Ciutats planificades: ciutats imaginades, ciutats construïdes

“El que li importa al meu Marco Polo és descobrir les raons secretes que han portat els homes a viure a les ciutats, raons que puguin valer més enllà de totes les crisis”.

Les ciutats invisibles. Italo Calvino

Plànol de la ciutat del Pireo. Font : Arkiplus.com

La ciutat és una organització complexa que correspon a l’ésser civilitzat i que el diferencia espacialment.

La ciutat contemporània (en defininitiva, la ciutat) viu sempre dues realitats: la visible, l’arquitectònica, la formal, la física, conseqüència aquesta de la (o de la no) planificació urbanística i una altra d’invisible i intangible. Ambdues conformen la ciutat real. Parlaré aquí sobretot de la realitat més física, la construïda, però que passa prèviament per un antecedent de ciutat imaginada imprescindible i crucial (almenys, aquest seria l’ordre necessari): la ciutat planificada neix com a dibuix, debat, anàlisi, qüestions prèvies, com a ciutat que, fruit de tot aquest teixit, és imaginada i projectada.

La planificació d’una ciutat o la seva ampliació pot ser conseqüència de moltes voluntats. Hi ha noves ciutats que amplien o descongestionen d’altres, n’hi ha de residencials, de concentració industrial, n’hi ha de tecnològiques o de mixtes.

El Pireu es considera sovint la primera ciutat planificada. Fou construïda per Hipodam de Milet, a qui es contempla com el pare del planejamentt urbanístic i que donà nom al que anomenem “plans hipodàmics”, o dit d’una altra manera, l’esquema de ciutat en retícula. A diferència d’Atenes, el Pireu sí era una ciutat planificada i es constituí com a tal el 450 aC. Fou posteriorment destruïda, però algunes excavacions arqueològiques assenyalen una estructura en retícula regular amb carrers de 5 o de 8 m d’amplada.

Al Renaixement es van recuperar les fonts culturals grecollatines, considerant l’humà com a centre i mesura de totes les coses. En paraules de l’arquitecte i urbanista Filarete: «volè Déu que l’home, fet a la seva imatge i semblança, participés en ser capaç de fer alguna cosa a la seva semblança mitjançant l’intel·lecte que el va concebre».

Segons aquest principi humanista, les ciutats havien de ser fruit de la raó i no de l’atzar, ordenades i assequibles als seus habitants. Sota aquest propòsit, la racionalitat, es van disseenyar algunes ciutats ideals, tot seguint patrons geomètrics, tot i que gairebé mai s’arribaren a construir de manera integral per l’obstacle que suposaven els vells recintes amurallats. Trobem alguns exemples de representació d’aquestes en la pintura del Quattrocento (Giorgio Martini, Piero della Francesca, etc).

Les ciutats visibles

El catàleg de ciutats planificades, ja siguin de nova planta o com a creixements urbans representatius, és massa extens com per a intentar-ne fer un resum. Apuntaré alguns dels casos que he pogut visitar i parlaré d’alguns altres que trobo representatius i destacables. No pretenc fer un texte exhaustiu sobre el tema, sinó més aviat un tast personal de casos, per tal de donar peu a certa reflexió en aquest interessantíssim àmbit.

Una ciutat planificada que he pogut conèixer d’aprop és Palmanova. Es troba de camí entre Venècia i Trieste i es manté, com es pot comprovar al google, fidel al seu origen. S’atribueix el seu traçat a Vicenzo Scamozzi i té com a data de fundació l’any 1593.

La vista aèria del conjunt demostra que malgrat desvirtuar-se en alguns aspectes l’estructura original al llarg del temps, el conjunt és d’una claredat i una potència visual inusuals. Es tracta d’un conjunt geomètric, compacte, concentrat i sense la tan freqüent descomposició formal perifèrica en els seus límits.

Es tracta d’una ciutat circular, o gairebé (eneàgon regular) amb primacia del centre, una plaça hexagonal, la Plaça d’Armes, seu del poder polític i religiós on es situava la torre de vigilància, la catedral i l’edifici del Govern. D’aquesta plaça sorgeixen 18 carrers radials que la uneixen amb els límits perifèrics de la ciutat. Una xarxa de carrers concèntrics travessen aquests carrers radials i en algunes de les interseccions es formen places secundàries.

Palmanova té 5.400 habitants i des de 1960 és monument nacional i recent Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Hi ha molts exemples també de creixement urbà de la ciutat moderna, sobretot en forma d’eixample, i mantenint la idea de ciutat nova. Les noves classes benestants i dominants precisaven d’un model de ciutat clarament diferenciat de la ciutat antiga que reflectís un nou ordre social i econòmic, traduït geomètricament en una quadrícula. L’eixample com a forma de creixement té precedents històrics de noves ciutats amb aquesta estructura com per exemple Buenos Aires o Santiago de Xile entre d’altres.

Portes de Palmanova

Gran Canal de Trieste a l’Eixample Teresià. Tipologies diverses al barri Teresià de Trieste.

L’eixample Teresià de Trieste n’és un exemple representatiu d’aquest tipus de creixement. I volia parlar de Trieste, perquè no és una ciutat qualsevol. Trieste és una ciutat italiana, però germànica, excèntrica i fronterera. Híbrida. Ni llatina ni centreuropea, conservadora i cosmopolita: un territori amb referències dispars i que no et deixa indiferent. Malgrat el caos conceptual i històric que desprèn, Trieste té una gran part de la ciutat ben estructurada i fruit de la planificació: l’eixample Teresià. Es construí a mitjans dels segle XVIII com a voluntat de Maria Teresa d’Àustria. Es projectà com a desenvolupament de la ciutat, que estava en auge comercial per ser aleshores l’importantíssim port de Viena. Es tracta aquest d’un dels primers plans reguladors urbans moderns.

Es va triar l’ortogonalitat com a pauta, el carrer com a estructura i l’illa com a forma d’agrupació. En aquest tipus de teixit, tant el verd com l’equipament caldrà que s’integrin o bé superposant-se a ell o bé independent al mateix, aliè al teixit residencial. Es tracta, doncs, d’un fragment de ciutat de geometria precisa i traçat ortogonal, una intervenció unitària.

Però no només la quadrícula és el model de creixement de la ciutat en saltar les muralles, a banda d’aquest esquema ortogonal també trobem exemples radiocèntrics o linials. El més comú és l’ortogonal i, en paraules de Cerdà: «un sistema tan encertat que ha pogut servir durant segles sencers, de tipus i model, fins i tot a aquells que de més il·lustrats i cultes es preen».

Una de les seves més cèlebres aplicacions es projectà el 1811 sobre l’illa de Manhattan, amb 12 avingudes nord-sud i 155 carrers est-oest (després augmentades a 242). Aquestes es tallen perpendicularment formant illes rectangulars, establint una numeració i sistema de coordenades en el plànol de la ciutat. El Pla original valorava que els angles rectes eren els més econòmics per a edificar i els més còmodes per a viure. El Central Park no es projectà fins a 1853, com també les avingudes Madison i Lexington. Els responsables d’aquell mapa, (conegut, com comentava abans, com a traçat hipodàmic) van acordar que els carrers estarien separats entre sí uns 60 metres i les avingudes entre 150 i 275 metres. Cal afegir que va ser molt criticat aleshores, per l’excés d’ortogonalitat.

No parlaré de l’Eixample Cerdà, un pla aprovat l’any 1859 i que prou coneixem què va representar aquell disseny ortogonal de quadrícula per al progrés de la ciutat i com a model per a tantes altres ciutats, esdevenint paradigmàtic.

Avui també es podria considerar, i és un moment molt adequat per fer-ho, un model de resiliència urbana, per fer front a una situació d’higiene necessària de la ciutat entre muralles: una proposta de ciutat nova amb espais naturals i habitatges separats per carrers amplis, on corre l’aire i tothom té llum natural. Era quelcom revolucionari. Las seva aprovació va marcar el camí a seguir en l’expansió d’altres ciutats com eren Madrid, Sant Sebastià, Bilbao, València o Lleó entre d’altres.

La Plata va ser planificada i edificada específicament per a convertir-se en la capital de la província de Buenos Aires, després que aquesta fos declarada capital federal d’Argentina el 1880. Es coneix com a «ciutat de les diagonals» pel seu característic patró de quadrícula tallat per diverses avingudes diagonals. Aquestes avingudes formen rombes, que al seu torn tenen grans cercles en els seus vèrtexs que són les places. Aquesta estricta quadrícula amb les seves nombroses avingudes i diagonals ocupa al voltant de 25 km². La forma general original és la d’un quadrat de 38 x 38 quadres i la convergència de les dues diagonals més importants, 73 i 74, que travessen la ciutat d’est a oest i de nord a sud, respectivament, es produeix en la plaça Bru, la principal de la ciutat, en el centre de la qual es troba la Pedra Fonamental i els edificis fundacionals més importants.

Sun City és part de l’àrea metropolitana de Phoenix, Arizona, i no és exactament una ciutat, però a Sun City hi viuen més de 37.000 persones. Va ser pensada com un lloc de retir per a jubilats. El disseny dels seus carrers consta de quatre grans molinets de cercles concèntrics, amb cinc models diferents de cases. Va ser inaugurada amb èxit aclaparador l’1 de gener de 1960. Hi ha 5 tipologies diferents d’habitatges. A la ciutat hi ha un centre comercial, un centre recreatiu i 8 camps de golf.

Portada de revista TIME de l’any 1962 amb el constructor de Sun City.

Dell E. Webb va ser el constructor immobiliari i la novetat i èxit del projecte residencial li va valer una portada a la revista TIME el 1962. També li va permetre, en els següents anys, expandir la seva empresa i construir Sun City West a la fi dels anys 70, Sun City Grand a finals dels 90, Sun City Anthem el 1999 i Sun City Festival al juliol de 2006.

“El catàleg de les formes és interminable: mentre cada forma no hagi trobat la seva ciutat, noves ciutats seguiran naixent. On les formes exhaureixen les seves variacions i es desfan, comença la fi de les ciutats. En els últims mapes de l’atles es diluïen retícules sense principi ni fi, ciutats amb la forma de Los Angeles, amb la forma de Kyoto-Osaka, sense forma”.

Les ciutats invisibles. Italo Calvino

El 21 d’abril de 1960 va ser fundada Brasília com la nova capital dels brasilers, ciutat que va ser pensada com una utopia. Al segle XIX, el senyor José Bonifacio de Andrada e Silva se li va acudir que aquella nova capital hauria de tenir per nom «Brasília». Però no va ser fins al segle XX que l’expresident Juscelino Kubitschek va posar en marxa l’obra urbanística.

Els que van donar inici a la construcció de Brasília, a finals de la dècada de 1950, van ser Lúcio Costa, com a principal urbanista, i Oscar Niemeyer, principal arquitecte. Costa va dissenyar un pla urbanístic simulant un avió. Es tracta de dos eixos, un d’est a oest que simula el fusellatge, i un altre corb, de nord a sud, que simula les ales. Sobre la zona de les ales es van construir els edificis residencials; sobre el fusellatge, els edificis de govern federal. Destaquen algunes arquitectures com la Catedral, obra de l’arquitecte Oscar Niemeyer. Consisteix en una estructura hiperboloide de formigó, i aparenta amb el seu sostre de vidre que s’alcés i obrís cap al cel. L’estructura hiperboloide en si és el resultat de 16 columnes de formigó idèntiques i representen dues mans movent-se cap al cel. És sense dubte una de les construccions més emblemàtiques de Brasília. També el Congrés Nacional de Brasil i el Palau de l’Alvorada són altres de les peces imprescindibles i del mateix autor, Oscar Niemeyer. Brasília actualment alberga a prop de 600.000 persones. Però en els barris perifèrics, viuen al voltant de 1.400.000 ciutadans, concentrant des de fa uns anys els mateixos problemes de desordre i descontrol de les megalòpolis llatinoamericanes. Què resta d’aquell pla utòpic?

La localitat danesa de Brondby Haveby, als afores de Copenhaguen, es conforma de conjunts immobiliaris circulars amb horts que permeten als seus habitants consumir productes generats a la seva ciutat. Es tracta de dues corones de 40 i 120 metres respectivament de l’interior a l’exterior.

Cada casa té un pati davanter comú el qual permet la vida social i un pàrquing a la corona central. Cases d’estiueig que donen als habitants de les zones urbanes l’oportunitat de viure fora de la ciutat, permetent el manteniment de petites collites com a passatemps vacacional. En l’actualitat hi ha 24 cercles amb més d’una dotzena de cases, una planificació que permet escapar-se de la ciutats i gaudir de l’entorn rural.

“A la majoria dels casos, els grups de sociabilitat sorgeixen amb independència de les intencions del planificador”.

Construir i habitar, Richard Sennet

Ciutats planificades versus ciutats habitades

La descongestió per tal de contrarestar la densitat de les grans metròpolis modernes és un dels varios motius de creació de noves ciutats. En aquesta línia trobem ciutats jardí, new towns britàniques i americanes, ciutats satèlit com algunes d’escandinaves, japoneses o soviètiques, i les villes nouvelles franceses.

Fotograma “La forma de la ciutat” (1975). Éric Rohmer

La Filmoteca de Catalunya va programar recentment un cicle dedicat al director francès Éric Rohmer. Entre les pel·lícules projectades hi havia una sèrie documental que dirigí per a la televisió francesa l’any 1975, amb el títol de « Villes nouvelles », i conformada per 4 capítols:

La sèrie s’inicia amb La infància d’una ciutat, on Rohmer, mitjançant el desenvolupament de Cergy·Pontoise, examina el problema de les ciutats de nova creació i es planteja, entre altres qüestions, si és possible acabar amb el creixement anàrquic dels suburbis parisencs o què passa amb les condicions de vida dels seus habitants. És un bon informe sobre l’equip de planificació de Cergy-Pontoise i una bona oportunitat per fer balanç de la creació de noves ciutats i de les dificultats amb què es troba la definició de la nova ciutat, expropiacions, problemes de seguretat. Es repassa el Pla de la futura ciutat. Es mostren vistes a la ciutat nova i al nucli antic, la prefectura, l’escola, botigues, oficines, la torre blava amb habitatges rodons, el centre comercial i la proposta plantejada per Ricardo Bofill.

El segon capítol, La diversitat del paisatge urbà, qüestiona el desenvolupament arquitectònic de la ciutat de nova creació Cergy·Pontoise. Amb el testimoni d’integrants d’AREA (Taller de Recerca i Estudis de Planificació), entrevistats per Jean-Paul Pigeat i Éric Rohmer. Per a Philippe Boudon, l’escala en què dissenyen els arquitectes està molt lluny de l’escala en què els residents perceben els edificis. I això es nota molt en els dibuixos arquitectònics. La primera ciutat nova, La ville de Richelieu, a la qual ha dedicat un llibre, ja està marcada per una economia de disseny i producció que produeix un efecte de repetició. Els arquitectes contemporanis utilitzen massa sovint un argument estètic, el del ritme, per justificar la monotonia que suportem avui. Philippe Boudon també va dedicar una obra al conjunt de cases construïdes a Pessac per Le Corbusier el 1925 a petició d’un fabricant de sucre per als seus treballadors. Trobem els elements habituals de l’arquitecte. Hi ha una taylorització, racionalitat del lloc per la identitat dels elements. Esperava obtenir varietat combinant elements idèntics de maneres diferents. En 40 anys, els habitants han modificat el projecte de l’arquitecte de l’ordre: massacre o apropiació?

El capítol següent, La forma de la ciutat, descriu amb fotografies, seqüències filmades i maquetes dos projectes de l’AUA (Taller d’Urbanisme i Arquitectura): el que es va dur a terme al barri de l’Arlequin de la nova ciutat Grenoble i el que va obtenir el segon premi en el concurs de planificació urbana de la nova ciutat d’Evry I.

Anomenat així en referència a les seves façanes de colors destinades a atenuar el seu aspecte monumental, adopta la forma d’una “urbatectura” de gairebé un quilòmetre i mig de longitud. Reuneix habitatges i instal·lacions servides per un carrer que corre sota els edificis, la galeria. Va rebre el segell Remarkable Contemporary Architecture el 2003. Construït més tard (1975), el districte II, anomenat Les Baladins, està organitzat al voltant d’una llosa i parcialment servit a aquest nivell per una galeria. Aquests dos districtes estan units pel gran parc Jean Verlhac de 15 hectàrees, que devem a Michel Corajoud, al límit i al centre del qual es construeixen equipaments públics. D’altra banda, al costat del carrer, s’agrupen les funcions de servei (accés per a cotxes i transport públic) i l’estacionament residencial (a la superfície i en quatre imponents aparcaments en sitges).

El taller d’urbanisme i arquitectura (AUA) reuneix els arquitectes G. Loiseau, J. Tribel, H. Ciriani, B. Huidobro, J.-F.Parent i el dissenyador de paisatges M. Corajoud.

L’últim episodi, Hàbitat per encàrrec, mostra com els nous propietaris dels habitatges dissenyen els seus apartaments. Els compradors reben un espai buit i distribueixen l’espai i les habitacions segons la seva voluntat. Rohmer mostra l’experiència d’una parella a la nova ciutat de Le Vaudreuil, prop de Rouen. La seva missió és donar forma a l’habitatge en tres fases: primer, cadascun d’ells prepara una maqueta; després, consensuen i construeixen un únic model i, finalment, es posen a treballar amb els arquitectes a gran escala.

“El desordre és un ordre que no podem veure. L’ordre de l’Strip és complex, no és rígid ni fàcil com en els projectes de renovació urbana o de “disseny total”. No és un ordre dominat per l’expert i fàcil per a l’ull. Hi ha una gran varietat d’ordres canviants i juxtaposats”.

Henri B. Aprenent de Las Vegas

Aprenent de les ciutats

Avui, més que mai, la ciutat es nodreix de les arts per a recuperar el sentit i obviar les seves mancances. La ciutat actual, fragmentada i il·legible, té especial necessitat de ser restituïda i interpretada en termes “aèriament” artístics, sense ser jutjada ni amonestada, sense diagnosi ni crítica.

L’herència literària de la geografia es remunta un cop més als grecs, fent referències a la filosofia i la mitologia, així com a la literatura. Les ciutats imaginades o documentades a la literatura és infinita, també la pintura, la fotografia, el teatre, el cinema.. «París, Texas», «Casablanca», «Roma, città aperta», «New York, New York », «El cel sobre Berlín», «Mort a Venècia», «Vicky, Cristina, Barcelona»… el cinema en va ple de poètica urbana.

En plena era d’urbanització global i massiva, amb problemes socials, econòmics i ecològics, cal cercar models de ciutats viables, humanes i coherents amb la realitat actual del nostre planeta. Cal també analitzar i recordar per què neix la ciutat i quina és la seva essència. Cap a on van les ciutats? Hem après alguna cosa de cap a on no haurien d’anar?

“Des de l’alta balustrada del palau al Gran Kan mira créixer l’imperi. (…) l’avançada dels regiments trobava comarques semidesertes, miserables aldees de cabanes, aiguamolls on es donava malament l’arròs, poblacions reduïdes, rius secs, canyes. “És hora que el meu imperi, ja massa crescut cap a fora”, pensava el Kan, “comenci a créixer cap a dins” (…) “El seu propi pes és el que està aixafant a l’imperi”, pensa Kublai, i als seus somnis apareixen ciutats lleugeres com estels “

Les ciutats invisibles. Italo Calvino

ITZIAR GONZÁLEZ, (Barcelona, 1967), arquitecta, urbanista i activista opina sobre la ciutat

Com definiries tu LA CIUTAT?

“Com un organisme viu, artificial i mutant, que té com a vocació proveir d’entorn social els éssers humans.”

Quins diries que són els canvis essencials que ha experimentat la “fundació” de ciutats des de l’antiguitat fins avui?

“La progressiva mercantilització i industrialització dels hàbitats ha fet que les fundacions de ciutats es desconnectessin de la seva interacció respectuosa amb el territori i els altres nuclis de l’entorn. No s’han “fundat ciutats” pròpiament. No hi ha hagut una “comunitat” que ho fes. Ho han fet els poders econòmics i polítics que veuen en la ciutat un mitjà d’exclusió i sotmetiment i no pas un lloc d’acollida i llibertat.”

Quines serien per a tu les “virtuts” (o com definiries) la ciutat ideal?

“Una ciutat lliure dels poders econòmics i institucionals i on el fet simple de viure-hi et garantís justícia, cultura, dignitat i comunitat. Una ciutat fruit de la cooperació del conjunt dels seus agents i sempre oberta al nouvingut. Una ciutat amb capacitat d’autoregulació i amb sobreeixidor a través del qual es puguin convidar a marxar als que només busquen fer negoci extractiu i poc els importa el bé general.”

JAIME TORRES
(Barcelona, 1977), arquitecte i urbanista amb experiència professional a Catalunya, Suècia, Líbia i Aràbia Saudita, opina sobre la ciutat

Qui conformeu l’equip en la planificació d’una nova ciutat a Aràbia?

“El govern finança els projectes mitjançant consultories privades, el public-private partnership. L’equip de disseny privat té equips de planejament, infraestructura i paisatgisme. Altres consultories participen especialitzades en temes com hidrologia, geologia i topografia, i depèn dels casos s’incorporen estudis de trànsit, arqueologia, sostenibilitat etc. L’oficina de direcció de projecte (PMO) és una consultoria instal·lada a dins de l’Administració amb un petit percentatge de personal públic local que supervisa el resultat segons la direcció del client, l’Administració. Això seria tot pels projectes d’habitatge assequible. Però pels projectes de noves ciutats, Neom, Red Sea Project, Amala, amb la visió 2030 d’independitzar-se dels ingressos del petroli, apareixen consultories per estratègies de desenvolupament, gestió d’imatge i posicionament internacional ja que tenen un enorme esperit competitiu internacional.”

Quines diferències destacaries del territori àrab respecte al nostre?

“Primerament, destaca la gran extensió del territori i la baixa densitat dels pobles i ciutats. Després, els ajuts econòmics del govern arriben a més població malgrat no tenir salaris generalitzats com a altres països àrabs del Golf. I un tema crucial pel territori és l’enorme fragilitat del paisatge, dels aqüífers, de l’ecosistema, l’arqueologia i l’impacte visual de les intervencions d’infraestructura. Per últim, afegir l’actitud local cap al propi territori com erm i sense interès però que la realitat mostra té uns valors únics que cal protegir i que ells mateixos estan començant a descobrir ara.”

Què s’espera i qui impulsa les noves ciutats en les que treballes?

“El projectes d’habitatge assequible son una necessitat per la urgent manca d’habitatge. Els projectes del pla 2030 s’impulsen per la urgència del govern per redreçar l’economia, tancar el capítol fosc del passat i obrir el país al mon. Inversió majoritàriament pública que poc a poc ge-nera un canvi a la mentalitat local que va des de la incredulitat de que el país pot tenir cap interès pels visitants, fora del turisme religiós, fins a la incredulitat d’implementar les tecnologies més avançades que els diners poden proveir. Tot això suportat amb les grans consultories mundials i despatxos d’arquitectura internacionals feliços de col·laborar per quotes disparades. Els projectes avancen i aviat competiran internacionalment en els sectors turisme i investigació.”

JOSEP BOHIGAS (Barcelona, 1967), arquitecte i director de l’Agència de Planificació Estratègica de Barcelona Regional

Quins són els teus models ideals de planificació urbana, planificació de noves ciutats, però també a creixement urbà a gran escala?

Primerament, haig de dir, que en entorns com els nostres, no estem pensant en processos de planificació de noves ciutats ni de creixements a gran escala. El nostre gran repte, gira al voltant de la idea de rehabi(li)tar la ciutat existent. D’aprofitar les múltiples oportunitats que ja tenen, reciclant els teixits i els seus edificis, per millorar les vides dels ciutadans. La ciutat del futur és la que tenim al davant.  No pretenem fer-ne de noves ni esborrar les existents, però si volem adaptar-les urgentment per mitigar els greus problemes ambientals i socials que arrosseguen.

El model ideal de planificació urbana, hauria de posar al centre a les persones, assegurant major justícia sòcioespacial, i al voltant d’ella, anar desplegant les capes que les relacionen amb el territori.  Primer, la pròpia pell -la salut-, després l’habitatge, el barri, la ciutat i finalment, la metròpolis i la ciutat global. 

Exemples parcials de polítiques que corresponguin a aquestes intencions podria citar, per exemple a Viena en temes d’habitatge, que “només” ens porta 100 anys d’avantatge de polítiques d’habitatge assequible.  I en temes de justícia sòcioespacial, diria que París, darrerament ha generat moltes polítiques de reconquesta de l’espai públic, fent fora fins un 40% del vehicle privat, que permetran millorar els indicadors de qualitat de l’aire i en definitiva, mitigar les nombroses malalties i morts derivades de la contaminació

Creus que difereix del model (o es “desvirtua”) la ciutat planificada quan és habitada i viscuda?

Les ciutats les fan les persones.  En les definicions clàssiques de ciutat, la “urbs” és la ciutat física: els carrers, les places, parcs, edificis… Però no ens hem d’oblidar que la ciutat bàsicament es la “civitas” -les persones-. Si la ciutat planificada es desvirtua i “s’espatlla”, quan és habitada, és que no hem planificat bé. Punt.

Cap a on va la planificació urbana?

Depèn d’on planifiquem… no té res a veure planificar una ciutat nova a la Xina que fer-ho a Barcelona o a Venècia.  Però si hagués de respondre d’una manera genèrica i sense massa marge d’error, diria que la planificació, com gairebé tot a la vida, ha de procurar millorar les condicions de vida de les persones com a part integral dels territoris.  Planificar, vol dir projectar el futur, i no hi haurà futur si no som capaços de viure junts i deixar un món millor per a les noves generacions.

Autor de les fotos: Cristina Arribas

Autoria de l’article

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles de l'autor

Deixa un comentari