluta de planificació i de professionalitat, de força dels qui ho tiraven endavant, i la de la impotència de l’Estat i del país per tal d’evitar-la, encara que fos anunciat.

Hi ha urbanitzacions en llocs desèrtics i remots, sense cap condició urbana

Algunes d’aquestes ruïnes es mostren al llibre de Julia Schulz-Dornburg – paisatges imponents per la seva envergadura però molt més crus i molt menys atractius que els de Detroit, ja que no tenen la pàtina del temps i d’un ús ja passat i caducat, però lògic. Una tristesa sense gaire bellesa, a causa del seu origen mesquí.

En les fotos i plànols del llibre se sent la desmesura no només del fenomen que les ha convertit en ruïnes, que també, sinó sobretot la de la pròpia –i única– idea que les va portar a ser construïdes: aixecar el màxim possible d’edificacions perquè es vendrien segur. Ni al venedor ni al comprador els importava gaire si eren adequades ni necessàries aquelles construc- cions; el futur no importava. Per això hi ha urbanitza- cions en llocs desèrtics i remots, sense cap condició urbana, o eixamples que tripliquen en superfície i en nombre d’habitants (previstos) els del poblet al que s’arramben sense cap pietat i sense deixar cap possibilitat de supervivència al teixit social i humà preexistent.

Només dues de les ruïnes que es presenten al llibre són a Catalunya, però això només ens ha de fer sentir afortunats i no orgullosos, perquè hi ha moltes ruïnes al nostre país que no són plasmades al llibre. Algu- nes, per sort, només son als papers, quan el darrer govern de la Generalitat d’abans de la crisi va planificar eixamples de dimensió totalment desproporcio- nada a diversos municipis de Catalunya, justificats per lluitar (de forma errònia, al meu parer) contra l’especulació immobiliària. Afortunadament la crisi va parar aquests projectes i es varen salvar pobles com Sant Celoni, per exemple. D’altres son ruïnes funcio- nals (o socials) i intermitents: es desperten els caps de setmana però s’enfonsen en la solitud més inquietant –sobretot per als qui sí viuen al poble durant els dies laborables–.


En tercer lloc, hi ha ruïnes autèntiques, víctimes de la crisi, mai fetes servir encastades en tots els pai- satges urbans de Catalunya, més petites i, per tant, menys visibles i espectaculars que les publicades al llibre de Julia Schulz-Dornburg, però que han por- tat a la ruïna a tantes empreses i persones que, si les sumes, en conjunt, són també un drama nacional. I finalment, no podem oblidar la ruïna econòmica, urbanística i ecològica (i també social, al meu parer) que representen moltes urbanitzacions de les que s’estenen infinitament per el boscos i turons del nostre país. Unes urbanitzacions sovint no ocupades completament, devoradores de territori, molt poc eficients quant a mobilitat i serveis, i que porten a la ruïna econòmica a molts municipis de Catalunya al no poder (o voler) repercutir sobre els seus pocs habitants, la gran despesa de manteniment de paviments, enllumenats, clavegueres, etc, que comporten.

S’enderrocaran aquestes ruïnes urbanes o edificades, com s’ha fet al Club Mediterranée de Cap de Creus, o com s’està fent a Irlanda amb promocions invendibles? Necessitarà el nostre país de professionals de l’enderroc a gran escala?

No ho sembla pas, de moment. Potser algun dia es convertiran en ruïnes dignes o seran recuperats per a l’ús al que foren destinats. Espero que, almenys, els que són delictes ecològics, urbans o socials, com és el cas de l’hotel de Carboneras siguin enderrocats aviat i de la forma el més respectuosa possible.

Notes:

No confondre aquesta ruïna amb el fenomen especulatiu que ha ende- rrocat o deformat edificis de gran vàlua històrica en un país com EEUU, tan assedegat de passat i on la cultura i l’art són molt importants, protegits i res- pectats… a no ser que hi hagi interessos immobiliaris pel mig.

Yves Marchand i Romain Meffre: Las ruinas de Detroit és un llibre de foto- grafies sobre la decadència de la ciutat de Detroit.

The Observer: Detroit in ruins: the photographs of Yves Marchand and Romain Meffre.

BBC: http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2011/01/110107_galeria_fotos_rui- nas_detroit_vh.shtml

El Pais: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/12/30/actuali- dad/1356898903_122798.html

The Guardian: http://www.guardian.co.uk/artanddesign/2011/jan/02/detroit- ruins-marchand-meffre-photographs-ohagan

Facebook: http://www.facebook.com/pages/Yves-Marchand-Romain-Meffre- Photography/177668655598539#!/photo.php?fbid=177674615597943&set=a. 177668855598519.46548.177668655598539&type=1&theater

Com es veu a la pel·lícula Buscando un beso a medianoche del director Alex Haldridge, de l’any 2007

No confondre aquestes ruïnes amb les ruïnes, que també existeixen,   de molts barris antics de les ciutats històriques, aquestes ruïnes, no menys preocupants, sí tenen història i també tenen voluntat política, amb els Plans de Barris, de ser rescatats de la ruïna, al contrari del que passa als EEUU.

Julia Schulz-Dornburg: Ruïnes modernes. Una topografia de lucre.

Editorial Àmbit Servicios Editoriales

El problema de les urbanitzacions no és fruit de la darrera bombolla immobiliària –sinó que ja ve dels anys 60 i 70 –el que demostra que aquest país no aprèn dels errors, i motiu pel qual s’haurien de posar mesures per impedir que torni a passar- Ens consta, per exemple que, als anys 80, la Diputació de Barcelona va fer un estudi per reduir la zona urbana de moltes urbanitzacions properes a parcs naturals, sense tenir informació de si es varen enderrocar vials o construccions en aquell moment. Però encara ara n’hi ha força d’urbanitzacions d’aquella època que podríem anomenar zom- bies, poc ocupades, sense serveis i que viuen en un limbe legal o totalment il·legals en el pitjor dels casos.

Autor de les fotos: Francesc Romero i altres

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 340

Sobre l’autor

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles de l'autor

Josep Olivé

Arquitecte i professor de construcció a La Salle Arquitectura de la Universitat Ramon Llull (URL) Més articles de l'autor

Deixa un comentari