Accessibilitat: de la teoria a la pràctica L’envelliment de la població fa que creixi la demanda d’habitatges accessibles per a tothom, però cal més formació, consultores especialitzades, sancions i sensibilització

El passat 4 de desembre era la data límit perquè els edificis, béns i serveis existents fossin accessibles a les persones amb discapacitat i, per tant, al conjunt de la societat. Així ho establia el Reial Decret 1/2013 que aprovava el text refós de la Llei General de Drets de les Persones amb Discapacitat.

S’ha acomplert aquesta obligació? Ha canviat alguna cosa des d’aleshores? La resposta és clara: “evidentment, no”, diu contundent un dels referents en accessibilitat a casa nostra, l’arquitecte Enrique Rovira-Beleta Cuyás, director de la consultora Rovira-Beleta Accesibilidad i professor responsable de l’àrea d’accessibilitat de la School of Architecture-UIC (Universitat Internacional de Catalunya) (UIC).

El futur, no obstant això, és esperançador, i no perquè la societat hagi demostrat finalment la seva sensibilitat i conscienciació sobre les persones amb discapacitat (hi ha més d’un milió de persones amb alguna discapacitat reconeguda a Catalunya) sinó per l’envelliment de la població; segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), si actualment el 18,7 per cent de la població espanyola és major de 65 anys, aquest percentatge pujarà al 25,6 per cent el 2031 i al 34,6 per cent el 2066.

Enrique Rovira-Beleta és un dels referents, a casa nostra, de l’accessibilitat i disseny per a tothom.

Rovira-Beleta va ser el responsable de l’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona’92 i és un home que sap de primera mà de què parla, ja que va en cadira de rodes des de fa més de 35 anys.

L’arquitecte apunta que caldrà establir pròrrogues per al compliment de la normativa perquè, per començar, encara no s’ha aprovat el reglament que la desenvolupa. Per això, a finals de l’any passat, el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), principal plataforma de la discapacitat a l’Estat, va presentar (i s’ha acceptat) un contenciós davant el Tribunal Suprem (TS) en què denunciava la inacció del Govern de l’Estat en aquest sentit.

El que és irrefutable és que “la gent s’adona de la importància de l’accessibilitat per fer una arquitectura per a les persones”, en uns moments en què l’esperança de vida està creixent molt, tothom té pares o avis grans… “i tots volem arribar a grans”. Ara bé, Rovira-Beleta considera que aquesta nova demanda d’accessibilitat derivada de la pèrdua de mobilitat o de sentits ha de ser “sense que es noti”, és a dir, el que ell anomena accessibilitat desapercebuda.

Mentrestant, el sector de la construcció segueix fent una arquitectura per a gent jove, quan, si es fa bé des del projecte, es pot fer una arquitectura “per a tota la vida”, que no obligui les persones a canviar de pis quan es fan grans perquè hi ha escales (a l’interior o a l’exterior) o perquè les portes no són prou amples perquè passi una cadira de rodes, per posar dos dels exemples més habituals.

Enrique Rovira-Beleta, director de l’àrea d’Accessibilitatde la School of Architecture de la UIC: “només amb la normativa aquest país canviaria tant!.”

 

Per a aquest expert en accessibilitat, són diversos els reptes a què cal fer front per avançar en accessibilitat a les llars.

En primer lloc, falta formació en accessibilitat “ben feta”; hi ha poques consultores realment expertes (de la mateixa manera que hi ha consultores especialitzades en estructures o instal·lacions), unes consultores que, al seu parer, haurien d’estar acreditades per una preparació, una experiència i un currículum.

En segon lloc, “falten professionals especialitzats en aquest camp, una especialitat poc coneguda” i són comptats els cursos de grau, postgrau i màsters que s’imparteixen. També falta formació als col· legis professionals i “falta que a les administracions es faci reciclatge dels seus tècnics perquè puguin exigir que es compleixi la normativa”. I és que “només complint amb la normativa aquest país canviaria tant…!”; la regulació “no és dolenta però s’incompleix en els detalls”. De tota manera, inclou contradiccions com per exemple, que per a un habitatge privat s’exigeixi una amplada de portes de 80 centímetres i en un edifici públic sigui d’un metre: “ens engreixem quan sortim al carrer?”, es pregunta amb ironia.

Tot i que algunes universitats ja incorporen continguts en el camp de l’accessibilitat universal, la discapacitat, la normativa legal i el disseny per a tothom, als estudis d’Arquitectura només la School of Architecture de la UIC inclou matèries obligatòries, a tercer de carrera, i ofereix un Postgrau en Accessibilitat i Disseny per a tothom, online i interactiu, únic al món, que ja ha arribat a la setena edició, amb alumnes d’arreu del món. Per ell han passat més d’un centenar de professionals. En la mateixa línia, creu que falta formació en el terreny del dret perquè hi hagi advocats experts en accessibilitat i discapacitat que exigeixin el compliment de la llei: “els estudis van endarrerits”. Per a Rovira-Beleta, el desconeixement fa que qui no domina l’accessibilitat no es pugui imaginar els obstacles que poden suposar dos centímetres de desnivell o un petit esglaó per a una persona en cadira de rodes. D’aquí la importància, per exemple, “que els tècnics coneguin les mesures de les cadires de rodes i sàpiguen com es mou una cadira de rodes, com es mou una persona cega, una persona sorda, una persona amb discapacitat intel·lectual…”

Calen més ajuts i subvencions

Falta així mateix informació sobre els productes i accessoris que fan accessible un habitatge en negocis dirigits per professionals i consultors: “el truc és que entreu només en ortopèdies que no tinguin esglaons per entrar”, adverteix l’arquitecte. I si el responsable va en cadira de rodes, encara sabrà molt millor de què parla.

Montse Garcia, responsable d’accessibilitat de la federació ECOM

D’altra banda, calen més ajuts i subvencions per facilitar l’accessibilitat dels locals “i és important poder exigir el compliment de les normatives” perquè no quedin en paper mullat. Aquesta exigència ha de passar per sancions i per un control de qualitat de les edificacions en matèria d’accessibilitat, control que ha de ser realitzat, òbviament, per coneixedors de la matèria. Ha de ser, però, “un control raonable que no aturi l’obra”. “I falten empreses que descobreixin el gran negoci de l’accessibilitat, que pot ser una gallina dels ous d’or”. En aquest sentit, el sector turístic ja comença a adonar-se de la creixent importància econòmica del target sènior com a consumidor de turisme accessible i mica en mica està adaptant habitacions, espais i serveis a les seves necessitats perquè “la gent gran, deixant de banda la molt molt gran, vol viatjar, gastar, veure amics, passejar i allotjar-se en hotels confortables”, explica l’expert.

I falta, finalment, “voluntat política” per avançar en aquest àmbit als habitatges i al carrer. Tot plegat sense oblidar, i això és molt important, la “sensibilització i integració des de l’escola, que els nens amb discapacitat vagin a l’escola ordinària i els altres nens els vegin amb naturalitat”, perquè ells seran els ciutadans del futur que també viuran amb naturalitat l’accessibilitat. “L’avenç és molt lent però hem guanyat la partida perquè la societat és la de la gent gran, i n’hi haurà cada cop més: tots els edificis, transports, béns, si no pensen en la gent gran perdran un munt de clients”. A més, les persones grans volen viure a casa seva el màxim temps possible, per la qual cosa els habitatges “per a tota la vida”, adaptats a persones amb problemes de mobilitat i pèrdua sensorial, tenen més sentit que mai.

Per a la responsable d’accessibilitat d’ECOM, un dels grans problemes dels treballs d’accessibilitat a finques ja existents és que en moltes obres menors i assabentats no cal la presentació d’un projecte.

L’accessibilitat, dret humà reconegut

La federació ECOM, plataforma de representació de les persones amb discapacitat física, coincideix amb l’arquitecte que des del quatre de desembre “no ha canviat res que permeti avançar realment en accessibilitat, en exercici de drets, ja que no oblidem que l’accessibilitat és un dret humà reconegut que permet exercir molts altres drets”, segons la responsable d’accessibilitat de la federació, Montse Garcia.

Admet, tanmateix, els progressos assolits en els últims anys “però de manera irregular i molt lenta, amb moltes desigualtats entre territoris,” i sovint de forma “contraproduent” perquè hi ha “molt mala praxis” i “adaptacions” impossibles. A Espanya disposem d’una normativa bàsica al respecte, al Codi Tècnic de l’Edificació, “amb uns mínims que si es complissin estaríem fantàsticament bé”, però “cada comunitat autònoma té després les seves especificitats”, com ara diferències en el pendent màxim de les rampes. És en aquestes diferències on intenten incidir políticament entitats com ECOM, que actualment treballa, entre altres temes, perquè el futur Decret d’Accessibilitat que desenvolupa la Llei d’Accessibilitat del 2014 obligui a tots els habitatges plurifamiliars nous, encara que siguin de només dues alçades, a tenir ascensor. En aquest sentit, Garcia recorda que “una cosa és la llei i una altra són les polítiques d’accessibilitat” de les administracions, que fan que siguin molt diferents les exigències d’accessibilitat de Barcelona de les d’un poble petit de l’interior de Tarragona, diferències que es tradueixen en més o menys ajuts per adaptar els habitatges o en el fet de cobrar o no taxes municipals per fer obres d’accessibilitat, unes obres que haurien d’estar exemptes, opinen des d’ECOM.

Sense supervisió

Montse Garcia lamenta que l’esforç que s’inverteix des de les entitats no és equitatiu amb els avenços reals, ja que es repeteixen “en bucle” els mateixos errors “impunement i amb el vistiplau de tots els poders públics, tot i els costos econòmics que després té en recursos públics, com ara ajudes per adaptar espais”. Per a l’experta d’ECOM, un dels grans problemes dels treballs d’accessibilitat a finques ja existents és que en moltes obres menors i assabentats no cal la presentació d’un projecte, és a dir, no hi ha cap visat ni supervisió professional.

Per això, les solucions són en molts casos impracticables i fora de normes, amb rampes massa inclinades, que no “quadren” amb les portes que no es poden obrir… I en no haver projecte, de vegades no hi ha un tècnic i una empresa qualificats al darrere i és difícil que es faci un control posterior. Així, doncs, es trenca tota la cadena de supervisió i qualitat, situació que difícilment passa en els edificis públics: “però passen altres coses”, apunta Garcia.

La manca de formació especialitzada i de sensibilització dels tècnics fa que es cometin força errors fàcilment evitables

Es fa evident, doncs, que cal que els mateixos usuaris s’adrecin a professionals de qualitat reconeguda. Però cal, alhora, que els tècnics deixin de tenir “por” a l’accessibilitat perquè pensen que no és estètica: “una casa accessible no té per què ser lletja”, comenta. I cal, també, acabar amb la ignorància, els prejudicis i l’ensuperbiment d’alguns tècnics/projectistes que no volen alterar la seva creació: “si un disseny no pensa en les persones que el faran servir, és un mal disseny”.

Errors freqüents

Montse Garcia recorda que l’accessibilitat en un habitatge no es redueix únicament a fer rampes o col·locar ascensors. Hi ha molts aspectes que sovint s’obliden quan es fa un habitatge, fins i tot quan es tracta d’habitatges pensats específicament per a persones amb discapacitat. Es refereix a l’alçada de molts mecanismes i aparells (com ara claus de pas d’aigua, calefacció, botoneres, calderes…), la sortida als balcons o terrasses, o la falta d’accessibilitat dels lavabos. A més, no totes les persones amb discapacitat física van en cadira de rodes o són adults, també hi ha infants, i cal pensar també en l’accessibilitat per a persones amb discapacitat sensorial (auditiva i visual) i cognitiva, ja que les necessitats són diferents.

Formació assequible i continuada

En el camp de la formació, creu que els tècnics no en tenen “ni de lluny”, per la qual cosa reclama “una formació de qualitat” per a tots els agents que intervenen en el procés constructiu, no només per als projectistes, i en la qual es reflexioni sobre “el perquè de les coses”, com ara per què cal deixar espai suficient, al final de la rampa, perquè una cadira de rodes pugui maniobrar i pugui obrir una porta (i que aquesta no sigui gaire pesada o tingui un mànec practicable per tothom). “Cal qüestionarse sempre per a qui es projecta i construeix” tenint en compte tota la diversitat humana i abordant casos reals. Segons Garcia, “tot el procés té mancances”, perquè un arquitecte pot fer uns plànols “fantàstics” que després s’alteren quan el constructor decideix, per exemple, col· locar un esglaó “perquè no entri l’aigua”. La formació en accessibilitat, continua Garcia, ha de ser “pràctica i útil”. I no només hauria de ser obligatòria al grau, tal com ja preveu el Reial Decret 1393/2007, d’ordenació dels ensenyaments universitaris oficials (per què no s’aplica?), sinó també als diferents cicles formatius i al llarg de tota la trajectòria professional: “també ha de ser assequible, s’hauria de subvencionar per incentivar. Pràcticament només hi ha màsters caríssims”, opina la responsable d’ECOM.

Una altra mancança sobre la qual cal treballar és la de la sensibilització i conscienciació, entre d’altres, de les comunitats de propietaris, ja que la negativa dels veïns pot “expulsar” d’una comunitat una persona amb discapacitat per manca d’ascensor a la finca. Són moltes les denúncies o queixes que ha rebut ECOM sobre el tema. Mica en mica, d’altra banda, estan sorgint noves formes de convivència i habitatge (habitatges compartits, habitatges assistits) que estan canviant la forma de projectar l’arquitectura i els espais de suport a les persones grans i/o amb discapacitat.

Habitatge intel·ligent, accessible i sostenible

La tardor del 2016, la Fundación ONCE i el Real Patronato sobre Discapacitat van iniciar una peculiar gira arreu de l’Estat en què mostraven el prototip d’una casa intel·ligent, accessible i sostenible. L’objectiu: demostrar a la societat que l’accessibilitat és positiva per a tothom i que, a més, no està renyida amb el bon gust. Amb més de 100 metres quadrats de superfície, es podien veure des de catifes amb detecció de presència a balises Beepc ons desenvolupades per Iluni on per facilitar a les persones amb discapacitat visual la identificació i localització dels objectes propers, un assecador corporal, un armari d’emmagatzematge motoritzat, una cuina amb fogons regulables, o un espiell digital.

Aquest habitatge itinerant, que va aturar-se a una vintena de localitats i va ser visitada per més de 70.000 persones, va fer parada també a Construmat, on projectistes, constructors i altres tècnics es van mostrar molt interessats per les moltes solucions que es proposaven, algunes d’elles força desconegudes al sector.

Arquitectura des de la cadira de rodes

La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i Gustavo Gili han publicat el llibre 4 Wheelchair-User Architects (4WUA), en el qual es presenta l’arquitectura que projecten les persones amb discapacitat. L’obra proposa millorar la qualitat de vida de les persones mitjançant la transformació de l’entorn construït i està escrit en primera persona pels arquitectes formats a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) de la UPC Marta Bordas, Sergio García, Carlos Vidal i Natalia Pérez, que ha estat l’editora del llibre, amb la col·laboració del professor Miguel Usandizaga.
Tots quatre són lesionats medul·lars i exposen situacions quotidianes, tant arquitectòniques com d’altres tipus, contra les quals han de lluitar en el seu dia a dia les persones que van en cadira de rodes.
L’obra recull els seus projectes de fi de carrera i aporten un punt de partida que hauria de ser imperatiu en tots els projectes d’arquitectura. Alhora, trenquen l’estereotip segons el quals tot allò relacionat amb l’accessibilitat i el disseny universal és ‘lleig, trist i depriment’.

Empreses sensibilitzades

Manel Rodríguez, director de Salas: “hem d’assumir amb total normalitat que els habitatges han de ser tots accessibles”

Afortunadament, algunes empreses immobiliàries ja han interioritzat l’accessibilitat com a aspecte intrínsec de la seva filosofia. És el cas de la immobilirària Salas, amb seu a Sabadell, que construeix habitatges totalment accessibles i adaptables en el moment que sorgeixi una necessitat específica. Fa deu anys, l’empresa va rebre la petició d’una persona amb discapacitat física que necessitava adaptar el seu habitatge. En aquell moment “vam ser conscients del problema del cost: per què una persona discapacitada havia de pagar un preu més car pel seu habitatge?”, explica el director general de Salas, Manel Rodríguez. Va ser aleshores, i gràcies a la sensibilitat de gran part de l’equip, que “vam decidir que nosaltres assumiríem el cost d’adaptar aquell habitatge i els que calguessin en un futur”, continua Rodríguez. Arran de la seva experiència en aquest camp en la darrera dècada, Salas ha constatat que “no costa tant que tots els habitatges siguin accessibles i fàcilment adaptables si es dissenyen convenientment”, apreciació important perquè tots, tard o d’hora, necessitarem l’accessibilitat “per permetre o millorar la nostra autonomia”. Sobre el “preu” de l’accessibilitat, Rodríguez insisteix que “la nostra experiència ens demostra que aquesta millora dels habitatges no implica, en cap cas, el seu encariment”.

Ara bé, això és així quan des de l’inici del procés de projecte es tenen en compte els requeriments d’accessibilitat: “el fet que un habitatge no tingui graons, que les portes siguin més amples, que els passos permetin girs de cadires, que les dutxes estiguin enrasades al terra o que al bany hi hagi previst un espai “d’embarcament lateral” no són fets que encareixin la construcció”. I el mateix passa amb les zones comunitàries. Per al director general de Salas, haurem avançat quan “deixem de parlar de l’accessibilitat com d’un aspecte a banda de la promoció immobiliària: hem d’assumir amb total normalitat que els habitatges han de ser tots accessibles.” Entre els projectes destacats en aquest camp en què ha treballat Salas figura El Triangle, una promoció de lloguer de protecció oficial que gestiona la Fundació Nou Lloc en un sòl en cessió d’ús a 75 anys de l’Ajuntament de Barcelona. Per iniciativa de la Fundació i d’acord amb l’ajuntament, tota la promoció, més de 50 pisos al 22@ de Barcelona, és accessible i un dels habitatges està adaptat per a persones amb mobilitat reduïda.

A banda de fer l’adaptació d’habitatges per encàrrec, Salas ha treballat amb altres projectes com el pla d’accessibilitat del Museu del Barça o diversos equipaments. Actualment, a les promocions d’habitatges en marxa, hi ha algun habitatge adaptat especialment per a una família amb dues persones tetraplègiques o per a gent molt gran, amb necessitats especials de mobilitat.

Els criteris d’accessibilitat que segueix Salas i que ja estan ja recollits a la Llei d’Accessibilitat, en la redacció de la qual va participar l’empresa, “cobreixen un ampli ventall de necessitats, de manera que no ens és necessari fer massa modificacions als nostres habitatges, a no ser que es tracti de casos molt específics”.

Quant a la preparació dels tècnics en aquest camp, Salas opina que més que formació “falta sensibilització”, és a dir, ser conscients que “a la nostra vida la majoria de nosaltres passarem per etapes i situacions que requeriran en major o menor grau d’un cert nivell d’accessibilitat”; una lesió, una malaltia, dur un carret de nadons… és aquí on el col·legi pot contribuir “oferint formació i ajudant a la sensibilització collectiva del sector.

Autor de les fotos: Fundació Salas, ONCE, Rovira-Beleta i Maria Rubió

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 355 de març de 2018

Sobre l’autor

Maite Baratech

És periodista Més articles de l'autor

Deixa un comentari