“Brossa era molt Brossa”

Josep Pla-Narbona és dissenyador gràfic, dibuixant, gravador, escultor i pintor. Acaba de rebre la Creu de Sant Jordi i té obra al MoMA de Nova York, al Museu del Disseny de Barcelona o al sostre d’edificis, com el del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona (Caateeb), que des de 1993 llueix el llagost creat amb el seu amic Joan Bross.

“Hi ha qui diu que sóc el rei del cartellisme i del dibuix. Un reconeixement que m’agrada, encara que no tingui cap sentit”

Josep Pla-Narbona és un artista revolucionari. Ni presumeix de tenir obres als millors museus del món, ni de ser precursor de la identitat corporativa al nostre país ni de ser un dels millors exponents del surrealisme. Des de la seva casa-estudi al bell mig de Collserola, a La Floresta, continua treballant i rebent reconeixements, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per ser pioner a la seva disciplina i per inspirar a generacions posteriors. Durant més de sis dècades (1947), els seus dibuixos, jocs visuals i propostes creatives van marcar escola i dominar el panorama publicitari nacional. Si al passar per davant de la seu del CAATEEB es puja la mirada es pot admirar l’escultura gegant de planxa d’acer de vuit mil·límetres i tres tones de pes que va idear Joan Brossa i va fer realitat Josep Pla-Narbona.

A vostè se’l considera un dels pioners del disseny al nostre país…
“Per l’edat potser sí. Amb 92 anys me’l prenc amb satisfacció. Amb
l’edat t’agrada ser reconegut pel que has fet, una circumstància anòmala en un país com el nostre. De totes maneres jo no em considero pioner de res, només de mi mateix.”

Ronda de Mort a Sinera
Arlequí

Quins van ser els seus orígens professionals?

Vostè volia ser el millor dibuixant del món però es va iniciar en el món de la publicitat…

“Sempre he estat dibuixant. Jo vaig ser un nen de la guerra que va haver de defensar-se sol a la vida ben aviat. De petit anava arreu amb un bloc a la ma i dibuixava tot el que se’m posava al davant. A la post­guerra vam passar una gana tre­menda i alguna cosa havia de fer per sobreviure. Amb la perspectiva del temps crec que el dibuix em va servir per conviure amb la meva solitud. En quedar-me orfe de pare i mare a la Guerra Civil em vaig fer un nen molt retret i encara ho sóc ara una mica amb més de 90 anys.”

“En aquell moment era la millor forma de guanyar-se la vida. Vaig tenir la fortuna de tenir un gran mestre, Ricard Fàbregas, que em va ensenyar el que sé de dibuix. Ell tre­ballava per a la indústria farmacèu­tica i jo vaig començar a treballar per a ell. Per exemple, per a Laboratoris Uriach vaig treballar més de 40 anys. Un autèntic rècord, ser col·laborador d’una empresa durant tants d’anys.”

• Publicista, dibuixant, pintor, gravador… en quina especialitat s’ha trobat més còmode?

• Tot i això ha fet una bona carrera…

“El que és dibuixant per naturale­sa pròpia, com jo, té com a activitat complementària: la de gravador. Sóc gravador perquè sóc dibuixant. Eminentment sóc dibuixant i això ha condicionat la meva obra com a publicista, pintor o gravador. A més, les diferents disciplines sem­pre s’han retroalimentat sense que hi hagi una frontera clara. Tenint en compte que estem en un país que ni el dibuix ni el gravat són estimats vaig triar un terreny àrid, no creu?”

“Sí, perquè sóc un pencaire per naturalesa. Sempre he estat treba­llant. Amb els anys la memòria es desfà una miqueta i amb 92 anys has d’abaixar el ritme. Malgrat tot, encara penso. Hi ha qui diu que sóc el rei del cartellisme i del dibuix. Un reconeixement que m’agrada, enca­ra que no tingui cap sentit.”

• Com s’etiquetaria vostè? Alguns crítics diuen que com a surrealista…

El 1964 va promoure els Premis Laus de Disseny, què van significar aquests guardons en aquella època?

“Sóc surrealista perquè vaig néi­xer amb el surrealisme. Quan l’any 1958 vaig anar a treballar a París, el surrealisme estava a flor de pell, era el pa de cada dia. Vaig anar-hi a pro­var fortuna i vaig tenir la sort de tro­bar feina a una agència de publicitat i conèixer a gent com Duchamp, Sar­tre o Kierkegaard que em van influir molt amb el seu concepte del no res. Quan vaig arribar a París era força conegut com a il·lustrador a Barce­lona però allà vaig entendre que això no volia dir res. Des de llavors, la humilitat ha estat el meu millor aliat. Aquesta època em va influir molt i per això diuen que sóc surrealista tot i que el que jo em sento és com un dibuixant que fa imatges surreals, que és una cosa diferent.”

“Sóc l’inventor dels premis i el que va posar el nom als guardons que volien ser una rèplica als premis que ja existien abans de la guerra. La finalitat dels Laus, premi que em van donar el 2000, era per estimular la idea de que el disseny era una dis­ciplina actual i necessària, cultural i econòmicament, per a la societat del moment. Volien magnificar una activitat llavors força desconeguda. Va ser llavors quan va començar a bullir la cassola de les il·lusions, perquè el disseny en el fons és una il·lusió estètica per fer la vida menys dramàtica. Jo, per exemple, sóc un dramàtic que dibuixa. Dibuixar m’ha servit per dir al món que existia i la pintura m’ha fet redescobrir la lliber­tat, em fa sentir viu per dins.”

Publicitat de Nestlé

• Des de 1972, hi té obra exposada al MoMA de Nova York…

“Sí, i és el fruit de molts anys de lluita per transmetre la meva obra arreu i la meva condició de dibui­xant. Sóc un dibuixant d’idees, un concepte molt entroncat amb el surrealisme i que em va permetre guanyar-me la vida durant molts anys al món de la publicitat.”

Més de 70 anys de trajectòria

Josep Pla-Narbona i San Antonio (Barcelona, 1928) ha rebut reconeixements d’importància com el 1er premi del Concurs Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot, el Premi Nacional de Disseny (2004),  el Premi Il·lustra d’Or de l’Associació de Professi­onals Il·lustradors de Catalunya, dos Laus d’Honor d’ADG-FAD o la Medalla d’Or del Cercle Artístic de Sant Lluc a part de nombrosos premis internacionals. Pla-Narbona va ser un dels fundadors i el primer president de Grafistes FAD (ara ADG-FAD), membre d’Ico­grada (Ico-D), i primer espanyol admès a l’AGI (Alliance Graphique Internationale). L’obra de Pla-Narbona forma part de l´imaginari col­lectiu. És autor de nombroses portades de llibres i revistes, així  com de la capçalera del diari Tele/eXpres, d’un dels cartells de les Olim­píades Barcelona 92 i d’altres cartells que han esdevingut clàssics (Ronda de Mort a Sinera, Les Mosques, Sonimag, Nestlé). La seva obra artística forma part, entre altres, de la Col·lecció de Gravats del MoMA de Nova York. Aquest 2019 ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

El 1964 va promoure els Premis Laus de Disseny, què van significar aquests guardons en aquella època?

• Des de 1972, hi té obra exposada al MoMA de Nova York…

“Sóc l’inventor dels premis i el que va posar el nom als guardons que volien ser una rèplica als premis que ja existien abans de la guerra. La finalitat dels Laus, premi que em van donar el 2000, era per estimular la idea de que el disseny era una dis­ciplina actual i necessària, cultural i econòmicament, per a la societat del moment. Volien magnificar una activitat llavors força desconeguda. Va ser llavors quan va començar a bullir la cassola de les il·lusions, perquè el disseny en el fons és una il·lusió estètica per fer la vida menys dramàtica. Jo, per exemple, sóc un dramàtic que dibuixa. Dibuixar m’ha servit per dir al món que existia i la pintura m’ha fet redescobrir la lliber­tat, em fa sentir viu per dins.”

“Sí, i és el fruit de molts anys de lluita per transmetre la meva obra arreu i la meva condició de dibui­xant. Sóc un dibuixant d’idees, un concepte molt entroncat amb el surrealisme i que em va permetre guanyar-me la vida durant molts anys al món de la publicitat.”

“El disseny en el fons és una il·lusió estètica per fer la vida menys dramàtica. Jo, per exemple, sóc un dramàtic que dibuixa”

•

Vostè ha rebut molts guardons, com el Premi Nacional de Disseny del 2004. De quin se’n sent més orgullós?

“Sóc molt vell, porto molts anys treballant i això m’ha fet mereixe­dor de molts premis per mantenir la meva actitud vital i creativa. Quan anava a dibuixar a Sant Lluc ja em van donar els primers premis, dels que guardo millor record.”

Cartell de Sonimag
Cartell de Sonimag

• El 1993 es va inaugurar el llagost que va crear amb Joan Brossa i que presideix la façana de la seu del caateeb. Com va sorgir aquest projecte?

• I va ser una obra trencadora, original…

“En aquella època jo tenia una dèria per dibuixar insectes. Vaig dibuixar molts insectes que potser van inspirar Brossa a l’hora de pen­sar en el que volia crear pel Col·legi. Durant aquells dies, en Brossa pas­sava molts hores a casa, treballant, dinant o sopant… i potser la idea va sortir d’aquí i és que en Brossa tenia l’habilitat de trobar sempre la per­sona adequada per fer la feina que li encarregaven amb ell. Però ell mai s’embrutava els dits. Un mèrits que només tenen els genis.”

“Brossa sempre buscava l’exa­brupte per cridar l’atenció i potser amb aquesta obra va voler fer el mateix. Col·locar el llagost al terrat de l’edifici va ser una molt bona idea per insòlit i provocador. Hi ha qui diu que Brossa va triar el llagost per la seva simbologia de la saviesa en la cultura dels indis americans, però jo crec que va voler ser un homenat­ge a una altra saviesa, el talent dels aparelladors i arquitectes tècnics.”

“Vaig dibuixar molts insectes que potser van inspirar Brossa a l’hora de pensar en el que volia crear pel Col·legi”

“Tot i la imatge de desordre i caos que transmetia, Brossa tenia les idees molt clares, era molt intel·ligent i molt viu”

• Com va ser la seva relació amb Joan Brossa, amb qui va col·laborar a altres obres?

• Fa unes setmanes va rebre la Creu de Sant Jordi…

“Brossa era molt Brossa. Li agra­dava molt el seu personatge i, com a bon geni, era una mica divo. Un divo humil, però divo. No és una crítica, al Brossa el vaig admirar molt, potser massa, i encara l’admiro. Brossa va ser un dels grans pensadors de l’es­tètica contemporània. Tot i la imatge de desordre i caos que transmetia, Brossa tenia les idees molt clares, era molt intel·ligent i molt viu.”

“Sí, amb el Messi. La casualitat va fer que em asseguéssim al cos­tat del Messi, però jo tinc menys talent esportiu que ell. Els meus amics em diuen que jo sempre he tingut aquest tipus d’influència, d’estar sempre al costat dels genis però va ser un atzar. Tota la vida és una atzar. Naixem sense que ens ho consultin i anem trampejant durant tota la vida. Jo tinc un concepte existencial una mica pessimista. Sóc un pessimista net però content. Aquest pessimisme m’ha facultat d’una actitud crítica de l’existir que m’ha permès dibuixar com ho he fet. Sóc un pessimista amb fortuna.” 

Autor de les fotos: Toni Ricard i Chopo

Nota de l’editor

Este artículo fue publicado originalmente en El Informatiu número 362

Sobre l’autor

Antoni Capilla

és periodista, curador de continguts, coordinador de publicacions i continguts digitals. Més articles de l'autor

Deixa un comentari