La Casa de la Cascada L’arquitectura que es fon amb el paisatge

La Casa de la Cascada (1936), que ja ha fet més de 80 anys, va ser un encàrrec que Edgar Kaufmann i la seva esposa Liliane van fer a Frank Lloyd Wright com a casa de cap de setmana a la vora del riu Bear Run, al comtat de Lafayette a l’estat de Pensilvània. Aquest projecte va retornar la fama i el prestigi a Wright, ja amb 67 anys i sense cap encàrrec des de feia 10 anys. En un principi, l’encàrrec localitzava la casa enfront d’una petita cascada, però la resposta de Wright fou: “…vull que visqueu amb la cascada, no només que la mireu, sinó que es converteixi en part integral de les vostres vides…”

La Família Kaufmann

Els fonaments de la casa són les roques del lloc (fins i tot algunes sobrepassen el forjat i treuen el cap al voltant de la xemeneia). Gran part de la casa està en voladís per sobre del rierol. Els enginyers van aconsellar-li a Wright que rectifiqués aquesta decisió per por de què l’estructura no aguantés. Ell només cedí col·locant les peces metàl·liques que suporten el voladís. L’arquitecte se separà clarament dels seus contemporanis, que seguien les tendències del moment i tendien cap els gustos victorians i els habitatges europeus. S’arriscà amb un nou model i trencà amb l’habitatge de l’època, que generalment consistia en una sèrie d’estances tancades i independents. Ell relacionà, en canvi, als ambients, lligant-los de manera que l’espai flueix tant interiorment com expandint-se vers l’exterior. Pensem que això, fa vuitanta anys, era quelcom extraordinari.

Durant els seus setanta anys de carrera, Wright dissenyà 1.141 edificis, incloent cases, oficines, esglésies, escoles, biblioteques, ponts i museus. També  dissenyà mobles, teles, art en vidre, làmpades, vaixelles, plata, roba de llit i també experimentà amb el disseny gràfic. Fou escriptor, educador i filòsof. Les seves fonts d’inspiració van ser variades: les seves cases de la Pradera (1910), l’arquitectura japonesa, el moviment anglès Arts&Crafts, Mackintosh i la Secessió vienesa, i el seu mestre Louis Henry Sullivan.

Tot i que la casa ha patit algunes patologies estructurals des del principi i ja amb reparacions inicials, la casa va ser sempre aclamada com a obra mestra. Als anys noranta, s’estava enfonsant de tal manera que va haver de ser estintolada. Es va concloure amb èxit una operació de fonamentació per impedir que s’enfonsés. La reparació va costar 2.5 milions d’euros. La casa es va salvar.

 

Japó en l’essència

“…Japó apareix davant meu com allò més romàntic i artístic de tot el planeta. Si les estampes japoneses fossin extretes de la meva educació, desconec quina educació podria haver pres…”

 

Influència nipona

L’arquitectura japonesa, malgrat ser pròpia d’una geografia muntanyosa, expressa la preferència per l’horitzontalitat, el suau pendent de la coberta, les petites proporcions, la simplicitat de materials, els llargs voladissos, la tènue lluminositat interior, els murs baixos que voregen petits jardins, etc.

Aquesta casa d’arquitectura tan única que es fonamenta en les necessitats del seu propi entorn i que nega qualsevol estil preestablert té, en essència, una gran connexió amb la tradició oriental. Wright estava al Japó durant la construcció de l’Hotel Imperial de Tòquio, entre 1917 i 1922 i fou l’ocasió de conèixer a fons l’arquitectura tradicional japonesa, així com els seus jardins.

La casa va ser dissenyada de manera que es pot sentir el so de l’aigua des de qualsevol punt de l’interior.

Aquesta percepció auditiva que introdueix l’exterior i amplia l’espai és un fenomen similar al que es dóna amb les cascades que es troben a la vora dels pavellons dels jardins del Kinkakuji i el Ginkakuji, situats a la distància exacta per a que el rumor de l’aigua s’escolti sense molestar.

Un dels mitjans utilitzats al Japó per a la interrelació de la casa amb l’exterior, és el shoji, el panell corredís translúcid de fusta i paper d’arròs. Occident emprà les portes, murs i finestrals de vidre per a aconseguir el mateix efecte. La Casa de la Cascada n’és un exemple d’això. Wright va comprendre que interior i exterior no podien entendre’s com a entitats separades. La fluïdesa interior i l’ús de la llum i la penombra com a eines de jerarquització i transició espacial s’observen a la sala principal, sense divisions marcades, aportant visuals contínues.

Les diferències entre vertical i horitzontal estan remarcades en la diversitat dels materials: els plans horitzontals d’aparença tova i lleugera (referència als panells d’arròs japonesos), mentre que els plans verticals apareixen més rígids i pesants.

Els seus viatges al Japó li van facilitar l’accés a moltes obres d’art i literatura oriental, com és el cas del “llibre del tè” de Kabuzo Okakura, on llegí la frase de Lao Tsé següent: “… La realitat de l’edifici no consisteix en les quatre parets i el sostre, sinó en l’espai en el que s’habita…” Aquesta frase s’ajusta al pensament de Wright, que diria més endavant als seus alumnes: “…la vaig llegir diverses vegades. Vaig estar desil·lusionat amb el meu jo anterior. Em sentia com un veler naufragant. Després em vaig sentir força bé i vaig ressorgir. Vaig començar a pensar. Vaig pensar, espera un moment, Lao Tsé ho digué, sí, però a més, jo ho vaig construir…”

 

Fallingwater house i arquitectures en l’aigua, font d’inspiració

Làmina Casa Hardy
Làmina de Wright para la Casa Hardy

El so de la cascada és omnipresent tot i que aquesta sigui invisible des de l’interior de la casa. Aquest fet introdueix i connecta auditivament exterior i interior.

Podríem trobar molts exemples d’habitatges que s’han basat en el disseny de la Casa de la Cascada. Una nova versió d’aquesta seria la Villa Amanzi, dissenyada per l’estudi Original visió, a Tailàndia. Una barreja de Fallingwater de Wright i casa Fansworth, de Mies.

Altres exemples d’arquitectures que integren l’aigua, tot i que de maneres ben diverses podrien ser: la casa dissenyada a prop del llac d’Ontàrio, pel despatx canadenc Swon Design, que creà una peça de vidre que emula la caiguda d’aigua d’una cascada. Aquesta forma part de la façana de la casa i es compon de 77 peces de vidre de diversos tons de blau i verd, tallats en formes ondulades simulant el moviment de l’aigua. El Songjiang Hotel, construït per Sanyo Electric a Gifrí l’any 2002. Una cascada d’aigua la travessa per l’exterior atès que l’edifici forma part de les parets d’un congost on s’acumula l’aigua.

La casa Tólo, una cascada de formigó. Projecte desenvolupat per l’arquitecte A. Leíste Siza, fill d’Alvaro Siza. Es troba a Lugar das Carvalhinhas, Portugal, en una parcel·la de fort pendent i que, lluny de ser un inconvenient, es converteix en l’essència del projecte. L’edifici cascada a l’illa de Cotonduba, Rio de Janeiro, donarà la benvinguda als visitants durant els Jocs Olímpics, ja sigui per aire o per mar i amb una alçada de 105 m sobre el nivell del mar.

La Casa de la Cascada, d’Andres Remy Arquitectes, es situa en un petit terreny i amb dificultats per veure la llacuna. És per això que s’eleva la zona comuna a la planta pis i és precisament allà on apareix l’aigua, inesperada a aquella alçada. L’aigua expandeix els límits de l’habitatge, desdibuixant els límits entre natural-artificial o dins-fora.

Però si hi ha un edifici que degui a l’aigua la seva popularitat i el seu atractiu, aquest és la Casa de la Cascada. El projecte provoca dues emocions enfrontades: lleugeresa i solidesa. Els elements verticals són sòlids i compactes, ancorats al lloc (tant per la forma com pels materials emprats), produint així un vincle amb la natura, com si la casa emergís de les roques que li serveixen de suport. Els elements horitzontals (voladís) estan rotats 90 graus donant la sensació de flotar lliurement sostinguts en la rigidesa del volum vertical de la xemeneia que els sosté.

L’habitatge ha estat la qüestió arquitectònica bàsica de la nostra època i, de fet, la casa ha estat l’escomesa arquitectònica més important de l’arquitectura moderna. Després de les intuïcions dels mestres protomoderns, Wright va fer una interpretació radicalment nova de la casa. En el seu llibre The natural house, resumia així les seves idees: “…vaig començar a entendre principalment l’habitatge, no com a una cova, sinó com a un ampli refugi a l’aire lliure, relacionat amb les vistes, les de fora i les de dins…”

La Casa de la Cascada participa activament del paisatge i el projecte no va tractar de dissimular-la per a que es fongués literalment amb el paisatge, sinó més aviat fou esculpida per a que es convertís en el seu principal protagonista i amb completa harmonia amb ella. El sentit de Form follows function tindrà en Wright un desenvolupament ben particular. A la Casa de la Cascada es veu reflectit l’autor en la seva màxima expressió, ja que reuneix tots els elements que foren part de la seva formació professional i personal.

Tant a la seva vida com a la seva obra, Wright aportà un alè èpic només comparable al dels herois dels westerns de John Ford (tot i que paradoxalment fos Gary Cooper, un tipus escassament fordià, i no fos John Wayne, qui donà vida al seu personatge a El Manantial.

Bé, obviarem allò de “a la vora del riu no facis el niu”. En aquest cas, un niu de luxe, on flueix l’aigua, l’espai, les visuals… paraules majors de l’arquitectura. Per molts anys!

Fotogrames de la pel·lícula El Manantial, on es recrea la casa de la cascada tant a l’interior com a l’exterior

Autor de les fotos: Imatges d’arxiu i Cotonduba

Nota de l’editor

Este artículo fue publicado originalmente en L’Informatiu número 348 de maig de 2016.

Sobre l’autor

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctorada amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles de l'autor

Deixa un comentari