La Bauhaus, modernitat centenària De la producció industrial del disseny al consumisme massiu de la producció ferotge (1919-2019)

Fundada sobre la base de l’anomenat Seminari d’Arts i Oficis de Henry van de Velde, l’escola Bauhaus fou creada per Walter Gropius al fusionar-se l’Escola d’Arts i Oficis amb l’Escola Superior de Belles Arts de Weimar.

El seu origen va anar unit a la reforma educativa alemanya destinada a reconciliar l’ensenyament artístic amb la producció artesanal, distanciades aleshores amb la revolució industrial. Un intent ja insinuat anteriorment per Ruskin o William Morris i el moviment Arts&Crafts.

L’objectiu suprem de tota activitat creadora és l’arquitectura.

Manifest de la Bauhaus, 1919

El nom complet de l’escola “Staatliche Bauhaus” deixava clar que estava finançada per l’Estat i que, per tant, havia de ser una institució d’ordre (però no va ser el cas).

D’aquest fet fa enguany 10 anys i Alemanya celebra el seu aniversari sota el lema “Tornar a concebre el món”.

Així doncs, el 2019 és el gran any de la Bauhaus i el centenari se celebra a les tres ciutats que la van acollir: Weimar, Dessau i Berlín. Les tres entitats que actualment vetllen pel seu llegat són la Fundació clàssica de Weimar, la Fundació Bauhaus Dessau i l’Arxiu de la Bauhaus-Museu de disseny a Berlín.

1. Imatge del projecte. Foto: Addenda arquitectes

Com a culminació,  Weimar i Dessau inauguren noves seus per als seus museus, ja que la manca d’espai només permetia mostrar una part limitada de les seves col·leccions. Es van convocar dos concursos internacionals per a la selecció de l’equip redactor dels projectes. A Dessau fou seleccionada la proposta de l’equip d’arquitectes Addenda de Barcelona i l’arquitecta berlinesa Heike Hanada és la autora de la proposta guanyadora a Weimar.

L’estudi Addenda arquitectes neix d’aquesta primera i exitosa experiència del concurs, formalitzant-se aquest col·lectiu integrat per Roberto González, Anne K. Hinz, Cecilia Rodríguez, José Zabala i Arnau Sastre. Allò que els uneix és una filosofia comuna d’estudi col·laboratiu que comparteix principis i mètodes.

 

L’Informatiu els ha plantejat unes preguntes:

– Quines eren les premisses de base del concurs?

Dissenyar un museu que complís amb les expectatives de la Fundació Bauhaus Dessau, dedicat a mostrar la col·lecció (actualment emmagatzemada en un edifici antic) i posar-la en valor, amb espais dedicats a exposicions temporals i activitats educatives vinculades al museu (esdeveniments, tallers, etc.). Tot això des de la consideració d’un edifici que respongués a la pregunta “què és la Bauhaus del segle XXI”.

– Coneixíeu els principis i la filosofia de la Bauhaus? Què n’opineu?

Sí, és clar coneixíem el moviment encara que per res ens considerem experts en la matèria. A mesura que hem anat col·laborant amb el client hem tingut l’oportunitat d’anar assimilant la cultura de la Bauhaus i tenir una opinió sobre ella en un context més ampli. Per a nosaltres és un moviment cultural generat i difós des d’un context educatiu (el seu origen es remunta a una escola d’arts i oficis) impulsat per unes ambicioses idees de progrés i renovació social aplicades al disseny i la producció material.

 – Quines influències d’aquests principis podrien encaixar amb la vostra arquitectura del Museu?

Hi ha un fort component formal (la simplicitat i recerca de l’essencial) amb la qual ens sentim identificats, segurament per un interès en els productes i sistemes industrials, la idea del seriat i la repetició. També pensem que l’arquitectura moderna ja és part de l’imaginari popular, estem molt interessats a desenvolupar la capacitat de l’edifici com a element comunicatiu, comprensible i al servei de les persones.

 – Com heu coordinat el projecte i les obres Barcelona-Dessau?

Tenim un soci local que ens dona suport tècnic i s’encarrega de la supervisió diària en obra i de les fases més complexes des del punt de vista administratiu o que requereixen un coneixement molt específic. La redacció del projecte l’hem fet des de Barcelona (des de l’avantprojecte fins a l’executiu). En funció de la fase del projecte ens vam reunir amb el client i / o especialistes a Alemanya amb més o menys freqüència, com a mínim un cop cada dues setmanes.

– Quines novetats (constructives, funcionals, socials, etc.) i quines qualitats aporta avui la vostra obra de Dessau?

L’edifici original de la Bauhaus a Dessau està en l’extrem nord-occidental de la ciutat. Esperem que la construcció del museu al parc central, a prop de l’ajuntament i l’església (Marienkirche), ajudi a la reactivació de la zona. Només l’atractiu i l’expectativa que pot generar un museu de la Bauhaus a Dessau suposa una contribució important a l’efecte de les “Shrinking Cities” (ciutats que s’encongeixen), o el fenomen de despoblació progressiva produïda en moltes ciutats de l’Alemanya de l’Est com a conseqüència de la reunificació (caiguda del mur de Berlín). Des del punt de vista constructiu, es tracta d’un edifici amb una estructura pont de formigó de més de 50 metres de llum entre suports i voladissos de 19 metres en els extrems. La façana compta amb un sistema de ventilació natural sense obertures visibles des de l’exterior, l’intercanvi d’aire es produeix gràcies a unes comportes situades a la part més baixa (rasa sota el nivell de carrer) i més alta de la façana (coberta). L’espai de la planta baixa, entre el parc i el carrer, té un gran potencial com a espai d’interacció social per a la ciutat. Un lloc fàcil de condicionar per a exposicions, esdeveniments o simplement, per a la trobada ciutadana.

 – Com creieu que les idees de la Bauhaus han evolucionat fins avui?

Opinem que la cultura del disseny fomentada des d’aquesta escola ha influït en la forma de relacionar-nos amb els objectes. Si en els seus orígens, la Bauhaus va produir peces de mobiliari, vestuari, accessoris o edificis, en l’actualitat la seva producció té més a veure amb la difusió cultural i la transmissió de valors que fomentin la convivència i el progrés social, vehiculats des del disseny i l’arquitectura.

Partir de zero: La reconstrucció del món amb la Bauhaus

Construir és crear esdeveniments

Walter Gropius (1883 – 1969), arquitecte i director  fundador de la Bauhaus

La Bauhaus es fundà a Weimar l’any 1919 per l’arquitecte Walter Gropius. Malgrat que el seu impulsor fos arquitecte i la seva gran influència en aquesta disciplina, l’arquitectura no va tenir un departament dedicat a ella en els seus primers anys de l’escola.

La primera etapa es va desenvolupar des de la seva apertura el 1919 fins a 1923. Havia nascut la primera escola de Disseny de la història. Es tracta del període més romàntic i idealista que visqué la Bauhaus. El manifiest de la Bauhaus ja deixava intuir les seves pretensions: recuperar l’ artesania com a art i unir art i artesania. Gràcies a la producció industrial, els productes que sortissin d’aquesta harmonia podrien ser assequibles i consumits pel gran públic.

Els alumnes havien de fer un curs preliminar anomenat “vorkurs” creat por Johannes Itten en el que es comprovaven les seves aptituts. En ell els estudiants prenien contacte amb les diferents especialitzacions sota la metodologia de l’“aprendre treballant”. Els alumnos aconseguien una formació en les diferents àrees i conseguien orientar-se en el seu camí artístic. La classe de teatre d’Oskar Schlemmer era important dins de l’escola per ser una activitat social on apareixien diferents mitjans d’expressió. Paul Klee i Kandinsky també s’uniren a l’escola en aquesta primera etapa.

 

6. Quadern de classe de Paul Klee a la Bauhaus, estudis del color.de la Bauhaus

La segona etapa abarcà els anys de 1923 fins a 1925. El fundador del neoplasticisme, Theo van Doesburg, creà la revista i el moviment “De Stijl” i va donar algunes conferències a l’ escola que influiren en ella. La Bauhaus canvià de rumb i el 1923 obrí pas a la Nova Objectivitat. També li van arribar les idees del constructivisme gràcies a la incorporació com a professor de László Moholy-Nagy. En aquest canvi de tendència, la Bauhaus va canviar el logo (més influït pel neoplasticisme i no tan expresionista com l’anterior). L’escola ja és mecànica, amb formes geomètriques, colors purs, fa veritablement un gir i en 4 anys, la Bauhaus havia viatjat del romanticisme expressionista a la racionalitat tècnica.

No són els qui ignoren l’escriptura, sinó els qui ignoren la fotografia que seran els analfabets del futur

László Moholy-Nagy (1895-1946), fotògraf i pintor hongarès i mestre de la Bauhaus

La crisi econòmica i política a Weimar va obligar a un canvi d’ubicació imminent i l’escola es traslladà a Dessau. A Dessau, El govern socialdemòcrata aportà fons per a la construcció d’un nou edifici, donant-li així un nou impuls a l’escola. La seu s’inaugurava el 1925 com a símbol d’una nova esperança i una recobrada vitalitat, 8 anys després de l’esclat de la I Guerra Mundial. L’edifici es convertí en mític i la millor materialització dels seus principis (semblava més un laboratori que una escola d’art).

Aquests quatre anys de vida de la Bauhaus reflecteixen, no només un període en la història de l’art, sinó a la història mateixa, també perquè la desintegració d’una nació i d’una era es reflecteix en ella.

Oskar Schhlemmer (1888-1943), pintor, escultor, dissenyador i mestre de la Bauhaus, 1923

 El 1928 Gropius decidí deixar la Bauhaus, potser davant la inseguretat d’un camí en que l’ industrial desplaçava poc a poc l’esperit d’art total manegat en els primers anys de l’escola. Hannes Meyer passà a ser director per davant de les crítiques i dimissions d’alguns membres, i en el breu període en que hi va estar al front, es potenciaren els nexes amb la industria i les vendes. També es creà un departament de fotografia que aclarí que els anteriors mètodes de Klee i Kandinsky, que defensaven ser pintor per sobre de tot, no tenien cabuda a la modernitat naixent.

La Bauhaus fou un experiment pedagògic artístic, però també la història d’Alemàanya compendiada.

Bauhaus moderna? L’eclipsi femení

Ens manifestem en contra de la formació d’arquitectes dona

Walter Gropius (1883 – 1969), arquitecte i director  fundador de la Bauhaus

Malgrat  com de fascinant i pedagògica fou la Bauhaus, això no treu que es desenvolupés amb contradiccions i reserves. Una d’aquestes va ser la poca presència femenina (o millor, la seva barrera) entre els seus membres destacats.

Fou precisament en l’àmbit de l’arquitectura on l’escola es mostrà amb major desconfiança i prejudicis envers la capacitat femenina. Potser una de les realitats socials on la Bauhaus no va estar a l’alçada de la seva modernitat.

Tot i això, algunes dones que estaven interessades en aquesta disciplina, es van poder formar, malgrat tot. En van destacar 3: Lotte Stam-Beese, Annemarie Mauck-Wilke i Wera Meer-Waldeck.

10.Estudiant de la Bauhaus en la cadira club B3′, de Marcel Breuer. Màscara d’Oskar Schlemmer.

A Gunta Stölzl, no li va quedar cap prisma pel que passar a l’escola. Fou alumna, mestra de taller, professora i també directora del taller de tèxtil.

Altres figures femenines que van arribar a ser mestres a la institució va ser: Marianne Brandt, Anni Albers, Otti Berger y Alma Siedhoff-Buscher.

Marianne Brandt impressionà amb els seus projectes a László Moholy-Nagy i consiguí quelcom insòlit a l’escola: dirigir las classes de metall. La Bauhaus se n’hagués penedit si hagués permès entrar a Brandt  ja que a dia d’ avui és recordada per disenys tan coneguts com els cendrers esfèrics de metall o la làmpada Kandem 702, coneguda com a flexo avui dia.

Anni Albers també es dedicà al tèxtil perquè la normativa de l’escola no li va permetre estudiar pintura. Era una experta teixint i com a alternativa a la pintura decidí crear teixits pictòrics. Apassionada pel treball i per les composicions del seu mestre Paul Klee, prengué nota i convirtí les seves obres tèxtils en llenços. Els seus treballs eren tan bons que després d’una vida de mudances, investigacions i art, es convirtí en la primera dona artista tèxtil en exposar a mode individual en el MoMa de Nueva York.

Otti Berger es va fer un lloc en l’àmbit dels teixits i fou directora del departament. Uní els seus coneixements amb la influència dels seus companys i alumnes i fou la creadora d’una de les botigues de major fama berlinesa de l’època: Atelier for Textiles.

El mobiliari i les joguines infantils també van tenir cabuda a l’ escola i si hi ha una figura que els representa és la de Alma Siedhoff-Buscher. Malgrat va haver de passar primer pel taller de teixits, la seva insistència i creativitat li van permetre ser la professora de les classes de fusta.

Malgrat la garantia d’igualtat que el propi Gropius havia verbalitzat en el seu discurs inaugural (“no hi haurà diferències entre el bell sexe i el sexe fort”) va mantenir la dona als tallers, lluny de l’arquitectura, cor de la formació.

11. Els mestres de la Bauhaus: Josef Albers, Hinnerk Scheper, Geoerg Muche, László Moholy-Nagy, Herbert Bayer, Joost Schimdt, Walter Gropius, Marcel Breuer, Wassily Kandinsky, Paul Klee, Lyonel Feininger, Gunta Stölz y Oscar Schlemmer. El director i fundador Walter Gropius s’envolta dels 12 mestres i apòstols de l’escola i només una dona entre tots ells, Gunta Stölz.

A dia  d’avui, les doctrines de la Bauhaus segueixen aplicant-se i recondant-se en les millors escoles de disseny, però pocs són els noms femenins que es recorden d’aleshores. Elles, però, hi van ser, es van formar i van deixar un llegat magnífic a la història de l’estètica contemporània.

L’expansió dels seus principis: Tel Aviv i Estats Units

Tel Aviv, “Ciutat Blanca”, el major assentament Bauhaus del món

Tot i que la Bauhaus fou creada a Alemanya i allà romangué fins al seu tancament pels nazis, paradoxalment, la més gran concentració d’edificis d’aquest moviment al món es troba a Israel, concretament, Tel Aviv.

Tel Aviv va néixer el 1909 com a experiment de l’urbanisme de ciutat jardí, sorgint del no-res, en uns terrenys àrids i desèrtics i en temps rècord. Era urgent construir ràpidamnet per a donar cabuda a l’afluència d’immigrants jueus que arribaven massivament escapant de la seva persecució a Europa.

Quan els nazis prengueren el poder a Alemanya, molts estudiants jueus de la Bauhaus, que hauria de tancar les seves portes, optaren per cercar refugi a Palestina. I fou allà on precisament aplicaren els principis apresos a l’escola.

Una oportunitat perfecta pel planejament d’una ciutat i la seva arquitectura per integrar els principis del moviment modern en un entorn verge i local. Els fonaments de l’escola alemanya encaixarien perfectament amb l’objectiu urbanístic i el neixement accelerat de Tel Aviv.

El conjunt Bauhaus de Tel Aviv, l’anomenada Ciutat Blanca, integra uns 4.000 edificis que segueixen els principis bàsics de funcionalitat, economia en l’ús de materials i d’espai, simplicitat, línies pures, parets blanques i escasos elements decoratius. Tot i això, van adaptar l’arquitectura a les condicions ambientals del lloc i alguns murs cortina o grans superficies vidriades es van reduir considerablement, per tal de limitar l’entrada de la calor.

La Ciutat Blanca va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2003.

The New Bauhaus o el somni americà de la Bauhaus

Quan la Bauhaus tancà les seves portes, Gropius, Mies Van der Rohe i molts altres membres van haver d’emigrar, principalment als Estats Units, i van contribuir en la difusió internacional dels principis de l’arquitectura moderna. Estats Units fou el nou país d’acollida i va fer ressò de les idees avanguardistes del programa d’estudis de la Bauhaus, programa que cadascun dels seus membres aplicà en les diferents universitats en les que desenvoluparen la seva activitat professional.

Gropius a Harvard i Mies en Chicago serien els artífexs de nous plans d’estudis a les Escoles d’Arquitectura nord-americanes amb la empremta Bauhaus.

14. Cartell del documental The New Bauhaus

Un cop desapareguts aquests dos grans arquitectes, la Bauhaus a Amèrica s’anà diluïnt en una arquitectura absent d’estil i simple, d’un sol ús. Malgrat tot, la petjada de la Bauhaus es va mantenir viva encara durant uns 30 anys.

Aquest any d’aniversari s’estrenarà el documental The New Bauhaus, que explorarà com László Moholy-Nagy va portar  la sensibilitat de la Bauhaus a Chicago.

Moholy-Nagy començà un nou capítol en la història de la Bauhaus i fundà l’escola de disseny de mitjans de segle més influent dels Estats Units, The New Bauhaus.

El documental farà una cobertura sense precedents d’una de les figures més influents que passaren per l’escola.

Implantat al nou món, el concepte de la Bauhaus va ser més fructífer que mai. En les grans ciutats nordamericanes es decidia el futur destí del món industrialitzat.

Art, vida i poder: l’herència de la Bauhaus avui

Em sorprèn allò que ha portat i endut, fins a l’abús, la paraula evolució (…) Canvi no és igual que evolució.

Pablo Picasso (1881-1973), artista.

15. Collage premonitori del tancament de la Bauhaus: The attack on the Bauhaus, Iwao Yamawaki, 1932

El 1930, les autoritats municipals de Dessau van acomiadar Meyer. La darrera etapa de la curta vida de la Bauhaus es desenvolupà a Berlin I fou dirigida per Mies Van Der Rohe. Fou una etapa de resistència. Mies intentà despolititzar l’escola després de la direcció de Meyer  i la tranformà més aviat en una escola d’arquitectura.

Mies retornarà a la Bauhaus el plantejament fundamentalment estètic que Meyer havia refusat a favor de l’utilitari social. Per aquesta raó, l’escola passà de tenir un caràcter democràtic i obert a un d’autoritari tant en els estudis com en els estatuts interns.

El 1931, els nazis guanyaren les eleccions locals i compliren una de les seves promeses de campanya, tancar la Bauhaus.

La tendència envers el comunisme, emesos des de la Bauhaus, i no els seus plantejaments de disseny industrial i la seva arquitectura fou allò que, en realitat, desencadenà el tancament d’aquesta escola i la diàspora dels seus mestres. La prova d’això és la carta en què s’ordena la seva clausura i la fotografia de Hitler assegut en una cadira Bauhaus.

16. Postal de Hitler assegut a una cadira Bauhaus de tub metàl·lic. La nova arquitectura que crearia la Bauhaus seria per a obrers (l’habitatge perfecte del treballador) i renegaria de tota tendència burgesa. Cal remarcar, però, que gairebé tots els individus implicats a l’escola eren burgesos.

L’escola ha trascendit com a referent d’avantguarda i de modernitat; els seus dissenys i les seves creacions segueixen essent imitades en l’actualitat i formen part de cualsevol llar d’atmosfera arty o chic. Alguns dels objectes que provenen de la cocció Bauhaus:

17. Objectes dissenyats a la Bauhaus i algunes imitacions actuals: cadira Wassily, Breuer; flexo metàl·lic; imitació de la cadira Cesca, inspirada en un disseny de Breuer, de 1928; cendrer dissenyat per Marianne Brandt, la primera dona admesa en el programa de metal·listeria de la Bauhaus, comercialitzat avui per Alessi.

Potser encara no hem paït tanta modernor i, això sembla segur, hem perdut el seu optimisme. Sembla que hem interpretat malament la nuesa dels edificis per a democratitzar l’habitatge i hem col·lapsat les ciutats amb barris que associen mala construcció amb arquitectura senzilla. Enguany és una bona ocasió per a visitar els edificis originals, potser aprenem alguna cosa.

18. Publicitat d’IKEA

Tom Wolfe, en el seu llibre “Qui té por de la Bauhaus ferotge?” retrata la rigidesa d’aquella modernitat arquitectònica sobre la manipulació del gust del públic. Potser, en comptes de la humanització necessària de la imminent tecnologia industrial, la Bauhaus (o la seva errònia interpretació) ha reforçat una ideologia a favor de la producció capitalista.

Caldria replantejar el moment actual de producció i consum massius. Una experiència de crisi similar ja es va viure als anys 20 i la Bauhaus va cercar solucions per a dissenyar i viure més humanament en un present (aquell) canviant per la industrialització. L’optimisme amb que aquells pioners intentaren dissenyar un present més humà, ens ofereix avui un model a seguir.

Sembla ser que hem canviat el binomi disseny-vida pel consum massiu de disseny global.

Sobre l’autor

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles de l'autor

Deixa un comentari