Ca l’Alier, epicentre d’un nou àmbit d’innovació urbana

Ca l’Alier va ser una fàbrica tèxtil construïda el 1853 que es va cremar l’any 2005 i que, abans de la intervenció de l’actual rehabilitació, presentava un estat d’abandonament desolador. La decisió de la seva rehabilitació el 2011 contribuí al rellançament del districte 22@, continuant amb la voluntat enriquidora de la innovació urbana de Barcelona, i amb el desenvolupament d’aquest districte cap al nord de l’avinguda Diagonal . El Poblenou, un barri que reivindica el seu patrimoni i que al mateix temps es modernitza i actualitza, és pioner en el projecte de districtes d’innovació a escala mundial.

Ca l’Alier és un dels 115 edificis amb protecció patrimonial a la zona, on es promou un model urbà on nous edificis i espais públics conviuen amb les traces històriques i els elements representatius del passat industrial del barri. La seva rehabilitació es plantejà des de l’inici com a un nou model d’intervenció arquitectònica, de recuperació patrimonial, d’implantació de solucions tecnològiques i constructives que encaixessin amb el nou model urbà que es pretén desenvolupar al seu entorn.

FITXA TÈCNICA

Nom de l’obra: Rehabilitació de l’antiga fàbrica de Ca l’Alier al districte de Sant Martí de Barcelona
Ubicació: C/Pere IV, 362 de Barcelona
Promotor: BIMSA, Barcelona d’Infraestructures Municipals,SA. Ajuntament de Barcelona
Project manager: Alberto Peñarando Rodríguez
Autors del projecte: Jaume Arderiu Salvadó i Tomàs Motaró Pasalodos
Col·laboradors del projecte: Josep Sarsanedas Sellabona, Jordi Bernuz Bertolí i PGI Enginyeering
Directors d’obra: Jaume Arderiu Salvadó i Tomàs Morató Pasalodos
Adjunts a la direcció d’obra: Josep Sarsanedas Sellabona i Jordi Bernuz Bertolí
Director d’execució de l’obra: Alberto Peñarando Rodríguez
Construction mangement: Roger Marin, Lidia Carmona, German Lacasa, Pau Veciana i Pedro Soto
Coordinació de seguretat i salut: CONECTICA
Constructors: Constructora De Calaf i UTE VOPI4-ELECNOR
Caps d’obra: Xavier Àlvarez (Constructora de Calaf) David Tous i Toni Ferrer UTE VOPI4-ELECNOR)
Principals industrials: OBRAS Y PROYECTOS GEOTÉCNICOS,
FUSTERIA SANTA EULÀLIA, CHROMA, TALLERES VALERIANO MONTON, ROI, CA(OH)2 ESTUCS, VIVERS DEL TER, VELUX SPAIN, APAVISA PORCELÁNICO
La rehabilitació de l’antiga fàbrica de Ca l’Alier va rebre el Premi Catalunya Construcció 2019, en la categoria de Rehabilitació patrimonial

Districtes d’innovació i regeneració urbana

Fa ja dues dècades, que les àrees industrials d’algunes ciutats estan experimentant un renaixement transformant-se en nous districtes d’innovació, noves geografies globals. Es localitzen en sectors urbans que han esdevingut zones econòmiques deprimides i amb un alt grau d’abandonament.

Renovació, regeneració, rehabilitació, revitalització? La regeneració semblaria el terme més adient referint-se al complex procés d’intervenció que comporta aquesta metamorfosi en àrees precisament consolidades de la ciutat i que contenen criteris oposats a la renovació (més habitual en els anys 60 i 70), on l’enderroc i la substitució integral n’eren protagonistes.

La regeneració urbana, a més, va molt més enllà de la transformació espacial, reorganitzant també les relacions socials dels teixits, redefinint el model urbà i reequilibrant territorialment la ciutat.

Es tracta ara de tornar a generar activitat, vida, és a dir, al mateix temps, revitalitzar (ja no parlant en termes estrictament físics) recuperant la vitalitat dels teixits consolidats. Es tracta d’àrees urbanes que acullen una alta concentració de companyies tecnològiques, centres d’investigació, etc. Solen ser físicament compactes, accessibles i ben connectades, oferint espais comercials, laborals i d’habitatge.

Aquests districtes comencen a ocupar, potser, el lloc que la “cultura” i el turisme ocupaven, en les darreres dècades, les estratègies de revitalització urbana i econòmica. De la mateixa manera com el turisme s’havia convertit en fomentador del procés de gentrificació d’alguns barris de la ciutat, els districtes d’innovació podrien exercir efectes igualment no desitjats per al bé col·lectiu. Cal tenir-ho en compte també. La seva planificació és una bona eina de promoció global de la ciutat, però cal ser conscients que cal una bona relació del binomi global/local per tal que aquests àmbits no perdin el caràcter propi de les preexistències de la ciutat que els acull.

De districtes d’innovació, actualment en trobem una gran llista: 22@ de Barcelona; Shoreditch (Londres), com el districte tecnològic més car del món; Silicon Docks, a Dublín i seu de Twiter o Google; Seaport, a Boston, que abans era una zona portuària i avui una zona que desborda talent tecnològic i creativitat des del 2010; el Districte tecnològic de Buenos Aires; el Medellinnovation, que s’estén per 4 barris al nord de Medellín, on es reuneixen emprenedors, companyies i institucions de l’economia del coneixement, etc.

Poblenou, Barcelona, 2005. © Manolo Laguillo. El Poblenou, el barri on va haver una de les majors concentracions fabrils del segle XIX. El terme “Poble Nou” va ser encunyat pel catedràtic i polític Laureà Figuerola l’any 1849.

Als Estats Units, fins i tot, s’ha elaborat un mapa on es poden consultar els diversos districtes d’innovació, l’Atles d’Aretian: www.aretian.com/atlas. El grup Aretian ha desenvolupat un estudi sistemàtic de 50 districtes d’innovació notables dels Estats Units, detallant-ne l’especialització, l’impacte econòmic i altres característiques dels ecosistemes urbans que els acullen. Rendiment, intensitat d’innovació, impacte i moltes altres dades ben útils queden reflectides.

El desenvolupament del 22@ cap al nord de l’avinguda Diagonal, una nova etapa

Barcelona, amb el seu Projecte 22@ que s’inicià l’any 2000, fou el primer districte d’innovació, convertint-se en el model pioner per a la resta de districtes, inclosos el Seaport de Boston, que va ser el primer districte etiquetat com a tal als Estats Units.
El 22@ representà una transformació del territori a escala urbana, social i econòmica que s’inicià, com ja he dit, l’any 2.000, amb la creació de la societat municipal 22@Barcelona.

Després d’una primera etapade 18 anys desde l’aprovació del pla, el novembre de 2018 els diferents agents socials, econòmics, acadèmics i institucionals del Poblenou van signar el pacte Cap a un Poblenou amb un 22@ més inclusiu i sostenible, per establir un full de ruta consensuat que redreci les problemàtiques diagnosticades, mitjançant un any i mig de procés participatiu obert i grups de treballs de persones expertes.

Atles de Districtes d’innovació dels Estats Units. Aretian

22@ Show. La importància del paper de la imatge en la transformació urbana

Smart city, innovation district, the coolest district, 22 network, urban revolution, hub techie, tech talent, i un llarg etcètera són termes que afegeixen connotacions de novetat a les ciutats del segle XXI. És evident la importància del paper de la imatge en la transformació urbana com a condicionant del seu èxit. Aquests eslògans són sovint estratègies de màrqueting per a “vendre” les ciutats, que competeixen per a atraure inversors i visitants i que associen el concepte d’allò tecnològic a idees positives com modernitat, eficiència i sostenibilitat.

Àmbit de la Modificació del Pla General Metropolità del 22@ on el nord (en vermell) encara està pendent de desenvolupar-se. Francesc Romero, arquitecte urbanista.

La rapidesa en les transformacions físiques unida a enderrocs d’alguns espais emblemàtics del barri expliquen el rebuig de la població que, de vegades, s’ha donat en aquests processos de transformació. En el discurs oficial de la nova imatge del Poblenou (22@) no es pretenia afegir nous elements a la imatge anterior, sinó crear una imatge nova. La difusió municipal es va centrar en un futur idealitzat, arraconant bastant (crec jo) els valors infinits i poc aprofitats del teixit preexistent. Discurs econòmic, captació d’empreses i imatge d’innovació prevalien per sobre de la convivència amb el patrimoni i teixit industrial existent, restant, sovint, en segon pla de la promoció enlluernadora.

Moviments contraris al 22@ amb relació a certes actuacions i a favor de la conservació d’elements patrimonials com, per exemple, la fàbrica de Can Ricart van obligar a canviar l’estratègia de l’Ajuntament, que va haver de mostrar una major sensibilitat cap al patrimoni industrial, aprovant un catàlegde protecció de béns i impulsant una política d’espais per a artistes i creatius. D’aquí que sorgissin les anomenades fàbriques de creació (Hangar, situada a Can Ricart, o La Escocesa).

Cal aprendre la lliçó i que la segona vida de les ciutats no la deshumanitzi. Ens calen ciutats per a ser viscudes i no només per a ser mirades. Ens calen ciutats i no somnis.

Ca l’Alier, la rehabilitació al servei del medi ambient

Dins de tot aquest context urbà i com a epicentre d’aquesta continuació del 22@ pendent de desenvolupar cap al nord, hi trobem Ca l’Alier i la seva rehabilitació exemplar que la convertirà en centre d’innovació sobre l’entorn de les smart cities.

Es tracta d’un nou exemple de recuperació del patrimoni industrial de la ciutat per a nous usos, que esdevé una peça essencial en l’evolució del districte. No era l’única peça d’indústria en ruïna de lazona immediata i es troba molt propera a altres conjunts industrials catalogats com l’Oliva Artés, La Escocesa, Can Ricart i un llarg etcètera, la majoria, encara a l’espera de tenir altres usos i salut arquitectònica de nou.

La seva rehabilitació consolida la ciutat de Barcelona com areferent de nou model arquitectònic intel·ligent i sostenible amb el medi urbà i amb el medi ambient: eficiència energètica arquitectònica a partir del procés de rehabilitació. L’acció suposa la construcció d’un prototip d’edifici energèticament eficient: un edifici del passat fent ciutat intel·ligent del futur, un exemple que uneix la màxima eficiència i sostenibilitat de les solucions constructives amb la idònia recuperació del patrimoni arquitectònic industrial.

El resultat de la intervenció d’A+M Arquitectes i Q Estudi a Ca l’Alier és la d’un edifici intel·ligent amb zero emissions i amb estratègies d’autosuficiència i de gestió intel·ligent, tot un referent d’eficiència que es va plantejar des del principi i que ha condicionat tot el procés de les obres, convertint-se, gairebé, en obsessió i condició indefugible: Ca l’Alier seria eficient o no seria (així doncs, l’arquitectura i la seva rehabilitació serà útil o no serà). Per aconseguir aquest objectiu i també la certificació LEED Platinum es van preveure diverses estratègies de gestió intel·ligent dels recursos tals, com el disseny eficient de les instal·lacions, l’explotació intel·ligent de l’edifici, la reutilització de les aigües grises i de pluja, la utilització d’energies renovables, l’aprofitament de materials d’obra, el confort acústic dels espais, les bones i adients vistes, etc.

S’han restituït els volums i els materials de la construcció original en la mesura del possible. Aquest interès per la fidelitat a la preexistència es fa palès en el fet, per exemple, que es documentessin amb fotografies tots els vanos (per mòduls), dividits en 25 làmines (dels interiors i exteriors) per a documentar fidelment el seu estat original.

L’experiència en rehabilitació dels seus autors era vital, i no qualsevol experiència,. Els requisits que demandava el projecte han requerit d’un veritable projecte d’enginyeria dins d’una obra d’arquitectura, amb tota una sèrie de detalls i estratègies molt úniques i personalitzades (podem constatar-ho en els plànols de treball, plens d’anotacions i esquemes).

Avui, l’edifici està gestionat per la Fundació BIT Habitat, que hi té la seva seu, i CISCO, multinacional dedicada ales telecomunicacions, com a inquilí. Compta amb el Taller de Ciutats i el Laboratori.

Jaume Arderiu i Albert Peñarando mostren als redactors de L’InformatIu, Cristina Arribas i Jordi Olivés els aixecaments dels murs que es van fer per tal de documentar l’edifici exhaustivament.

Ca l’Alier i Barcelona en el mapa

Hi ha certa obsessió actual en què tot element formi part de rutes, itineraris, conjunts o mapes. Ca l’Alier no se’n lliura d’aquest aspecte, i podem trobar la seva presència, per exemple, en el Mapa d’innovació de la Barcelona sostenible, dins d’Electromaps (com a punt de recàrrega de l’Ajuntament de Barcelona), dins del Mapa de Patrimoni industrial del Poblenou de Barcelona, o com a parada 8, punt 8.7. Pere IV-Diagonal, dins del llibre Caminant la Ciutat. Barcelona com a experiència urbana.

El culte modern als monuments. L’estètica de la ruïna o el gust per l’inacabat

Ja fa alguns anys que es tendeix i és moda el gust per l’inacabat, per deixar les entranyes, per la mínima intervenció, la no restauració-restitució, etc… posant de relleu les vides prèvies, el reús, la reapropiació de l’obra arquitectònica: una nova “sinceritat” de la imatge.

A Ca l’Alier es va triar conscientment i localitzadament on s’invertiria aquest esforç. La decisió de deixar vista alguna part de l’organisme arquitectònic és la llibertat de què gaudeix l’arquitecte davant dels límits esperats i pautats del procés lògic constructiu, aportant major expressivitat a l’obra.

En el cas que ens ocupa, no ha estat literalment així, de fet, a la part que em refereixo, el final inconclús de les naus que donen al carrer de Cristòbal de Moura té l’origen en un error de càlcul urbanístic en el que respecta al sostre total del conjunt. Calia restar m2 de sostre, i una bona manera d’aconseguir-ho, vaser deixar la nau oberta per tal que no computés com a edificabilitat. Malgrat aquest motiu tan directe i funcional, el resultat recrea aquest gust per allò inacabat, pel non finito, que anomenen els italians. També l’estètica de la ruïna és potser inspiradora (l’inacabat o el degradat colonitzat per la vegetació que creix).

“…l’oposició al present, sobre la que es basa el valor de l’antiguitat, es manifesta més aviat en una imperfecció, en una carència de caràcter tancat, en una tendència a l’erosió de forma i color, característiques aquestes que s’oposen de manera rotunda a les obres modernes, és a dir, recent creades”

El culte modern als monuments,1903. Aloïs Riegl (1858-1905), historiador de l’art austrohongarès

El concepte de patrimoni ha evolucionat molt les darreres dècades. Ara, als grans monuments del passat hem incorporat els objectes de la ciència i la tècnica, les arquitectures del ferro, els paisatges i l’arquitectura moderna.

Ca l’Alier, jardí de la diversitat a una de les naus, on calia sostre i es va optar per deixar descobertes les encavallades.

Entre les més grans revolucions, dins d’aquest sector es troba, sens dubte, la valoració del patrimoni industrial. La conflictiva relació de la indústria amb la ciutat ha estat una constant tant des de la història urbana, econòmica, com des de la sociologia o la història ambiental. Fins i tot quan la fàbrica es “desactiva” i queda fossilitzada com a patrimoni, la desconnexió amb la ciutat se segueix produint. Cal un rescat quan això succeeix. La conservació d’aquests espais, així com la seva adaptació a nous usos en el marc d’una nova realitat urbana i social, són els grans reptes.

Una operació metòdica i didàctica

Les imatges mostren detalls de les diverses fases d’execució de l’obra

A partir dels antics murs de façana es reconstrueixen les naus desiguals d’una antiga fàbrica d’estampació de teixits que es troben totalment enrunades i amb la coberta esfondrada. L’edifici data del 1877 i l’activitat es va mantenir fins al 2004, quan va caure en desús i va patir diversos incendis.

Es refan les antigues construccions amb un acurat respecte per l’obra de fàbrica romanent. El cosintermedi cobreix ara l’espai central entre les antigues naus i organitza les circulacions i accés principal des del carrer de Pere IV, constituint un conjunt integrat per tres naus adossades de 9, 6 i 11 m de llum, i deixant incompleta la part posterior dels edificis a fi d’ajustar-se a les noves alineacions imposades per l’obertura del carrer Cristòbal de Moura.

En la intervenció es construeix també un nou soterrani que ocupa el terç central de la planta, resseguint la verticalitat dels parament dels murs tancament. L’excavació del soterrani ha estat un procés complex atès que se situa sota nivell freàtic i cal evitar la descompressió del subsòl que podria alterar l’estabilitat dels fonaments. Per això, s’ha adoptat un sofisticat sistema de consolidació prèvia mitjançant injecció per impregnació a baixa pressió de microciment, sistema que permet obtenir un terreny semblant a un morter impermeable, resistent i que constreny l’aigua freàtica. Dites injeccions s’efectuen de manera simultània per contrarestar esforços diferencials, efectuant una monitorització i control en continu, dels assentaments o eventuals moviments ascensionals dels fonaments.

Fet això, es realitza el buidat de terres i es construeix la llosa micropilotada i els murs del soterrani contrarestant els efectes de la subpressió per estar sota nivell freàtic. Les operacions s’han desenvolupat per trams i en etapes successives, coordinant un seguit de treballs d’alta complexitat, com ara l’estintolament de trams de façana i eliminació de fonaments per donar continuïtat al soterrani, el fressat parcial de fonaments per construir els murs tangencialment als tancaments originals, la contenció de l’empenyiment del pes de la xemeneia adjacent, o el recalçat de reforç de fonament per uns altres trams.

Sobre rasant les parets de fàbrica de maó es restauren i restitueixen preservant la composició i aparença en les cares exteriors de les antigues façanes, realitzant la recuperació dels buits arquitectònics originals, pinacles ceràmics, arcades de finestres, cornises… amb utilització de maó massís recuperat de parts enderrocades o fabricat de nou artesanalment amb la mateixa textura i forma.

En els sostres intermedis es reprodueixen les voltes de canó, construïdes en tres capes: a trencajunts amb ciment natural, a espiga amb morter de calç, i a trencajunts amb morter de calç. Les voltes es recolzen sobre jàsseres IPE metàl·liques que col·laboren en el travat dels murs de façana. Els carcanyols de les voltes es van alleugerir amb envans petits i contravoltes fetes amb tres rajoles i ciment natural.

Les cobertes, a dues aigües, es reconstrueixen amb encavallades de fusta laminada amb un disseny anàleg a les antigues, entre les quals es fixen panells de 19,6 cm de gruix amb aïllament intermedi de llana de roca. Damunt es disposa membrana impermeable transpirable i s’acaba amb teula plana sobre enllatat. En zones dels vessants sud, l’acabat la teula es substitueix per una xapa nervada de manera que permeti fixar-hi al damunt les guies de suport de les plaques fotovoltaiques. Els canals i aiguafons es construeixen amb xapa d’alumini i al damunt s’organitzen uns traçats de relliga, que permeten transitar al llarg de la coberta per a fer- ne les operacions de neteja i manteniment. La coberta intercala claraboies per a il·luminació natural, automatitzades i governades mitjançant sistema de control.

En la cara interior de façanes, s’incorpora aïllament i emplafonat de guix laminat. Les fusteries de portes i finestres es fabriquen a partir de llates de fusta de pi laminada tintada de color. Durant l’obra, es van recuperar peces de fusta de les antigues bigues i encavallades cremades ja que presentaven molt bona qualitat, de manera que es van emprar per fabricar elements de gelosia per a protecció solar de les façanes, tenint cura de disposar i dissenyar aquestes lamel·les per no interrompre la visió de dins de les estances cap a l’exterior.

Els sostres es deixen amb les encavallades i instal·lacions vistes, tret de les estances sota forjat, que compten amb fals sostre de guix laminat amb faixes microperforades per eliminar reverberació. Les estances administratives compten amb fals terra per on discorren les connexions als llocs de treball. Al pas central, s’adopta un paviment de granit a tall de serra i incorpora calefacció terra radiant. El paviment de granit es perllonga en els accessos exteriors, amb acabat flamejat i antilliscant.

Adequació funcional i exigència ambiental

El nou soterrani allotja les sales tècniques d’instal·lacions, equips de clima, connexió districlima, connexió a la recollida neumàtica de residus urbans, i un dipòsit de recollida d’aigua de pluja. Les plantes sobre rasant es destinen a usos administratius.

El projecte respecta l’estructura espacial originària alhora que s’adequa al programa funcional requerit pels usuaris, alhora que es condiciona per assolir les exigències prestacionals actuals i donar compliment als requeriments i característiques necessàries per a l’obtenció d’una certificació LEED Platinum d’alta qualificació ambiental. Aquests criteris han marcat les solucions a adoptar tant en els aspectes de disseny, en els constructius i en les instal·lacions. En aquest sentit cal esmentar:

  • Incorporació de sistema intel·ligent de gestió i control amb sensors per a CO2, humitat i temperatura.
  • Producció d’energia amb plaques fotovoltaiques d’alt rendiment.
  • Il·luminació LED d’alt rendiment.
  • Control de consums en preses de corrent.
  • Sistema de climatització per conductes i unitats centralitzades, connectat a xarxa urbana de calor i fred Dristrict Heating & Cooling, (calefacció per terra radiant a la nau central de circulacions).
  • Recuperació d’aigües pluvials i grises per a reutilització en el reg dels exteriors enjardinats.
  • Connexió a la xarxa urbana de recollida neumàtica de residus.

Complexitat administrativa i control de costos

El projecte i la construcció de l’obra es van licitar de manera conjunta, fet que va produir una necessària col·laboració estratègica entre l’equip de projecte i l’industrial constructor per una banda, i els usuaris i gestors d’explotació i manteniment de l’edifici de l’altra banda. Calia una corresponsabilitat dels diferents agents per assolir els pretesos objectius de certificació en sostenibilitat en el cicle complet de gestació i vida de l’edifici. El procés comportava alhora la indefugible coordinació amb l’administració municipal, la direcció executiva de l’obra i management, la coordinació de seguretat i salut, les auditories de certificació, o els especialistes en els diferents lots d’obra i d’instal·lacions.

El desenvolupament de l’obra va diferenciar clarament una fase 1 de treballs sota rasant i una fase 2 de la resta de treballs de construcció i condicionament de l’edifici. En ambdós casos va ser necessari fer un seguiment constant de la progressió de tasques i readaptar les fites i planificació conforme les circumstàncies i problemàtiques aparegudes en les diferents situacions pròpies de les obres de rehabilitació, aplicant mesures correctores i combinant processos, rendiments i recursos per assolir les fites contractuals. Calia fer la mateixa actuació per adequar la planificació econòmica a la producció in situ, avaluant opcions davant imprevistos o canvis per encaixar les eventuals desviacions amb les previsions pressupostàries.

El quadre de distribució de cost reflecteix la divisió dels apartats que constituïen l’obra, destinant el 40% del pressupost a l’esmentada fase 1 de treballs sota rasant i l’altre 60% per a la resta de treballs de rehabilitació. D’aquest segon bloc, 2/3 corresponen a treballs d’obra i 1/3 a instal·lacions. En repercussió sobre el m2 final obtingut, els treballs sota rasant tenen una incidència de cost de 729€/m2, els capítols d’obra de 751€/m2 i les instal·lacions de 330€/m2, resultant un total de ràtio de cost de 1.810€/m2.

Val a dir que aquests imports es refereixen a preus PEM, és a dir que per considerar preus de mercat cal incrementar un 19% (DG+BI), de manera que resulta una repercussió de 2,154€/m2 de preu d’execució de contracte sense Iva (PEC), (ateses les circumstàncies del projecte no és desencertat considerar aquí una ràtio de cost mitjà equivalent tant per a les plantes com per al soterrani).

Desglossant els apartats, en el pressupost d’obra és significativa la repercussió de cobertes de 157€/m2 PEM (187€/m2 PEC) i de fusteries i tancaments de 124€/m2 PEM (148€/m2 PEC). Segueixen de major a menor incidència, les voltes de forjats, ram de paleta, paviments, estructures metàl·liques i escales, soleres, etc. Amb relació a les instal·lacions l’electricitat s’endú la major fracció, un 34% amb una repercussió de 113€/m2 PEM (135€/m2 PEC) de la qual una tercera part correspon a lluminàries. La instal·lació de clima representa un 24% de l’import d’aquest lot, o un 30% si hi afegim la ventilació. En ràtio equivaldria a 79€/m2 PEM (95€/m2 PEC) que afegint la ventilació resultaria de 98€/m2 PEM (116€/m2 PEC). Hi destaca la incidència del capítol de sanejament, que representa un 15% del lot i 50€/m2 PEM (60€/m2 PEC). Vegeu els gràfics indicatius dels respectius perfils de distribució de cost.


Sistema d’injeccions de consolidació i millora del terreny per impregnació a baixa pressió amb microciment

Característiques tècniques del sistema:

  • Impermeabilització del terreny tractat: el sistema garanteix la màxima impermeabilitat del soterrani durant l’execució de la solera i els murs, evitant el bombeig de l’aigua, i per tant minimitza les fluctuacions del nivell freàtic de les zones perimetrals a l’obra, durant la seva execució.
  • Excavació a cel obert: la consolidació del terreny permet fer l’excavació sense colzeres i/o atirantaments que dificulten el procés d’excavació.
  • Consolidació de la fonamentació existent: reforç i consolidació dels fonaments existents per tal que puguin suportar càrregues majors.

    Mínima afectació a la superfície útil interior de la planta soterrani: la pèrdua de superfície interior es redueix en poder fer l’excavació al límit de la fonamentació actual.
Seqüència del procés de recalçament de fonaments existents, buidat de terres un cop feta la consolidació i construcció final de llosa micro-pilotada, murs de contenció i llosa de sostre de soterrani.
La mateixa tècnica s’empra per a la consolidació del fonament existent en les zones que ha calgut reforçar.

Dedicació intensa i execució impecable

L’èxit de l’edifici Ca l’Alier es fonamenta en la dedicació, professionalitat i gestió de l’equip de construction management amb marca de la casa i segell QESTUDI.

La implicació diària, per part de l’equip d’obra, ha garantit un resultat final de qualitat de l’edifici en tots els seus aspectes més representatius: materials i acabats, confort, funcionalitat, sostenibilitat, etc, que ha fet possible gaudir d’un edifici únic a la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, gran part del resultat obtingut ha estat gràcies a la magnifica gestió dels diferents tècnics, dels representants de la propietat i usuaris finals i dels organismes públics. Conjuntament amb els tècnics de QESTUDI han fet possible un ambient ideal per al desenvolupament dels treballs en temps, preu i qualitat, requeriments imprescindibles per a garantir un bon resultat en un edifici de rehabilitació catalogat, com és Ca l’Alier.

Correcta evolució dels treballs

QESTUDI vol remarcar la intensa dedicació que ha hagut d’implementar en aquestes obres, atès que s’han anat succeint diversos esdeveniments derivats de la mateixa complexitat dels treballs i de canvis continus.

També cal fer menció especial de la importància de poder recolzar-se en el gestor, BIMSA en aquest cas i en els seus representants, cosa que ha permès focalitzar i solucionar els problemes que es generaven durant les obres amb l’agilitat  i rapidesa necessàries, facilitant la correcta evolució dels treballs tant en preu, temps i qualitat, com hem esmentat abans.

Albert Peñarando, arquitecte tècnic de QEstudi

Autor de les fotos: Chopo, Cristina Arribas, Manolo Laguillo, Jaume Arderiu i arxiu

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 363- gener, febrer i març 2020

Sobre l’autor

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctoranda amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles de l'autor

Jordi Olivés

Arquitecte tècnic col·legiat número 7240. Més articles de l'autor

Deixa un comentari