Una visita de tardor a la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch a Argentona

Vam cridar a la Titit des de la Plaça de Vendre. Ben fort perquè ens pogués sentir. La Titit va aparèixer pel jardí a saltirons i ens va obrir la tanca verda. Era una tasca feixuga per a una dona petita i prima, però que ella va fer amb la gràcia i agilitat que li eren característiques, com si fos una eterna jove. Potser per això tothom sempre la va anomenar “Titit”, el seu nom quan era una nena. La Titit, ara però amb seixanta anys a les esquenes, estava passant les vacances d’estiu a la casa d’estiueig que va heretar del seu avi a Argentona. Ens va dir que estava sola. No tenia cap convidat. Però molt poca estona després, tots vam ser conscients que allà ella no hi estava pas sola. Amb ella també hi era el seu avi, Josep Puig i Cadafalch. En sentit figurat, és clar, ja que el prolífic arquitecte, historiador i polític ja feia dècades que era mort. Però ell seguia allà. Estava per tot arreu. En cada habitació, en cada racó. No era una presència de tipus fantasmal, escaient en un castell anglès. Era una presència física, arquitectònica. I una presència descomunal.

Vam anar a Argentona els meus germans i la mare, que era molt amiga de la Titit des de ben petita. D’aquestes amistats que duren en el temps, perquè la Titit feia molts anys que vivia a París. I a més l’amistat venia encara de més lluny. L’avi de la Titit, en Josep Puig i Cadafalch, havia estat company d’estudis i carrera i un dels més íntims amics del “Padrí”, l’avi de la meva mare. A més, el Padrí tenia també una casa d’estiueig a Argentona, no gaire lluny, Can Baladia, que Puig i Cadafalch el va ajudar a reformar atorgant-li uns trets ben agermanats amb la casa de la Plaça de Vendre. En totes dues torres, el maó hi té un protagonisme rellevant. El maó que tant agradava a l’arquitecte i del que en va dir que era “clar i català”. Curiosament, les reformes no les va signar en Puig i Cadafalch, sinó Antoni Maria Gallissà, l’estret amic i col·laborador de l’arquitecte. La casa que es va fer en Puig i Cada-falch a la Plaça de Vendre és una casa ben especial.

Es pot dir que és un clar exemplar del Modernisme que conreà l’arquitecte mataroní, però realment aquest casal d’estiueig a Argentona ultrapassa tota catalogació. Originàriament, la finca actual neix de l’agrupació de tres petites cases antigues adquirides per l’avi de Josep Puig i Cadafalch, i una quarta comprada pel seu pare, per a encabir l’espai del jardí. El projecte de reforma que l’arquitecte va idear per unir les tres cases, tal i com avui la coneixem, s’inicià l’any 1897 i les obres, a empentes i rodolons, s’allargaren fins al 1905. No va ser una tasca fàcil. Les plantes i els angles de les tres cases no coincidien per enlloc i a més, van ser construïdes amb materials senzills, propis de les cases humils de l’època. I potser per això va pensar que una bona forma d’ajustar el que és difícil d’ajustar pot ser a través de l’harmonia del caos. Cada casa va conservar la seva estructura original, i la unió va donar com a resultat un desordre genial.

Una passejada per la casa

En la casa res era previsible, cap estança tenia una continuïtat lògica amb cap altra, res seguia un ordre, ni sentit lògic. La desbordant orna-mentació arquitectònica modernista tampoc no ajudava a simplificar les coses. La Titit ens va explicar que efectivament la majoria eren peces que no havien estat pas pensades per a la casa. Només entrar pel jardí ja s’hi veien preciosos pedaços i conjunts escultòrics posats per arreu seguint les lleis del caprici i la fantasia. De fet, aquests elements ornamentals són guixos, motlles, rajoles ceràmiques i peces escultòriques descartades o sobrants de les seves obres; aquests petits tresors, molt valorats per qui coneix bé els oficis dels artesans i artistes amb qui habitualment treballava, els arreplega i se’ls endu cap a Argentona.

La casa era alhora un gran magatzem de peces curioses i un espai de reciclatge. Però a la seva casa de la Plaça de Vendre, a cadascun d’ells, Puig i Cadafalch a els havia trobat el seu lloc precís. Fins i tot hi havia una banyera de marbre al jardí, que semblava que hagués estat sempre allà. La Titit ens va fer la passejada de rigor per tota la casa. Es veia a cop d’ull que era una cosa que tenia per la mà i ben entrenada. Ho havia fet abans moltes vegades, amb gent arribada de tot el món: arquitectes, aparelladors, historiadors, polítics, escriptors… Escales amunt, escales avall, passadís a l’esquerra i després sobtat gir a la dreta. I puja un graó, i baixa’n dos… i així t’anava descobrint un món a part. La decoració era també un món únic. Hi convivien mobles de diverses èpoques i estils. Bàsicament eren mobles pràctics, sense cap ambició decorativa d’esteticisme purista. Els mobles buscaven el confort d’una casa d’estiueig que vol ser alegre, amable i fins i tot amb un punt de tendresa. Et parlaven – les parets i els mobles quan se’ls escolta sempre parlen– de gent sensible i especial, i amb una cultura prou sòlida i cosmopolita com per no tenir cap necessitat de demostrar res a ningú.

Cada detall de la casa és una sorpresa imprevisible

La casa volia ser un espai bàsicament de confort familiar, això sí, amb un punt de genial entremaliadura. Contra el que es pugui pensar, tot i tractar-se de la residència d’un dels més brillants arquitectes i historiadors del seu temps, que a més com a president de la Mancomunitat, va ser el primer representant polític del país, no era una edificació pensada per impressionar i cohibir, per exhibir o imposar una pretesa superioritat als visitants. Per entendre’ns, era tot el contrari del que es pot observar en el tríplex daurat de Donald Trump o el lluent palau de les mil i una nits d’Erdogan.

A les parets hi havia molts quadres, en general de mides discretes, i de tant en tant, entre els conjunts de quadres, s’hi veien pams de paret blanca. La mestressa de la casa assenyalava les marques que hi havien deixat els marcs dels quadres que hi mancaven. Amb tota naturalitat assenyalant el no res blanc, et deia: “Aquest és un Casas, aquest un Picasso… aquest petit és un Rusiñol, aquell un Sert, a sota… No us penseu que estic boja. Ja sé que no hi són. Me’ls van robar tots. I qui ho va fer sabia el que feia. Va anar per feina i coneixia la casa al detall. Es va endur tot el que era bo i em va deixar la porqueria. Però que vols que hi faci. La casa està tancada gairebé tot l’any…” La pinacoteca de la casa havia estat important, Josep Puig i Cadafalch havia dut una intensa vida política, social i cultural a Catalunya, però també a París, on artistes de molta volada havien compartit vetllades en la seva casa de la Porte d’Orleans, a tocar de la ciutat universitària. Allà hi va fer estades després que Franco l’inhabilités. El dictador, que el va inhabilitar a perpetuidad es pensava que l’arquitecte estaria del tot acabat i derrotat. Va ser tot el contrari. Mentre el Generalísimo estava aïllat del món a El Pardo al mig de l’erm castellà, en Puig i Cadafalch, ja jubilat, gaudia d’un París efervescent amb la seva néta acompanyant-la com si fos un estudiant universitari més de la colla. En una entrevista que el cantant i col·leccionista d’art David Bowie va fer al pintor Balthus, aquest li va explicar sobre el París d’aquells anys: “There was a restaurant where everybody met, in the ’50s in Paris, that was called The Catalan, and everybody went there – even Greta Garbo. It was an International meeting place in the ’50s” * No tinc cap dubte que allà hi van ser la Titit i el seu tan català avi.

Les últimes anotacions de Puig i Cadafalch

La inhabilitació a perpetuidad durà poc més de mig any, perquè des de Harvard d’on Puig i Cadafalch era Doctor Honoris Causa, van protestar i van posar el crit al cel. Però el desencís de la guerra el va desmotivar molt i va deixar de banda la feina. El que havia estat president de la Mancomunitat de Catalunya, passà la major part de la postguerra tancat a la casa d’Argentona. Li van aconsellar perquè, si havia de fugir, això era molt més fàcil que no pas des de Barcelona. I va haver de fugir per cames com a mínim en una ocasió. Suposo que a París, on era estimat i admirat i on hi havia donat classes magistrals. Uns mesos abans de la nostra visita familiar a Argentona vaig estar uns dies a la casa de París de la Titit. En aquell pis s’hi amuntegaven munts de revistes i llibres. Algunes de les piles de papers eren de l’arquitecte, i que la Titit no havia tocat. De fet, esperava llegir-los algun dia. “Quan em jubili ho llegiré tot. Tot!” En la casa d’Argentona passava el mateix. La Titit havia heretat el mateix costum de l’avi. Revistes i llibres hi eren apilats per arreu. Molts eren de la Titit, però molts altres eren encara de l’arquitecte, tal qual els va deixar quan va abandonar aquest món.

La Titit sentia veneració pel seu avi. Quan ell morí, la néta va deixar totes les seves coses de la casa d’Argentona sense tocar res. Això era realment corprenedor en el despatx: seguien els llapis i plomes sobre la taula, com els tinters, o els últims fulls amb anotacions, sota un dit de pols. I una cosa ens va semblar inversemblant; en el despatx del gran arquitecte, a causa de les humitats, tot estava apuntalat. Per totes bandes puntals de fusta blanca contrastaven amb les policromies de les bigues i parets. Allà el temps estava aturat, cert, però tot estava a punt de caure a trossos, com en moltes altres parts de la casa. I algunes portes costaven d’obrir. “És una murga, moltes portes tanquen malament. I mireu quines esquerdes! Cada vegada més grans! És que aquí a Argentona els terratrèmols són terribles. És un no parar!” va deixar anar la Titit mentre es barallava amb una de les portes. Ningú no vam gosar qüestionar-la amb el tema dels terratrèmols.

La Titit era professora de Geologia a la Sorbonne de París. I especialista en vulcanologia. Per tant si ella ho deia, és que així deuria ser. La Titit ens va explicar que molts pinacles i elements escultòrics de la coberta i els terrats de la casa no hi eren allà per un caprici decoratiu, sinó per raons purament tècniques. Eren contrapesos que intentaven mantenir les tres cases i els motius decoratius modernistes ben lligats sobre un sòl poc estable. Per exemple, els merlets de les façanes, que donen un aire babilònic a la casa, estaven recolzats directament sobre la coberta de teules, i no pas afermats amb els murs de les façanes. Ens va explicar que per això els merlets també tenien contrapesos en la part interna, de manera que si hi havia alguna ventada o sotrac, caurien cap endins i no cap al carrer. La qual cosa, si hi havia un desastre, faria que aquest quedés en família, portes endins. Tot plegat molt adient amb la idiosincràsia política conservadora i burgesa del que fou president de la Mancomunitat.

La Taverna dels Pops

Josep Puig i Cadafalch i la mare de l’autor de l’article

Així, quan amb la Titit vam pujar a la terrassa, més tranquils, pensant que si tots quèiem, cauríem cap endins i tot quedaria a casa, ens vam dutxar amb una mànega i galledes. Era final de setembre i encara feia calor. “Anem a fer l’aperitiu. Amb aquesta calor ve de gust un vermutet! Anem a la Taverna dels Pops! Seguiu-me!” A saltirons la Titit ens va dur escales avall cap a la Taverna dels Pops, que és un dels espais més sorprenents de la casa. Es tracta d’una taverna marinera, amb la seva barra, l’aigüera de marbre i l’aixeta de bar… També tenia les seves taules i cadires de terrassa d’aire provençal i una decoració adient de nanses, xarxes, boies de vidre, i uns fanals d’aquells que penjaven als llaguts per anar a l’encesa. A les parets, a més hi havia pintures al fresc de pops, seitons, barques i personatges bastant inclassificables… genial la Taverna dels Pops. Per fer el cafè, vam anar al porxo de l’entrada, que era on la Titit hi passava mes hores en les seves vacances argentonines. Com en tota la casa, una exuberant vegetació s’esfilagarsava per arreu i s’arrapava a les columnes. A través de les fulles de les plantes enfiladisses, un agradable sol de tarda embolcallava la conversa de la Titit amb la meva mare. Parlaven dels seus records de joventut, de les respectives famílies i de la casa.

A la Titit li costava fer se càrrec d’una casa com aquella, i li dolia veure com s’anava deteriorant. De fet contemplava la possibilitat que en un temps no llunyà la casa fos inhabitable. Però ella vivia lluny, a París, vivia sola i no tenia fills. Uns pocs anys després la Titit va morir lluny, a París. No va gaudir del temps per llegir les piles de revistes de l’avi. I la casa ja inhabitable es va seguir fent malbé amb accelerada decadència. La pèrgola en la qual m’havia assecat després de dutxar-me amb la mànega i la galleda, aquella temperada tarda de tardor, caigué d’una ventada hivernal. Aquest va ser el detonant que va fer sortir els veïns d’Argentona per demanar una solució, que finalment va arribar amb l’acord entre els hereus de la Titit i l’Ajuntament. La casa ha encetat un procés de rehabilitació que potser serà tan llarg com el de la seva construcció, però que de totes totes s’ho val. Farà que una de les cases més curioses del nostre país sigui un espai del que tothom pugui gaudir-ne i viure moments màgics que puc assegurar que no oblidaran.

Autor de les fotos: Chopo i Arxiu Xavier Baladia

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 353 de setembre de 2017

Sobre l’autor

F. Xavier Baladia

F. Xavier Baladia és periodista, escriptor, guionista i creatiu. Ha publicat L’avi Ninus, Glòria i crepuscle d’un dandi (2015) i Abans que en el temps ho esborri (2004), que es convertí en el documental Barcelona, Abans que el temps ho esborri (Premi Gaudí 2012). Més articles de l'autor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *