Els alquimistes d’Olot

L’antiga foneria Espai Barberí d’Olot és el gresol on els RCR arquitectes han forjat bona part de la seva obra. On abans es fonien campanes, avui Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta practiquen la seva alquímia: una arquitectura produïda localment enmig d’un món globalitzat que enguany ha rebut el prestigiós Premi Pritzker.

Carpa Restaurant Les Cols

L’escorça del faig, les pedres volcàniques, el riu Fluvià, els materials sense revestir de les masies, la llum filtrada per les fulles d’arbres centenaris són els elements que els nodreixen i els arrela al seu origen. Des de la ciutat d’Olot, han desenvolupat una arquitectura concebuda per ser viscuda, molt acurada, d’un gran rigor geomètric i volums essencials. La seva intensitat radica en el diàleg amb l’entorn i n’expressa la força tel·lúrica. Als Pavellons de Les Cols (Olot, 2005) podem copsar aquesta simbiosi entre arquitectura i paisatge, una vivència que ens convida a trobar-nos sols davant la nit i el buit, ens posa en harmonia amb la natura i també amb l’esperit.

Els RCR reivindiquen la “bellesa” com a valor fonamental per l’arquitectura i la vida. Com defensava Vitruvi, l’arquitectura descansa sobre tres principis bàsics: venustas (bellesa), firmitas (fermesa) i utilitas (utilitat) i ha de ser un equilibri entre aquestes. Una visió clàssica que, a dia d’avui, és revolucionària ja que la bellesa havia estat desterrada a favor d’una arquitectura utilitària enfocada a resoldre una necessitat urgent. Així, el Pritzker passa pàgina i reconeix l’arquitectura com una forma d’art. Les edificacions prêt à porter de certàmens anteriors es bandegen a favor d’unes construccions extremes, d’alta costura, elitistes i distanciades de la vida exclusivament terrenal. Com en l’arcaica Alquímia, l’experimentació, la transformació dels materials és el camí i la metàfora d’una metamorfosi profunda, espiritual. La seva obra és un recés del mundanal soroll que ens eleva a un pla superior i ens corprèn.

El vincles de Japó amb els olotins no es limiten a la recollida del guardó al Palau Akasaka de Tòquio, sinó que aquesta cultura de l’Extrem Orient és una font d’inspiració present en la seva trajectòria des del viatge iniciàtic de 1990. Hi foren convidats després de guanyar el concurs a Gran Canària amb la seva insòlita proposta de far horitzontal a Punta Aldea. Des d’aleshores, treballen tots a l’entorn de la mateixa taula. El concepte de transició entre espais entès com una experiència estètica, continuada i fluida, el prenen de la tradició japonesa. A les Bodegues Bell-lloc (Palamós, 2007) podem recórrer una promenade pel món subterrani del vi. S’inicia en un camí al bosc, enllaçant edificacions fins al subsòl. El seu interior ofereix repòs, hi sentim el pes de la terra, la seva olor, el seu tacte fred i humit.

El concepte del buit el prenen del budisme zen. Desmaterialitzen els projectes per trobar l’essència fins l’extrem de plantejar un pavelló buit a París. El teatre públic La Lira (Ripoll, 2013) és una plaça-pont que genera un gran buit urbà que evoca el record de l’antic teatre enderrocat. Aquesta màgia del buit la comparteixen amb les escultures de Oteiza, és el buit el que organitza les formes i transforma l’espai. Els interessa més allò immaterial, la transparència, l’evanescència… assolint el punt supremacista on el no res i el tot es fonen.

Teatre La lira

La llum és primordial per la seva obra, filtrada, reflectida, absorbida… creant atmosferes dramàtiques i emocionals, moltes vegades, melancòliques. No és una arquitectura dolça, és rigorosa, seriosa i transcendent. Els seus ingredients són el vidre, el formigó vist, la pedra nua i, sobretot, l’acer corten. Aquest metall es transforma amb el pas del temps i es mimetitza amb l’entorn. L’òxid i el verdet s’escampen per la superfície i els seus edificis esdevenen ruïnes contemporànies, romàntiques, evocadores, sublims. El passat i el present, la natura i l’arquitectura, la llum i la foscor, la presència i l’absència… els extrems s’atansen, es toquen, es barregen, es confonen, desapareixen… es dissol el particular i ens capbussem en l’”absolut”. Tal com deia Joan Miró, “Per ser universal, s’ha de ser local” i és així com els alquimistes d’Olot han trobat la seva pedra filosofal, el seu elixir de la llarga vida. 

L’anàlisi de L’informatiu

L’informatiu ha dedicat interessants reportatges d’anàlisi d’obra a alguns dels edificis projectats per l’equip d’RCR Arquitectes. El primer va ser la biblioteca Joan Oliver al barri de Sant Antoni de Barcelona, que es pot consultar a L’informatiu de maig-juny de 2010 i on hi trobareu una completa anàlisi arquitectònica, del procés constructiu, així com un escandall de costos distribuïts per partides d’obra.

Aquest bonic edifici de ferro i vidre ocupa un pati interior d’illa de l’Eixample de Barcelona. El conjunt de la intervenció comprèn la biblioteca, un casal d’avis i la urbanització de l’espai adjacent. La direcció d’execució i project management d’aquesta obra va anar a càrrec de l’arquitecta tècnica Cristina Carrasco, de l’empresa GPO. La segona obra analitzada pels redactors de la revista va ser l’edifici d’oficines ubicat a la Plaça Europa de l’Hospitalet de Llobregat, publicada a L’informatiu 332 del maig de 2012. Aquest edifici es conforma a partir d’una estructura a base de costelles d’acer que giren de manera subtil al voltant d’un eix central. El seu comportament estructural, la qualitat excepcional en l’execució de l’obra i l’obtenció de la certificació mediambiental LEED són tres dels principals aspectes a destacar.

La direcció d’execució va anar a càrrec dels arquitectes tècnics Juan García, Xavier Molina, Víctor Forteza i Josep Maria Forteza, del despatx Tècnics G3, que amb aquesta obra van aconseguir el Premi Catalunya Construcció en l’edició de l’any 2011. 

Autor de les fotos: Pritker Prize Press

Sobre l’autor

Elisabet M.Serra

Arquitecta. Sòcia fundadora de l’estudi OSMS a Barcelona. Ha estat professora de construcció de l’Escola d’Arquitectura La Salle i professora de projectes a l’escola de disseny ESDi. Més articles de l'autor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *