La integració d’energies renovables en l’edificació

Des de l’aparició de la LOE l’any 1999 i del CTE el 2007 han passat 16 anys i 9 anys respectivament, en els que ens hem anat apropant a Europa en molts aspectes: econòmics, socials i també en matèria d’energia en tots els seus vessants. Espanya entra a forma part com a membre de la CEE l’any 1986, en fa ja 14 que tenim la moneda única i cada cop ens hem d’anar ajustant més a les exigències comunitàries.

Els vehicles es van especialitzant quant a consums i emissions, i ja es pot triar entre un vehicle híbrid o elèctric al 100%. Entenem perfectament que un consum de 20 l/100 km és el d’un vehicle poc eficient, però encara no dominem l’equivalent en Kwh/m2 dels edificis. Els electrodomèstics a les botigues ja s’identifiquen per les seves etiquetes més o menys eficients: hom pot triar i pagar una mica més si vol una màquina que, en definitiva, li farà estalviar en energia al llarg de la seva vida útil. Hem començat a pagar taxes realistes per la gestió dels nostres residus des de no fa gaire i l’enllumenat de les nostres ciutats ja quasi no contamina l’hemisferi nord.

Albert López va parlar de les auditories energètiques en els edificis existents

Hem avançat, segur que sí, però encara anem a la cua i tenim molts objectius per acomplir. Els nostres governs no passen pel millor moment a l’hora de promoure noves lleis que canviïn l’escenari actual. Tot el contrari, estem patint una situació de pressió en la qual, produir energia per a l’autoconsum sem­bla més un delicte que una acció de responsabilitat mediambiental o, en qualsevol cas, les actual lleis no l’afavoreixen en absolut. I mentrestant, Espanya és un dels països que està pagant majors sancions per incompliment en matèria d’estalvi energètic i emis­sions de gasos contaminants.

Acabem de passar la conferència del canvi climàtic a París (desembre 2015) COP21 i la primera de les fites que tenim per davant és el 2030 en què el compro­mís passa per la reducció del 40% en les emissions de GEH, per reduir un 27% en la demanda en el condici­onament dels nostres edificis i per aconseguir que el 27% de l’energia provingui de les renovables. Aquest 27/27/40 no és gens menyspreable i s’ha de treballar de valent per anar-nos equiparant als nivell dels paï­sos de la UE capdavanters en matèria d’energia.

Sessió tècnica per conèixer l’estratègia catalana sobre energies renovables

D’esquerra a dreta: Fermí Jiménez, Joan Josep Escobar i Jordi Marrot

Així es posava de manifest en la sessió del cicle Matins Construcció sobre la integració de les energi­es renovables en l’edificació celebrada el passat 8 de juny i organitzada per l’Àrea Tècnica del Caateeb. La jornada va ser presentada per Jordi Gosalves, president del Col·legi i va comptar amb la participació de Joan Josep Escobar, cap de la divi­sió de gestió energètica de l’ICA­EN; Fermín Jiménez, director de projectes de la gerència adjunta de medi ambient i serveis urbans de l’Ajuntament de Barcelona i Albert López, delegat a Catalunya de l’As­sociació d’Empreses d’Eficiència Energètica A3e.

La jornada va finalitzar amb una interessant taula rodona en la qual hi van participar Àlex Ciurana, cap de l’àrea d’energia i sostenibilitat d’Actecir; Albert Soriano, cap d’estudis de l’Escola Gremial d’Instal·ladors de Barcelona; Josep Ortí, president del comitè d’edificis de l’AEM i Roger Bancells, arquitecte tècnic de l’empresa Bancells Ecotècnics. Va moderar la taula Jordi Marrot, cap de la unitat de rehabilitació i medi ambient de l’Àrea Tècnica del CAATEEB.

Energia quasi zero

La directiva 2010/31 UE estableix que al 2018 els nous edificis públics hauran de dissenyar-se per que funcionin amb energia “quasi zero” i al 2020 passarà el mateix amb els edificis privats de nova planta. Energia “quasi zero” significa que el nivell d’eficiència energètica ha de ser molt elevat, sense determinar-ne la quantitat; però el que ve a dir, és que la quantitat quasi nul·la o molt baixa d’energia requerida hauria d’estar coberta, quasi per complet per energies procedent de fonts renovables, fins i tot la produïda in situ o en un entorn pròxim, per estalviar en transports massa llargs i costosos en tots el aspectes. S’ha de definir encara el quant i el com.

Per sort podem presumir de tenir un clima molt favorable per tirar endavant totes aquestes propos­tes: sol i temperatures molt suaus que permeten que amb estratègies relativament senzilles es pugui aconseguir una reducció de la demanda molt impor­tant, si més no, de manera més fàcil que la de molts dels països europeus amb latituds superiors. Des del 2013 s’està certificant el parc immobiliari del terri­tori espanyol (Certificació d’Eficiència Energètica CEE) i val a dir que, encara que l’eina més utilitzada és massa bàsica per obtenir resultats afinats, estem formant-nos i divulgant aquest concepte d’eficiència energètica, de control de la demanda, etc, que no cal que tot ho faci l’energia.

Treballant una mica més enllà del que fins ara ano­menàvem “façana tradicional”, es pot estalviar molts diners en manteniment, en factura d’electricitat i gas. Com diuen els entesos: “la bombeta que més estalvia no és la de leds, sinó la bombeta apagada”.

Producció d’energia no solar

Hi ha d’altres fonts a més de la solar: la biomassa, la geotèrmia, i l’eòlica i tot i que van a la cua de l’energia solar, són també opcions lícites i molt interessants. La producció d’energia amb biomassa (matèria orgànica procedent bàsicament de residus de l’agri­cultura, i fusta provinent de la neteja de boscos) té com a avantatge que, atès el seu origen orgànic, ha desenvolupat el seu creixement en fotosíntesi i només per això, ja te la seva quota de CO2 negativa; en la seva combustió el balanç queda equilibrat.

S’ha de controlar, això sí, les seves emissions mit­jançant calderes dotades de filtres de qualitat. La biomassa té com a lloable que fomenta la neteja de boscos i per tant abaixa el risc d’incendis forestals. Malgrat que el darrer any la producció de biomassa ha augmentat un 15,2%, encara el 37% dels pellets que produïm se’n van des del port de Palamós cap a Itàlia.

La geotèrmia suposa un cost d’instal·lació normal­ment més car, però és un sistema d’alta eficiència que actua contra un recurs – la terra-, que es troba arreu i diguem-ne és recurs il·limitat sempre que el terreny sigui excavable. La geotèrmia permet reduir la tempe­ratura de demanda perquè treballa contra el terreny a certa fondària (1,5 a 3 m) on la temperatura nor­malment és constant d’uns 16-17ºC, depenent de la latitud, és clar. L’energia eòlica no està tan associada a la producció d’energia tèrmica com les anteriors.

L’altre nou repte és el de poder avançar en xarxes urbanes de refrigeració i calefacció. A Catalunya ja funcionen en algun districte: la Xarxa del Fòrum, Molins de Rei, Sant Pere de Torelló, Mataró, La Mari­na… però sembla que les empreses que les gestionen s’estimen més apostar sobre barris ja ocupats.

L’experiència de l’energia solar a Barcelona en els darrers 16 anys, és un tant decebedora, perquè en un moment d’expansió del mercat immobiliari en què la normativa obligà a disposar sistemes de cap­tació solar per la producció d’ACS (des de l’entrada en vigor del CTE 2007) els promotors han hagut de cedir a la norma però sense voler apujar els preus de venda, o sense posar en valor un tema que començava a despuntar, se’n començava a parlar… però que sembla ningú es prenia seriosa­ment, perquè no hi havia “temps”.

A Suïssa la mitjana de superfície sol ser de 40m2/1000 hab. A Bar­celona, de 38m2/100.000 m2 on el 80% de les instal·lacions tenen menys de 50 m2. Molta instal·lació petita (poca superfície m2) que no genera benefici i que costa tant de mantenir com una gran instal·lació.

Instal·lació solar a Barcelona

L’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, ha estat treballant en l’anàlisi de tota aquesta instal·lació solar implantada en els edificis de la ciutat durant els darrers 16 anys. Els resultats són:15% de les instal·lacions d’ACS en funcionament ho fan amb baixes prestacions. El 22% són instal·lacions atura­des en el moment de la visita i del total de la mostra, només funcionen el 60%. Quina lectura hem de fer d’aquests resultats? Per què els resultats són tan poc encoratjadors?

Font: Agència d’ecologia urbana de Barcelona

Amb les instal·lacions d’ACS sembla que el que ha passat és que s’han implantat sistemes que la majoria de projectistes es veien obligats a col·locar perquè la normativa ho establia. Era aquell darrer capítol que apareixia al finals dels projectes d’habitatge públic, com una obligació per passar els filtres necessaris per tirar endavant amb les propostes. Potser l’habitatge públic encara no estava preparat per ser pioner en una nova tecnologia que ningú entenia, que ningú havia explicat als usuari i que ningú s’havia preocupat en determinar qui mantindria en el futur de la seva vida útil.

L’ús de l’energia solar per a les dutxes de primera hora del matí és un contrasentit si no hi ha un sis­temes d’acumulació prou eficient. En gran part dels sistemes hidràulics instal·lats s’han trobat amb vasos d’expansió rebentats, amb plaques muntades excessivament horit­zontals, col·lectors sense enfundar o vàlvules de tres vies muntades del revés. En definitiva, de sobte apareix en el mercat un producte nou, amb demanda assegurada i amb una regulació feble; no hi ha formació ni per part dels instal·ladors ni dels usuaris, i el tema sobrepassa la simple acció de pré­mer un botó o obrir una aixeta.

Només a través de l’educació podem avançar. Mentre seguim pensant en singular i no mirem més enllà de les nostres quatre parets ens equivocarem. El model ha de ser col·lectiu, les instal·lacions centralitzades o en xarxa; són models més eficients i lògics que permeten rendibilitzar energia i emissions. La ciutat és col·lectiva i ha de funcionar agrupant esforços de forma racional. Compartim un únic medi natural, els canvis del qual ens afecten a tots.

Les úniques experiències positives que he sentit sobre els sistemes d’energia solar són aquelles en les que l’usuari n’està plenament convençut de què tota aquella inversió és necessària perquè més enllà de l’estalvi econòmic que representa hi ha una cultura de compromís, social i ecològic.

El manteniment, un deute pendent

El manteniment és l’altre deute pendent. Sense manteniment no hi ha eficiència. Igual que portem al nostre cotxe al taller cada 10.000 Km, hem de revi­sar les nostres instal·lacions perquè segueixin sent eficients al llarga de la seva vida útil, si volem obtenir els rendiments proposats.

En els sistemes hidràulics el manteniment és més important que en els elèctrics ja que són sistemes més complexos pel fet de transportar un fluït. Inter­venen major nombre de peces que han d’assegurar sobretot l’estanquitat del conjunt.

Els sistemes d’emmagatzematge tenen encara ter­minis massa curts, així per exemple, durant l’estiu a les escoles és quan més quantitat d’energia es pot produir, però encara no som capaços de emmagatze­mar-la per poder-la fer servir a la tardor.

Tothom entén ara que el seu cotxe emet tants KgCO2 /100 Km. però necessitem temps per habituar-nos i rebre formació si volem apostar seriosament en la gestió responsable de l’energia. No val actuar només amenaçats per sancions o obligats a tenir un certi­ficat energètic de poc valor. Quant costa obtenir un certificat energètic? Des de què el mercat dels honoraris s’ha liberalitzat, se’n poden obtenir de tots els preus i depèn del demandant finalment, que les dades que figuren en aquell document tinguin algun sentit o simplement s’estigui cobrint un altre expedient de tràmit administratiu absurd.

Pedagogia

Qui educa la societat en aquest sentit? Des de les escoles universitàries ja fa 15 anys que s’està fent molta feina i ja hi ha un bon planter de professionals experimentats en la matèria, capaços de fer propos­tes d’alta eficiència en les envolupants dels edificis i canviar el model tradicional d’aportació energètica.

Com a conclusions hem de dir que ens trobem en un moment d’inseguretat econòmica i jurídica. No està definit el model NZEB (Nearly Zero Energy Buil­dings) i el proper 2018 ja s’haurà de projectar segons aquest paràmetres.

L’RD2013 incrementa el fix respecte el variable. El legislador té la paella pel mànec i l’amortització d’una fotovoltaica dobla de 6 a 12 anys. Sembla que a dos anys la legislació pot canviar, ha de canviar!

Webgrafia:

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 349 de setembre de 2016

Sobre l’autor

Anna Moreno

És arquitecta i arquitecta tècnica. Més articles de l'autor

Deixa un comentari