30 aniversari de la reconstrucció del Pavelló Alemany de 1929 a Barcelona.

La imatge no podia contrastar més: davant l’opulència i grandiositat material del Palau Nacional que presidia el recinte firal de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, l’etèria arquitectura del pavelló que representaria a Alemanya, dissenyat per Mies van der Rohe.  Aquest pavelló es va concebre per albergar la recepció oficial presidida pel rei Alfons XII, juntament amb les autoritats alemanyes.

Com a instal·lació efímera que era, i tot i que després hi hagué l’intent d’obrir un restaurant, fou desmuntat el 1930, un cop finalitzada l’exposició. L’acer cromat tornà a Alemanya, l’estructura metàl·lica es va vendre a pes a Barcelona i els fonaments restaren enterrats en el seu emplaçament original i coberts per un jardí de palmeres.

De pavelló efímer a monument

Transport dels vidres per al lluernari, 1986. Col·lecció de 90 postals sobre la reconstrucció editada per l’Ajuntament de Barcelona.

La seva petjada a la ciutat i a l’Arquitectura Moderna van ser decisives perquè ja des dels anys 50 s’intentés tramitar la seva reconstrucció. Es tractava d’un dels edificis més admirats del Moviment Modern, sobretot a través de les seves fotografies en blanc i negre. Així doncs, tot i la seva dispersió material, la seva existència es completava en tota una sèrie d’imatges molt inspiradores. Hi van haver diversos intents de reconstrucció fallits. El 1957, Oriol Bohigas va escriure a Mies per a encarregar-li el nou pavelló. Tot i que aquest acceptà, no es portà a terme. Seguiren els intents, després ja de la mort de Mies, el 1964, 1974, 1978, 1980, 1981… Fins que es va aconseguir l’objectiu amb el motiu del centenari del naixement de Mies, el 1986.

Els treballs s’iniciaren el 1983 i el nou edifici s’inaugurava el 1986, després de 56 anys de la seva absència i a la seva ubicació original. Oriol Bohigas fou qui impulsà la iniciativa i Ignasi de Solà Morales, Cristian Cirici, i Fernando Ramos, foren els arquitectes designats. Va ser finançat per l’Ajuntament de Barcelona i va comptar amb la participació i el suport del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona.

Construcció de la rèplica

Destrucció d’un mite? Tot i que en general hi estem d’acord en el fet que es decidís construir una rèplica del pavelló original, hi ha certs aspectes que ens plantegen certs dubtes. És veritat que amb la, diguem-ne “reconstrucció”, desaparegué el pavelló que tothom imaginava a través de les fotografies. La fotografia “estetitzava” l’arquitectura i, en certa manera, es va reduir la seducció d’aquell instant irrepetible en funció de la immobilitat de la institucionalitat, la traïció de l’instantaneïtat del pavelló, que passava de pavelló efímer a monument fixe.

Ens ve certa preocupació pel fet de que el pavelló no esdevingui, si no ho ha fet ja, un objecte de consum cultural més. Un objecte escenari d’esdeveniments banals, visites turístiques sense criteris fiables, tot allò que desvirtua les qualitats d’aquesta arquitectura de formes mínimes i efectes màxims.

Per a celebrar el 30è aniversari de la construcció del pavelló en versió 1986, la Fundació Mies van der Rohe va programar al llarg de l’any tota una sèrie d’activitats, intervencions artístiques, un cicle de cinema, i un simposi que va tenir lloc al proper mes d’octubre. Així mateix, s’exhibeix des del passat 1 de juny, la proposta guanyadora del concurs Columnes Cristal·litzades on l’artista Luís Martínez Santa-María reinterpreta les 8 columnes jòniques que l’arquitecte modernista Puig i Cadafalch projectà i que es situaren davant del pavelló. Aquestes columnes van rebre en el seu moment l’acceptació de Mies, qui opinava que exercien un efecte cortina. Feien que el pavelló fos menys perceptible amb la distància, incrementant l’efecte sorpresa. Les columnes actuals i les campanyes de difusió actuals del pavelló podrien anar justament en direcció contrària a aquest efecte de filtre que l’arquitecte lloava. Què en pensaria Mies?

Al mateix temps que es reconstruïa la rèplica del pavelló de Mies, es començava a dubtar de la presència non grata del pavelló de l’INI (Institut Nacional d’Indústria): situat a pocs metres, i que després de que servís com a seu de formació per al voluntariat dels Jocs Olímpics de 1992, es va enderrocar. Es tractava d’una construcció de 1973 que va ser creada amb l’objectiu de presentar totes les realitzacions industrials del sector públic. Es va sentenciar la seva desaparició quan es va preveure la construcció del pavelló ja des de 1984. Es va enderrocar l’any 1993 un cop finalitzats els Jocs.

Elogi a les ombres i als reflexos

A la nova versió de 1986 del pavelló es van haver d’introduir certs canvis, atès que l’edifici s’havia pensat per ser provisional i també per la dificultat de trobar els materials de l’època, com l’ònix o la qualitat dels grans vidres lleugerament fumats de tancament que ja no es fabricaven.

Vidre, acer i quatre tipus diferents de marbre (travertí romà, marbre verd dels Alps i marbre verd antic de Grècia, i l’ònix daurat de l’Atles). Finalment es van tornar a emprar els mateixos materials i amb les mateixes procedències. Materials que semblaven especialment triats per Mies per la seva capacitat reflectora.

Espectacle de dansa de Toni Mira, l’1 de juny al pavelló, creat per a l’acte d’inauguració del seu 30è l’Aviversari.

Per una banda, s’eludia qualsevol manifestació ornamental. Per altra, s’empraren materials de gran qualitat i que provocaven certs efectes que es podrien considerar ornament. Aquest és precisament un dels efectes més màgics del pavelló, diria que és el gran efecte que revoluciona els sentits. Parlant ara de la rèplica del pavelló, potser faríem un elogi a les ombres i als reflexos que hem viscut en aquesta arquitectura, però no faríem, d’entrada un elogi a la rèplica. Només hi ha un element que contrasta amb aquesta lluisor, abstracció, mínima expressió de l’arquitectura i els materials del pavelló: l’escultura de G. Kolbe, l’Alba. La descontextualització de l‘escultura, el seu monolitisme, el seu llenguatge figuratiu, textura rugosa, la seva orientació vertical… només col·labora com a objecte reflectit en la làmina d’aigua de l’estany posterior.

En els actes de celebració dels 30è aniversari, tant en els espectacles de dansa, com en les projeccions de cinema, es poden percebre tots aquests efectes potenciats , creant efectes d’una estètica meravellosa i màgica.

Arquitectures replicants

Imatge exterior del pavelló de l’INI els anys 70.

Una rèplica és una còpia que reprodueix un original amb una cercada i intencionada exactitud. Normalment una rèplica pot contenir propòsits didàctics i de difusió i normalment el terme i la seva aplicació són més comuns en el món estricte de les obres d’art. En el cas que ens trobem , una obra d’arquitectura, també és aplicable el terme. No empraria la paraula reconstrucció per al cas que ens ocupa, sinó el terme rèplica, que porta més implícit el concepte de la còpia i certa sensació sinistra d’engany, de confusió, de realitat fictícia.

 

 

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 350 de desembre de 2016

Sobre l’autor

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctorada amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles de l'autor

Deixa un comentari